Commoció pel cas Penda Sogué

dimecres, 3/04/2013

La ciutat està conmocionada. Dijous una noia de vint anys va agafar un taxi i va ser violada i cruelment morta pel conductor i un acompanyant. Nouakchott és una ciutat segura, però totes les dones fem atenció en no agafar taxis on viatgi més d’un home.- almenys per la nit. Penda va pujar a un taxi on hi havia dos homes a les 20h del vespre. Era un cotxe tintat, com molts dels que circulen per nouakchott. I era un taxi “clandestí” (entre cometes perquè els que suposadament són oficials no estan gaire controlats tampoc), és a dir, un cotxe particular que a cops fa les funcions de servei de transport.

Evidentment sento molt la mort d’aquesta noia. No caldria ni dir-ho. Em sorprenen totes les mobilitzacions que s’han engegat arran d’aquest cas. Ahir era a la BMD, un barri molt tranquil on viu la Maryam, l’àvia d’unes de les meves famílies de confiança d’aquí. Ells sempre tenen la porta de casa oberta, com a la gran majoria d’habitatges de la ciutat. Ahir sorprenentment la porta estava tancada. I era perquè arran del cas Penda la vella té por. Les alumnes del cole també em van explciar diumenge que els seus pares les deixen sortir molt menys ara a causa de l’homicidi de dijous. S’han fet diverses manifestacions. Els murs dels comptes de facebook dels nouakchottís s’han omplert d’homenatges a la morta.

El que em sorprèn és que Nouakchott és una capital però hom té la sensació de viure en un poble. Tothom es coneix. Tothom et coneix. Si no és directament, almenys de vista o per referències. Molta gent coneix la família de la Penda. I saben a quines famílies o tribus pertanyen els tres acusats. I degut al coneixement les reaccions sentimentals es magnifiquen.

El cos de la noia va ser trobat. La cara estava apunyalada i li havien arrancat els ulls. Segons el codi penal en vigor en cas d’homicidi intencional cal aplicar la llei del talió. Per pressions internacionals Mauritània ja no aplica aquesta disposició de la shari’a, encara que no s’ha tocat el text del codi. Veurem què diu la sentència.

el meu carrer

dimecres, 3/04/2013

 

El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.
Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.

Així és com comença la cançó d’en Serrat. M’agrada molt. Recordo que una vegada, crec que per alguna Mercè, a la plaça Catalunya la va interpretar en Sisa, que també és fill de Poeta Cabanyes. El meu carrer no és fosc, ni té gust de port ni té els balcons plens de roba estesa. Però sí que és una mica tort, com molts carrers de Nouakchott. El meu tros està sense asfaltar, però 20 metres cap a l’est comença l’asfalt. Més que per tort destaca per la gran quantitat de forats; tot val a dir que són també de qualitat…cal conèixer el carrer per evitar-los i protegir els amortiguadors del cotxe. El meu carrer no té nom de poeta…perquè simplement no té nom. Com ja sabeu, en aquesta ciutat els carrers amb nom són una petita minoria. El meu carrer està netre l’església i el Bana bleu; aquest és el tram sense asfaltar. Més enllà, cap a l’est, hi ha Orca, una botiga de productes per la casa de luxe (produïts a la Xina però cars…), una peixateria, el consulat belga, etc. Però per mi el meu carrer és el tros sense asfaltar, que fa olor de gent. Sortint de casa, al que podríem anomenar la meva porteria, sovint hi ha periodistes de la Tribune, un diari setmanal que té seu just al costat de casa. De fet, per entrar a casa passo per la seva terrassa. Mokhtar, el comercial, és molt amable, sempre té una paraula agradable per als altres.
Sortint a mà esquerra hi ha una botiga de camises per a home regentada per dos germans que s’assemblen molt físicament, la seu d’un calígraf (n’hi ha moltes a Nouakchott, són locals on es fan pancartes, estampacions, rètols…el carrer sempre està ple de petites sobres de tela, fusta, una mica de tot), i l’oficina immobiliària de Hammoudi. Un moro simpàtic que em va trobar el pis. Realment no tinc cap problema amb ell, i això s’agraeix. És molt simpàtic i rialler, però alhora un pájaru.
Sortint a mà dreta hi ha una papereria que té uns horaris que encara no he entès. Fan fotocòpies, i deu haver força estudiants que hi van, perquè la carrer perpendicular hi ha dues escoles privades. Més cap a la dreta hi ha el local de dos sastres de Guinea Conakry. L’un és molt seriós. L’altre, Diallo, és discret i tímid però alhora simpàtic i agradable. És ell el que m’ha arreglat diversos pantalos, m’ha cosit teles per fer cortines, em va arreglar la nansa d’una maleta que se’m va descosir…AgaFA la roba amb amor, li agrada fer la seva feina mentre mira a la tele dibuixos de la pantera rosa o qualsevol programa distret. Té la mirada neta, la mirada d’un bon home.
Més enllà s’instala cada dia Sadam, un noi que renta cotxes. Més o menys un dia per setmana li deixo el meu. és increïble veure com amb un petit bidó d’aigua deixen els cotxes nets com una patena. No només per fora, també per dintre. Sembla una pijada, però aquí els cotxes s’embruten molt i convé fer-ne un manteniment el més òptim possible, incloent la neteja.
Al final del carrer, darrera de l’església, hi ha, a banda i banda, un grup de dones i un grup d’homes que esperen feina. de tant en tant, algú arriba en cotxe i demana, per exemple, una dona de fer feines. Automàticament totes envolten el cotxe i intenten ser les escollides. És molt humiliant. És com el sistema de jornalers que tant de temps ha funcionat a Espanya i que diuen que ha tornat (recordo haver llegit que a la plaça espanya cada matí hi havia un grup d’equatorians que esperaven ser “contractats” diàriament en el ram de la construcció).

El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada.

El meu carrer no té fanals. Els nens també tiren pedres, però a d’altres objectius: arbres, gats… No hi ha cap pensió, ni cap forn de pa (en el tram asfaltat n’hi ha un). I un bar a cada cantonada…ni parlar-ne.
Aquest és un microcosmos diari en el que em moc. Un altre és el meu edifici, que ja explicaré en un altre missatge.