redistribucions econòmiques

Ahir llegia un article d’un sociòleg maurità que parlava dels diferents tipus de redistribusió econòmica existents al país, i els analitzava en funció del seu impacte en el desenvolupament econòmic i la cohesió social dels participants. En algunes d’aquestes formes els membres del grup redistributiu han de fer una aportació econòmica periòdica. La quantitat és la mateixa per tots, independentment dels seus ingressos. La pressió que senten per contribuir com tots els demés, fa que aquells individus econòmicament més vulnerables s’endeutin per poder seguir formant part del grup, cosa que no fa més que alimentar la seva vulnerabilitat. La twiza, de què ja vaig parlar en aquest blog, és l’expressió econòmica d’entre-ajuda que el sociòleg en qüestió defensa com a eina per millorar l’economia dels més febles.

L’autor, que no conec personalment però que m’ha causat molt bona sensació, en un altre article parla de la mendicitat com a pràctica de circulació i redistribució de diners. I no la tracta com la simple entrega d’almoina, sinó com una necessitat de les dues parts, dels que donen i dels que reben. Religiosament i cultural, l’habitant lambda maurità té necessitat de donar als més pobres en determinats moments per tal d’expiar-se i atraure la baraka, l’energia positiva: abans de fer un viatge, si ell o un familiar estan malalts, abans d’obrir un negoci, mentre espera alguna resolució, etc. Es confirma el que ens proposa l’autor: pensar el subjecte no en funció dels seus drets, sinó dels seus deures, car els drets d’un s’alimenten dels deures de la resta. Els donants entreguen diners o espècies. Òptimament aquestes han de ser blanques: espelmes, arròs, tela… però sobretot sucre. Recordo quan, en la meva darrera estada al Senegal, estava esperant la resolució d’una feina i cada dia, per atraure la notícia positiva, donava una bosseta de sucre als nens talibé. A canvi, em feien una petita recitació d’un versicle de l’Alcorà. Hi ha captaires que se situen en llocs estratègics (hospitals, mercats, mesquites, semàfors…) i n’hi ha que passen per les cases, especialment per aquelles on la tradició diu que els donaran alguna cosa. Si allò rebut és en espècies, a voltes quan n’acumulen ho revenen a preus econòmics, amb la qual cosa guanyen uns dinerets.

Si us interessa el tema us recomano el llibre d’Aminata Sow La grève des battu. L’obra mostra com l’economia d’una ciutat se’n va en orris quan els pidolaires decideixen fer vaga. El tema és interessant i la redacció excel·lent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús