el doctor Dia

No sóc experta en psiquiatria, però a grans trets crec que en entorns com Mauritània lles problemàtiques psiquiàtriques es gestionen diferent que a l’Europa contemporània. Hi ha menys casos i, quan n’hi ha, la família o el grup solen gestionar-ho com bonament poden. Crec que amb la creixent urbanització augmentaran les malalties mentals. De fet, he pogut observar un creixement de pidolaires que demanen als semàfors i que presenten una patologia psiquiàtrica o altra. Com l’antic militar abillat amb una creació personal a base de clips de papereria que sol ser al semàfor de la BMD; o l’home eternament contra els polítics que al mateix semàfor estripa fulls… Aquests casos van en augment. Igual que els dels suïcidis, que abans eren mínims o almenys no es coneixien i ara ocorren puntualment. Podem pensar, podem fer la hipòtesi, que amb la creixent urbanització la solidaritat de grup es veu ressentida. Caldria verificar-ho.

El cas és que Mauritània compta amb un psiquiatra. Potser ara n’hi ha algun més, però l’estrella, i el conegut per tothom, és el doctor Dia. Tothom sap on té el centre. I quan algú diu “El meu parent és a casa de Dia”, ja se sap què significa.

Al passat TEDxNouakchott Dia va parlar de les interferències entre els tractaments biomèdics i la medicina tradicional. Evidentment, els patrons culturals del pacient en psicologia i psiquiatria són cabdals per tal que el tractament sigui eficient. La proposta de Dia és oficialitzar els tradipracticants. El pacient sol tenir més empatia amb ells, i si se’ls dota d’eines del món de la medicina psiquiàtrica el resultat por ser molt beneficiós.

Quan treballava a l’escola vam tenir dos casos que a Europa hagueren estat tractats per psicòlegs o psiquiatres. L’un, el d’una alumna amb anorèxia. El seu pare és cardiòleg. Treballa a Nacions Unides i viatja molt. Tot semblava fàcil, jo creia que parlant amb ell família i escola treballaríem junts per ajudar la noia. Però l’home va minimitzar el problema dient que era l’edat i que ja li passaria. L’altre cas, el d’un nen molt irascible i amb dificultats d’aprenentatge. Després de moltes reunions amb la família, després d’haver de resoldre molts conflictes entre alumnes arrel d’agressions del nen en qüestió, el pare va dir-nos que de petit el nen havia tingut atacs d’epilèpsia. Sembla ser que poden deixar seqüeles al cervell, i el pare va acceptar que el xiquet se sotmetés a examens i tractaments mèdics. El problema és que ens feia falta un expert en psicologia, psiquiatria o neurologia infantil. I només vam trobar una psicòloga infantil que molt puntualment acudia al país i que tenia unes llistes d’espera interminables. La primera per negligència dels pares, doncs, i el segon per manca d’infraestructura, cap dels dos alumnes va poder tenir un seguiment. I us asseguro que la impotència que vam sentir des de l’escola fou enorme.

3 comentaris

  • Eva

    06/06/2015 21:58

    M’ha agradat l’article. Jo visc al Marroc, i de vegades em sorprèn també la manera com es tracten les malalties mentals. De fet, com *no* es tracten, perquè la primera reacció és negar-ho.

  • malonso

    10/06/2015 10:57

    Gràcies pel comentari, Eva! És un plaer saber que el text t’ha semblat interessant.

  • malonso

    11/06/2015 14:19

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús