llenguatge gestual

M’estic en una mena de casa d’hostes. He llogat una habitació i en el preu hi ha inclosos tots els serveis, excepte el menjar: aigua, llum, wifi, neteja, guardians… En la meva situació, una estada curta, és ideal. Tinc dret a utilitzar la cuina i a dalt hi ha un terrat molt agradable des del qual es veu el riu Casamance. Quan comença a pondre’s el sol solc anar-hi. No és estrany veure desfilar cigonyes, pelicans, flamencs nans… i moltíssimes milanes.

El cas és que Coumba Soumare és la senyora que cada dia, excepte els diumenges, ho deixa tot com una patena. És molt maca, però a vegades ens costa comunicar-nos verbalment. Aquest dijous no va venir, així que vaig preguntar per ella a Kinta Sane, la senyora que ve dues vegades per setmana a netejar a mà i planxar amb un estri alimentat per carbó piles i piles de roba. En demanar-li, Kinta es va posar les mans i amb veu apenada va dir algo referent a Coumba. Jo vaig entendre que no havia vingut perquè tenia mal de cap. Vaig dir-li que ho sentia i que esperava que es restablís ben aviat.

Al dia següent, divendres, em vaig llevar i vaig veure Coumba. Vaig estar molt contenta i li vaig preguntar per la salut. Va dir-me que estava bé, i es veu que jo me’n vaig alegrar excessivament i em va dir que no havia vingut perquè havia tingut un bateig. I es va assenyalar el cap de la mateixa manera que ho havia fet Kinta. I el to no era de pena sinó de preservació de la intimitat.

Vet-ho aquí… el llenguatge gestual no és, òbviament, universal.

Com es desprèn del text, aquí la gent es presenta pel nom i pel cognom. A mi, que tinc tendència no sé per què a cridar la gent així, m’agrada molt. Però a vegades dono només el meu nom i veig com l’interlocutor s’espera a escoltar el cognom. I dono els dos.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús