prêt-à-porter Moktar

dijous, 25/04/2013

Darrerament solc portar els encàrrecs de roba a en Moktar. És un sastre que té el taller al costat de la consulta de la metgessa de capçalera més famosa de Nouakchott, madame Cheriff, una francesa casada amb un moro des de fa una pila d’anys. És a prop de casa i puc anar-hi a peu o en bici. El local és molt petitó però està molt ben aprofitat. S’entra per un passadís que deu fer un metre de llarg per mig d’ample i on hi ha un parell de cadires d’autocar que fan les funcions de sala d’espera. Tota la resta d’espai és plena de roba, botons, cintes, etc. Al fiinal del passadía s’obre una cambra a mà dreta d’un metre per un metre de superfície i on hi ha dos sastres treballant, amb les seves màquines i muntanyes de roba acumulada. A mà esquerra s’obre un queixal ben petit on hi ha entaforada una màquina i on treballa un altre sastre que es diu amadou. I, entremig dels dos espais de treball, s’obre el taller pròpiament dit de moktar. Ahir em vaig fixar en la grandària i no crec que superi els dos metres per metre i mig. Però mai no he vist una millor maximització de l’aprofitament de l’espai. Hi ha dues màquines de cosir, la seva i la de la seva veïna -que ha deixat els estudis i ara està aprenent a cosir amb ell-, un sofà, armaris i prestatgeries, un reducte que serveix de vestuari amb el seu mirall i tot… i, evidentment, roba per totes parts, pel terra, sobre del sofà, penjada del sostre…

En Moktar sempre té un somriure a la cara. Mai no s’enfada. Mai no respòn malament. És un bon sastre i té moltes comandes. Però és molt desorganitzat, i no són poques les vegades que m’ha pedut teles, peces de roba, que ha anotat curosament què havia de fer en un paper i les cabres del carrer se l’han acabat menjant… La setmana passada vaig deixar-li una comanda força gran. Dimarts vaig passar per davant del taller i coincidia que ell sortia. Vam parlar una estona i em va dir que tot estava gairebé a punt, que passés l’endemà. Ben obedient, vaig passar dimecres i em va dir que en realitat havia perdut el paperet i que no sabia què carai havia de fer. I, ja hi vam ser… ens vam posar a discutir amicalment perquè encara a aquestes alçades em costa entendre què hi va guanyar mentint-me dimarts. Per què no va reconèixer que no tenia les coses clares? Li vaig demanar tres coses… en va fer una i realment tenia poc a veure amb el que jo volia. Per justificar-se, va dir-me que de tant en tant li agrada ser creatiu i que per això a vegades la seva genialitat passa per davant de la comanda del client. Això no li vaig discutir… no cal. Em va demanar que seiés un moment, que estava atenent un home i quan acabés amb ell li explicaria de nou el que volia fer. Vaig apartar una pila de roba i vaig seure en una cadireta. Mentre atenia l’home van arribar dos clients més, amb la qual cosa ja érem sis persones al seu taller. Un dels clients nous tenia pressa perquè li prenguessin les mesures per fer-se una americana. Tots el vam deixar colar. L’home es va queixar per una banda de la poca especialització de Moktar -treballa per a homes i per a dones- i de la poca intimitat… evidentment, ell requeria de certa intimitat perquè el mesuressin. Els altres dos clients, jo i la veïna aprenent de costurera vam haver de dirigir la mirada cap a llocs no habitats per humans per construir una falsa intimitat pel de l’americana. Encara se’m va colar un altre client, i mentrestant el Moktar em va demanar que l’ajudés fent uns retalls. Per fi, em va atendre. Li vaig explicar en cinc minuts el que volia. Va dir que ho havia entès. Més tard aniré a buscar-ho… aviam què trobo.

de gimnàs i de dones

diumenge, 21/04/2013

El dit trencat m’ha allunyat de la meva carrera de jove promesa del futbol sala. Fer exercici a Nouakchott no és fàcil, perquè caminar per la ciutat no és agradable. La sorra dificulta la marxa, així com els cotxes amb la seva circulació desendreçada i imprevisible. Afegim-hi les llargues distàncies d’aquesta ciutat que s’extén dia a dia (de Nord a Sud ara mesura poc més de 30 km) i la calor. Comencem a tenir jornades amb temperatures que ronden els 40 graus. Tot plegat fa que ens movem molt en cotxe particular o en taxi. De porta a porta. De casa a la feina. De la feina al súper. Del súper a casa dels amics… i així tot el dia. Al meu barri almenys puc fer alguns encàrrecs a peu. Però molts dels europeus que vivim aquí coincidim en que el que agraïm en els nostres viatges a les respectives terres mares són les passejades.

El cas és que necessito moure’m. I com que no puc fer esports on calgui córrer, m’he apuntat a un gimnàs. Com al hammam, hi ha horari d’homes i de dones. Nosaltres podem anar-hi tan sols tres cops per setmana. Sempre per la tarda. Crec que podem comptar les sales de gimnàs de la ciutat amb una sola mà. O amb dues… El que he escollit està molt bé. Les màquines estan en bon estat i sempre està molt net. Hi ha vestuari i tot.

Mentre faig bicicleta estàtica observo les dones que participen a les activitats dirigides. Deuen ser una quinzena. Es posen totes a una sala amb música a tota màquina. Una professora de Costa de Marfil condueix l’hora d’aeròbic, o steps, o el que toqui el dia en qüestió. I una altra noia es dedica a córrer darrera les dones que s’escapen. Diguem-ne que no estan gaire acostumades a fer esport. La majoria de les assistents són mores. Fins fa ben poc, i encara en alguns contextos àrabs, el cànon de bellesa femenina perfecte era el d’una dona grossa. Quan a les nenes els venia la regla, les enviaven al desert on una dona es dedicava a alimentar-les amb llet de camella i productes greixosos i procurava que no es movessin gaire. Així, amb poc de temps aquestes nenes s’engreixaven desmesuradament i estaven llestes ja per casar-se. Evidentment aquesta pràctica és nefasta per la salut i comportava mals d’esquena, mala circulació, diabetes, etc. Ara les coses estan canviant. Sobretot per a les mores de classe alta. La majoria de companyes meves del gimnàs ho son. Hi ha des d’adolescents a dones de mitjana edat. Com que es treuen la melefa per poder fer esport, puc veure els seus cossos certament deformats… el greix s’acumula sobretot als braços i de cintura cap avall. Em dol veure que els costa moure’s. Pel pes i per la manca de pràctica… La professora les pesa en arribar i en acabar la sessió. Ho anota en una llibreta. El que em fa gràcia és que s’escapin. Que simulin trucades. Que de sobte hagin d’anar al lavabo… i les trobi fumant al vestuari!

L’altre dia a l’hora de marxar les meves xancletes havien desaparegut. Vaig haver d’esperar sense saber qui les tenia. Va resultar que una de les dones les havia agafat per dutxar-se. Potser vaig haver d’esperar uns bons deu minuts. Tan tranquil·lament les va deixar tirades per terra, em va dir “passi-ho bé” i llestos. Les sabates tenen un fort ús comunitari. Com que en entrar en una casa ens les traiem i queden totes juntes, la gent se’n serveix a voluntat. La guitza és quan vols marxar però has d’esperar que algú, perquè mai se sap qui les ha agafat, torni les teves sabates.

pantalons esguinçats

dilluns, 15/04/2013

Tinc uns pantalons esguinçats per la part del genoll. Aquí, per prudència, solc dur-los amb unes malles a sota. Però fa 3 dies que estem a 40 graus i la prudència ha deixat lloc a la comoditat.

Al cole, els meus alumnes (població molt adinerada) m’han dit que eren molt estilosos. Creien que els havia comprat així, tot i que és un forat fortuït. “Señora, hoy va muy guapa y moderna”. cada dia tinc la meva valoració, normalment per part de les noies, i normalment en positiu.

Acabades les classes, he anat a fer encàrrecs i pel carrer un senyor de mitjana edat m’ha aturat amb tota la bona voluntat del món, sense recriminar res i sense ironia per informar-me que se m’havien trencat els pantalons. Que potser no me n’havia adonat.

He rigut sola rumiant en els dos contextos tant diferents. En com d’allunyats de la realitat de la majoria de població mauritana estan els nostres alumnes. Ells, que aniran a estudiar a les universitats de França. Ells, a qui no els falta res a casa. Ells, que no es fan ni el llit… Ells saben que els forats a la roba poden respondre a una moda estètica. La majoria de població mauritana no concep això… els forats són presents en la roba dels pobres. I cal intentar per tots els mitjans no donar impressió de ser pobre.

El meu forat no era ni moda ni pobresa. Però ha donat de sí.

divendres de clínica

divendres, 12/04/2013

Mai no he sigut de fer verticals. Recordo que quan les nenes en feien al cole jo estava més interessada en jugar a la pilota. Segurament tampoc estava gaire dotada. Però cadascú té el seu ritme. I fa deu dies, després del futbol vam anar a casa d’un amic a assajar uns passos de salsa. Entre pas i pas se’m va ocórrer fer la vertical. La vaig fer molt bé… però al caure el meu dit petit del peu va topar amb un sofà. Vaig sentir un catacrac. Però vam seguir amb la salsa. Al dia següent tenia tot el dit morat. Allò no pintava bé. Però vaig seguir més o menys amb vida normal. Vaig estar una setmana sense fer esport i dimecres passat vaig anar al futbol. Vaig córrer 15 minuts i vaig jugar-ne 10. Em feia molt de mal. Se’m va tornar a inflar. I avui, tot i que fós divendres, he anat a la clínica.

Hi ha un sistema mèdic públic però és lentíssim, així que qui s’ho pot permetre es fa consultar per la privada. De moment, puc. Però no cal dir que la majoria de la població s’ha de resignar a les llargues esperes i al servei no sempre bo de l’hospital nacional. Com que era divendres he hagut d’anar a urgències. Un metge generalista molt simpàtic m’ha dit que m’atendria, però que abans havia de pagar 4,000 UM a la caixa (uns 12 euros). He anat a la caixa, he pagat, m’han donat el rebut i m’ha atès. M’ha tocat una mica i m’ha fet el volant per una radiografia. Bé, dues: frontal i perfil. M’ha demanat d’on era d’Espanya. I, clar, al saber que sóc de Barcelona m’ha demanat si era del Barça o del Real (la majoria de gent diu Real enlloc de Madrid o Real Madrid). Li he dit que del Barça (m’ha ajudat a no pagar alguna multa de circulació…) però resulta que ell era del Madrid. Com sempre sol ocórrer, ha relacionat el meu cognom amb en Xabi Alonso. Ha preguntat si érem de la mateixa família. Li he dit que sí, de la família Alonso. No entenia com jo podia ser del Barça i el meu cosí treballar per al Madrid. Hem bromejat una mica i he passat per caixa a pagar la radiografia abans que no me la fessin. El noi de la caixa, que estava a la sala d’espera mirant la tele, s’ha aixecat i m’ha dit: 15.000 UM. El meu generalista també ha segut a veure la tele. I hem començat una discussió amable però llarga. El preu que ells em proposaven era molt car perquè era el d’urgències. Però li he demanat que m’ho fes a 10.000, que és el preu normal.

-15.000 UM.
-Home, fes’m-ho per 10.000. Sóc una clienta antiga. Podríem haver anat a qualsevol altra clínica, però jo sé que aquí sou bons professionals i per això hem vingut.
-15.000 UM.
-D’acord, doncs agafo el paperet i diumenge quan acabi de treballar ja vindré.
-…
-Vinga, fes’m-ho per 10.000. No tinc contracte d’expatriada, el meu és un contracte local. I el dit petit del peu és petit… la radiografia serà petitona.
[el generalista] -Mira, com que ets del Barça t’ho farem per 20.000.
-D’acord, doncs vaig a una altra clínica on són del Barça i m’ho faran gratis.
-Aquí, 15.000.
-…
[el generalista] -Va, 9.000 UM.

 

Durant tota l’estona una infermera anava dient “Hia zweyna”, que és com dir “què maca”…

No he entès res, però he pagat. I després el tio m’ha explicat que enlloc de fer-me dues radiografies me’n farien una. Sinó, que pagués més. Li he dit que amb una ja en tenia prou.

Li hem donat el rebut al radiòleg, que m’ha instal·lat per fer les plaques. I me n’ha fet dues. I s’han confirmat els meus pressentiments: m’he trencat el dit. El noi m’ha demanat com he aguantat dues setmanes amb el dit trencat. Li he respost que si una dona està programada per patir el dolor d’un part pot aguantar el mal d’un dit trencat i més.

Hem tornat amb la radio cap al generalista. Sense cobrar-me de nou ha mirat les imatges i ha dit que calia urgentment trucar el traumatòleg. 30.000 UM. Tenia el telèfon a la mà. I li he dit que esperés. Si he aguantat dues setmanes, puc esperar que passi el cap de setmana. De totes maneres, pel que sembla realment es pot fer poca cosa per curar un dit petit del peu a part d’esperar. M’ha receptat calmants fortíssims. I m’ha dit que no caminés.

I he marxat a casa d’una fisioterapeuta gallega molt dolça amiga meva. M’ha immobilitzat el dit i diu que prengui antiinflamatoris per baixar la inflamor.

Visita guiada

divendres, 12/04/2013

Quants cops podem parlar amb un dels arquitectes fundadors d’una ciutat? Pocs. Amb comptades excepcions, de fet, l’urbanització d’un lloc és progressiva i quan la població adquireix notorietat demogràfica es converteix en ciutat. I eventualment en capital. No és el cas de Nouakchott. Aquesta capital es va començar a construir poc abans de la independència (1960). Van ser els francesos els qui van escollir l’emplaçament d’acord amb determinades qüestions estratègiques (proximitat al mar, distància quasi equitativa respecte els principals punts d’habitació de moros i negres…). Però sempre savent per avançat que seria la capital.

L’arquitecte Diagana era un maurità jovenet que estava fent recerca per la seva tesi. Tot i que la va inscriure en una universitat alemanya el tema era l’adaptació de l’arquitectura a la clomatologia i la sociologia mauritanes, així que va deixar les terres fredes alemanyes per venir a fer observació a Mauritània. I el president Moktar Ould Daddah el va contractar en l’equip que havia de planificar la ciutat. El gran problema d’aquestes planificacions és que a partir dels anys setanta es van quedar sempre molt lluny de la realitat demogràfica. Això explica que avui hom tingui la sensació d’estar davant d’una acumulació de cases sense cap ni una planificació.

El senyor Diagana, cònsul honorífic de Costa d’Ivori a Mauritània, viu actualment a Nouakchott. Ens havíem creuat en algun acte i vam participar junts en unes jornades sobre urbanisme a Nouakchott a l’ambaixada d’Espanya. Una de les seves filles va al meu cole. Aquest any sóc tutora seva. És una nena molt desperta, amb una cultura general molt àmplia, simpàtica… Vaig aprofitar aquest lligam per demanar a Diagana d’acompanyar-nos a un arquitecte espanyol i a mi a fer un tomb per la ciutat. Primer ens va convidar a sopar i un altre dia vam fer el tomb. En aquesta ciutat on no hi ha monuments, ens va mostrar els pocs elements que queden d’aquell projecte de ciutat dels anys 60. Vam entrar en una casa feta per als funcionaris, una casa com la que pertenyia al president. Petita, amb murs gruixuts i estructurada al voltant d’un pati. Feta amb materials locals. Mentre que a l’exterior feia calor, a la casa feia una temperatura perfecta… i sense aire artificial.

      

 

Vam veure també l’estació metereològica i uns fossars que s’utilitzaven per evitar inundacions com a conseqüència de la pujada del riu Senegal. Sí, aquestes contrades són tan planes que el riu Senegal, a centenars de km. De Nouakchott, ha arribat a inundar la ciutat!

Aparells tecnològics quotidians i islam

dimarts , 9/04/2013

Lluny de ser una realitat estàtica, l’islam canvia d’acord amb els contextos en els que és present. Una anàlisi dels portals d’internet on els fidels exposen preguntes a experts podria il·lustrar aquesta afirmació. Però requeriria d’una feina de recerca voluminosa. En aquests moments el que puc fer és presentar tres casos en els que els mauritans utilitzen la tecnologia moderna per desenvolupar el seu rol de fidels musulmans. Segur que és extrapol·lable a d’altres indrets.

Starfallah, starfallah, starfallah… Aquesta paraula es pronuncia per allunyar el dimoni, sol traduir-se com “que Déu em perdoni”. Es pot dir una sola vegada en el sí d’una conversa o es pot repetir en les estones mortes. L’àvia Maryam, per exemple, cada tarda la pronuncia més de 3.000 vegades. És una xifra concreta que ara no recordo. Per no descomptar-se, utiliza un chapelêt (una mena de rosari). Darrerament he vist gent que compta amb l’ajuda d’un anell en el que hi ha una pantalla digital i un botonet. Cada vegada que pronuncien la paraula premen el botonet i la pantalla dóna fe del recompte total. Ésl a mateixa màquina que utilitzen les hostesses dels avions, per exemple. Però la seva és digital i en forma d’anell. Es pot utilitzar de moltes maneres, evidentment, però aquí es ven per substituir el chapelêt.

Moltes pàgines d’internet presenten una còpia de l’Alcorà i l’usuari té l’oportunitat d’escoltar-ne la recitació. Em sorprèn encara a vegades enxampar alumnes del cole amb la tablet a la falda i veure que no juguen a angry birds sinó que estan llegint l’alcorà en línia.

La botiga de queviures de davant de casa es diu Bana Bleu. És una de les més antigues de la ciutat. Era molt petitona i l’han anat fent més gran. Darrerament cada dia fan obres, introdueixen novetats. La darrera és la instal·lació d’una màquina a la porta que té un sensor i que fa que cada cop que algú l’obre o tanca, se senti una veu que diu “la tans dikrallah” (“no t’oblidis de Déu”). No negaré que m’he endut uns quants ensurts… pel so i per la magnificiència de la frase. Avui justament en parlava amb el caixer i l’home ha interpretat el meu interès com una oportunitat per vendre. En un tres i no res ha tret una altra màquina i pretenia que li comprés. El que no he entès és si la frase és igual per totes les màquines d’aquests models o si cadascú pot enregistrar el so que desitgi.

peripècies bancàries

dissabte, 6/04/2013

Fa unes setmanes em vaig decidir a obrir-me un compte a Mauritània. Fins ara cobrava en xecs i guardava els diners en un calaix de casa. No té per què passar res, però vaig pensar que era millor no cridar la mala sort, sempre hi ha robatoris puntuals.

Tenim bancs mauritans, marroquís i un mig francès. La inseguretat dels bancs està explicada pels cops d’estat. Per això vaig pensar que era adient operar amb la Société Générale, el banc amb seu central francesa. A part, els meus dos coles treballen amb aquest banc i associar el compte al pagament era més fàcil.

A prop de casa han fet una oficina nova que és impressionant. Molt gran, lluminosa i bonica. I amunt i avall camina el personal treballador amb pas ferm i fent sonar les sabates en tocar el terra. Obrir el compte va ser efectiu però una comèdia. Em van assignar una agent que m’anava passejant (ella elegant i jo darrera com un ànec) amunt i avall per despatxos fins a completar el dossier. Vaig sol·licitar també una targeta. No és de crèdit, simplement serveix per treure diners del caixer i no haver de fer cues ni atenir-me als horaris d’obertura del banc. Em van citar al cap d’una setmana per recollir la targeta, perquè “sap vostè, triga una mica perquè les fan a França”. Només una setmana em va semblar una flipada. Així que per no perdre temps, vaig anar a les dues setmanes. Van mirar targeta per targeta entre les que havien rebut però, ai las, la meva no hi era. Cap problema. Si m’hagués d’enfadar per això tindria massa disgustos. Vaig tornar passada una altra setmana. La meva agent estava radiant… ja tenia la meva targeta. S’adreçava a mi com a “Maria”. No em va semblar un gran error. Aquí alguna gent em diu “Marita” perquè els costa pronunciar Marta. El problema va ser quan vaig veure que a la targeta posava Maria. No va ser error de la noia, que en els formularis va posar curosament Marta, sinó de França. Vaig demanar-li que m’ho canviessin.

– Però només és una lletra, no passa res.
-Té raó, és una lletra. Però no és com escriure Mojamet enlloc de Mohammed. És com escriure Moustapha enlloc de Mohammed.
-Aaaah, ja l’entenc. Però només és una lletra.
-No poden tornar a enviar-ho a França? No tinc pressa…
-Tant d’enrenou per una sola lletra?

Estava clar que havíem entrat en un bucle. Al final, com que la targeta no és ni visa ni res per l’estil, vaig deixar-ho córrer. I ara tinc papers del banc a nom de Marta i d’altres a Maria. Aquí, on el pare crida al fill per un nom, la mare per un altre, els avis per un altre, etc., i on els errors d’escriptura són més que freqüents, els deuria semblar una exagerada.

Els nostres alumnes tenen molts problemes quan passen els examens oficials al Liceu Francès. Allò sí que vol ser França. I no entenen que al passaport el nom estigui escrit d’una manera, el DNI d’una altra i la partida de naixement d’una altra. Dah ould Tolba, Da Tolba y Dah Mohammed ould Tolba, per exemple.

El que m’agrada és que, per molt francesa que sigui, la Société Général de Mauritània és ben mauritana. I així totes les filials de les diferents empreses.

de captaires

divendres, 5/04/2013

Un dels cinc pilars de l’islam és donar almoina. Alguns països ho han oficialitzat en forma d’impostos, en d’altres cada creient ha de donar en funció de la seva renta i de la seva consciència. Els divendres són els dies en què la gent dóna més diners, sobretot en sortir de la mesquita després de la pregària de les dues.

La senegalesa Aminata Sow té un llibre de ficció que parla d’una vaga de captaires que provoca la desestructuració de tota l’economia del país. Es titula La grève des battu.

Hi ha captaires que esperen a les sortides de les mesquites. N’hi ha que esperen prop de les cases riques mentre entonen lletanies. Davant de la casa de la família Naty, per exemple, mai no hi ha menys de 20 persones esperant alguna donació. I hi ha captaires que demanen als semàfors o en determinades cruïlles de Nouakchott.

El semàfor del Bana Blanc, un dels súpers més antics, és un punt de trobada de força gent que demana caritat. Amb un d’ells ens coneixem des de fa temps. És un moro negre nan que sempre somriu d’orella a orella. El seu somriure fa que regularment li doni diners. I, com jo, tanta altra gent. Un amic que té una productora audiovisual va fer un documental i va esbrinar que l’home guanya unes 10.000 UM diàries (uns 30 euros), una barbaritat, tenint en compte que molta gent guanya amb prou feines 30.000 UM mensuals.

Ahir sortia de casa per anar al futbol i me’l vaig trobar al carrer. Esperava un taxi. Em va reconèixer, i gairebé sense que me n’adonés, va pujar al cotxe i em va demanar que l’acompanyés a la feina. I així vam fer-ho… el vaig deixar al seu semàfor. Durant el camí em va explicar que està casat, té 4 filles i 2 nens. I que les coses li van prou bé. Crec qeu em va donar bona sort. Feia temps que no marcava gols i ahir en vaig fer 4.

Commoció pel cas Penda Sogué

dimecres, 3/04/2013

La ciutat està conmocionada. Dijous una noia de vint anys va agafar un taxi i va ser violada i cruelment morta pel conductor i un acompanyant. Nouakchott és una ciutat segura, però totes les dones fem atenció en no agafar taxis on viatgi més d’un home.- almenys per la nit. Penda va pujar a un taxi on hi havia dos homes a les 20h del vespre. Era un cotxe tintat, com molts dels que circulen per nouakchott. I era un taxi “clandestí” (entre cometes perquè els que suposadament són oficials no estan gaire controlats tampoc), és a dir, un cotxe particular que a cops fa les funcions de servei de transport.

Evidentment sento molt la mort d’aquesta noia. No caldria ni dir-ho. Em sorprenen totes les mobilitzacions que s’han engegat arran d’aquest cas. Ahir era a la BMD, un barri molt tranquil on viu la Maryam, l’àvia d’unes de les meves famílies de confiança d’aquí. Ells sempre tenen la porta de casa oberta, com a la gran majoria d’habitatges de la ciutat. Ahir sorprenentment la porta estava tancada. I era perquè arran del cas Penda la vella té por. Les alumnes del cole també em van explciar diumenge que els seus pares les deixen sortir molt menys ara a causa de l’homicidi de dijous. S’han fet diverses manifestacions. Els murs dels comptes de facebook dels nouakchottís s’han omplert d’homenatges a la morta.

El que em sorprèn és que Nouakchott és una capital però hom té la sensació de viure en un poble. Tothom es coneix. Tothom et coneix. Si no és directament, almenys de vista o per referències. Molta gent coneix la família de la Penda. I saben a quines famílies o tribus pertanyen els tres acusats. I degut al coneixement les reaccions sentimentals es magnifiquen.

El cos de la noia va ser trobat. La cara estava apunyalada i li havien arrancat els ulls. Segons el codi penal en vigor en cas d’homicidi intencional cal aplicar la llei del talió. Per pressions internacionals Mauritània ja no aplica aquesta disposició de la shari’a, encara que no s’ha tocat el text del codi. Veurem què diu la sentència.

el meu carrer

dimecres, 3/04/2013

 

El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.
Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.

Així és com comença la cançó d’en Serrat. M’agrada molt. Recordo que una vegada, crec que per alguna Mercè, a la plaça Catalunya la va interpretar en Sisa, que també és fill de Poeta Cabanyes. El meu carrer no és fosc, ni té gust de port ni té els balcons plens de roba estesa. Però sí que és una mica tort, com molts carrers de Nouakchott. El meu tros està sense asfaltar, però 20 metres cap a l’est comença l’asfalt. Més que per tort destaca per la gran quantitat de forats; tot val a dir que són també de qualitat…cal conèixer el carrer per evitar-los i protegir els amortiguadors del cotxe. El meu carrer no té nom de poeta…perquè simplement no té nom. Com ja sabeu, en aquesta ciutat els carrers amb nom són una petita minoria. El meu carrer està netre l’església i el Bana bleu; aquest és el tram sense asfaltar. Més enllà, cap a l’est, hi ha Orca, una botiga de productes per la casa de luxe (produïts a la Xina però cars…), una peixateria, el consulat belga, etc. Però per mi el meu carrer és el tros sense asfaltar, que fa olor de gent. Sortint de casa, al que podríem anomenar la meva porteria, sovint hi ha periodistes de la Tribune, un diari setmanal que té seu just al costat de casa. De fet, per entrar a casa passo per la seva terrassa. Mokhtar, el comercial, és molt amable, sempre té una paraula agradable per als altres.
Sortint a mà esquerra hi ha una botiga de camises per a home regentada per dos germans que s’assemblen molt físicament, la seu d’un calígraf (n’hi ha moltes a Nouakchott, són locals on es fan pancartes, estampacions, rètols…el carrer sempre està ple de petites sobres de tela, fusta, una mica de tot), i l’oficina immobiliària de Hammoudi. Un moro simpàtic que em va trobar el pis. Realment no tinc cap problema amb ell, i això s’agraeix. És molt simpàtic i rialler, però alhora un pájaru.
Sortint a mà dreta hi ha una papereria que té uns horaris que encara no he entès. Fan fotocòpies, i deu haver força estudiants que hi van, perquè la carrer perpendicular hi ha dues escoles privades. Més cap a la dreta hi ha el local de dos sastres de Guinea Conakry. L’un és molt seriós. L’altre, Diallo, és discret i tímid però alhora simpàtic i agradable. És ell el que m’ha arreglat diversos pantalos, m’ha cosit teles per fer cortines, em va arreglar la nansa d’una maleta que se’m va descosir…AgaFA la roba amb amor, li agrada fer la seva feina mentre mira a la tele dibuixos de la pantera rosa o qualsevol programa distret. Té la mirada neta, la mirada d’un bon home.
Més enllà s’instala cada dia Sadam, un noi que renta cotxes. Més o menys un dia per setmana li deixo el meu. és increïble veure com amb un petit bidó d’aigua deixen els cotxes nets com una patena. No només per fora, també per dintre. Sembla una pijada, però aquí els cotxes s’embruten molt i convé fer-ne un manteniment el més òptim possible, incloent la neteja.
Al final del carrer, darrera de l’església, hi ha, a banda i banda, un grup de dones i un grup d’homes que esperen feina. de tant en tant, algú arriba en cotxe i demana, per exemple, una dona de fer feines. Automàticament totes envolten el cotxe i intenten ser les escollides. És molt humiliant. És com el sistema de jornalers que tant de temps ha funcionat a Espanya i que diuen que ha tornat (recordo haver llegit que a la plaça espanya cada matí hi havia un grup d’equatorians que esperaven ser “contractats” diàriament en el ram de la construcció).

El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada.

El meu carrer no té fanals. Els nens també tiren pedres, però a d’altres objectius: arbres, gats… No hi ha cap pensió, ni cap forn de pa (en el tram asfaltat n’hi ha un). I un bar a cada cantonada…ni parlar-ne.
Aquest és un microcosmos diari en el que em moc. Un altre és el meu edifici, que ja explicaré en un altre missatge.