la mare que no ho era

dimarts , 4/09/2018

Després d’unes setmanes fora de Mauritània, divendres vaig tornar. Després d’un viatge llarg i fatigant, en entrar al pati de casa vaig veure que el bidó de les escombraries era ple a rebossar de tetra-bricks petits de llet. Vaig pensar que segurament la família del meu propietari havia celebrat un casament.

Dissabte va haver una matança important de cabres i al vespre vaig veure dones assegudes al pati, en una estora. Era gairebé segur, doncs, que hi havia hagut una celebració. Vaig atansar-me a demanar, i la filla del meu propietari, que es va casar l’any passat, havia tingut una nena. El setè dia posterior al naixement, es dóna un nom al nadó i es fa una festa de presentació.

L’àvia donava el biberó a la nena. Vaig anar a conèixer la petita i volia interessar-me també per la salut de la mare.

-Com estàs?
-Bé!
-El part va anar bé?
-Mmmm… jo no he tingut cap part!

Era la jove equivocada. Que maldestra vaig ser… però en defensa meva, conec poc la mare vertaera, era de nit i hi havia poca llum. La mare vertaera, per cert, està bé, tot i que amb signes evidents de cansanci.

homenatge a l’Arale

diumenge, 24/06/2018

Comença a apretar la calor. I la humitat. Em llevo de la migdiada. No tinc ni una mica de cafè a casa. M’arrossego i vaig fins al súper. Quan entro veig que no hi ha llum.

-Puc fer les compres, si no hi ha llum? – pregunto als treballadors del súper.
-I tant que sí, senyora! Wallahi (traducció: “per déu que sí”).

Amb certa incomoditat, perquè no veig bé els productes, selecciono el que vull. Una vintena d’articles. Vaig a la caixa.

-Ui… és que no hi ha llum. No podem cobrar-te.

I em ve al cap el gest de l’Arale davant de situacions inesperades. I marxo. I tinc calor, i tot és més pesat quan fa calor. Però en el fons m’alegro de continuar sorprenent-me després de tants anys en aquest país.

vaixell militar espanyol

divendres, 8/06/2018

Regularment, potser una vegada a l’any, l’ambaixada d’Espanya a Mauritània convida la seva colònia a visitar un “patrullero de altura”. Aquest cop toca el “patrullero de altura Infanta Elena”. Mitjançant el correu electrònic i posteriorment una xarxa de telecomunicació, l’ambaixada anuncia que el “patrullero” vindrà a Nouakchott i que la tripulació té l’amabilitat de fer ua visita guiada a la colònia. S’anima a portar-hi la descendència, que gaudirà molt. Per captar encara més l’atenció del públic potencial anuncien, en un país on l’accés a l’alcohol està molt limitat, que hi haurà vi. Espanyol, és clar.

No especifiquen què ve a fer l’embarcació. Però veient algunes de les missions precedents especificades en el lloc web de l’armada espanyola, no pinta gaire esperançador per als pacifistes.

http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/buquessuperficie/prefLang-es/08patrulleros–02patrulleros-clase-descubierta

sota control

dissabte, 26/05/2018

Una alumna d’uns 13 anys ve sovint a veure’m i m’explica els seus problemes, centrats sobretot en la mala relació amb la seva mare. L’adolescent és la filla gran d’una família amb molts mitjans econòmics. La mare fa negocis, el pare treballa a la universitat i al govern. Donen importància al coneixement, i prova d’això és que les dues filles que tenim al cole llegeixen molt i s’expressen molt bé.

La mare vol que la major es faci veure per un psicòleg. Es veu que la nena, pel que m’explica, hi està d’acord, però no vol que sigui un maurità. Segon ella, estan massa subeditats a la religió i les relacions de força d’aquesta cultura. Com que cada estiu van als Estats Units, prefereix veure allí un psicòleg. Això sorprèn, però el que em va deixar catatònica l’altre dia va ser el que em va explciar després la nena: la seva mare paga uns 120 euros al botiguer de davant de l’escola i al botiguer del costat de casa seva perquè controlin la nena i expliquin a la seva mare si parla amb nois, si fuma, etc. Quina angoixa per una adolescent saber-se tan controlada. No m’estranya que la nena digui que l’únic que vol és fer 21 anys, ser major, casar-se i ser independent de la mare.

la caritat laica

dimecres, 16/05/2018

Una pràctica dels musulmans després de la mort d’una persona pròxima és donar sadaqa, caritat, en nom del difunt per assegurar-li una bona vida en el més enllà.

Després de la mort dels dos adolescents, el director de l’escola va fer un discurs a l’alumnat de secundària on, entre d’altres coses, va dir que estava obert a propostes per retre homenatge als morts.

Una alumna va recollir l’oferiment i va proposar organitzar una sadaqa col·lectiva. La resposat del director m’ha semblat si més no curiosa. Com a bon estendard de la laîcitat francesa, ha donat el seu acos sempre i quan l’acte no estigui revestit de religiositat.

Aviam com continua l’afer. Tindrà lloc? No? Com el convertiran en laic?

jocs perillosos

dilluns, 23/04/2018

Cap de setmana. Cau el sol. Els joves, sobretot els de bona família, que tenen accés a cotxes potents, fan carreres per la ciutat. Dos cotxes. Un àrbitre que els segueix també en cotxe darrere. Objectiu: arribar al punt acordat abans que l’altre. Norma: els conductors no poden frenar. Evidentment ni tan sols en els semàfors. Si l’àrbitre veu la llum de fre encendre’s, el cotxe en qûestió perd.

Dissabte 21 d’abril. Sis alumnes del penúltim curs de secundària.16 i 17 anys. Gran diversió de la nit: fer una cursa de cotxes en una de les carreteres d’entrada i sortida de la ciutat.Es reparteixen en els dos cotxes. Adrenalina a tope. Un envia una foto del comptador de velocitat als seus companys de classe i… PAM! Accident. Accident greu. Un mort instantani. Un en coma i mort algunes hores després. La resta, ferides sense importància al costat de les dues morts.

Dues famílies destrossades. Per més inri, una havia enterrat tan sols dues setmanes enrere un fill menor mort després de patir càncer. Com podran aquestes famílies tirar endavant? Com podran segur tenint fe?

La comunitat escolar està molt tocada. I no és per menys. Són també els nostres nens. Casos com aquest ocorren periòdicament. Però el fet que siguin alumnes nostres, que els hi posem cara, històries, converses… afecta més, i és comprensible.

L’adolescència necessita vies d’escapatòria. L’alcohol i les altres drogues, el sexe, l’oci nocturn, etc., operen com a tals en algunes societats. En aquesta, no. En la seva cerca d’emocions i en la seva necessitat de trangredir límits, alguns adolescents fan curses que poden resultar mortals. Des de dissabte llegeixo debats dels companys dels morts en les xarxes socials on parlen de la necessitat d’aturar d’una vegada per totes aquesta pràctica. El problema és que temo que, una vegada passat el dol i mig oblidat el cas, tornarem a veure kamikazes nosturns. Una putada. No es pot dir d’altra manera.

Els adults responsabilitzen als pares, a l’escola, al govern. Com tallar d’una vegada per totes amb aquests suïcidis?

el bé comú

divendres, 20/04/2018

Ahir vaig quedar per dinar amb una amiga. Havia de venir a buscar-me a casa. Vaig esperar-la asseguda a la botiga de la meva veîna. És un lloc de trobada, un indret on sempre seu gent a les dues cadires que hi ha o al pedrís.

Va arribar una senyora amb el seu fill d’uns deu anys. Esperaven que acabessin de rentar el seu cotxe. Van seure al pedrís, de manera que els potencials clients no podien entrar a la botiga. Issa, l’encarregat, va haver de demanar al nen de seure en algun altre indret. El nen menjava patates envasades en una llauna. Bé, succedani de patata. Quan va haver acabat, va llençar la llauna a terra. Vaig mostrar-li una paperera i li vaig demanar de recollir la llauna i llençar-la allí.

Si una cosa m’agrada aquí és que els adults intervenen en l’educació dels menors. En siguin els pares o no. Els pares no desautoritzen, o no solen fer-ho, un altre adult davant del seus fills.

El nen es va aixecar i anava a recollir la llauna quan la seva mare li va prohibir de tocar-la. Em va dedicar una mirada desafiant i va dir-me que le seu fill no havia de fer cap esforç quan el terra estava ple de merda. Curiosament, en aquell moment poca brutícia hi havia davant nostre.

Em vaig quedar gelada. No havia vist mai aquí aquesta pràctica tan corrent en altres societats. I em va entristir molt. Quines poques ganes d’actuar pel bé comú, sigui la gestió dels menors o de la merda.

Mohamed (menor en mobilitat)

diumenge, 8/04/2018

Sóc maurità, d’un poble proper a Aleg. Tinc 17 anys. Vaig arribar a Nouakchott el 2014. Actualment sñoc a la presó central de Nouakchott, a l’ala de menors.

Al poble anava a l’escola. Quan estàvem de vacances treballava en un garatge com a mecànic. Donava part dels diners als meus pares i la resta me’ls quedava. Vaig venir a Nouakchott amb el meu pare per seguir estudiant, per fer secundària. El meu pare va començar a treballar al nou aeroport. Estic matriculat al tercer curs de secundària. Parlo àrab, hassaniya i una mica de francès. A Nouakchott formo part de l’equip de futbol Star Arafat. Un dia, mentre entrenàvem, un amic em va dir que si mai la policia el detenia, diria que jo sóc el seu còmplice. L’endemà, aquest amic va anar a robar botigues. Va aparèixer amb la policia a casa meva a les 2 del matí. Jo dormia. Ens van dur a comissaria i després al tribunal. Vaig negar qualsevol participació en els robatoris. Però ningú no volia creure’m. Fa quinze dies que sóc a la presó. És la meva primera vegada aquí. Ahir la meva mare va venir del poble a visitar-me.

M’agradaria ser metge. Si surtot d’aquí, seguiré estudiant pels matins i entrenant-me per les tardes. Només vull sortir d’aquí i tornar a l’escola, és tot. M’agradaria demanar disculpes als meus pares, explicar-los que sóc innocent, que no vaig participar en aquest robatori.

Nabou (menor en mobilitat)

diumenge, 25/03/2018

Tinc 13 anys i sóc de Rosso Senegal, on visc. La meva mare és mestressa de casa. El meu pare és agricultor. Tinc germans i germanes, en total som sis i jo sóc la més petita. Amb les meves germanes venem suc de bissap a la frontera de Rosso, al costat maurità. Els meus germans treballen com a mecànics i soldadors. Vam haver de deixar l’escola a l’etapa primària. Personalment quan vaig deixar l’escola tenia 8 anys, tan sols perquè els meus pares eren pobres. També vaig aprendre l’Alcorà. Ara no estudio, només sóc venedora ambulant. No tinc temps per estudiar.

Vaig decidir començar a treballar per ajudar els meus pares. No em penedeixo d’haver-ho fet. Des que era petita he vist que les meves germanes venien bissap, i són el meu model. Els meus pares hi estaven d’acord. Creuo la frontera tots els dies amb les meves dues germanes grans. Venim en piragua a Rosso Mauritània i no paguem gaire, a vegades fins i tot passem gratuîtament. A Rosso hi passo el dia. Sovint les autoritats ens desallotgen sense que en coneguem les raons. El lloc on jo em situo atrau molts clients. Sovint, alguns clients em diuen que em vesteixi de forma sexy per vendre més. Comprem fulles de bissap a Rosso Mauritània, és més barat, i demanem al comerciant que ens guardi ampolles d’aigua mineral buides per a la posar-hi el suc. Com a tot arreu, a Mauritània hi ha dies en què el nostre negoci és rendible i d’altres no.

Els meus pares estan cansats. Vivim en una casa de propietat. Aconseguim pagar l’electricitat i els aliments a través de la venda de bissap. La venda a Mauritània aporta més que al Senegal. Cada dia guanyem cadascuna de les germanes entre 20 cèntims i 4 euros de benefici. Som els fills els que portem menjar a la casa, el meu pare no es fa càrrec de nosaltres. La meva mare va fer tot el possible per pagar els subministraments escolars i la roba i es va endeutar.

M’agradaria triomfar a la vida i aconseguir que la meva mare descansés i estigués tranquil·la. Prego a Déu que em doni un bon treball, com per exemple el comerç de cosmètics aquí a Rosso Mauritània. Sóc conscient que sense estudis se’m tanquen moltes portes professionalment.

Moustapha (menor en mobilitat)

dissabte, 24/02/2018

Tinc 18 anys. Sóc malià i visc a Mauritània. La meva mare tenia vuit fills, cinc nois i tres noies. Malauradament, les meves tres germanes han mort i només quedem els cinc germans. Un d’ells és a Itàlia i un altre va marxar en aventura. La meva mare encara és al Mali, i jo sóc aquí per treballar. Vaig deixarde l’escola a 4rt degut a una malaltia. Vaig curar-me i vaig voler tornar a estudiar, però no em van acceptar. M’hauria agradat continuar els estudis, però van rebutjar la meva escolarització. Més tard em vaig convertir en pastor per guanyar-me la vida.

Ara ja no vull tornar a l’escola, ja no vull estudiar. Ja està fora del meu cap.

Vaig provar sort a diferents indrets del Malí. Vaig treballar i vaig experimentar tot tipus d’injustícies, com la violència de gènere. Vaig ser explotat i enganyat. Em van acusar de robatori.

Quan vaig venir a Mauritània no era per quedar-me, era només un passatge. L’home amb qui visc aquí, malià, va contactar el meu pare al Mali per dir-li que necessitava nens malians per treballar. Prefereix treballar amb nens d’allí perquè rendeixen bé i no causen problemes. Aquest home i la seva dona ens van pagar el viatge en cotxe des de Mali fins aquí a mi i a altres nens. Treballo com a venedor ambulant de dolços.

Si puc estalviar una mica de diners, m’agradaria tornar al Mali per posar en marxa un negoci. Vull ajudar els meus pares i preparar el futur dels meus fills. Hem de pensar en el futur. En cas que no trobi diners per realitzar tots els meus somnis, deixaré la meva sort en mans de Déu.