confiatge

La paraula confiatge no existeix en català. Ni el seu equivalent en castellà o en francès. Inexistent en el nostre vocabulari, parla d’una realitat molt extesa a l’Àfrica Occidental: l’acció per la qual uns pares col·loquen un dels seus descendents en el si d’una altra família, de manera que els rols parentals queden delegats a aquesta família. Pot ser limitat en el temps, no hi ha cap prova escrita i, sobretot, el cognom del menor no canvia. Aquests tres punts són els que diferencien el confiatge de l’adopció. Sovint cas associar el confiatge a les lògiques de solidaritat familiar, al dò i al contra-dò dintre de la família extensa. Em sembla interessant apuntar que la confiança juga un paper important en el confiatge, i és que un cop han deixat el seu descendent en mans d’algú, els pares ja no han de mostrar interès per la situació del petit, almenys directament. El contrari seria malfiar-se de la persona que acull el menor.

Nens que viuen en pobles on no hi ha educació secundària són confiats a algú de confiança vivint en un poble on sí hi ha instituts de secundària.

Una parella amb múltiples descendents en dóna un a la germana d’un dels dos que pels motius que sigui no ha tingut fills. Sol donar-se una nena, perquè així després es faci cura de la tieta, que ella anomenarà mare. Si es tracta d’una parella infèrtil, a més a més, es creu que la presència d’aquell menor foragitarà els esperits malignes que impedeixen la gestació.

Nens que migren a un altre poble o a la ciutat per aprendre un ofici, són confiats al seu mestre. Viuen, mengen i treballen amb ell.

Els orfes són confiats normalment dintre de la família: als avis, oncles o tietes.

Les nenes a cops són confiades a algú a canvi de fer les feines domèstiques. Aquests casos són vulnerables d’explotació laboral.

Es pot fer confiatge també per causes socioeducatives. És el cas dels menors confiats a un mestre d’Alcorà, amb qui viuen i aprenen l’Alcorà, així com valors importants per la societat tals com la paciència, la modèstia, el saber guanyar-se la vida, etc.

I podria citar més exemples. En l’estudi sobre menors en mobilitat en el que participo, dels 42 testimonis recollits, 32 tenen o han tingut experiències de confiatge. Algunes més positives que d’altres. Un amic de la meva edat va ser donat a la seva tieta que no tenia fills; la tieta era diplomàtica i va viure en molts països. Ara ell, la tieta i els pares biològics viuen a Nouakchott. Ell ja és gran i viu amb la dona i els fills. Mai no ha deixat de tenir contacte amb els seus pares, i per ells és un fill més, però està clar també que per la tieta és un fill. Tot una riquesa emocional!

Mai no he vist clara l’adopció a l’Àfrica, i m’imagino que és per això. Primer de tot, és un concepte inexistent aquí i no crec que els parents dels menors siguin conscients que estan desvinculant-se’n definitivament car no coneixen una situació similar. En segon lloc, si els menors han perdut el pare o la mare, fàcilment seran integrats en la família extensa. I el concepte de família extensa, aquí, és molt extens.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús