jutjar

dilluns, 3/12/2018

Menors violades a qui els pares intenten casar amb l’agressor. Nenes que al poc de néixer són excisades. Nenes que que ´son casades als 12 anys, amb els riscos conseqüents d’embaràs i part en menors. Cosins casats per pactes familiars. Dones, i homes, que creuen que les relacions sexuals en el si del matrimoni responen només al desig de l’home, i que la dona ha de complir si l’home en té ganes.

Em costa fer recerca sobre aquests temes i jutjar poc. Em costa adoptar una visió èmic, és a dir, el punt de vista dels informants.

la força del grup

dimecres, 21/11/2018

Estem cansats de sentir que la nostra societat és individualista, sobretot en comparació a d’altres no occidentals. Crec que no és fals, però que al Mediterrani el pes del grup és destacable i forma part de decisions individuals. Darrerament he viscut dues situacions que m’han fet reflexionar sobre el poc espai que té l’individu a Mauritània.

Escric i menjo amb la mà esquerra. Tot i que quan era petita no hi havia estris especialment pensats per als esquerrans, mai ningú, ni a casa ni a l’escola, em va intentar fer canviar de mà. Bé, es veu que la dona d’un tiet mentre jo menjava un iogur va provar de fer-me canviar la mà i li vaig tirar el iogur pel cap. El meu pare va néixer esquerrà, i a l’escola li lligaven la mà darrere de la cadira per acostumar-lo, o més ben dit obligar-lo, a utilitzar la mà dreta. Pel poc que explicava, es veia que havia patit. Les conseqüències neurològiques d’aquesta pràctica han estat molt estudiades les últimes dècades i la inèrcia de forçar els infants esquerrans a utilitzar la mà dreta en la nostra societat ha disminuït. Tot i així em sorprèn que encara hi hagi gent, a Catalunya, que em digui “Ah, ets esquerrana?”. “Sí, i d’esquerres”, responc. Bé, el fet és que un amic maurità 4 anys més jove que jo, que forma part d’una família que no ha passat penúries econòmiques i que ha pogut estudiar en una escola de cert prestigi, m’explicava que és un esquerrà contrariat, és a dir, que el van obligar a inutilitzar la mà esquerra. Quan tenia uns 6 o 7 anys el van enviar un estiu a casa d’un oncle seu que ell defineix com a molt estricte a Gàmbia. Fou aquest parent el que el va forçar a canviar els hàbits de lateralitat. Em sembla duríssim. Però el que em va sorprendre és que expliqués que està agraït als seus pares i al seu oncle, perquè ara pot fer vida de dretà en una societat on els codis d’educació tan sols contemplen la possibilitat de menjar amb la mà dreta, saludar amb la mà dreta, donar i rebre diners amb la mà dreta… La mà esquerra es reserva per qüestions escatològiques, tot i que amb lo adormida que la tenen arribo a dubtar que se’n serveixin. Lluny de parlar de traumes o de patiment, aquest noi expressa satisfacció no només de ser com els altres sinó de ser acceptat pels altres.

Al fill petit d’uns amics europeus que viuen aquí li agrada vestir-se de princesa, el color rosa, els personatges femenins de Disney, etc. No som a Europa, i aquestes temàtiques aquí ni s’aborden. Els pares li han explicat que si vol pot anar al cole vestit de princesa, però que s’exposa a les burles dels companys. Ha decidit vestir-se amb pantalons entre setmana i vestir-se com més li agrada el cap de setmana. L’altre dia vaig anar dinar a casa d’un maurità amic i col·lega de l’escola. Vaig explicar-los aquest cas i vam estar debatent. Per ell i per la seva dona, cal tallar de socarrel aquests comportaments que no faran més que excloure el nen de la societat.

creure-hi

dilluns, 12/11/2018

Avui un amic m’ha donat una lliçó. Cal creure.

Dissabte vam coincidir en un sopar informal. És metge, professionalment molt reconegut tant aquí com a França, on continua treballant. És mig maurità, mig holandès. El cas és que fa temps que està construint un bloc operatori. Vaig interessar-me pel projecte i em va dir que l’obra ha estat parada uns mesos per falta de recursos però des de fa deu dies estan avançant a bon ritme. Em va convidar a veure-ho.

Avui hi he anat. Esperava trobar-me una sala d’operacions, i m’ha sorprès trobar un hospital de dues plantes, amb 15 habitacions de recuperació i un bloc operatori. Instal·lacions pensades per ser de bona qualitat i d’acord amb les normatives internacionals de sanitat, però adaptades al context maurità i a la manera com la seva gent treballa. M’ha fet una visita guiada i la cara se li il·luminava. I tots aquells que creuàvem el miraven i hi parlaven amb admiració. Amb molt de respecte. Un vell soninké s’ha atansat per xerrar amb ell, i a mi m’anava dient en franc+es frases que volia emfatitzar. Antic treballador de l’hospital psiquiàtric que comparteix solar amb aquestes noves instal·lacions, està jubilat però com que viu just davant controla les obres. Ens resulta familiar, oi? Es veu que un veí va voler agafar una galleda de sorra d’una pila de material del projecte i el vell va raonar-li que d’aquell nou hospital no s’hauria de robar res. Ni un clip, ni un bolígraf. “Si tinguéssim dos homes com aquest en tot el país, sortiríem de la situació en la què ens trobem”, m’anava dient. I és que el metge en qûestió està construint aquest hospital públic gràcies a donacions privades que ell ha aconseguit, amb uns plànols fets per ell i amb el seguiment que fa del projecte des de fa os anys. Es veu que el ministre de sanitat ja li demana quan serà la inauguració, i es dóna per sentat que hi serà en tant que ministre. Quina paradoxa, quina hipocresia, l’estat no ha mogut cap fil per fer aquest hospital i se l’apropiarà un cop finalitzat.

Si el projecte, que no té un historial fàcil, ha tirat enavant, ha estat perquè le nostre amic hi creia. Perquè considerava necessari dotar el seu poble d’un servei de qualitat i perquè va tenir la iniciativa, en veure les portes estatals ben tancades, de buscar finançament en el sector provat.

de barbes

dilluns, 8/10/2018

Ja va sent una tradició, quasi un ritual, la tornada a Nouakchott al setembre, la calor xafogosa, l’arrancada pausada del període post-vacacional palpable en la ciutat, i els tràmits per renovar-me el permís de residència.

Podria reflexionar sobre la meva participació en el que s’anomena la petita corrupció per aconseguir el meu permís. Però no és el dia. El que em va sobtar l’altre dia era el gran nombre de barbuts, de musulmans de naixement o conversos, que feien cua amb el mateix objectiu que jo. L’estètica és molt concreta: barba, kufi, gel·laba sovint marró fins als turmells… solen ser francesos d’origen algerià. També hi havia dones en niqab. Són personatges que no participaven del paisatge maurità fa uns anys. Mauritània sempre ha tingut bona reputació com a destí per aprendre o aprofundir en el coneixement musulmà, però la presència de tants musulmans estrangers no havia estat tan palpable com fins ara.

la tornada a l’escola

divendres, 5/10/2018

L’estiu dels alumnes de les escoles mauritanes és llarg. Acaben el curs a principis de juny i oficialment el comencen a principis d’octubre. Aquest any el Govern va establir que el primer dia de classe de les escoles públiques i privades mauritanes seria l’1 d’octubre.

Un veí, amb dos fills en edat de cursar l’educació primària, va dur els nens l’1 d’octubre al cole. Estan matriculats a una escola privada de les tantíssimes que existeixen a la ciutat; des del moment que l’ens públic no és capaç d’assegurar una educació universal de certa qualitat aquesta esdevé un negoci. Al meu veí no li sobren els diners, però fa un esforç perquè els seus fills vagin a una escola que ell estima que ofereix un servei millor que la pública. Aquell primer dia de classe no hi havia cap alumne. Tan sols el professorat. Els alumnes encara eren de vacances. El professorat li va dir que tornés al cap d’una setmana. L’home està desesperat. Frustrat.

de militars a pescadors

dimecres, 19/09/2018

Joves de fins a 35 anys exclosos del sistema de formació estatal. Alguns no han fet mai estudis, d’altres tenen el nivell de primària i una minoria accedeixen i acaben la secundària. Quan es presenten a la selectivitat, els percentatges d’èxit són ínfims. Alguns es reorienten cap a formacion professionals; d’altres esdevenen aprenents d’algun ofici; d’altres es queden a casa sense fer res.

I reben una informació per boca-orella. Temptadora. Les forces de l’Armada Marina organitzen una formació. S’inscriuen; o, a cops, els pares els inscriuen. Volen ser militars. Tenir la seguretat econòmica, o la sensació de seguretat econòmica, dels funcionaris.

Es desplacen a una de les escoles de l’Armada. Els rapen els cabells. Els donen uniformes. Els sotmeten a entrenaments militars durs durant 45 dies.

I després fan una formació teòrica i pràctica sobre la pesca artesanal. Tècniques, nocions de mecànica, seguretat, etc. I sortides diàries en piragua. Molts no saben ni nadar. Molts venen de l’interior del país i no havien vist mai el mar.

En acabat, fan unes pràctiques d’uns dos mesos de la mà d’un capità de piragua.

Acaben la formació i tenen un certificat de satisfacció d’una formació en pesca artesanal. Ells, que havien començat pensant que serien militars de la marina… La motivació inicial es veu esvaîda. La frustració emergeix. I alguns tornen al poble sense haver entès res del que ha passat. D’altres, cal dir-ho, troben feina en el sector de la pesca.

crits de dolor

dijous, 6/09/2018

La filla del propietari de casa, la joveneta que va tenir un bebè fa no encara dues setmanes, ahir cridava i plorava de dolor tan fort que vaig sortir de casa per veure què passava. Era angoixant sentir aquell patiment, i imaginar quant de dolor deuria tenir.

El pare de la noia, que parla un francès perfecte, em va explicar que el dolor era conseqüència de la cesària. Ja ho vaig comprendre tot. Aquí els cesàries són de carnisseria. Tot i així, aquell dolor no era normal, segurament s’havia infectat la ferida. El pare va afegir una altra problemàtica: la seva filla està malalta (així qualifiquen les dones embarassades i les que recentment han donat a llum) i el nombre incessant de visites pesades no li és beneficiós. Em va sorprendre que un maurità fos crític amb la recepció de gent… li donen tanta importància, aquí!

Vaig oferir-me per acompanyar la noia a l’hospital, però em van dir que ella preferia que vingués el seu marit a buscar-la. Cap a mitjanit vaig deixar de sentir gemecs, i vaig per tant deduir que l’havien acompanyat a l’hospital. Així espero.

En situacions així t’adones de la perillositat dels embarassos, els parts i els post-parts, i de la sort que tenim de tenir un sistema mèdic tan bo com el nostre.

la mare que no ho era

dimarts , 4/09/2018

Després d’unes setmanes fora de Mauritània, divendres vaig tornar. Després d’un viatge llarg i fatigant, en entrar al pati de casa vaig veure que el bidó de les escombraries era ple a rebossar de tetra-bricks petits de llet. Vaig pensar que segurament la família del meu propietari havia celebrat un casament.

Dissabte va haver una matança important de cabres i al vespre vaig veure dones assegudes al pati, en una estora. Era gairebé segur, doncs, que hi havia hagut una celebració. Vaig atansar-me a demanar, i la filla del meu propietari, que es va casar l’any passat, havia tingut una nena. El setè dia posterior al naixement, es dóna un nom al nadó i es fa una festa de presentació.

L’àvia donava el biberó a la nena. Vaig anar a conèixer la petita i volia interessar-me també per la salut de la mare.

-Com estàs?
-Bé!
-El part va anar bé?
-Mmmm… jo no he tingut cap part!

Era la jove equivocada. Que maldestra vaig ser… però en defensa meva, conec poc la mare vertaera, era de nit i hi havia poca llum. La mare vertaera, per cert, està bé, tot i que amb signes evidents de cansanci.

homenatge a l’Arale

diumenge, 24/06/2018

Comença a apretar la calor. I la humitat. Em llevo de la migdiada. No tinc ni una mica de cafè a casa. M’arrossego i vaig fins al súper. Quan entro veig que no hi ha llum.

-Puc fer les compres, si no hi ha llum? – pregunto als treballadors del súper.
-I tant que sí, senyora! Wallahi (traducció: “per déu que sí”).

Amb certa incomoditat, perquè no veig bé els productes, selecciono el que vull. Una vintena d’articles. Vaig a la caixa.

-Ui… és que no hi ha llum. No podem cobrar-te.

I em ve al cap el gest de l’Arale davant de situacions inesperades. I marxo. I tinc calor, i tot és més pesat quan fa calor. Però en el fons m’alegro de continuar sorprenent-me després de tants anys en aquest país.

vaixell militar espanyol

divendres, 8/06/2018

Regularment, potser una vegada a l’any, l’ambaixada d’Espanya a Mauritània convida la seva colònia a visitar un “patrullero de altura”. Aquest cop toca el “patrullero de altura Infanta Elena”. Mitjançant el correu electrònic i posteriorment una xarxa de telecomunicació, l’ambaixada anuncia que el “patrullero” vindrà a Nouakchott i que la tripulació té l’amabilitat de fer ua visita guiada a la colònia. S’anima a portar-hi la descendència, que gaudirà molt. Per captar encara més l’atenció del públic potencial anuncien, en un país on l’accés a l’alcohol està molt limitat, que hi haurà vi. Espanyol, és clar.

No especifiquen què ve a fer l’embarcació. Però veient algunes de les missions precedents especificades en el lloc web de l’armada espanyola, no pinta gaire esperançador per als pacifistes.

http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/buquessuperficie/prefLang-es/08patrulleros–02patrulleros-clase-descubierta