admiració a la família Diaby

Hem passat el cap de setmana a la platja. Hem compartit espai amb flamencs, pelicans, crancs, peixos, cormorans… m’apassiona aquesta proximitat amb la naturalesa. Però no és el tema de què volia parlar avui. De tornada a casa, em venia de gust veure un documental. No sabia quin. I vaig tombar en el reportatge de la Carme Diaby. Em va semblar molt encertat el format; sincerament, crec que la qualitat dels audiovisuals de la Corporació Catalana és alta.

Em va fer por el moment en què el presentador, parlant del perfil psicològic de l’agressor, va demanar si era una persona molt religiosa. Pensava que entraríem en un discurs, o una invitació a la producció d’un discurs, islamòfob. No fou el cas, però penso que la pregunta era gratuïta.

El que em va impactar més del documental fou la valentia de la supervivent en parlar-ne i en denunciar-ho. En com la seva mare la va recolzar. En algunes recerques que he coordinat sobre el poc ús de la justícia estatal per part dels justiciables mauritans ha quedat clar que en la resolució dels conflictes prima la discreció. Que la roba bruta es renta a casa. I que, per tant, no té lloc exposar públicament els litigis. El pare de la Carme, el Suri, en parla. La seva primera reacció quan la filla els va explicar el seu cas, va ser raonar que formava part del passat i que calia passar pàgina. Buscava discreció. La que li han ensenyat. La que es cerca després de les agressions sexuals amb penetració a Mauritània per no evidenciar la pèrdua de virginitat de la supervivent, condició desitjada a l’hora de casar-se. Quina fortalesa passar el llindar d’aquesta esfera íntima i parlar-ne obertament en el seu entorn i fins i tot a la televisió. Quina intel·ligència. Quina admiració que tinc a aquesta família.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús