Arxiu de la categoria ‘General’

admiració a la família Diaby

dilluns, 20/05/2019

Hem passat el cap de setmana a la platja. Hem compartit espai amb flamencs, pelicans, crancs, peixos, cormorans… m’apassiona aquesta proximitat amb la naturalesa. Però no és el tema de què volia parlar avui. De tornada a casa, em venia de gust veure un documental. No sabia quin. I vaig tombar en el reportatge de la Carme Diaby. Em va semblar molt encertat el format; sincerament, crec que la qualitat dels audiovisuals de la Corporació Catalana és alta.

Em va fer por el moment en què el presentador, parlant del perfil psicològic de l’agressor, va demanar si era una persona molt religiosa. Pensava que entraríem en un discurs, o una invitació a la producció d’un discurs, islamòfob. No fou el cas, però penso que la pregunta era gratuïta.

El que em va impactar més del documental fou la valentia de la supervivent en parlar-ne i en denunciar-ho. En com la seva mare la va recolzar. En algunes recerques que he coordinat sobre el poc ús de la justícia estatal per part dels justiciables mauritans ha quedat clar que en la resolució dels conflictes prima la discreció. Que la roba bruta es renta a casa. I que, per tant, no té lloc exposar públicament els litigis. El pare de la Carme, el Suri, en parla. La seva primera reacció quan la filla els va explicar el seu cas, va ser raonar que formava part del passat i que calia passar pàgina. Buscava discreció. La que li han ensenyat. La que es cerca després de les agressions sexuals amb penetració a Mauritània per no evidenciar la pèrdua de virginitat de la supervivent, condició desitjada a l’hora de casar-se. Quina fortalesa passar el llindar d’aquesta esfera íntima i parlar-ne obertament en el seu entorn i fins i tot a la televisió. Quina intel·ligència. Quina admiració que tinc a aquesta família.

la demanda

dissabte, 20/04/2019

Ella viu a Dakar. Té 27 anys. Ell, de la mateixa edat, viu a Marsella. Van estudiar junts a l’escola, a Nouakchott. Es van perdre la pista, i s’han retrobat a través d’una xarxa social. Ara es volen casar.

Ahir era a casa d’uns amics, ella francesa i ell soninké. Havíem quedat uns quants per prendre algo, i tot i que feia tard vaig ser la primera. Ella em va dir que ens instal·laríem fora, al pati, perquè ell esperava la visita d’algú que venia a demanar-li la mà d’una noia. Jo no entenia res, perquè ell té una filla adolescent, però en cap moment em va passar pel cap que es tractés d’ella.

Una noia del poble va anar a viure a casa del pare d’ell, a Nouakchott, amb una filla de 2 anys. Es la pretendent. Quan el pare de la nena va morir, aquell senyor que les havia acollit a Nouakchott, el pare del meu amic, es va convertir en el seu tutor, el seu representant. Quan aquest va morir, van demanar al meu amic si podia ser, al seu torn, el representant de la noia. Després de confirmar amb la família paterna biològica que no hi havia d’altres candidats, va acceptar. I ara li toca, per exemple, mediar en els passos previs al casament.

Dos soninkés de la casta dels artesans van desplaçar-se ahir a casa del meu amic per demanar la mà del a noia. Són emissaris. No formen part de la família del pretendent, sino que estan com si diguéssim contractats per aquesta família per fer d’emissaris. Es un dels seus oficis, o una de les seves tasques. Van avisar el meu amic prèviament, fa alguns dies. Ell va trucar la mare de la noia; que li va dir que ho gestionés com volgués. Després va trucar algunes dones soninkés perquè l’aconsellessin. Què és el que havia de gestionar? Com a responsable de la noia, la seva tasca és posar sobre la taula les condicions que demanen per tal que el casament pugui tenir lloc. Es a dir, la dot. Després d’una bona estona de conversa, va presentar la quantitat total del a dot i la seva repartició: una part per la mare, una pels germans del pare, una per les germanes del a mare, una pels antics esclaus de la família, etc., i una per la núvia. L’ambient era seriós i alhora distès, aixi que vaig poder preguntar per exemple si en aquestes converses solien parlar de la virginitat de l noia. Els emissaris em van dir que la dot depèn de la virginitat prenupcial femenina; en aquest cas, com que la noia no ha estat mai casada, automàticament donen per fet que és verge.

Sortint de casa, els emissaris van trucar el germà del nuvi, que va contactar el noi de Marsella per posar-lo al cas. Normalment la família del noi acceptarà i tindrà lloc el casament.

el poder del nomenclàtor

diumenge, 24/03/2019

Sent ciutadans d’Espanya sabem bé que el nomenclàtor ha estat i és un espai d’expressió del poder imperant en cada moment. Els casos que em vénen ràpidament al cap son els de Conde del Asalto/Nou de la Rambla i Calvo Sotelo/Francesc Macià.

Pocs son els carrers a Nouakchott amb un nom conegut per la població. En la seva recta final al poder, el president sortint ha canviat tres dels carrers més coneguts del centre de la ciutat, tres carrers coneguts pel seus noms des de la independència: Nasser, Kennedy i Charles de Gaulle.

Fa unes setmanes el president va organitzar una marxa per la unitat nacional. Una mascarada. I va ordenar canviar el nom de l’avinguda Nasser, per on passava aquella marxa, per Avinguda de la Unitat Nacional. Darrerament ha rebatejat les altres dues vies amb el nom de dos liders religiosos. El rerefons sembla ser una ona de religiositat, almenys a nivell simbòlic.

jalar halal

dimecres, 27/02/2019

Les carnisseries regentades i dirigides a musulmans a Espanya fan saber que els seus productes són halal, és a dir, lícits segons la llei musulmana. En el cas de la carn, ha de ser el resultat d’un sacrifici teòricament pensat perquè l’animal pateixi poc i alhora perquè la sang del cos es buidi en la seva totalitat, o pràctica totalitat.

En una conversa amb mauritans l’altre dia, em va sorprendre que mentre que els més viatjats coneixen el concepte perquè és el que intenten menjar quan són a l’estranger, els menys viatjats no saben què és la carn halal. Coneixen el concepte com allò lícit segons la shari’a, però no aplicat al món càrnic. Perquè, com tant s’ha parlat en psicologia, antropologia i altres ciències socials, el llenguatge es basa en parells de contraris: bé-mal, gran-petit, proper-llunyà, permès-prohibit, etc. Tota la carn consumible a Mauritània prové d’animals sacrificats segons la normativa musulmana, aleshores no cal etiquetar-los com a halal.

cal tallar-lo

divendres, 1/02/2019

-Què és el clítoris?

-És la part del cos de la dona que li dóna plaer. Cal tallar-la, perquè sinó en la vida d’aquesta dona tan sols hi haurà una obsessió, tenir relacions sexuals amb els homes. Una dona no mutilada s’abraona als homes. Com vols, aleshores, que arribi verge al matrimoni?

Aquesta resposta, basada en dades reals, pot ser formulada tant per un home com per una dona, i forma part de les primeres impressions del treball de camp relatiu a les violències fetes a les dones a Mauritània. La virginitat de la dona, que representa l’honor de la família, és la clau explicativa de la mutilació genital femenina i dels matrimonis arreglats amb menors d’edat, per col·locar-les abans no les desvirguin. Partint de la base que el concepte de virginitat és important en aquesta societat, la dona és vista com un ésser incapaç de gestionar els seus impulsos, així que cal dur a terme accions per ajudar-la a mantenir la virginitat fins al matrimoni, sostreure-li el plaer i/o casar-la quan la seva vida sexual activa comença o pot començar.

reflexions per a un article

dimecres, 23/01/2019

M’han convidat a escriure un article per una revista científica. La sola condició és que tracti d’algun tema d’actualitat política de 2017 o de 2018. He estat tres setmanes rumiant quina temàtica escollir, i finalment m’he decidit pel conflicte diplomàtic que van viure Mauritània i Senegal entre gener i juny de 2018 vinculat amb la pesca artesanal.

Un percentatge important de la mà d’obra de la pesca artesanal a Mauritània és senegalesa. Per certes tècniques i espècies, són els experts i els únics que les pesquen. A Mauritània des de 1970 s’han viscut períodes de restricció d’accès al mercat laboral de la pesca artesanal als senegalesos, amb l’objectiu de nacionalitzar els llocs de treball. Aquest fou el cas, de nou, el gener de 2018; un pescador del Nord del Senegal estava retirant unes xarxes a la frontera marítima entre els dos països i els guarda-costes mauritans van disparar-li i el van matar. Posteriorment Mauritània va prohibir la presència de senegalesos treballant en la pesca artesanal. Vull analitzar com alguns intermediaris mauritans van saltar-se aquesta normativa, és a dir, quines estratègies van adoptar i per quins motius, i també pretenc reflexionar sobre un altre aspecte: la manera de demostrar la nacionalitat mauritana. Tots els pescadors i capitans de piragua havien de ser mauritans, i havien de demostrar als guarda-costes aquesta pertinença nacional. La complicació rau en la dificultat que una part important de la població mauritana té per accedir als carnets d’identitat i que té com a conseqüència una massa important de gent sense identificació nacional.

desolador

diumenge, 13/01/2019

La logística per comprar roba a Nouakchott té certes particularitats. Pots comprar tela i encarregar la peça a un sastre. Pots intentar trobar roba ja feta en els poques botigues que hi ha (ofereixen roba d’altres temporades de marques que produeixen en grans quantitats). Pots buscar entre les muntanyes de roba de segona mà provinent d’Europa. Pots investigar en les caixes de cartró de botigues que compren roba nova que sobra a Europa.

He tingut la sort de tenir la mare per aquí de vacances. En una de les passejades per la ciutat, vaig proposar-li d’entrar en una d’aquestes botigues. Sabem que normalment tenen roba d’una determinada marca. Caminar entre les caixes de cartró és una tasca difícil degut a la manca d’espai. En cada caixa hi ha roba amuntegada endreçada per temàtiques: samarretes de dona, pantalons de nen, mitjons d’home, etc. Vam trobar roba bonica d’una marca que no coneixíem. Mirant per internet, resulta ser una marca poc coneguda a Espanya però sí a la resta d’Europa, on el preu d’una samarreta no baixa de 80 euros. Les vam comprar encara no a 4 euros. M’entristeix ser testimoni d’aquestes pràctiques nefastes del món consumista en el que vivim. Per què aquestes marques produeixen molt més del que saben que vendran? Per què puc comprar el mateix producte a un preu irrisori mentre que un comprador a Europa hauria de pagar una barbaritat? És desolador.

jutjar

dilluns, 3/12/2018

Menors violades a qui els pares intenten casar amb l’agressor. Nenes que al poc de néixer són excisades. Nenes que que ´son casades als 12 anys, amb els riscos conseqüents d’embaràs i part en menors. Cosins casats per pactes familiars. Dones, i homes, que creuen que les relacions sexuals en el si del matrimoni responen només al desig de l’home, i que la dona ha de complir si l’home en té ganes.

Em costa fer recerca sobre aquests temes i jutjar poc. Em costa adoptar una visió èmic, és a dir, el punt de vista dels informants.

la força del grup

dimecres, 21/11/2018

Estem cansats de sentir que la nostra societat és individualista, sobretot en comparació a d’altres no occidentals. Crec que no és fals, però que al Mediterrani el pes del grup és destacable i forma part de decisions individuals. Darrerament he viscut dues situacions que m’han fet reflexionar sobre el poc espai que té l’individu a Mauritània.

Escric i menjo amb la mà esquerra. Tot i que quan era petita no hi havia estris especialment pensats per als esquerrans, mai ningú, ni a casa ni a l’escola, em va intentar fer canviar de mà. Bé, es veu que la dona d’un tiet mentre jo menjava un iogur va provar de fer-me canviar la mà i li vaig tirar el iogur pel cap. El meu pare va néixer esquerrà, i a l’escola li lligaven la mà darrere de la cadira per acostumar-lo, o més ben dit obligar-lo, a utilitzar la mà dreta. Pel poc que explicava, es veia que havia patit. Les conseqüències neurològiques d’aquesta pràctica han estat molt estudiades les últimes dècades i la inèrcia de forçar els infants esquerrans a utilitzar la mà dreta en la nostra societat ha disminuït. Tot i així em sorprèn que encara hi hagi gent, a Catalunya, que em digui “Ah, ets esquerrana?”. “Sí, i d’esquerres”, responc. Bé, el fet és que un amic maurità 4 anys més jove que jo, que forma part d’una família que no ha passat penúries econòmiques i que ha pogut estudiar en una escola de cert prestigi, m’explicava que és un esquerrà contrariat, és a dir, que el van obligar a inutilitzar la mà esquerra. Quan tenia uns 6 o 7 anys el van enviar un estiu a casa d’un oncle seu que ell defineix com a molt estricte a Gàmbia. Fou aquest parent el que el va forçar a canviar els hàbits de lateralitat. Em sembla duríssim. Però el que em va sorprendre és que expliqués que està agraït als seus pares i al seu oncle, perquè ara pot fer vida de dretà en una societat on els codis d’educació tan sols contemplen la possibilitat de menjar amb la mà dreta, saludar amb la mà dreta, donar i rebre diners amb la mà dreta… La mà esquerra es reserva per qüestions escatològiques, tot i que amb lo adormida que la tenen arribo a dubtar que se’n serveixin. Lluny de parlar de traumes o de patiment, aquest noi expressa satisfacció no només de ser com els altres sinó de ser acceptat pels altres.

Al fill petit d’uns amics europeus que viuen aquí li agrada vestir-se de princesa, el color rosa, els personatges femenins de Disney, etc. No som a Europa, i aquestes temàtiques aquí ni s’aborden. Els pares li han explicat que si vol pot anar al cole vestit de princesa, però que s’exposa a les burles dels companys. Ha decidit vestir-se amb pantalons entre setmana i vestir-se com més li agrada el cap de setmana. L’altre dia vaig anar dinar a casa d’un maurità amic i col·lega de l’escola. Vaig explicar-los aquest cas i vam estar debatent. Per ell i per la seva dona, cal tallar de socarrel aquests comportaments que no faran més que excloure el nen de la societat.

creure-hi

dilluns, 12/11/2018

Avui un amic m’ha donat una lliçó. Cal creure.

Dissabte vam coincidir en un sopar informal. És metge, professionalment molt reconegut tant aquí com a França, on continua treballant. És mig maurità, mig holandès. El cas és que fa temps que està construint un bloc operatori. Vaig interessar-me pel projecte i em va dir que l’obra ha estat parada uns mesos per falta de recursos però des de fa deu dies estan avançant a bon ritme. Em va convidar a veure-ho.

Avui hi he anat. Esperava trobar-me una sala d’operacions, i m’ha sorprès trobar un hospital de dues plantes, amb 15 habitacions de recuperació i un bloc operatori. Instal·lacions pensades per ser de bona qualitat i d’acord amb les normatives internacionals de sanitat, però adaptades al context maurità i a la manera com la seva gent treballa. M’ha fet una visita guiada i la cara se li il·luminava. I tots aquells que creuàvem el miraven i hi parlaven amb admiració. Amb molt de respecte. Un vell soninké s’ha atansat per xerrar amb ell, i a mi m’anava dient en franc+es frases que volia emfatitzar. Antic treballador de l’hospital psiquiàtric que comparteix solar amb aquestes noves instal·lacions, està jubilat però com que viu just davant controla les obres. Ens resulta familiar, oi? Es veu que un veí va voler agafar una galleda de sorra d’una pila de material del projecte i el vell va raonar-li que d’aquell nou hospital no s’hauria de robar res. Ni un clip, ni un bolígraf. “Si tinguéssim dos homes com aquest en tot el país, sortiríem de la situació en la què ens trobem”, m’anava dient. I és que el metge en qûestió està construint aquest hospital públic gràcies a donacions privades que ell ha aconseguit, amb uns plànols fets per ell i amb el seguiment que fa del projecte des de fa os anys. Es veu que el ministre de sanitat ja li demana quan serà la inauguració, i es dóna per sentat que hi serà en tant que ministre. Quina paradoxa, quina hipocresia, l’estat no ha mogut cap fil per fer aquest hospital i se l’apropiarà un cop finalitzat.

Si el projecte, que no té un historial fàcil, ha tirat enavant, ha estat perquè le nostre amic hi creia. Perquè considerava necessari dotar el seu poble d’un servei de qualitat i perquè va tenir la iniciativa, en veure les portes estatals ben tancades, de buscar finançament en el sector provat.