Arxiu de la categoria ‘General’

eleccions, manifestacions i internet

dijous, 4/07/2019

Dissabte 20 de juny es van celebrar els eleccions presidencials a Maiuritània. ELs electors podienm votar entre 6 candidats, l’un dels quals, Ghazouani, el successor del fins aleshores president, Mohamed Abdel Aziz. Com ell, militar. I com ell, molt criticat pel poble. Tothom s’esperava la seva victòria. Molta gent deia que el votaria perquè pensen que al país li convé continuïtat, sobretot en l’àmbit de la seguretat. Es diu que Aziz té pactes amb els grups terroristes segons els quals poden transitar pel país sense ser perseguits però en contrapartida no fan atacs. Sigui cert o no, el cas és que dels països del G5 Sahel Mauritània representa un oasi en matèria d’atacs terrosites.

El cas és que abans que la CENI, la Comissió Electoral Independent, declarés els resultats oficials, Ghazouani va fer una roda de premsa declarant-se nou president. L’oposició va estimar tot plegat poc transparent, i van tenir lloc algunes manifestacions, sobretot en els barris on l’opositor més fort era el candidat més representatiu. Al meu barri no va haver aldarulls, però he vist vídeos d’un barri proper realment alarmants. Rewpressió policial desmesurada, pillatges, etc.

La informació va començar a circular per internet. Tant per organitzar les manifestacions com per denunciar el procés electoral i l’actuació policial. Alguna d’aquesta informació era certa, d’altra no. El govern va decidir eliminar la connexió 3G, és a dir, l’accés a internet des dels telèfons. Un o dos dies després, totes les connexions WIFI també. I corria el rumos que també tallarien la comunicació per telèfon, però mai no ho van arribar a fer.

Hem estat més d’uan setmana sense internet. Amb les conseqüències econòmiques que això comporta. Amb la manca d’accès a la informació que això suposa, sobretot en un país on els pocs diaris existents no passen de les 6 pàgines (no sé ni si aquesta setmana n’hi havia). Primer van restablir les connexions wifis de les empreses, i ahir la dels particulars.

Amb aquests talls han demostrat qui té la paella pel mànec. Tinc la impressió que també han aconseguit apaigavar les manifestacions. I ens han fet viure en la màxima desinformació… sort de la ràdio i de la tele!

violència conjugal universal

dijous, 13/06/2019

Estic redactant un informe sobre violències basades en el gènere. Avui m’ocupo específicament del a violència conjugal. I em sembla endevinar tendències segons els perfils dels interlocutors, especificitats associades a la llengua habitualment parlada o, el que és el mateix, el grup ètnic. Fins que caic en un article de l’OMS, i m’adono que els factors que aquesta institució identifica a nivell universal són els mateixos que han aparegut en la meva recerca sobre el terreny.

“L’OMS a réussi à lister une série d’événements responsables de la violence conjugale, exercée surtout contre les femmes, quel que soit le pays concerné, en voie de développement, ou développés. “En voici des exemples : ― ne pas obéir à l’homme ; ― lui répondre ; ― ne pas avoir préparé le repas à temps ; ― ne pas bien s’occuper des enfants ou du foyer ; ― interroger l’homme sur des questions d’argent ou au sujet de petites amies ; ― aller quelque part sans l’autorisation de l’homme ; ― refuser de coucher avec l’homme ; ― l’homme soupçonne la femme d’infidélité.”

curtcircuit

dissabte, 1/06/2019

Curtcircuit com a sinònim d’imbricació. Com a fet positiu, i no negatiu. Com la juxtaposició, o superposició, que permet la fluïdesa.

La imbricació de via oficial i via no oficial és present en molts aspectes en la vida mauritana. Fent la tesi va quedar-me clar que és el cas de la justícia. Fa unes setmanes també vaig viure aquest circuit bicèfal al banc. Com que cobro en moneda local, cada vegada que em desplaço a l’estranger aprofito per comprar divises i treure-les del país. Hi ha uns màxims legals i uns procediments perr fer al banc. Evidentment, també es pot fer al mercat negre, però per les raons que siguin prefereixo no adoptar tal via.

Dies abans de marxar, cal donar l’ordre al banc per tal que canviï la moneda i mostrar el bitllet d’avió i el passaport. Així vaig fer-ho. El meu banc va demanar autorització al banc central del país. I vet-ho aquí que aquest no tenia euros. De tant en tant passa. I jo m’enfurismo. Perquè necessito euros per la meva manurtenció a l’estranger. Veient-me preocupada, el meu conseller em va proposar una alternativa: sortir del circuit oficial, però entre parets oficials. Ell contactaria un canvista del mercat negre, que em donaria no només els euros sinó també el comprovant que em permet treure els diners del país de manera legal.

I així ho vam fer. Ens van donar cita al canvista i a mi al banc. Em va donar el que jo necessitava i em va demanar uns dinera pel comprovant. Després de refusar pagar-li, perquè entenia que els del banc ens havien posat en contacte i que els tocava a ells pagar, van acceptar. NO eren massa diners. Confesso que vaig quedar del tot tranquil·la quan en sòl europeu vaig veure que ningíu no em refusava els bitllets per ser falsos.

admiració a la família Diaby

dilluns, 20/05/2019

Hem passat el cap de setmana a la platja. Hem compartit espai amb flamencs, pelicans, crancs, peixos, cormorans… m’apassiona aquesta proximitat amb la naturalesa. Però no és el tema de què volia parlar avui. De tornada a casa, em venia de gust veure un documental. No sabia quin. I vaig tombar en el reportatge de la Carme Diaby. Em va semblar molt encertat el format; sincerament, crec que la qualitat dels audiovisuals de la Corporació Catalana és alta.

Em va fer por el moment en què el presentador, parlant del perfil psicològic de l’agressor, va demanar si era una persona molt religiosa. Pensava que entraríem en un discurs, o una invitació a la producció d’un discurs, islamòfob. No fou el cas, però penso que la pregunta era gratuïta.

El que em va impactar més del documental fou la valentia de la supervivent en parlar-ne i en denunciar-ho. En com la seva mare la va recolzar. En algunes recerques que he coordinat sobre el poc ús de la justícia estatal per part dels justiciables mauritans ha quedat clar que en la resolució dels conflictes prima la discreció. Que la roba bruta es renta a casa. I que, per tant, no té lloc exposar públicament els litigis. El pare de la Carme, el Suri, en parla. La seva primera reacció quan la filla els va explicar el seu cas, va ser raonar que formava part del passat i que calia passar pàgina. Buscava discreció. La que li han ensenyat. La que es cerca després de les agressions sexuals amb penetració a Mauritània per no evidenciar la pèrdua de virginitat de la supervivent, condició desitjada a l’hora de casar-se. Quina fortalesa passar el llindar d’aquesta esfera íntima i parlar-ne obertament en el seu entorn i fins i tot a la televisió. Quina intel·ligència. Quina admiració que tinc a aquesta família.

la demanda

dissabte, 20/04/2019

Ella viu a Dakar. Té 27 anys. Ell, de la mateixa edat, viu a Marsella. Van estudiar junts a l’escola, a Nouakchott. Es van perdre la pista, i s’han retrobat a través d’una xarxa social. Ara es volen casar.

Ahir era a casa d’uns amics, ella francesa i ell soninké. Havíem quedat uns quants per prendre algo, i tot i que feia tard vaig ser la primera. Ella em va dir que ens instal·laríem fora, al pati, perquè ell esperava la visita d’algú que venia a demanar-li la mà d’una noia. Jo no entenia res, perquè ell té una filla adolescent, però en cap moment em va passar pel cap que es tractés d’ella.

Una noia del poble va anar a viure a casa del pare d’ell, a Nouakchott, amb una filla de 2 anys. Es la pretendent. Quan el pare de la nena va morir, aquell senyor que les havia acollit a Nouakchott, el pare del meu amic, es va convertir en el seu tutor, el seu representant. Quan aquest va morir, van demanar al meu amic si podia ser, al seu torn, el representant de la noia. Després de confirmar amb la família paterna biològica que no hi havia d’altres candidats, va acceptar. I ara li toca, per exemple, mediar en els passos previs al casament.

Dos soninkés de la casta dels artesans van desplaçar-se ahir a casa del meu amic per demanar la mà del a noia. Són emissaris. No formen part de la família del pretendent, sino que estan com si diguéssim contractats per aquesta família per fer d’emissaris. Es un dels seus oficis, o una de les seves tasques. Van avisar el meu amic prèviament, fa alguns dies. Ell va trucar la mare de la noia; que li va dir que ho gestionés com volgués. Després va trucar algunes dones soninkés perquè l’aconsellessin. Què és el que havia de gestionar? Com a responsable de la noia, la seva tasca és posar sobre la taula les condicions que demanen per tal que el casament pugui tenir lloc. Es a dir, la dot. Després d’una bona estona de conversa, va presentar la quantitat total del a dot i la seva repartició: una part per la mare, una pels germans del pare, una per les germanes del a mare, una pels antics esclaus de la família, etc., i una per la núvia. L’ambient era seriós i alhora distès, aixi que vaig poder preguntar per exemple si en aquestes converses solien parlar de la virginitat de l noia. Els emissaris em van dir que la dot depèn de la virginitat prenupcial femenina; en aquest cas, com que la noia no ha estat mai casada, automàticament donen per fet que és verge.

Sortint de casa, els emissaris van trucar el germà del nuvi, que va contactar el noi de Marsella per posar-lo al cas. Normalment la família del noi acceptarà i tindrà lloc el casament.

el poder del nomenclàtor

diumenge, 24/03/2019

Sent ciutadans d’Espanya sabem bé que el nomenclàtor ha estat i és un espai d’expressió del poder imperant en cada moment. Els casos que em vénen ràpidament al cap son els de Conde del Asalto/Nou de la Rambla i Calvo Sotelo/Francesc Macià.

Pocs son els carrers a Nouakchott amb un nom conegut per la població. En la seva recta final al poder, el president sortint ha canviat tres dels carrers més coneguts del centre de la ciutat, tres carrers coneguts pel seus noms des de la independència: Nasser, Kennedy i Charles de Gaulle.

Fa unes setmanes el president va organitzar una marxa per la unitat nacional. Una mascarada. I va ordenar canviar el nom de l’avinguda Nasser, per on passava aquella marxa, per Avinguda de la Unitat Nacional. Darrerament ha rebatejat les altres dues vies amb el nom de dos liders religiosos. El rerefons sembla ser una ona de religiositat, almenys a nivell simbòlic.

jalar halal

dimecres, 27/02/2019

Les carnisseries regentades i dirigides a musulmans a Espanya fan saber que els seus productes són halal, és a dir, lícits segons la llei musulmana. En el cas de la carn, ha de ser el resultat d’un sacrifici teòricament pensat perquè l’animal pateixi poc i alhora perquè la sang del cos es buidi en la seva totalitat, o pràctica totalitat.

En una conversa amb mauritans l’altre dia, em va sorprendre que mentre que els més viatjats coneixen el concepte perquè és el que intenten menjar quan són a l’estranger, els menys viatjats no saben què és la carn halal. Coneixen el concepte com allò lícit segons la shari’a, però no aplicat al món càrnic. Perquè, com tant s’ha parlat en psicologia, antropologia i altres ciències socials, el llenguatge es basa en parells de contraris: bé-mal, gran-petit, proper-llunyà, permès-prohibit, etc. Tota la carn consumible a Mauritània prové d’animals sacrificats segons la normativa musulmana, aleshores no cal etiquetar-los com a halal.

cal tallar-lo

divendres, 1/02/2019

-Què és el clítoris?

-És la part del cos de la dona que li dóna plaer. Cal tallar-la, perquè sinó en la vida d’aquesta dona tan sols hi haurà una obsessió, tenir relacions sexuals amb els homes. Una dona no mutilada s’abraona als homes. Com vols, aleshores, que arribi verge al matrimoni?

Aquesta resposta, basada en dades reals, pot ser formulada tant per un home com per una dona, i forma part de les primeres impressions del treball de camp relatiu a les violències fetes a les dones a Mauritània. La virginitat de la dona, que representa l’honor de la família, és la clau explicativa de la mutilació genital femenina i dels matrimonis arreglats amb menors d’edat, per col·locar-les abans no les desvirguin. Partint de la base que el concepte de virginitat és important en aquesta societat, la dona és vista com un ésser incapaç de gestionar els seus impulsos, així que cal dur a terme accions per ajudar-la a mantenir la virginitat fins al matrimoni, sostreure-li el plaer i/o casar-la quan la seva vida sexual activa comença o pot començar.

reflexions per a un article

dimecres, 23/01/2019

M’han convidat a escriure un article per una revista científica. La sola condició és que tracti d’algun tema d’actualitat política de 2017 o de 2018. He estat tres setmanes rumiant quina temàtica escollir, i finalment m’he decidit pel conflicte diplomàtic que van viure Mauritània i Senegal entre gener i juny de 2018 vinculat amb la pesca artesanal.

Un percentatge important de la mà d’obra de la pesca artesanal a Mauritània és senegalesa. Per certes tècniques i espècies, són els experts i els únics que les pesquen. A Mauritània des de 1970 s’han viscut períodes de restricció d’accès al mercat laboral de la pesca artesanal als senegalesos, amb l’objectiu de nacionalitzar els llocs de treball. Aquest fou el cas, de nou, el gener de 2018; un pescador del Nord del Senegal estava retirant unes xarxes a la frontera marítima entre els dos països i els guarda-costes mauritans van disparar-li i el van matar. Posteriorment Mauritània va prohibir la presència de senegalesos treballant en la pesca artesanal. Vull analitzar com alguns intermediaris mauritans van saltar-se aquesta normativa, és a dir, quines estratègies van adoptar i per quins motius, i també pretenc reflexionar sobre un altre aspecte: la manera de demostrar la nacionalitat mauritana. Tots els pescadors i capitans de piragua havien de ser mauritans, i havien de demostrar als guarda-costes aquesta pertinença nacional. La complicació rau en la dificultat que una part important de la població mauritana té per accedir als carnets d’identitat i que té com a conseqüència una massa important de gent sense identificació nacional.

desolador

diumenge, 13/01/2019

La logística per comprar roba a Nouakchott té certes particularitats. Pots comprar tela i encarregar la peça a un sastre. Pots intentar trobar roba ja feta en els poques botigues que hi ha (ofereixen roba d’altres temporades de marques que produeixen en grans quantitats). Pots buscar entre les muntanyes de roba de segona mà provinent d’Europa. Pots investigar en les caixes de cartró de botigues que compren roba nova que sobra a Europa.

He tingut la sort de tenir la mare per aquí de vacances. En una de les passejades per la ciutat, vaig proposar-li d’entrar en una d’aquestes botigues. Sabem que normalment tenen roba d’una determinada marca. Caminar entre les caixes de cartró és una tasca difícil degut a la manca d’espai. En cada caixa hi ha roba amuntegada endreçada per temàtiques: samarretes de dona, pantalons de nen, mitjons d’home, etc. Vam trobar roba bonica d’una marca que no coneixíem. Mirant per internet, resulta ser una marca poc coneguda a Espanya però sí a la resta d’Europa, on el preu d’una samarreta no baixa de 80 euros. Les vam comprar encara no a 4 euros. M’entristeix ser testimoni d’aquestes pràctiques nefastes del món consumista en el que vivim. Per què aquestes marques produeixen molt més del que saben que vendran? Per què puc comprar el mateix producte a un preu irrisori mentre que un comprador a Europa hauria de pagar una barbaritat? És desolador.