l’art de la fona

Cap a les 17h he sortit en bici. Avui em venia de gust fer l’itinerari que passa pel riu i, cap a l’est, arriba als arrossars i aiguamolls. I així he fet. Encara em sorprèn, i espero que no deixi de meravellar-me mai, la quantitat d’ocells que hi ha.

En una corba… l’he vista. Vella, prima, arrugadeta, desdentada… i amb un estil per fer anar la fona impressionant. En alguns camps es comença a recollir l’arròs. Els altres cal protegir-los dels ocells. Hi ha espantaocells i draps que onegen amb el vent, però hi ha molts ocells i representen un perill per la collita. Per això, en molts indrets de la zona quan comença a pondre’s el sol els nens van al camp i amb una fona tiren pedres per espantar les aus. Aixi ho havia vist a Rosso. Però avui he vist que Fatou ho feia. La seva fona eren dues cordes i un receptacle vegetal trenat on posava la pedra que cada vegada agafava del monticle que tenia preparat a terra. La posava curosament a la fona, que feia girar oblíquament tres, quatre o cinc vegades i, amb un cop graciós, la pedra sortia projectada amb una paràbola enèrgica. No m’he pogut estar de demanar-li la fona. Hi ha accedit ràpidament. Heaparcat la bici, he preparat l’instrument i amb la mà dreta he començat a fer voltar la fona. Pensava que no podria ni fer això. Però me n’he sortit molt bé… però de manera molt poc eficaç. No hi ha hagut manera de projectar la pedra. El cop graciós darrer no el sé fer. Fatou ha intentat ensenyar-me però no hi ha hagut manera. Com que ella havia de seguir amb la seva feina, d’una manera molt elegant ha dit “fins demà”. I jo he marxat molt contenta. M’encanten les fones, els tiraxines (que en català no es deu dir així) i tota aquesta mena d’artilugis. Aviam si la trobo un altre dia i seguim amb les classes.

Tornant he canviat de camí. M’he perdut una mica i he vist carrers amb força ambient. Amb gent prenent la fesca, nens jugant… PErò no tot són flors i violes. I també he vist nens regirant muntanyes d’escombraries per trobar algun objecte per revendre, normalment ampolles de plàstic d’aigua.

A casa cadascú treu les escombraries a una paperera que tenim a l’entrada. En tornar avui he vist com es buida la paperera. Hi ha un abocador al barri i a canvi de 100 CFA, uns 20 cèntims d’euro, els nens talibé la hi porten, la hi buiden i la tornen a casa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús