el bé comú

Ahir vaig quedar per dinar amb una amiga. Havia de venir a buscar-me a casa. Vaig esperar-la asseguda a la botiga de la meva veîna. És un lloc de trobada, un indret on sempre seu gent a les dues cadires que hi ha o al pedrís.

Va arribar una senyora amb el seu fill d’uns deu anys. Esperaven que acabessin de rentar el seu cotxe. Van seure al pedrís, de manera que els potencials clients no podien entrar a la botiga. Issa, l’encarregat, va haver de demanar al nen de seure en algun altre indret. El nen menjava patates envasades en una llauna. Bé, succedani de patata. Quan va haver acabat, va llençar la llauna a terra. Vaig mostrar-li una paperera i li vaig demanar de recollir la llauna i llençar-la allí.

Si una cosa m’agrada aquí és que els adults intervenen en l’educació dels menors. En siguin els pares o no. Els pares no desautoritzen, o no solen fer-ho, un altre adult davant del seus fills.

El nen es va aixecar i anava a recollir la llauna quan la seva mare li va prohibir de tocar-la. Em va dedicar una mirada desafiant i va dir-me que le seu fill no havia de fer cap esforç quan el terra estava ple de merda. Curiosament, en aquell moment poca brutícia hi havia davant nostre.

Em vaig quedar gelada. No havia vist mai aquí aquesta pràctica tan corrent en altres societats. I em va entristir molt. Quines poques ganes d’actuar pel bé comú, sigui la gestió dels menors o de la merda.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús