de l’oci

A grans trets, i fins ara, el que més em sorprèn de Mauritània és la gran diferència entre el concepte d’oci aquí i a Europa o Estats Units. De ben segur que l’oci maurità té paral·lelismes amb l’oci d’altres indrets, però com que aquest és el país on més he estat els tres darrers anys, és aquí on més he reflexionat sobre l’ús del temps lliure.

 

Cada cop que faig la maleta per venir, m’encarrego de no oblidar elements per omplir les meves estones ocioses o, en altres paraules, per no avorrir-me. L’avorriment, quin abisme! I què mal acceptat que el tenim… Així, llibres, puzzles, música, estris per jugar a ping pong i demés tenen un lloc reservat i protagonista en el meu equipatge.

 

L’oci implica una delimitació temporal. L’entenem per oposició al temps que dediquem a treballar o a fer d’altres obligacions; creiem que és l’espai de llibertat, tot i que sovint l’atapeïm d’activitats vàries. Esmentar les activitats que els mauritans fan en les seves estones ocioses, i definir temporalment la seva temporalitat, presenta dificultats. Fàcilment, un pot pensar que, és clar, com que la majoria no treballa 8 hores al dia ni al ritme que pressuposem nosaltres que cal treballar, lògicament no s’han de crear espais i temps de no treball. Però…recordo que els petits burgesos de La Puntual (L’auca del senyor Esteve, la Barcelona de finals del XIX) són incapaços d’entendre l’oci, i en el seu cas no és per manca de feina, sinó per obsessió…Així, aquesta hipòtesi no s’aguanta gaire.

 

Potser és que, com Aristòtil, els mauritans conceben de manera paral·lela l’oci i la contemplació.  Però no com el fet de descansar per prendre forces per tornar a treballar, sinó diria que quasi com una manera d’entendre la vida en general.

 

Bé, he necessitat escriure això per ajudar-me a comprendre l’absència d’espais en la ciutat pensats per esbargir-se o, si més no, utilitzats amb tal finalitat. Nouakchott és una successió de cases posades damunt de la sorra amb prou ordre com per deixar espais rectilinis que fan les funcions de carrers. Cada cop s’estan asfaltant més carrers, però en gairebé cap cas es projecten voreres. Per tant, el carrer no és per passejar, sinó per passar en cotxe o a peu però sense distreure’s. No hi ha places, tot i que sí que hi ha alguna pista de bàsquet. Hi ha llocs privats amb tobogans i gronxadors que obren tan sols els dies de festa grossa. Les botigues molt rarament tenen aparadors. No hi ha centres comercials. Tot plegat fa que les estrangeres “dones de” (generalment dones d’homes que treballen en les ambaixades) s’avorreixin com a ostres quan arriben aquí.

 

Ara bé, tot plegat està canviant. L’altre dia, a la platja hi havia famílies mauritanes passant-hi una estona, passejant, jugant a futbol, etc. Em vaig sorprendre tant que em vaig excitar de viure una època de canvi…i això es va rematar quan un amic em va ensenyar que a prop del centre s’està construint una plaça pública! Amb els seus bancs, les seves pistes per jugar a petanca, els seus arbres…increïble! Juraria que a part dels jardins presidencials (tancats al públic) no havia vist places o jardins. Sembla ser que s’està generant una ociositat que va més enllà del fet d’anar a passejar en cotxe amb els amics, activitat reservada a la classe benestant. Fent memòria, el primer canvi que vaig veure va ser a l’estadi; al voltant de l’edifici, cada cop més la gent hi va a córrer. Bé, les dones van a caminar-hi…abillades amb melefa i bambes, caminen una estoneta. Això sí, després tornen a casa en cotxe. 

TEXT ESCRIT l’11 d’abril de 2004

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús