el bé comú

divendres, 20/04/2018

Ahir vaig quedar per dinar amb una amiga. Havia de venir a buscar-me a casa. Vaig esperar-la asseguda a la botiga de la meva veîna. És un lloc de trobada, un indret on sempre seu gent a les dues cadires que hi ha o al pedrís.

Va arribar una senyora amb el seu fill d’uns deu anys. Esperaven que acabessin de rentar el seu cotxe. Van seure al pedrís, de manera que els potencials clients no podien entrar a la botiga. Issa, l’encarregat, va haver de demanar al nen de seure en algun altre indret. El nen menjava patates envasades en una llauna. Bé, succedani de patata. Quan va haver acabat, va llençar la llauna a terra. Vaig mostrar-li una paperera i li vaig demanar de recollir la llauna i llençar-la allí.

Si una cosa m’agrada aquí és que els adults intervenen en l’educació dels menors. En siguin els pares o no. Els pares no desautoritzen, o no solen fer-ho, un altre adult davant del seus fills.

El nen es va aixecar i anava a recollir la llauna quan la seva mare li va prohibir de tocar-la. Em va dedicar una mirada desafiant i va dir-me que le seu fill no havia de fer cap esforç quan el terra estava ple de merda. Curiosament, en aquell moment poca brutícia hi havia davant nostre.

Em vaig quedar gelada. No havia vist mai aquí aquesta pràctica tan corrent en altres societats. I em va entristir molt. Quines poques ganes d’actuar pel bé comú, sigui la gestió dels menors o de la merda.

Mohamed (menor en mobilitat)

diumenge, 8/04/2018

Sóc maurità, d’un poble proper a Aleg. Tinc 17 anys. Vaig arribar a Nouakchott el 2014. Actualment sñoc a la presó central de Nouakchott, a l’ala de menors.

Al poble anava a l’escola. Quan estàvem de vacances treballava en un garatge com a mecànic. Donava part dels diners als meus pares i la resta me’ls quedava. Vaig venir a Nouakchott amb el meu pare per seguir estudiant, per fer secundària. El meu pare va començar a treballar al nou aeroport. Estic matriculat al tercer curs de secundària. Parlo àrab, hassaniya i una mica de francès. A Nouakchott formo part de l’equip de futbol Star Arafat. Un dia, mentre entrenàvem, un amic em va dir que si mai la policia el detenia, diria que jo sóc el seu còmplice. L’endemà, aquest amic va anar a robar botigues. Va aparèixer amb la policia a casa meva a les 2 del matí. Jo dormia. Ens van dur a comissaria i després al tribunal. Vaig negar qualsevol participació en els robatoris. Però ningú no volia creure’m. Fa quinze dies que sóc a la presó. És la meva primera vegada aquí. Ahir la meva mare va venir del poble a visitar-me.

M’agradaria ser metge. Si surtot d’aquí, seguiré estudiant pels matins i entrenant-me per les tardes. Només vull sortir d’aquí i tornar a l’escola, és tot. M’agradaria demanar disculpes als meus pares, explicar-los que sóc innocent, que no vaig participar en aquest robatori.

Nabou (menor en mobilitat)

diumenge, 25/03/2018

Tinc 13 anys i sóc de Rosso Senegal, on visc. La meva mare és mestressa de casa. El meu pare és agricultor. Tinc germans i germanes, en total som sis i jo sóc la més petita. Amb les meves germanes venem suc de bissap a la frontera de Rosso, al costat maurità. Els meus germans treballen com a mecànics i soldadors. Vam haver de deixar l’escola a l’etapa primària. Personalment quan vaig deixar l’escola tenia 8 anys, tan sols perquè els meus pares eren pobres. També vaig aprendre l’Alcorà. Ara no estudio, només sóc venedora ambulant. No tinc temps per estudiar.

Vaig decidir començar a treballar per ajudar els meus pares. No em penedeixo d’haver-ho fet. Des que era petita he vist que les meves germanes venien bissap, i són el meu model. Els meus pares hi estaven d’acord. Creuo la frontera tots els dies amb les meves dues germanes grans. Venim en piragua a Rosso Mauritània i no paguem gaire, a vegades fins i tot passem gratuîtament. A Rosso hi passo el dia. Sovint les autoritats ens desallotgen sense que en coneguem les raons. El lloc on jo em situo atrau molts clients. Sovint, alguns clients em diuen que em vesteixi de forma sexy per vendre més. Comprem fulles de bissap a Rosso Mauritània, és més barat, i demanem al comerciant que ens guardi ampolles d’aigua mineral buides per a la posar-hi el suc. Com a tot arreu, a Mauritània hi ha dies en què el nostre negoci és rendible i d’altres no.

Els meus pares estan cansats. Vivim en una casa de propietat. Aconseguim pagar l’electricitat i els aliments a través de la venda de bissap. La venda a Mauritània aporta més que al Senegal. Cada dia guanyem cadascuna de les germanes entre 20 cèntims i 4 euros de benefici. Som els fills els que portem menjar a la casa, el meu pare no es fa càrrec de nosaltres. La meva mare va fer tot el possible per pagar els subministraments escolars i la roba i es va endeutar.

M’agradaria triomfar a la vida i aconseguir que la meva mare descansés i estigués tranquil·la. Prego a Déu que em doni un bon treball, com per exemple el comerç de cosmètics aquí a Rosso Mauritània. Sóc conscient que sense estudis se’m tanquen moltes portes professionalment.

Moustapha (menor en mobilitat)

dissabte, 24/02/2018

Tinc 18 anys. Sóc malià i visc a Mauritània. La meva mare tenia vuit fills, cinc nois i tres noies. Malauradament, les meves tres germanes han mort i només quedem els cinc germans. Un d’ells és a Itàlia i un altre va marxar en aventura. La meva mare encara és al Mali, i jo sóc aquí per treballar. Vaig deixarde l’escola a 4rt degut a una malaltia. Vaig curar-me i vaig voler tornar a estudiar, però no em van acceptar. M’hauria agradat continuar els estudis, però van rebutjar la meva escolarització. Més tard em vaig convertir en pastor per guanyar-me la vida.

Ara ja no vull tornar a l’escola, ja no vull estudiar. Ja està fora del meu cap.

Vaig provar sort a diferents indrets del Malí. Vaig treballar i vaig experimentar tot tipus d’injustícies, com la violència de gènere. Vaig ser explotat i enganyat. Em van acusar de robatori.

Quan vaig venir a Mauritània no era per quedar-me, era només un passatge. L’home amb qui visc aquí, malià, va contactar el meu pare al Mali per dir-li que necessitava nens malians per treballar. Prefereix treballar amb nens d’allí perquè rendeixen bé i no causen problemes. Aquest home i la seva dona ens van pagar el viatge en cotxe des de Mali fins aquí a mi i a altres nens. Treballo com a venedor ambulant de dolços.

Si puc estalviar una mica de diners, m’agradaria tornar al Mali per posar en marxa un negoci. Vull ajudar els meus pares i preparar el futur dels meus fills. Hem de pensar en el futur. En cas que no trobi diners per realitzar tots els meus somnis, deixaré la meva sort en mans de Déu.

Fatima (menor en mobilitat)

dimarts , 20/02/2018

Tinc 15 anys i sóc de Podor (Senegal). Mai no he anat a l’escola. Parlo poulaar. A Podor treballava a casa; ajudava la meva mare a cuinar, a escombrar la casa, a fer la bugada… També anava al camp a portar herba per als animals.

Quan tenia 12 anys el meu pare em va demanar que vingués aquí a Mauritània. Em va confiar a la meva tieta, que no tenia fills.

Amb la meva tia de vegades no podem menjar al migdia o a la nit. Ella no té molts diners, però el que troba ho porta a casa i ho comparteix amb mi. La meva tasca aquí és ajudar a casa, el mateix que feia a Podor. Cuino, netejo la casa i faig la bugada. Treballo des del matí fins a la nit, fins que vaig a dormir. Treballo cada dia. Si m’adormo la meva tieta em desperta amb un bastó. No em dóna diners, però si s’apropa alguna festa musulmana em compra roba nova.

Vaig aprendre una mica de l’Alcorà aquí a Mauritània, però ja no recordo res…

En el futur, m’agradaria tornar a Senegal amb els meus pares. M’agradaria, després, trobar un home, casar-me i tenir la meva casa. M’agradaria treballar i tenir diners, Una part que l’enviaria als meus pares i a la meva tieta, perquè ells m’han ajudat molt..

Diouf (menor en mobilitat)

divendres, 16/02/2018

Començo una sèrie de fragments d’històries de vida de menors en mobilitat a Mauritània.

Vinc de Guinea Conakry, de la zona de Boke. Tinc 18 anys i visc a Aioun. Vaig estudiar a diverses ciutats. Vaig començar al meu poble d’origen, on vaig aprendre fins al cinquè curs. Després d’això, vaig ser transferit a una subprefectura anomenada Koumbie, on vaig romandre durant 5 anys. Allí vaig obtenir el meu graduat. Després vaig anar a la prefectura de Koundiara, a la frontera amb Senegal, per fer batxillerat. Parlo poulaar i francès. Entenc l’àrab i l’anglès, però no puc parlar-los.

Acabats els estudis no vaig trobar feina i vaig demanar al meu pare que em deixés marxar en aventura a l’estranger. Va acceptar. El meu oncle patern viu a Rosso. Vaig contactar amb ell per telèfon i em va dir que Mauritània és un país islàmic i que aquí no hi ha problemes. Vaig venir a Mauritània passant per Senegal. No vaig tenir problemes a les fronteres, ni tan sols en el ferri de Rosso.

Una vegada a Rosso em va dir que el millor era aprendre un ofici. Em va confiar a un perruquer. Un cop adquirits els coneixements tècnics, vaig anar a Nouakchott, on vaig ser-hi 6 mesos treballant. Però Nouakchott no m’agradava gaire. Hi ha molt de trànsit … A Nouakchott vaig fer amistat amb un noi d’Aioun, que em va aconsellar anar-hi. Així ho vaig fer, i vaig trobar feina.

El meu pare viu a Mali. La meva mare va morir el març de 2017. Un dia la meva mare em va trucar per dir-me que estava malalta i que, si volia la seva benedicció, havia d’anar ràpidament. Recordo que era un dijous. El divendres, tornant de la pregària, vaig preparar el meu equipatge, vaig recollir els meus estris de perruquer i vaig marxar cap al Mali. Em vaig quedar amb ella durant uns dos mesos. Quan va morir, vaig tornar a Aioun.

Per al futur, tinc diverses idees en ment. Guanyar diners aquí Aioun i tornar a Guinea seria una possibilitat. Una altra opció seria provar d’anar a Europa. Allà tinc amics i tots han tingut èxit. Estic en contacte amb aquests amics, que m’expliquen com és la vida a Europa, com treballen amb els europeus. Aquestes experiències seves m’animen a voler anar a treballar a Europa. Una tercera opció és romandre a Mauritània.

campionat de tir

dilluns, 12/02/2018

Vam sortir dissabte pel matí de Nouakchott. Ben d’hora. A les 8 del matí. Un amic francès va passar a recollir-me per casa i vam anar a buscar un company seu maurità, que seria el nostre amfitrió durant el dia.

Vam anar a Tiguint, a uns 100 km al sud. És una població de carretera situada en l’eix que uneix la capital mauritana amb el Senegal. Una carretera ben important, però actualment en un estat més que lamentable. Els esvorancs són tan nombrosos que conduir resulta complicat i cansat.

Mohamdi, el nostre amfitrió, és membre d’un equip de tir maurità. Estan federats, i participen en concurs. Dissabte hi havia un concurs a Tiguint i ens ho va convidar. És un esport ben popular entre els arabòfons mauritans. Popular per conegut, no per barat.

El camp de tir era en una zona de dunes. Tres equips, deu homes per equip. Tres rondes. Tres tirs per ronda per persona. Cada tirador s’estira per terra, disposa la carabina sobre un sac ple de sorra per guanyar estabilitat i prova sort. Tres ampolles de vidre a 200 metres. Hi havia una khaima instal·lada per als participants i el públic, i una de més petita per al comentarista i els membres de la federació de tir. Cada vegada que passava alguna cabra per darrere les dianes, el comentarista aturava els tirs. Si un tirador fa diana, la tradició vol que doni diners al griot, un home que canta i anima els participants.

Dissabte van fer una ronda, i diumenge dues. Després del a primera ronda, el millor tirador era Mohamdi. Va trebcar dues ampolles en tres tirs, quelcom que es veu que és excepcional. Al final del campionat, hi ha un premi per al millor equip i per al milor tirador individual.

Vam passar un dia diferent i molt distret. Per fi vam poder participar, almenys com a observadors, d’un campionat d’un esport tan present en la comunitat arabòfona mauritana.

Maalouma (amb dues as)

dilluns, 5/02/2018

LA vaig veure per primera vegada en directe a l’estadi del barri del Cinquième. Una mora cantant en un barri de negres. Aquest detall ja és transgressor o, si més no, poc habitual per aquestes contrades. Una cantant no excessivament jove (ara té 58 anys) que, vestida amb melhefa, va agafar la guitarra i la va llençar un cop va acabar una sèrie d’arpegis. Em va semblar molt rockera. Ha sabut agafar la música tradicional mora i donar-li un toc més melòdic, més popero.

Té uns ulls expressius i un llenguatge corporal que transmeten alegria. Ahir vaig tenir la sort d’assistir a un concert acústic de Maalouma acompanyada de músics brillants. En una hora, va connectar amb el públic i va escalfar un vespre fresc.

Fou senadora des de 2007, i s’integrà a les files del partit del president Aziz el 2009, i s’oposà a les reformes constitucionals que aquest va promoure ara fa uns mesos i que va sotmetre a referèndum a l’estiu. Una veu que exopressa oposició en un país que està lluny de vetllar per la llibertat d’expressió. I que va patir les conseqûències amb un arrest domiciliari de dos mesos. El concert d’ahir era per recaptar fons per la seva fundació i per ella, una ajuda en moments difícils per la diva mauritana. Maalouma Mint Mokhtar Ould Meidah, als meus ulls una gran dona.

Aquí, una intervenció seva.

un 0 de menys

dissabte, 13/01/2018

Des de l’1 de gener d’aquest any al país circulen dues monedes. La MRO i la MRU. Dues sigles poc diferents que presten a la confusió. A més a més, la nova moneda segueix portant el nom de l’antiga: ouguiya. 10 MRO (antiga ouguiya) corresponen a 1 MRU (nova ouguiya).

L’acció presa pel govern està capitanejada per l’FMI. El percentatge de bancarització dels mauritans és baixíssim. Solen guardar els diners a casa. Hi ha qui no en té gaires. Però n’hi ha qui en té molts. I aquet tan baix poder dels bancs i la poca circulació de diners no són bons per l’economia del país i poden afavorir la corrupció i les males pràctiques.

Ara tenim uns mesos de convicència entre els dos tipus de monedes. Circulen rumors que diuen que hi ha molts bitlets falsos, dels nous i dels antics.

Sort que la conversió és relativamen t fàcil, perquè hi ha embolics allà on ha d’haver-hi pagaments. Imagino que és sobretot perquè pots pagar amb una moneda i que et tornin el canvi amb l’altra.

Un paquet de tabac sol valdre 400 MRO. Ara són 40 MRU. Escena real: un client vol comprar un paquet. Dóna 50 MRU al botiguer, que calcula i no sap quant ha de donar de canvi perquè només té MRO a mà. El client diu que són 100 MRO. El botiguer conclou que hi surt perdent i no li ven.

Veurem com avança la situació.

confiatge

dilluns, 11/12/2017

La paraula confiatge no existeix en català. Ni el seu equivalent en castellà o en francès. Inexistent en el nostre vocabulari, parla d’una realitat molt extesa a l’Àfrica Occidental: l’acció per la qual uns pares col·loquen un dels seus descendents en el si d’una altra família, de manera que els rols parentals queden delegats a aquesta família. Pot ser limitat en el temps, no hi ha cap prova escrita i, sobretot, el cognom del menor no canvia. Aquests tres punts són els que diferencien el confiatge de l’adopció. Sovint cas associar el confiatge a les lògiques de solidaritat familiar, al dò i al contra-dò dintre de la família extensa. Em sembla interessant apuntar que la confiança juga un paper important en el confiatge, i és que un cop han deixat el seu descendent en mans d’algú, els pares ja no han de mostrar interès per la situació del petit, almenys directament. El contrari seria malfiar-se de la persona que acull el menor.

Nens que viuen en pobles on no hi ha educació secundària són confiats a algú de confiança vivint en un poble on sí hi ha instituts de secundària.

Una parella amb múltiples descendents en dóna un a la germana d’un dels dos que pels motius que sigui no ha tingut fills. Sol donar-se una nena, perquè així després es faci cura de la tieta, que ella anomenarà mare. Si es tracta d’una parella infèrtil, a més a més, es creu que la presència d’aquell menor foragitarà els esperits malignes que impedeixen la gestació.

Nens que migren a un altre poble o a la ciutat per aprendre un ofici, són confiats al seu mestre. Viuen, mengen i treballen amb ell.

Els orfes són confiats normalment dintre de la família: als avis, oncles o tietes.

Les nenes a cops són confiades a algú a canvi de fer les feines domèstiques. Aquests casos són vulnerables d’explotació laboral.

Es pot fer confiatge també per causes socioeducatives. És el cas dels menors confiats a un mestre d’Alcorà, amb qui viuen i aprenen l’Alcorà, així com valors importants per la societat tals com la paciència, la modèstia, el saber guanyar-se la vida, etc.

I podria citar més exemples. En l’estudi sobre menors en mobilitat en el que participo, dels 42 testimonis recollits, 32 tenen o han tingut experiències de confiatge. Algunes més positives que d’altres. Un amic de la meva edat va ser donat a la seva tieta que no tenia fills; la tieta era diplomàtica i va viure en molts països. Ara ell, la tieta i els pares biològics viuen a Nouakchott. Ell ja és gran i viu amb la dona i els fills. Mai no ha deixat de tenir contacte amb els seus pares, i per ells és un fill més, però està clar també que per la tieta és un fill. Tot una riquesa emocional!

Mai no he vist clara l’adopció a l’Àfrica, i m’imagino que és per això. Primer de tot, és un concepte inexistent aquí i no crec que els parents dels menors siguin conscients que estan desvinculant-se’n definitivament car no coneixen una situació similar. En segon lloc, si els menors han perdut el pare o la mare, fàcilment seran integrats en la família extensa. I el concepte de família extensa, aquí, és molt extens.