la demanda

Ella viu a Dakar. Té 27 anys. Ell, de la mateixa edat, viu a Marsella. Van estudiar junts a l’escola, a Nouakchott. Es van perdre la pista, i s’han retrobat a través d’una xarxa social. Ara es volen casar.

Ahir era a casa d’uns amics, ella francesa i ell soninké. Havíem quedat uns quants per prendre algo, i tot i que feia tard vaig ser la primera. Ella em va dir que ens instal·laríem fora, al pati, perquè ell esperava la visita d’algú que venia a demanar-li la mà d’una noia. Jo no entenia res, perquè ell té una filla adolescent, però en cap moment em va passar pel cap que es tractés d’ella.

Una noia del poble va anar a viure a casa del pare d’ell, a Nouakchott, amb una filla de 2 anys. Es la pretendent. Quan el pare de la nena va morir, aquell senyor que les havia acollit a Nouakchott, el pare del meu amic, es va convertir en el seu tutor, el seu representant. Quan aquest va morir, van demanar al meu amic si podia ser, al seu torn, el representant de la noia. Després de confirmar amb la família paterna biològica que no hi havia d’altres candidats, va acceptar. I ara li toca, per exemple, mediar en els passos previs al casament.

Dos soninkés de la casta dels artesans van desplaçar-se ahir a casa del meu amic per demanar la mà del a noia. Són emissaris. No formen part de la família del pretendent, sino que estan com si diguéssim contractats per aquesta família per fer d’emissaris. Es un dels seus oficis, o una de les seves tasques. Van avisar el meu amic prèviament, fa alguns dies. Ell va trucar la mare de la noia; que li va dir que ho gestionés com volgués. Després va trucar algunes dones soninkés perquè l’aconsellessin. Què és el que havia de gestionar? Com a responsable de la noia, la seva tasca és posar sobre la taula les condicions que demanen per tal que el casament pugui tenir lloc. Es a dir, la dot. Després d’una bona estona de conversa, va presentar la quantitat total del a dot i la seva repartició: una part per la mare, una pels germans del pare, una per les germanes del a mare, una pels antics esclaus de la família, etc., i una per la núvia. L’ambient era seriós i alhora distès, aixi que vaig poder preguntar per exemple si en aquestes converses solien parlar de la virginitat de l noia. Els emissaris em van dir que la dot depèn de la virginitat prenupcial femenina; en aquest cas, com que la noia no ha estat mai casada, automàticament donen per fet que és verge.

Sortint de casa, els emissaris van trucar el germà del nuvi, que va contactar el noi de Marsella per posar-lo al cas. Normalment la família del noi acceptarà i tindrà lloc el casament.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús