la fe del notari

Divendres vaig fer els tràmits per legalitzar la compra del cotxe i canviar el nom dels papers. El noi a qui vaig comprar el vehicle també havia de fer els seus papers per un tot terreny que ha adquirit.

Vam anar a un notari. El titular no hi era però el personal ens va atendre. El despatx era una única sala amb 4 taules, darrere de les quals romania assegut el personal. 6 treballadors. No gaire actius. Un ens va fer els tràmits pel meu cotxe. 5.000 per l’acta notarial i 25.000 per canviar el nom dels papers.

El col·lega havia comprat el cotxe a un espanyol que ja ha deixat el país. Aquest, abans de marxar, va deixar tota la paperassa enllestida en un altre notari, al costat del que havíem anat primer. Vam dirigir-nos-hi. El despatx era molt més gran, amb diferents sales. Ens van dirigir a la del fons, amb moqueta al terra. En un sofà seien 4 homes. Aparentment treballadors del despatx. No gaire actius tampoc. Un va aixecar-se i va fer els tràmits. 5.000 de l’acta notarial, i 60.000 per canviar el nom dels papers. El meu amic es va queixar, va exlicar que a mi m’havien cobrat menys a l’altre notari. El paio va donar els papers de la compra ja legalitzats i va dir amb molta sequedat que anéssim a l’altre notari.

Vam tornar a la primera notaria. El noi va explicar que exactament calia pagar 60.000 perquè els papers no estaven en nom del darrer propietari sino de l’anterior, i que cali fer dos canvis de nom. Surrealista. Però pot ser. Vam negociar i fnalment crec qu van acordar 50.000.

El notari. L’home que dóna fe. O hauria. Que parli de preus fixos d’impostos però que accedeixi a negociar. No deixa de sorprendre’m.

Dinarts inshallah tindré els papers.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús