la força del grup

Estem cansats de sentir que la nostra societat és individualista, sobretot en comparació a d’altres no occidentals. Crec que no és fals, però que al Mediterrani el pes del grup és destacable i forma part de decisions individuals. Darrerament he viscut dues situacions que m’han fet reflexionar sobre el poc espai que té l’individu a Mauritània.

Escric i menjo amb la mà esquerra. Tot i que quan era petita no hi havia estris especialment pensats per als esquerrans, mai ningú, ni a casa ni a l’escola, em va intentar fer canviar de mà. Bé, es veu que la dona d’un tiet mentre jo menjava un iogur va provar de fer-me canviar la mà i li vaig tirar el iogur pel cap. El meu pare va néixer esquerrà, i a l’escola li lligaven la mà darrere de la cadira per acostumar-lo, o més ben dit obligar-lo, a utilitzar la mà dreta. Pel poc que explicava, es veia que havia patit. Les conseqüències neurològiques d’aquesta pràctica han estat molt estudiades les últimes dècades i la inèrcia de forçar els infants esquerrans a utilitzar la mà dreta en la nostra societat ha disminuït. Tot i així em sorprèn que encara hi hagi gent, a Catalunya, que em digui “Ah, ets esquerrana?”. “Sí, i d’esquerres”, responc. Bé, el fet és que un amic maurità 4 anys més jove que jo, que forma part d’una família que no ha passat penúries econòmiques i que ha pogut estudiar en una escola de cert prestigi, m’explicava que és un esquerrà contrariat, és a dir, que el van obligar a inutilitzar la mà esquerra. Quan tenia uns 6 o 7 anys el van enviar un estiu a casa d’un oncle seu que ell defineix com a molt estricte a Gàmbia. Fou aquest parent el que el va forçar a canviar els hàbits de lateralitat. Em sembla duríssim. Però el que em va sorprendre és que expliqués que està agraït als seus pares i al seu oncle, perquè ara pot fer vida de dretà en una societat on els codis d’educació tan sols contemplen la possibilitat de menjar amb la mà dreta, saludar amb la mà dreta, donar i rebre diners amb la mà dreta… La mà esquerra es reserva per qüestions escatològiques, tot i que amb lo adormida que la tenen arribo a dubtar que se’n serveixin. Lluny de parlar de traumes o de patiment, aquest noi expressa satisfacció no només de ser com els altres sinó de ser acceptat pels altres.

Al fill petit d’uns amics europeus que viuen aquí li agrada vestir-se de princesa, el color rosa, els personatges femenins de Disney, etc. No som a Europa, i aquestes temàtiques aquí ni s’aborden. Els pares li han explicat que si vol pot anar al cole vestit de princesa, però que s’exposa a les burles dels companys. Ha decidit vestir-se amb pantalons entre setmana i vestir-se com més li agrada el cap de setmana. L’altre dia vaig anar dinar a casa d’un maurità amic i col·lega de l’escola. Vaig explicar-los aquest cas i vam estar debatent. Per ell i per la seva dona, cal tallar de socarrel aquests comportaments que no faran més que excloure el nen de la societat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús