quan la paraula emociona un públic adolescent

Aquests dies se celebren a Nouakchott unes jornades literàries. És l’ocasió per reunir escriptors, sobretot mauritans,i plantejar debats. Hem tingut la sort d’acollir-ne a l’escola. Avui han vingut Idoumou Ould Mohamed Lemine i Mariem Mint Derwich. Han parlat amb dues classes amb un format ideat per les profes de francès que ha estat molt dinàmic i enriquidor: cada classe ha preparat preguntes per als escriptors i dos alumnes han jugat el rol de periodistes. Ha estat molt bé.

En un moment donat Mariem ha explicat la vessant terapèutica que l’escriptura ha tingut en la seva vida. De pare maurità arabòfon i mare francesa amb arrels catalanes (de Solsona, més precisament), en les seves èpoques al camp de Mauritània percevia com a la haima no hi havia intimitat car hom sempre estava en grup i d’allà trobava la solitud que tant anhelava en el seu interior. I totes les coses que la societat l’obligava a callar-se en tant que dona, les guardava. I vivia malament el fet d’haver de mostrar-se forta, com li deia la seva mare, de no plorar, de reprimir les seves emocions. Amb l’escriptura reivindica la dona en la seva totalitat, amb el que alguns anomenen les seves febleses i tot. Ha fet un discurs preciós. Totes les dones presents ens hem sentit a prop d’ella. Jo tenia un nus a la gola, i de sobte Mariem diu:

-“Paro, perquè aquesta nena que plora em farà plorar”.

Una de les nenes de la classe estava plorant. Emocionada. Trencada. 14-15 anys, com els seus companys. I s’ha emocionat escoltant Mariem. I no s’ha reprimit. I els seus companys, que estan en una edat en què la burla és gairebé omnipresent, també emocionats, l’han respectada. I Mariem s’ha posat a plorar també.

H estat un moment sentimentalment molt fort per a tots, també per a mi.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús