sacrificis que retornen

dilluns, 12/09/2016

Avui és festiu. M’he llevat a quarts de nou a causa de la calor i dels monòlegs del xai dels meus veïns. Que parli, que parli… poc li queda a la bèstia. Al cap d’uns minuts els veïns de l’altre costat tenien també un nou membre. I en una estoneta els deixaré de sentir, quan el pare de cap família els sacrifiqui o els mani sacrificar. Avui és la gran festa del sacrifici, dia de gran importància per als musulmans.

Ahir tornant de passar el cap de setmana a la platja vam aturar-nos per posar combustible al cotxe i vam veure un taxi col·lectiu que, a més a més dels passatgers humans, transportava 14 cabres, 10 a la baca i 4 al portaequipatges. No cal dir quin és el destí immediat d’aquestes bèsties.

IMG_3437

Aquest any la meva participació a la festa es reduirà a la visita a dues famílies que faré per la tarda. És la part que més m’agrada.

semblava més gran

divendres, 2/09/2016

Tenia ganes de tornar a Nouakchott i veure la rotonda de la tetera. És en una de les vies que uneixen la capital amb la resta del país i, en aquest cas, també amb l’aeroport. Una rotonda on no hi havia res més que pols fou engalanada arrel de la Cimera dels Estats Àrans que tingué lloc a Nouakchott el juliol. Vaig veure’n fotos que circulaven per internet, car els mauritans es feien, i es fan, selfies davant de la rotonda. A sobre d’una safata hi ha una tetera, menta i tres gotets. D¡aparença totalment kitsch, la rotonda pren com a proptagonista el ritual del te, segurament l’únic element a més a més de la religió que uneix tots els mauritans. Per tant, l’elecció del símbol em sembla molt encertada i l’estètica kitsch ja no em sembla kitsch després d’uns anys per aquí.

En arribar al nou aeroport, on tots els tràmits van anar perfectament, anant cap a casa vaig passar la tetera. I em va decebre perquè me la imaginava més gran. I el mateix ha passat a la gent que com jo ha vist primer les fotos i després la realitat. Tot i així, m’agrada i aniré a fer-me uns selfies abans no es faci malbé.

En dies de forta calor, hi ha gent que aprofita l’ombra que projecta la safata de la tetera per fugir del sol.

IMG_3411

de vacances

dilluns, 25/07/2016

Aquest any he aprofitat i he agafat dos mesos de vacances. Un luxe del qual estic gaudint tranquil·lament.

Vaig marxar de Nouakchott des del nou aeroport. Una instal·lació magnànima que ja ha rebut un munt de crítques. Una construcció que ha permès posar fi a l’existència d’un aeroport al mig de la ciutat i que ha generat requalificacions urbanes i especulació, tant a l’enorme espai alliberat al mig de la ciutat com en el terreny que ha esdevingut l’aeroport. Una infraestructura inaugurada el 23 de juny de 2016 per rebre amb candeletes els assistents a l cimera de la lliga àrab, celebrada a la ciutat entre el 20 i el 30 de juliol del mateix any. Cimera que ha comportat una nova “modernització” del centre de la ciutat: capes d’asfalt, pintura, profusió de faroles… una nova capa de maquillatge a la Nouakchott visible pel poder.

En tornar, podré valorar els cavis de la ciutat.

les pomes de la Costa Brava

dimarts , 28/06/2016

Llegeixo a l’Ara un article que parla de l’exportació de pomes de la cooperativa Girona Fruits. Entre d’altres destinacions, diuen, les seves pomes són menjades a Amèrica Llatina i als Emirats Àrabs. I a Mauritània, afegeixo jo.

Em sembla entendre que l’article parla d’aquesta cooperativa i les seves exportacions com una mostra d’èxit. Però a mi se m’encongeix el cor quan vaig a la fruiteria i trobo pomes de Girona. Més enllà de si tenen gust o no, em sembla ecològicament insostenible menjar a Nouakchott una poma que ve de Girona. Certament, Mauritània produeix ben poques verdures i fruites, però posats a consumir producte estranger, fem-ho almenys dels països limítrofs.

Pomes de girona, pollastres del Brasil, patates d’Holanda… Més d’hora que no pas tard, tot aquest sistema petarà.

escena de Ramadan 5

divendres, 24/06/2016

Ahir vaig trencar el dejuni a casa d’una família amiga. Tenim diversos lligams (nens que estudien o han estudiat al centre on treballo, una filla que conec de la nit nouakchottí, l’oncle que és un dels meus amics més propers…).

Es una família adinerada amb una casa enorme lluny del centre de la ciutat, en un dels barris el Nord on es concentra població benestant. Casa de quatre pisos, almenys 6 salons amb els seus sofàs (i jo estic eufòrica perquè vaig comprar un sofà la setmana passada), 6 habitacions cadascuna amb el seu bany i algunes amb vestidor… Ja havia vist algunes cases així aquí, però no solen ser acollidores. La d’ahir m’ho va semblar molt. Em va agradar.

Vam trencar el dejuni tots plegats. Els pares, els fills, una amiga d’una de les filles grans i jo. Cap a les deu el pare va marxar a treballar a la seva consulta mèdica (canvis d’horaris conseqüència del Ramadan) i la mare a la seva botiga, on ha rebut roba per la festa del final de Ramadan. Les filles grans van marxar a veure amics seus.

Cap a la una tots van tornar a veure’s per sopar. A mi em van doanr un plat que vaig dur a casa. I que menjaré avui.

escena de Ramadan 4

dilluns, 20/06/2016

Ahir vaig anar a trencar el dejuni a casa de la família d’una antiga alumna. És una nena a qui feia repàs de castellà a casa i amb qui vam crear un lligam estret. La nena s’ha fet gran i aquest curs ha estat a Anglterra estudiant anglès. El curs vinent començarà Traducció i Interpretació a Londres.

La seva mare és encantadora. Deu tenir uns 48 anys, ara. Mig francesa mig mauritana, el seu pare -maurità- va anar a estudiar a França i va conèixer la seva mare -francesa-. Aquesta es veu que tenia una plaça al CNRS però no la va acceptar per poder casar-se amb el maurità i anar a Mauritània. Escàndol inicial per a les dues famílies, però després es veu que tot va anar bé. Es van instal·lar a Nouakchott i la mare d’ell va anar a viriue amb la parella, cosa que no sempre fou fàcil per la francesa. Així, en una casa amb presència mauritana i francesa, la mare de la meva alumna va adquirir característiques socials dels dos costats.

Ella va fer els estudis universitaris al Marroc i després va tornar a Nouakchott, on es va casar amb un home amb qui té 4 fills. Es van divorciar i es veu que ell no s’ocupa gaire dels fills, que tenen entre 21 i 4 anys. La protagonista d’aquest escrit es va casar una segona vegada però al cap de poc es va divorciar. Ara viu amb els nens i l’he vista millor que mai.

ELs seus fills tenen 25% e sang francesa, però estan ben assimilats a la cultura francesa. Tots han estat o són alumens del Liceu Francès i cap d’ells llegeix correctament l’àrab. A mi em sap molt de greu evidenciar aquest analfabetisme en la llengua oficial del seu país, però passa molt entre els alumnes del nostre centre.

escena de Ramadan 3

dimecres, 15/06/2016

Truco uns amics, i decideixo passar a veure’ls a mitja tarda. Agafo el cotxe. Gran error. Els embussos entre les 17h i les 19h són monumentals. Tothom surt a comprar les darreres coses aparentment imprescindibles per preparar el ftour, l’àpat que trenca el dejuni cap a les 19h40. A més a més, la gent està nerviosa i en la circulació es respira agressivitat.

Un altre dia, surto a fer unes compres a les nou del vespre. Literalment, no creuo ningú en cotxe. Ni una ànima. Un plaer.

Habitualment les famílies trenquen el dejuni a l’hora establerta, com he dit cap a les 19h40. Dàtils, sopa, quelcom per picar, cafè o te. Els aliments depenen de les possibilitats de les famílies. A cops el trencament es fa amb dàtils i un got de llet, a cops és extremadament copiós. Després qui pot va a la mesquita; és un mes on les pregàries es multipliquen i on les dones van molt més a la mesquita que no pas la resta de l’any. Cap a les 22, quarts d’onze, tornen a casa i sopen.

Amb els companys de bàsquet, per exemple, durant el Ramadan comencem a jugar a les 23h, després que han pregat. Acabem a la una de la nit. Tornen a casa i sopen.

escena de Ramadan 2

dimarts , 14/06/2016

L’altre dia vaig asssistir a un taller de restitució d’una consultoria encarregada per la cooperació alemanya sobre el panorama dels parajuristes a Mauritània. ELs parajuristes personifiquen estructures alternatives de resolució de conflictes i acompanyen els justiciables en els seus itineraris per explicar-los els seus drets i deures. Segons la consultant internacional contractada, a l’interior del país n’existeixen significativament. Entre ella i representants del a societat civil mauritana han redactat els estatuts dels parajuristes mauritans. El que no acaba de quedar clar és si els mouslih formen part o no d’aquests parajuristes.

Després de l’acollida per part d’una representant de la cooperació alemanya, el sociòleg Camara va fer una petita introducció abans de deixar la paraula a la consultant, que dirigiria el debat sobre els continguts dels estatuts.

Camara recordà quie ens trobàvem en el mes sagrat de Ramadà, per la qual cosa demanà als assistents de minimitzar els conflictes.

escena de Ramadan

divendres, 10/06/2016

Dilluns cap a les 19h era a casa. Estava fent temps perquè fos l’hora de trencar el dejuni, uns 40 minuts més tard. Algú va picar a la porta. Vaig obrir, i hi havia una mora adulta i una nena. LEs dues vestides amb melefes de mudar. Vaig reconèixer la nena. Viu al meu edifici, on hi ha sis pisos. Conec tots els menors i els homes, perquè de la casa al carrer tenim un gran pati on aparquem els cotxes i on ens creuem els uns i els altres. LA dona es va posar a parlar.

-Hola!
-Hola!
-Vinc a presentar-me perquè som veïnes i l’islam diu que hem de conèixer-nos amb els veîns.
-Ah, que bé. Doncs encantada.

I va marxar.

Visc en aquest pis des d’octubre. Per què va venir dilluns a saludar i no pas fa uns quants mesos? Perquè és Ramadà, és clar, el mes on tot ha de ser teòricament idíl·lic. Bé, almenys ja he conegut aquesta veïna, que no havia creuat mai…

de metges

dimecres, 8/06/2016

L’altre dia jugant a bàsquet un company em va posar, sense voler, un dit a l’ull. Em van semblar moments eterns. Vaig continuar a la pista, però al cap d’una estona vaig anar cap a casa. Al dia següent tenia l’ull vermell i notava quelcom a la còrnia. Hi veia borrós.

Després de la jornada escolar vaig voler anar al meu oftalmòleg, però com que sempre hi ha molta gent i tenia molèsties a l’ull pero creia que no era res complicat, vaig voler anar a un altre que passa consulta a una clínica.

En arribar a la clínica, em van dir que l’oftalmòleg no hi era pero que un generalista em visitaria i trucaria l’especialista.

Després d’una hora d’espera -no gaire-, el metge em va rebre. Li vaig dir què em passava i em va estirar a la camilla. Em va prendre la tensió. No l’ocular, no. La general, la que es pren amb l’aparell al braç.

-12-8. Senyora, està bé.
-Mmmm… l’ull em fa mal i no m’h veig. Potser caldria mirar l’ull.

Amb la lot em va il·luminar l’ull i òbviament no va veure res.

-Ha de veure un oftalmòleg.
-Per això he vingut.
-Jo no puc fer-hi res.

Va començar a fer receptes. Calmants i coliris. Em va firmar la baixa laboral i abans que no marxés de la consulta va començar a visitar el segûent client.

Amb les receptes vaig anar al meu farmacèutic.Li vaig dir que no volia prendre els calmants, però que m’expliqués què era el coliri car el metge no va voler dir-m’ho.

-Marta, has d’anar a l’oftalmòleg.

La seva farmàcia és ben a la vora del meu oftalmo, així que em va fer el favor de trucar-lo i demanar que m’agafessin. Vaig anar-hi i em van rebre amb una festa. Quina alegria. Feia 2 o 3 anys que, per fortuna, no havia d’anar-hi. Mohamed em va rebre i va veure que amb l’ungla el company m’havia esgarrapat la còrnia just devant la pupil·la. Em va donar un cicatritzant i un antisèptic i, en una setmana, vaig tornar a tenir l’ull sa.