no és ciutat per a pobres

diumenge, 20/11/2016

Avui el diari Ara publica una entrevista a David Harvey, un dels antropòlegs del fet urbà més influents del moment. El titular, “Els pobres són expulsats de la gran ciutat”. Qualsevol ciutadà contemporani hi estarà d’acord. De Barcelona, evidentment. I de Nouakchott, també, on l’especulació urbana està en alça, on els interessos estrangers fan fora la població autòctona assentada en indrets econòmicament atractius, on el govern municipal persegueix els transportistes de carruatges -que no tenen altres mitjans de transport perquè no poden pagar-los”, on les obres públiques milloren bàsicament els barris dels rics…

Malauradament Nouakchott no escapa a aquesta pràctica urbana agressiva.

petit A

dilluns, 14/11/2016

A va néixer fa 4 mesos. Els seus pares feia 7 anys que s’havien casat i que desitjaven tenir un fill. Són poques les parelles que en aquest racó del món aguanten 7 anys sense fills sense separar-se.

La seva mare va donar a llum a Nouakchott, per cesàrea. Quan A tenia 7 dies van fer el ritual de posar-li nom i tallar-li els cabells; amb el tall el nen es desprèn simbòlicament de la vida a l’interior de la seva mare. Aquest ritual sol anar acompanyat d’una festa que anomenen “bateig”, tot i que no tingui cap relació amb el bateig cristià. Com que la mare d’A estava convalescent a causa de la cesàrea van ometre la festa.

La tradició serer, grup social de la mare, vol que l’àvia del bebè el vegi i li doni la seva benedicció abans que la mare no el porti penjat a l’esquena.Quan el nen tenia com dos mesos ell i la eva mare van anar al Senegal a veure l’àvia. Just després la mare ja el podia dur a l’esquena.

Aquest dissabte van fer la gran festa de presentació del nen, el bateig. Molta gent, molta música, molt de menjar i molta alegria. A ha estat un nen molt esperait i es nota. Llarga vida a ell.

estacionament

dijous, 10/11/2016

Periòdicament vaig a un cyber a imprimir documents. El cap i els treballadors em coneixen perquè ja fa uns quants anys que hi vaig i són molt amables. Dilluns vaig anar-hi perquè necesitava urgentment unes impressions. Vaig aparcar davant, en un forat que hi havia en una renglera de cotxes aparcats entre la vorera i la calçada. Vaig sortir del cotxe pensant que feia temps que no havia de maniobrar a Nouakchott per aparcar.

Ja dintre del cyber, en sec va aparèixer un policia de la circulació.

-Vostè té un 406?
-Sí.
-O corre a treure’l dle mig de la circulació o el durem al dipòsit.

No vaig poder estar-me de riure. Vaig sortir i vaig mostrar-li al poli que el meu cotxe no estava al mig de la circulació, hi estaven tots.

-Té 2 minuts, sinó ens l’emportem.

El senyor dle cyber em deia que darrerament ho estan fent. Ara bé, va dir-me que els cotxes nous i flamants ni els toquen. LEs grans famílies mauritanes són intocables…

dakar l’adolescent

dissabte, 22/10/2016

Vaig tenir la sort la setmana passada d’anar cinc dies a Dakar. Dos d’oci i tres de formació. Dos de redescoberta de la mà d’una amiga resident a la capital sengalesa. Restaurants de tots els racons del món, activitats d’oci de les més variades, gran ventall de teràpies de salut, supermercats amb les lleixes plenes de productes, gent i més gent passejant, fent esport, escoltant música… Contaminació, embussos, macroescoles…

Dakar no para de créixer exponencialment. Com un humà adolescent. Està lluny de la ciutat que vaig trepitjar per primera vegada el 2000. Venint de Nouakchott, és recurrent reflexionar com dues ciutats tan properes poden ser tan diferents.

estrangeria 2

divendres, 14/10/2016

Un dia i mig abans de marxar de viatge, mentre dinava amb uns amics, un dels funcionaris del servei d’estrangeria em va trucar per informar-me que podia passar a recollir el meu permís. Ja el tenien.

Una gran alegria em va recórrer pel cos. Una gran tranquil·litat. Emocions ràpidament estroncades en ser conscient que hi ha moltíssims estrangers que viuen a Mauritània que mai no podran tenir-la i que han de viure pensant que en el moment menys pensat la policia els pot deportar per terra fins la frontera. Perquè malauradament el tracte que el govern maurità dóna als europeus no és el mateix que el que dóna als africans del sud de Mauritània. Perquè l’ambaixada responsable de l’escola on treballo ha fet negociacions pels treballadors locals del col. Però no tots, només pels europeus.

Se’m regiren els budells…

estrangeria

divendres, 7/10/2016

Com ja he explicat en entrades anteriors, les condicions per tenir el permís de residència a Mauritània estan complicant-se. Cal entregar un munt de papers i passar hores i hores a la comissaria amb els buròcrates.

I ha estat el meu torn. No explicaré els passos per realitzar el meu dossier perquè no van ser del tot nets. No explicaré com he saltat la norma de romandre més de tres mesos al país sense sortir-ne abans d’obtenir el permís.

Avui he anat a comissaria a buscar el permís. Em van donar cita els funcionaris després de fer-me la foto i prendre les meves petges dactilars. I avui la targeta no estava llesta. Viatjo en una setmana i els he dit que tenia pressa. Han mirat l’ordinador i el comissari m’ha dit que el dossier no estava bloquejat, que està validat i que aviat tindré la meva targeta. I ha afegit, sense ironia:

-Felicitats. Tot anirà bé. Torna en uns dies.

I un altre funcionari:

-Dilluns o dimarts.

I el comissari l’ha renyat i li ha dit que no doni cites perquè no estan segurs de quan sortirà. Que crea falses expectatives.

I jo sentiré felicitat si tinc la targeta abans de divendres. Inshallah.

la no herència de Georges Balandier

dijous, 6/10/2016

El sociòleg i antropòleg Georges Balandrier ha mort als 95 anys. Gran referent per l’antropologia, especialment gràcies a les recerques portades a terme al continent africà. Ja als anys 1950′ defensava que l’antropologia no té per què reduir-se al treball de camp en contextos reculats en cerca de les societats primitives, sinó allà on els societats troben la seva màxima expressió: ciutats, bars, fàbriques, etc.

2016 i encara, quan dic als estrangers residents a Mauritània que són antropòloga, he de sentir sovint “Ah, aquí deus tenir moltes coses per dir”. Estimen que és un país poc urbanitzat, islamitzat i folclòric. Un país on trobar societats suposadament primitives. I he de respondre que l’antropologia té a dir en tots els contextos.

fugint de la policia

dimecres, 28/09/2016

Darrerament, entre feina i activitats diverses, paro poc per casa. L’altre dia estava descansant una estoneta abans d’anar a l’escola per la tarda i algú va intentar obrir la porta de casa. No va aconseguir-ho perquè estava tancada amb clau. Vaig atansar-me a l’entrada i dues dones em demanaven cridant i atemorides que les obrís la porta perquè hi havia una batuda contra immigrants clandestins.

Fa mesos que es va endurir el procés per aconseguir el permís de residència. Tant que molta gent no pot accedir a la muntanya de paperassa surrealista que demana l’administració i romanen de manera il·legal al país.

A prop de casa, al voltant de l’església, sol haver jornalers esperan que algú els contracti. Seuen i esperen. Són africans de països del sud de Mauritània. La majoria no tenen papers. Diuen que el bisbe els té protegits, però això no impedeix que de tant en tant vingui la policia amb furgonetes i faci batudes. Omplen les furgonetes i porten els detinguts a la frontera amb Senegal. Un drama. Les senyores que picaen a casa volien que les acollís, però em va fer por posar-me en merders i no les vaig obrir. Van quedar-se al repla de casa i al cap d’una bona estona aig sentir que demanaven per telèfon si els policies havien marxat i els van dir que sí. Elles van marxar just després. Aquesta vegada es van salvar.

curs de hassaniya

divendres, 23/09/2016

El hassaniya és la variant de l’àrab que es parla a Mauritània. Quan vaig arribar aquí la primera vegada havia estudiat força àrab clàssic i tenia un nivell acceptable. LA gran diferència entre el clàssic i el hassaniya em va bloquejar. Ara, després d’uns quants anys, he decidit fer un curs intensiu que organitza l’església de Nouakchott.

La primera sorpresa fou trobar un professor que es diu Raymond. I que deu ser de Costa d’Ivori. Té un perfecte domini del hassaniya, i a més es fa assistir per una noia que es diu Aichetou. Ella l’ajuda a donar les classes i és la model dels alumnes pel que fa a la pronunciació.

El primer curs fou desmoralitzador. Dues hores. El mètode comunicatiu, que és el que avui dia està en boga i que intenta que les alumnes es trobin en situacions reals a classe tot presentant un context autèntic, brilla per la seva absència. El professor va explicar somerament l’origen de la llengua hassaniya, vam repetir l’alfabet 4 vegades en grup i una cadascuna de les alumnes (som 6 o 7) i després vam repetir una frase que ens serà molt útil pel dia a dia: “el meu germà menja peix”.

Espero que la cosa s’animi… M’interessa tenir una base de hassaniya. Ara l’entenc però responc com em sembla. És el moment de donar una empenta.

aprofitament de deixalla

divendres, 16/09/2016

L’altre dia veia un reportatge, crec que de TV3 o el C33, que parlava d’un gran problema medioambiental que se silencia molt: la generació de residus. Els abocadors, les incineradores, i la contaminació a gran escala que provoquen. No vaig poder acabar l’emissió perquè era ben depriment.

Part del que a Europa seria deixalla arriba als països africans per ser revenut. Electrodomèstics, roba, cotxes, mobles, etc.

El meu cotxe pateix la calor. I s’escalfa. I perd aigua. I el mecànic fa soldar el radiador i el cotxe funciona alguns dies, fins que tornem a començar el cicle. Divendres el cotxe es va espatllar de nou. Vaig marxar de cap de setmana. Dilluns era la festa del sacrifici, i dimarts era també festiu. Així que fins dimecres no vam poder posar-nos-hi.

Ahir. 13h. Una calor que tirava enrere. I el mecànic que em truca (coneix bé els meus horaris laborals) i em diu:

-Vine al taller. Anem a comprar un radiador.

Després d’esperar una bona estona un taxi, perquè sembla que tots han marxat a celebrar la festa del sacrifici i prenen tota la setmana de repòs, arribo al taller. Esperem un quart d’hora. Encara no he entès què esperàvem. Agafem un taxi i anem al barri de Ksar, especialitzat en mecànica i venda de peces de cotxe. Com un desballestament enorme. Amb botigues a vegades especialitzades en marques, a vegades en tipus de peça, a vegades genèriques. Anem a unes quantes, i no em deixa sortir del cotxe perquè ja se sap que sinó pujaran el preu en veure¡m guiri. Troba un radiador més oxidat que el meu. I un altre a preu força alt. Es veu que amb la calor molts s’espatllen i van més buscats que cap altra peça. Troba un tercer en estat òptim i a un preu raonable. Surto per verificar-lo (no sé què he de verificar…) i pagar. I de sobte ja no hi ha radiador. L’aprenent ens havia donat un preu amb el qual el cap no estava d’acord i com que ja no pot renegociar perquè ha donat un preu, prefereix amagar-lo.

Al cap de força suor perduda, trobem un petit taller d’un senyor especialitzar en radiadors i juntes de cardans. Hi parla i sembla ser que podrà ressucitar el meu radiador. El mecànic m’explica que és la millor opció, perquè el meu és original (vol dir que no és de producció xinesa) i si en comprem un altre ens poden donar gat per llebre.

El taxista em va deixar a casa i al cap d’unes hores el mecànic em va portar el cotxe. Funciona. No s’escalfa. No perd aigua. Veurem quant resisteix.