estalvi comunitari

Arriba final de mes. Els mauritans que tenen un sou el cobren. Tornen a casa. I hi troben un cosí, una germana, un oncle, un amic d’infància… Són les regles del joc: cada individu forma part de diversos grups socials, als que pot demanar ajuda però dels que també en pot rebre, recíprocament. Com es diu sovint aquí, “on est ensemble”, o, en wolof, “ñoko bok”. Pels deures i per les obligacions.

Evidentment, així es fa difícil estalviar. Una alternativa són els grups de cotització, les tontines, usuals entre no àrabs. El que he descobert ara és que entre els àrabs els membres d’una mateixa generació (‘asr) eventualment es reuneixen i cotitzen també. El concepte es coneix com lawha. Cada participant aporta una tarifa fixa setmanalment o mensual. Hi ha grups en els que cada mes i de manera rotativa un participant s’emporta la suma total de contribucions; en d’altres grups es fa un sorteig; i en altres grups s’utilitza en cas d’incident: malaltia, incendi, deutes…

Una altra manera d’estalviar és allunyar-se del grup social amb el que s’estableixen deures i obligacions. L’immigració ho facilita. Això explica, en part, la gran quantitat de treballadors de l’Àfrica Negra que són a Nouakchott. Cobren el mateix que cobrarien al seu país d’origen, però com que ningú els demana part del sou, poden estalviar. Ara bé, també estan més indefensos en cas de necessitat, i és que si no donen tampoc no poden demanar. Són les regles del joc…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús