divina casualitat

Avui s’han acabat les meves vacances al Senegal. Tot ha anat perfecte i ens ho hem passat molt bé. Qualsevol viatge de tornada de vacances pesa. A mi el d’avui em pesava especialment, i és que les nois s’han quedat a Dakar per agafar l’avió fins a Barcelona i a mi em tocava agafar un reguitzell de taxis (si no m’equivoco, havien de ser 6) per arribar fins a Nouakchott. L’altra opció era volar en avió, però el preu és desorbitant.

Ahir per la nit, després de sopar i just abans d’anar al llit vam anar a una botiga a comprar aigua pel viatge. Vet-ho aquí que en entrar vaig veure un home habillat amb la darra, la túnica típicament mauritana i saharaoui. Parlant parlant vam esbrinar l’un de l’altre que viatjàvem l’endemà tots dos cap a Nouakchott. Ell, amb el seu xòfer en cotxe particular (un toyota corolla novet amb aire i tot); jo, de taxi en taxi (probablement amb ferralles velles tunejades i que no depassen els 80 per hora en el millor dels casos). No sé si convençut o esperant trobar un rebuig de part meva, el tio, que és assistent tècnic al ministeri de cultura de Mauritània, em va convidar a viatjar amb ells. I jo que vaig acceptar. Quina diferència! Pel matí l’hem anat a buscar al seu hotel, l’hem despertat i a les 6 hem començat el viatge. Els tres pueblerinos hem estat capaços de trobar l’autovia de Dakar.
Ara bé, quan portàvem mitja horeta circulant a bona velocitat ens hem adonat que no era la direcció correcta. Frenada del conductor i a desfer camí. En totes les següens interseccions, frenada brusca del conductor per preguntar si anàvem bé. En arribar a Saint Louis (a una hora de la frontera amb Mauritània) hem fet una parada perquè l’home volia veure el seu director de tesi. El xofer i jo hem esperat sota l’ombra d’uns arbres. Avui feia especialment calor. al cap d’una hora el tio ha sortit per dir que el profe no hi era. Que la seva germana havia mort i que havia d’anar a casa seva. Així que els tres hem anat cap a un poble a buscar el professor. Quan hem arribat a la casa evidentment no hi era, estava a la vetlla de la germana. Hem esperat mitja hora llarga i ja han pogut fer la reunió o tutoria, que no ha depassat els 10 minuts.

A la frontera la poli ens ha requisat els papers del cotxe. Volien pasta. Però Abdelkader, el meu amfitrió, ha tret el seu passaport diplomàtic i s’han acabat les tonteries ràpidament. En tornar, després de 13 o 14 hores de viatge, m’han deixat a la porta de casa i fins i tot m’han entrat la motxilla. I passi-ho bé. L’aspecte sorprenent és que trobés ahir aquest home en una gran urbe com Dakar… casualitats de la vida que m’han facilitat el viatge.

1 comentari

  • ian fletcher

    23/08/2013 23:47

    Doncs si, es molt diferent la vida africana, pobre tot si ets de vacances.
    Un cop que t’has establert en una ciutat, sigui on sigui, les coses ja es tornen costum. Llavors seria una gran aventura venir cap aqui de vacances..:)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús