companys al caixer

Els caixers automàtics de Ziguinchor són un bon lloc de sociabilització, A vegades hi he anat i no he hagut d’esperar gaire, però normalment quan no es penja la xarxa, s’acaben els diners. I cal esperar, i esperar, i esperar. A vegades la justificació és que és final de mes, altres vegades que és principi de mes. A vegades que és dilluns, d’altres que és divendres. Sempre hi ha una explicació.

Avui he anat a la Société General. Hi havia una vintena de persones esperant. I el guarda de seguretat. Pregunto qui és l’últim i em poso a llegir. Un home, sense dirigir-se a mi directament però cridant prou perquè jo ho sentís ha dit:

-Tot això és culpa dels francesos! (La SG és francesa).

Pausa. Ningú diu res. I ja mirant-me, em diu:

-Que no dius res? No reacciones?

Responc:

-No, no. No reacciono perquè no sóc francesa i no em sento atacada. I perquè sap perfectament que no és tan fàcil com dir que és culpa dels francesos. És culpa dels bancs en general i del sistema al que pertanyen.

Diu:

-Sí, els bancs són una colla de lladres.

I entre la gent hi havia el Pierre, un professor d’espanyol en un institut. Amb un molt bon domini de la llengua, que va aprendre a la universitat de Dakar. “Nos hacen pasar por muchos apuros en los bancos”.

I una jubilada francesa amb el seu “chéri” senegalès.

I un senyor gran senegalès al que el guarda de seguretat ha cedit la cadira.

I un impacient que entrava al caixer cada cinc minuts per verificar si funcionava o no. I l’espavilat de torn que dóna una explicació totalment inventada, per bé que perfectament possible: la màquina està contant els diners.

-Deu haver-hi molts diners, doncs, perquè portem aquí gairebé una hora.

I un que proposa d’anar en grup a veure el director del banc per exposar-li les queixes. I un altre que diu que tots haurien d’anul·lar el contracte amb la SG, perquè els bancs locals funcionen millor. I la reacció d’un home d’uns 60 anys m’ha captivat.

-Jo no puc marxar d’aquest banc. Em van enviar un SMS per desitjar-me un feliç 2015. No puc marxar. No puc.

I uns que marxen. I uns que romanen. I d’altres que arriben. I uns turistes que diuen que la Casamance és molt bonica, però que llàstima que la gent és tan amable que s’han passat el viatge parlant amb uns i altres… amb lo bé que haguessin estat tirats a la platja sense fer res. I jo no entenc res.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús