“els nens blancs no tenen límits”

Els diumenges vaig a casa del Lamine, el meu professor de wolof, el que no consumeix Jumbo. Fem unes dues hores de classe i després em convida a dinar o a sopar. A la casa familiar hi viu també la seva dona, Farma, i els dos fills petits, Yay Yeume i Meoudoun. Els dos grans estudien a la universitat, un a Dakar i l’altre a Montpellier. És una família molt agradable.

Un pati cobert però obert al jardí d’uns 4 metres per 6 metres és el centre físic i social de la casa. Al voltant s’hi obren la cuina, el lavabo i les diverses habitacions. És al pati on fem classe i on després mengem. Abans de sopar els nens treuen d’una de les habitacions la tele. L’endollen i la miren una estoneta. Molts cops miren documentals de ciència ficció o de viatges. Un dia miraven un documental sobre l’eventualitat que entre nosaltres hi hagi robots. Apareixien persones i robots; les primeres, blanques, i els segons blancs per imitació a les primeres. Meoudoun, el petit de la família, que ´te 5 anys, va dir “els blancs no tenen límits”. Em va sorprendre. AL cap d’una setmana el programa visionat emetia el documental d’una família francesa que feia la volta al món en vaixell. “Els blancs no tenen límits”, va tornar a dir. I quan els nens francesos jugaven va repetir “els jocs dels nens blancs no tenen límits”. Els pares i jo vam iniciar aleshores una conversa sobre la reflexió del nen. Ell, com la majoria de nens de l’Àfrica Occidental, sap molt bé què pot fer i què no, fins on pot arribar, quins límits no pot depassar. Copsa l’educació dels nens blancs com un llibertinatge.

En certa mesura Meoudoun té raó. Divendres vaig anar a un concert a l’Alliance. Hi havia un munt de nens. Mentre esperàvem que comencés l’espectacle estaven tots assegudets i tranquils. Tots menys dos que no paraven de córrer amunt i avall davant la impassivitat dels seus pares i a vegades molestant la gent. Eren dos petits francesos. No sé quin model educatiu és millor, però està clar que d’acord amb la visió de Meoudoun aquells dos petits blancs no tenien límits.

Ara bé, tampoc tenen límits els nens senegalesos quan juguen hores i hores al carrer entre iguals, sense la presència de cap adult. O quan autònomament entren a les cases dels veïns, com la petita Fàtima, que té tres anys i ve sola a casa a visitar-me i a veure si li dono quelcom per menjar. No està desnutrida, simplement li agrada menjar. S’adapta a tot: marisc, verdura, cacauets… el que caigui. És l’única que aprecia el berenar que amb molta il·lusió vaig proposar un dia als nens i que no va triumfar: pa amb mantega i pols de cacau.

Cada societat posa els seus límits als menors. La violació del que per nosaltres és inviolable ens sobta, i viceversa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús