ànims dels petits

Demà començo dues setmanes de vacances no pagades que m’han donat al cole per poder desplaçar-me a Barcelona a defensar la tesi. Dijous va ser l’últim dia abans de les vacances amb un grup de 6ième, l’equivalent a primer d’ESO. Són alumnes de 12 anys. Els vaig explicar que havia de marxar i que no tindríem classe. Si hagueren estat alumnes dos anys més grans ho haguessin celebrat, almenys exteriorment; els petits van mostrar pena i es van interessar pel motiu del meu viatge. Els vaig explicar què és una tesi doctoral. Pensava que la seva curiositat finalitzaria en aquell punt, però per sorpresa van demanar-me sobre què havia fet la meva tesi. Els vaig explicar el tema partint d’exemples i mostrant-los que és una realitat ben propera a la seva societat. I van fer preguntes; els interessava saber si la diya tenia sentit en cas que les dues parts fossin del a mateixa tribu. I ells sols van raonar que no té lloc cap ofensa i que, per tant, no hi ha diya perquè tot queda a casa. Tots em van desitjar sort pel dia de la defensa, ànims que em van arribar al fons del cor.

Després, a la següent hora, amb la meva companya debatíem activitats per fer durant la setmana de la premsa. Ella era partidària de cenyir-nos als alumnes de Batxillerat. Jo, no. Si són capaços d’entendre el funcionament de la diya, també poden comprendre el funcionament de la premsa. Tan sols cal adaptar el discurs al seu nivell i deixar d’infantilitzar-los excessivament.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús