harun

diumenge, 15/10/2017

Ulleres amb muntura daurada d’aviador. Calb. Una barba blanca tenyida amb henna. Un somriure perpetu. Vaig conèixer l’Harun per qûestions de feina. Em va citar a casa seva, als afores de la ciutat. Fa més de 30 anys que viu a Nouakchott. Va venir per treballar com a comptable a l’ambaixada d’Estat Units a Mauritània. Ara ja està jubilat, però s’ha quedat a viure aquí. Parla anglès, krio (l’anglès mesclat amb vocabulari de llengûes sierralleoneses) i un força deficient francès. Entendre’ns és a cops complicat, però ell crida per facilitar la comunicació. Sobretot quan parler per telèfon. Que s’entengui amb mi o no tampoc no és tan important; el que em sobta és que està casat amb una mauritana arabòfona i a priori, i segons em va confirmar, no parlen bé cap llengua en comú. Potser això fa que discuteixin menys. Segons diu per coses importants utilitzen les filles com a intèrprets.

Haroun i la seva família viuen en un barri típicament arabòfon. La gran majoria de la comunitat sierralleonesa viu en un altre extrem de la ciutat, en un barri amb una forta presència d’immigració africana. Allí és on un cop al mes es reuneixl la comunitat sierralleonesa per parlar tant de problemes que afecten tothom com de problemes personals. Haroun és el president. Cada membre ha de pagar l’equivalent d’un euro mesual, diners que dediquen a ajudar algun dels membres en cas de necessitat. Tot sembla molt idíl·lic, però després em vaig assabentar que aquesta necessitat pot voler dir repatriar una noia de Sierra Leona que es prostitueix. Segons Haroun és una malaltia. I d’això vam parlar en el viatge de tornada de la reunió mensual a casa seva.

farmàcia sense medicaments

diumenge, 1/10/2017

Passo uns dies a Nouadhibou, la sempre anomenada capital econòmica del país.Tinc més sensació de ser en una ciutat aquí que a Nouakchott. Hi ha voreres, activitat humana al carrer, zones on la construcció d’habitatges segueix unes normes… la planificació urbanística ha estat respectada.

M’allotjo en un barri del sud, el barri de la SNIM, la Société Nationale et Industrielle de Mauritanie. Queda allunyat de la ciutat. Les cases estan organitzades per blocs, de cases d’una planta o de petits edificis de tres pisos d’apartaments.

Ahir per la nit vaig anar a fer un tomb pel barri. Hi havia gent passejant, adolescents parlant al carrer, jugadors de petanca… hi havia vida al carrer! Qulcom que en certs barris de Nouakchott manca.

VOlia comprar paracetamol. Em van explicar on hi havia una farmàcia. EL responsable era devant la farmàcia, assegut.

-Que busques la farmàcia? És aquí! Passa, passa!
-Qu bé. Vull paracetamol.
-Ah, no n’hi ha…
-Una farmàcia sense paracetamol?
-És que no tinc l’autorització per vendre medicaments.

Efectivament, hi havia pasta de dents, gasses, esparadrap… els productes d’una parafarmàcia. Però cap medicament. A la farmàcia del barri…

any nou musulmà

divendres, 22/09/2017

Avui celebrem l’any nou musulmà. Per observació de la lluna, s’estableix el dia de l’Hègira, el dia en què fa 622 anys segons el calendari gregorià el profeta Muhammad va fugir de La Meca cap a Medina per tal de poder difondre la religió musulmana.

Dimecres a les 20h els treballadors de l’escola vamrebre un missatge dient que l’Hègira seria el dia següent. Això volia dir que dijous seria festiu. La sensació de tenir la llibertat d’escollir quan anar a dormir sabent que l’endemà no treballàvem es va apoderar de totos nosaltres.

Pum! Al cap de dues horetes ens van dir que no, que en realitat la festa seria divendres. Emocionalment va ser dur per a tots; l’endemà, parlant entre nosaltres dèiem com havíem viscut aquesta muntanys russa d’emocions. Personalment vaig cloure la meva presència a l’acte al que havia estat convidada i, amb el cap cot, vaig anar a dormir per poder treballar l’endemà.

Avui és festa. És el costat bo de la història.

la influència de la tele en els infants

dilluns, 11/09/2017

Dissabte vaig anar a casa d’un amic (i mestre) sociòleg maurità. “A la carretera que du al port de pescadors trobarás la Botiga Groga, agafa la segûent pista i gira a la sisena pista a la teva esquerra. És la casa número tres”. Vaig trobar fàcilment la casa, tot i que no coneixia la referència principal, la Botiga Groga. Per als ve*ins de la zona és un punt que els ajuda a orientar-se, així que van poder mostrar-me’l.

A casa seva, a la petita sala, hi havia un amic seu inspector de finances i el meu amic. Feia tmeps que no ens havíem vist. Vam parlar de generalitats. De política nacional i internacional. D’amics en comú. Tot plegat amb la ràdio de fons. La tele estava apagada (fenomen rar a Nouakchott).

Tot parlant de l’aprenentatge de llengües, els dos van dir que els seus fills parlen un francès molt influenciat pels dibuixos animats. Molt més informal, doncs, del que parlaven ells a la seva edat i que aprenien únicament a l’escola. D’aquí van saltar a relfexionar sobre la influència de la tele en la manera de fer i de pensar dels joves. El meu amic ens va voler explicar una anècdota per reflectir aquest pes que exerceix la tele: tot menjant, l’altre dia el seu fill petit de 6 anys li va demanar com s’havien conegut ell i la seva mare. El pare va respondre, però li va explicar al nen que en la majoria de famílies peuls aquesta pregunta seria concebuda ocm una manca de respecte i el nen hauria rebut un bolet.

Em va sorpendre molt. És cert que la distància generacional aquí sol ser forta. I tota difuminació d’aquesta distància és irrespectuosa. Allò que per nosaltres és una pregunta lligada a la curiositat -humana i infantil en particular-, per als peuls és una mostra de mala educació. Quant em queda per aprendre (espero que sense mancar el respecte)!

nova temporada (sense spoilers)

dimarts , 5/09/2017

Comença una nova temporada a Nouakchott. Patrocinada per Tunisair i el seu pilot que no va saber dir ni una vegada correctament el nom de la ciutat. El conductor no transmetia molta segureta però vam arribar correctament a bon port.

Una nova tmeporada en què l’ambaixada de França ha suprimit el color vermell de la regió d’Atar. No hi ha, doncs, impediments lligats amb la seguretat per als viatgers. Ens ho va anunciar un membre de l’ambaixada el primer dia d’escola. Cal anar-hi en dos cotxes i cal contractar un guia local, segons la normativa dels representants de França a Mauritània. El president de l’associació de pares i mares va parlar just després i va encoratjar tothom a viatjar a aquella regió. El que suposadament era una alerta de seguretat ho vaig percebre com una estratègia turística econòmica.

Per la seva banda, l’ambaixada d’Espanya ens convida a visitar un vaixell de guerra espanyol que aquests dies fa parada al port. Sense comentaris.

Una nova temporada en què la divisa local està devaluant-se com mai no ho havíem vist. I on el president va convocar un referèndum per suprimir el Senat i posar en marxa un projecte de regionalització i per canviar la bandera i l’himne nacional. ense sorpreses, el referèndum guanyà per majoria.

plataforma col·laborativa

dimarts , 20/06/2017

La cooperació japonesa ha finançat l’elaboració d’un nou Pla Director d’Urbanisme. He tingut la gran sort de treballar en aquest projecte, en la fase preparatòria, recollint dades que serviran per l’anàlisi de la circulació de vehicles i per la comprensió dels perfils dels habitants i de les condicions en què viuen. Ha estat molta feina però he après molt.

Nouakchott ha tingut successius Plans, cap d’ells satisfactoris. Tot va començar els anys 70, quan una època de gran sequera va atraure la població de l’interior del país a la nova capital, depassant de molt el nombre de població prevista i deixant, doncs, obsolet el Pla.

LA diferència de la feina dels japonesos és que han dut a terme diverses accions per copsar la voluntat de la població: enquestes, grups de discussió, debats… i, ara, una plataforma col·laborativa on es convida els nouakchottís a exposar punts positius, problemàtiques, desitjos… Evidentment, només hi podrà participar una èl·lit que té accés a internet i que sap utilitzar-lo. Però aquesta eina no és més que una altra entre el ventall de fonts d’expressió de la població.

Si us interessa, podeu concultar-la aquí.

nosaltres no ho creiem

divendres, 26/05/2017

Dijous. 12h. Infermeria del cole. Una alumna de primària arriba dient que ha vomitat diverses vegades i que li fa mal la panxa. La infermera truca a la tieta, que es planta allà en només 10 minuts.

TIETA-Què et passa? Tens febre?
ALUMNA-Em fa mal la panxa i he vomitat.

La tieta pregunta a la infermera des de quan ha vomitat la nena. Li diu que no sap des de quan, que ara era a esport i ha vomitat.

TIETA-És que les nenes no han de fer esport!
JO-És bo fer esport…
TIETA-Nosaltres (referint-se als moros mauritans) no ho creiem.

vaga de taxistes

dimecres, 10/05/2017

Vaig ser fora del país uns dies. Just durant els últims dies de la meva absència els taxistes de Nouakchott es van declarar en vaga. I es van manifestar. I es van organitzar. I van fer sentir les seves queixes.

La raó: el govern maurità va adevertir mitjançant un text legal que s’aplicaria el codi de circulació. Cal conduir amb el cinturó de seguretat, respectar les senyals de circulació, aparcar on es pot i sense perjudicar els altres, circular amb un cotxe amb matrícula, etc. El que crec que representava una novetat és que el color del cotxe que figura als papers del vehicle ha de ser el mateix que el color real.

Són normes de circulació que qualsevol pot respectar Pots no saltar-te un semàfor. Pots posar un cinturó en el teu cotxe (en el cas que no n’hi hagi) i posar-te’l…

-És que ara quan ens saltem un semàfor haurem de pagar una multa! – deia indignat le conductor que ens va venir a buscar a l’aeroport.
-Xiquet, respecta els semàfors…
-Sempre rebem els més pobres! – continuava.
-Xiquet, respecta els semàfors…

D’acord que probablement els que tenen poder seguiran fent el uqe volen. Però cal regular la circulació. I està en mans de tots respectar el codi de circulació.

El que em sorprèn és que un poble que gairebé no es mou ni s’organitza per res (i hi ha molts motius pels quals lluitar) es manifesti perquè ja no podrà saltar-se els semàfors.

La premsa va

mercat negre de bosses de plàstic

dissabte, 15/04/2017

Des de fa ja uns quants anys les bosses de plàstic estan prohibides pel govern maurità. Certament ja no es veuen aquells arbres plens de bosses de plàstic enganzades. Quan vas a la botiga et posen les compres en unes bosses d’una mena de tela que diuen que estan fetes amb patata, en malles o en bosses de papers. Als súpers no es venen bosses d’escombraries de plàstic.

Molt bonic, però poc pràctic quan vas a comprar olives a granel, per exemple. O per tirar restes amb líquid a la paperera. O pels excrements dels animals domèstics.

Hi ha qui porta bosses de plàstic de l’estranger, en l’equipatge personal. Però està prohibit, i poden multar-te. Hi ha propietaris de supermercats que te les venen tan sols si les demanes i et tenen vist. Però està prohibit i poden multar-los.

Ahir vaig anar al súper i a l’entrada hi havia un velet amb un gran sac d’arròs. En veure’m en va dir “Zazou?”, és a dir, “bossa de plàstic”?. Tenia el sac ple de bosses, noves i endreçadetes. I no vaig poder resistir-me de comprar-n¡hi.

lemine

divendres, 7/04/2017

Lemine és venedor de fruita i verdura. No té una botiga, sinó que selecciona bones peces i les ven directament als seus clients (particulars i empreses). Quan acaba la ronda del matí ve a l’escola i ofereix el que té, que ja està organitzat en bosses, al personal. De tant en tant li compro algo, sobretot en períodes de molta feina. És molt pràctic sortir del cole i arribar a casa amb les compres fetes!

És de Guinea Conakry. La seva dona també. Vivien en una casa de propietat en un barri popular de Nouakchott. Té fills, i quan va ser l’hora de començar a anar a escola es va trobar amb problemes perquè com que no tenien els papers de la residència no podien inscriure’s a cap centre. Almenys públic. Tenir aquests papers és car i, a més a més, impossible per a determinats perfils perquè et demanen una sèrie de certificats dels quals aquell que treballa en l’àmbit informal no disposa.

L’estratègia de la família de Lemine fou la mateixa que molta gent va adoptar. La dona i els nens ara viuen al Senegal. Van vendre la casa de Nouakchott i han comprat una casa al Senegal. Lemine es contenta dient que el nivell escolar al Senegal és millor que el d’aquí. Ell ara viu en una habitació de lloguer en un barri popular força cèntric. I va venent fruita i verdura.