el ministre ens convida a sopar

Durant tota la setmana els participants al concurs i els membres del jurat hem estat convidat a mil i una històries protocolàries. Dimecres al vespre, després del concurs, el ministre de justícia ens va convidar oficialment a sopar en un hotel. Hi havia tres grans taules circulars i, tot i que l’ambient era distès, no deixava de ser un acte oficial.

Asseguts, els cambrers servien un per un els comensals. Com a entrants, una amanida molt variada i molt bona. És un plaer aquí menjar coses fresques, i és que en les invitacions no abunden. Després, peix amb el seu acompanyament. Calamars. Gambes. Pollastre. Xai. Tot amb el seu acompanyament. Un tros de pastís. Dues pomes. Un plàtan.

Com es desprèn del menú, si un maurità et convida a sopar mostrara ostentosament el seu poder. I per educació, sempre ha de sobrar menjar. I l’amfitrió sempre et dirà que no has menjat gens, que mengis més. I a tu et sortirà el menjar per les orelles. I sobrarà molt de menjar, però no es tira. Sempre l’aprofita algú. A l’hotel, segur que els treballadors van endur-se’n a casa. I sinó, sempre hi ha necessitats a qui donar-los-en.

Al dia següent al migdia teníem una recepció a la residència de l’ambaixador de França. Recepció a les 12h30, pels francesos, vol dir dinar. Hi havia mauritans i francesos. I satèl·lits nacionals com ara jo. Instal·lats al jardí de l’ambaixador, amb una herba verda, espessa i lluminosa, els cambrers ens van servir la beguda. Hi havia de tot. Amb alcohol i sense. Tot seguit van començar a desfilar els cambrers amb canapés. Poc variats i poc abundants, però bons. No vaig menjar gaire perquè temia que després dinaríem de veritat. Però quan vaig veure els canapés dolços circular vaig comprendre que allò era el dinar. I vaig sentir algun comentari sorneguer dels mauritans. I no m’estranya, perquè és un model alimentari completament diferent al seu.

Al vespre volíem anar a la platja a sopar i acampar. PErò el ministre de justícia ens va convidar a sopar en una haima. No vam poder dir que no. I l’home és tan amable i agradable, que sap greu portar-li la contrària. Vam quedar en una benzinera i els 6 cotxes que érem vam anar, tot seguint el del ministre, al misteriós indret. Va dir que eren 5 minuts de camí… i en van ser 45. No hi havia retencions ni res… Vam anar a casa d’una gent on vam sopar a la haima del pati i després ells mateixos van cantar música mauritana àrab i van ballar. Tot amb una qualitat notable. Per sopar, van treure amanida, cus cús amb xai, xai i pollastre. Ho van disposar tot alhora a terra i cadascú es va espavilar per menjar el que li abellia. Va sobrar moltíssim. Per postres, fruita a gogó, iogurts, i xocolatines. I te, evidentment.

Tres àpats seguits, cadascun amb les seves particularitats.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús