de barbes

dilluns, 8/10/2018

Ja va sent una tradició, quasi un ritual, la tornada a Nouakchott al setembre, la calor xafogosa, l’arrancada pausada del període post-vacacional palpable en la ciutat, i els tràmits per renovar-me el permís de residència.

Podria reflexionar sobre la meva participació en el que s’anomena la petita corrupció per aconseguir el meu permís. Però no és el dia. El que em va sobtar l’altre dia era el gran nombre de barbuts, de musulmans de naixement o conversos, que feien cua amb el mateix objectiu que jo. L’estètica és molt concreta: barba, kufi, gel·laba sovint marró fins als turmells… solen ser francesos d’origen algerià. També hi havia dones en niqab. Són personatges que no participaven del paisatge maurità fa uns anys. Mauritània sempre ha tingut bona reputació com a destí per aprendre o aprofundir en el coneixement musulmà, però la presència de tants musulmans estrangers no havia estat tan palpable com fins ara.

la tornada a l’escola

divendres, 5/10/2018

L’estiu dels alumnes de les escoles mauritanes és llarg. Acaben el curs a principis de juny i oficialment el comencen a principis d’octubre. Aquest any el Govern va establir que el primer dia de classe de les escoles públiques i privades mauritanes seria l’1 d’octubre.

Un veí, amb dos fills en edat de cursar l’educació primària, va dur els nens l’1 d’octubre al cole. Estan matriculats a una escola privada de les tantíssimes que existeixen a la ciutat; des del moment que l’ens públic no és capaç d’assegurar una educació universal de certa qualitat aquesta esdevé un negoci. Al meu veí no li sobren els diners, però fa un esforç perquè els seus fills vagin a una escola que ell estima que ofereix un servei millor que la pública. Aquell primer dia de classe no hi havia cap alumne. Tan sols el professorat. Els alumnes encara eren de vacances. El professorat li va dir que tornés al cap d’una setmana. L’home està desesperat. Frustrat.

de militars a pescadors

dimecres, 19/09/2018

Joves de fins a 35 anys exclosos del sistema de formació estatal. Alguns no han fet mai estudis, d’altres tenen el nivell de primària i una minoria accedeixen i acaben la secundària. Quan es presenten a la selectivitat, els percentatges d’èxit són ínfims. Alguns es reorienten cap a formacion professionals; d’altres esdevenen aprenents d’algun ofici; d’altres es queden a casa sense fer res.

I reben una informació per boca-orella. Temptadora. Les forces de l’Armada Marina organitzen una formació. S’inscriuen; o, a cops, els pares els inscriuen. Volen ser militars. Tenir la seguretat econòmica, o la sensació de seguretat econòmica, dels funcionaris.

Es desplacen a una de les escoles de l’Armada. Els rapen els cabells. Els donen uniformes. Els sotmeten a entrenaments militars durs durant 45 dies.

I després fan una formació teòrica i pràctica sobre la pesca artesanal. Tècniques, nocions de mecànica, seguretat, etc. I sortides diàries en piragua. Molts no saben ni nadar. Molts venen de l’interior del país i no havien vist mai el mar.

En acabat, fan unes pràctiques d’uns dos mesos de la mà d’un capità de piragua.

Acaben la formació i tenen un certificat de satisfacció d’una formació en pesca artesanal. Ells, que havien començat pensant que serien militars de la marina… La motivació inicial es veu esvaîda. La frustració emergeix. I alguns tornen al poble sense haver entès res del que ha passat. D’altres, cal dir-ho, troben feina en el sector de la pesca.

crits de dolor

dijous, 6/09/2018

La filla del propietari de casa, la joveneta que va tenir un bebè fa no encara dues setmanes, ahir cridava i plorava de dolor tan fort que vaig sortir de casa per veure què passava. Era angoixant sentir aquell patiment, i imaginar quant de dolor deuria tenir.

El pare de la noia, que parla un francès perfecte, em va explicar que el dolor era conseqüència de la cesària. Ja ho vaig comprendre tot. Aquí els cesàries són de carnisseria. Tot i així, aquell dolor no era normal, segurament s’havia infectat la ferida. El pare va afegir una altra problemàtica: la seva filla està malalta (així qualifiquen les dones embarassades i les que recentment han donat a llum) i el nombre incessant de visites pesades no li és beneficiós. Em va sorprendre que un maurità fos crític amb la recepció de gent… li donen tanta importància, aquí!

Vaig oferir-me per acompanyar la noia a l’hospital, però em van dir que ella preferia que vingués el seu marit a buscar-la. Cap a mitjanit vaig deixar de sentir gemecs, i vaig per tant deduir que l’havien acompanyat a l’hospital. Així espero.

En situacions així t’adones de la perillositat dels embarassos, els parts i els post-parts, i de la sort que tenim de tenir un sistema mèdic tan bo com el nostre.

la mare que no ho era

dimarts , 4/09/2018

Després d’unes setmanes fora de Mauritània, divendres vaig tornar. Després d’un viatge llarg i fatigant, en entrar al pati de casa vaig veure que el bidó de les escombraries era ple a rebossar de tetra-bricks petits de llet. Vaig pensar que segurament la família del meu propietari havia celebrat un casament.

Dissabte va haver una matança important de cabres i al vespre vaig veure dones assegudes al pati, en una estora. Era gairebé segur, doncs, que hi havia hagut una celebració. Vaig atansar-me a demanar, i la filla del meu propietari, que es va casar l’any passat, havia tingut una nena. El setè dia posterior al naixement, es dóna un nom al nadó i es fa una festa de presentació.

L’àvia donava el biberó a la nena. Vaig anar a conèixer la petita i volia interessar-me també per la salut de la mare.

-Com estàs?
-Bé!
-El part va anar bé?
-Mmmm… jo no he tingut cap part!

Era la jove equivocada. Que maldestra vaig ser… però en defensa meva, conec poc la mare vertaera, era de nit i hi havia poca llum. La mare vertaera, per cert, està bé, tot i que amb signes evidents de cansanci.

homenatge a l’Arale

diumenge, 24/06/2018

Comença a apretar la calor. I la humitat. Em llevo de la migdiada. No tinc ni una mica de cafè a casa. M’arrossego i vaig fins al súper. Quan entro veig que no hi ha llum.

-Puc fer les compres, si no hi ha llum? – pregunto als treballadors del súper.
-I tant que sí, senyora! Wallahi (traducció: “per déu que sí”).

Amb certa incomoditat, perquè no veig bé els productes, selecciono el que vull. Una vintena d’articles. Vaig a la caixa.

-Ui… és que no hi ha llum. No podem cobrar-te.

I em ve al cap el gest de l’Arale davant de situacions inesperades. I marxo. I tinc calor, i tot és més pesat quan fa calor. Però en el fons m’alegro de continuar sorprenent-me després de tants anys en aquest país.

vaixell militar espanyol

divendres, 8/06/2018

Regularment, potser una vegada a l’any, l’ambaixada d’Espanya a Mauritània convida la seva colònia a visitar un “patrullero de altura”. Aquest cop toca el “patrullero de altura Infanta Elena”. Mitjançant el correu electrònic i posteriorment una xarxa de telecomunicació, l’ambaixada anuncia que el “patrullero” vindrà a Nouakchott i que la tripulació té l’amabilitat de fer ua visita guiada a la colònia. S’anima a portar-hi la descendència, que gaudirà molt. Per captar encara més l’atenció del públic potencial anuncien, en un país on l’accés a l’alcohol està molt limitat, que hi haurà vi. Espanyol, és clar.

No especifiquen què ve a fer l’embarcació. Però veient algunes de les missions precedents especificades en el lloc web de l’armada espanyola, no pinta gaire esperançador per als pacifistes.

http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/buquessuperficie/prefLang-es/08patrulleros–02patrulleros-clase-descubierta

sota control

dissabte, 26/05/2018

Una alumna d’uns 13 anys ve sovint a veure’m i m’explica els seus problemes, centrats sobretot en la mala relació amb la seva mare. L’adolescent és la filla gran d’una família amb molts mitjans econòmics. La mare fa negocis, el pare treballa a la universitat i al govern. Donen importància al coneixement, i prova d’això és que les dues filles que tenim al cole llegeixen molt i s’expressen molt bé.

La mare vol que la major es faci veure per un psicòleg. Es veu que la nena, pel que m’explica, hi està d’acord, però no vol que sigui un maurità. Segon ella, estan massa subeditats a la religió i les relacions de força d’aquesta cultura. Com que cada estiu van als Estats Units, prefereix veure allí un psicòleg. Això sorprèn, però el que em va deixar catatònica l’altre dia va ser el que em va explciar després la nena: la seva mare paga uns 120 euros al botiguer de davant de l’escola i al botiguer del costat de casa seva perquè controlin la nena i expliquin a la seva mare si parla amb nois, si fuma, etc. Quina angoixa per una adolescent saber-se tan controlada. No m’estranya que la nena digui que l’únic que vol és fer 21 anys, ser major, casar-se i ser independent de la mare.

la caritat laica

dimecres, 16/05/2018

Una pràctica dels musulmans després de la mort d’una persona pròxima és donar sadaqa, caritat, en nom del difunt per assegurar-li una bona vida en el més enllà.

Després de la mort dels dos adolescents, el director de l’escola va fer un discurs a l’alumnat de secundària on, entre d’altres coses, va dir que estava obert a propostes per retre homenatge als morts.

Una alumna va recollir l’oferiment i va proposar organitzar una sadaqa col·lectiva. La resposat del director m’ha semblat si més no curiosa. Com a bon estendard de la laîcitat francesa, ha donat el seu acos sempre i quan l’acte no estigui revestit de religiositat.

Aviam com continua l’afer. Tindrà lloc? No? Com el convertiran en laic?

jocs perillosos

dilluns, 23/04/2018

Cap de setmana. Cau el sol. Els joves, sobretot els de bona família, que tenen accés a cotxes potents, fan carreres per la ciutat. Dos cotxes. Un àrbitre que els segueix també en cotxe darrere. Objectiu: arribar al punt acordat abans que l’altre. Norma: els conductors no poden frenar. Evidentment ni tan sols en els semàfors. Si l’àrbitre veu la llum de fre encendre’s, el cotxe en qûestió perd.

Dissabte 21 d’abril. Sis alumnes del penúltim curs de secundària.16 i 17 anys. Gran diversió de la nit: fer una cursa de cotxes en una de les carreteres d’entrada i sortida de la ciutat.Es reparteixen en els dos cotxes. Adrenalina a tope. Un envia una foto del comptador de velocitat als seus companys de classe i… PAM! Accident. Accident greu. Un mort instantani. Un en coma i mort algunes hores després. La resta, ferides sense importància al costat de les dues morts.

Dues famílies destrossades. Per més inri, una havia enterrat tan sols dues setmanes enrere un fill menor mort després de patir càncer. Com podran aquestes famílies tirar endavant? Com podran segur tenint fe?

La comunitat escolar està molt tocada. I no és per menys. Són també els nostres nens. Casos com aquest ocorren periòdicament. Però el fet que siguin alumnes nostres, que els hi posem cara, històries, converses… afecta més, i és comprensible.

L’adolescència necessita vies d’escapatòria. L’alcohol i les altres drogues, el sexe, l’oci nocturn, etc., operen com a tals en algunes societats. En aquesta, no. En la seva cerca d’emocions i en la seva necessitat de trangredir límits, alguns adolescents fan curses que poden resultar mortals. Des de dissabte llegeixo debats dels companys dels morts en les xarxes socials on parlen de la necessitat d’aturar d’una vegada per totes aquesta pràctica. El problema és que temo que, una vegada passat el dol i mig oblidat el cas, tornarem a veure kamikazes nosturns. Una putada. No es pot dir d’altra manera.

Els adults responsabilitzen als pares, a l’escola, al govern. Com tallar d’una vegada per totes amb aquests suïcidis?