escena de Ramadan 5

divendres, 24/06/2016

Ahir vaig trencar el dejuni a casa d’una família amiga. Tenim diversos lligams (nens que estudien o han estudiat al centre on treballo, una filla que conec de la nit nouakchottí, l’oncle que és un dels meus amics més propers…).

Es una família adinerada amb una casa enorme lluny del centre de la ciutat, en un dels barris el Nord on es concentra població benestant. Casa de quatre pisos, almenys 6 salons amb els seus sofàs (i jo estic eufòrica perquè vaig comprar un sofà la setmana passada), 6 habitacions cadascuna amb el seu bany i algunes amb vestidor… Ja havia vist algunes cases així aquí, però no solen ser acollidores. La d’ahir m’ho va semblar molt. Em va agradar.

Vam trencar el dejuni tots plegats. Els pares, els fills, una amiga d’una de les filles grans i jo. Cap a les deu el pare va marxar a treballar a la seva consulta mèdica (canvis d’horaris conseqüència del Ramadan) i la mare a la seva botiga, on ha rebut roba per la festa del final de Ramadan. Les filles grans van marxar a veure amics seus.

Cap a la una tots van tornar a veure’s per sopar. A mi em van doanr un plat que vaig dur a casa. I que menjaré avui.

escena de Ramadan 4

dilluns, 20/06/2016

Ahir vaig anar a trencar el dejuni a casa de la família d’una antiga alumna. És una nena a qui feia repàs de castellà a casa i amb qui vam crear un lligam estret. La nena s’ha fet gran i aquest curs ha estat a Anglterra estudiant anglès. El curs vinent començarà Traducció i Interpretació a Londres.

La seva mare és encantadora. Deu tenir uns 48 anys, ara. Mig francesa mig mauritana, el seu pare -maurità- va anar a estudiar a França i va conèixer la seva mare -francesa-. Aquesta es veu que tenia una plaça al CNRS però no la va acceptar per poder casar-se amb el maurità i anar a Mauritània. Escàndol inicial per a les dues famílies, però després es veu que tot va anar bé. Es van instal·lar a Nouakchott i la mare d’ell va anar a viriue amb la parella, cosa que no sempre fou fàcil per la francesa. Així, en una casa amb presència mauritana i francesa, la mare de la meva alumna va adquirir característiques socials dels dos costats.

Ella va fer els estudis universitaris al Marroc i després va tornar a Nouakchott, on es va casar amb un home amb qui té 4 fills. Es van divorciar i es veu que ell no s’ocupa gaire dels fills, que tenen entre 21 i 4 anys. La protagonista d’aquest escrit es va casar una segona vegada però al cap de poc es va divorciar. Ara viu amb els nens i l’he vista millor que mai.

ELs seus fills tenen 25% e sang francesa, però estan ben assimilats a la cultura francesa. Tots han estat o són alumens del Liceu Francès i cap d’ells llegeix correctament l’àrab. A mi em sap molt de greu evidenciar aquest analfabetisme en la llengua oficial del seu país, però passa molt entre els alumnes del nostre centre.

escena de Ramadan 3

dimecres, 15/06/2016

Truco uns amics, i decideixo passar a veure’ls a mitja tarda. Agafo el cotxe. Gran error. Els embussos entre les 17h i les 19h són monumentals. Tothom surt a comprar les darreres coses aparentment imprescindibles per preparar el ftour, l’àpat que trenca el dejuni cap a les 19h40. A més a més, la gent està nerviosa i en la circulació es respira agressivitat.

Un altre dia, surto a fer unes compres a les nou del vespre. Literalment, no creuo ningú en cotxe. Ni una ànima. Un plaer.

Habitualment les famílies trenquen el dejuni a l’hora establerta, com he dit cap a les 19h40. Dàtils, sopa, quelcom per picar, cafè o te. Els aliments depenen de les possibilitats de les famílies. A cops el trencament es fa amb dàtils i un got de llet, a cops és extremadament copiós. Després qui pot va a la mesquita; és un mes on les pregàries es multipliquen i on les dones van molt més a la mesquita que no pas la resta de l’any. Cap a les 22, quarts d’onze, tornen a casa i sopen.

Amb els companys de bàsquet, per exemple, durant el Ramadan comencem a jugar a les 23h, després que han pregat. Acabem a la una de la nit. Tornen a casa i sopen.

escena de Ramadan 2

dimarts , 14/06/2016

L’altre dia vaig asssistir a un taller de restitució d’una consultoria encarregada per la cooperació alemanya sobre el panorama dels parajuristes a Mauritània. ELs parajuristes personifiquen estructures alternatives de resolució de conflictes i acompanyen els justiciables en els seus itineraris per explicar-los els seus drets i deures. Segons la consultant internacional contractada, a l’interior del país n’existeixen significativament. Entre ella i representants del a societat civil mauritana han redactat els estatuts dels parajuristes mauritans. El que no acaba de quedar clar és si els mouslih formen part o no d’aquests parajuristes.

Després de l’acollida per part d’una representant de la cooperació alemanya, el sociòleg Camara va fer una petita introducció abans de deixar la paraula a la consultant, que dirigiria el debat sobre els continguts dels estatuts.

Camara recordà quie ens trobàvem en el mes sagrat de Ramadà, per la qual cosa demanà als assistents de minimitzar els conflictes.

escena de Ramadan

divendres, 10/06/2016

Dilluns cap a les 19h era a casa. Estava fent temps perquè fos l’hora de trencar el dejuni, uns 40 minuts més tard. Algú va picar a la porta. Vaig obrir, i hi havia una mora adulta i una nena. LEs dues vestides amb melefes de mudar. Vaig reconèixer la nena. Viu al meu edifici, on hi ha sis pisos. Conec tots els menors i els homes, perquè de la casa al carrer tenim un gran pati on aparquem els cotxes i on ens creuem els uns i els altres. LA dona es va posar a parlar.

-Hola!
-Hola!
-Vinc a presentar-me perquè som veïnes i l’islam diu que hem de conèixer-nos amb els veîns.
-Ah, que bé. Doncs encantada.

I va marxar.

Visc en aquest pis des d’octubre. Per què va venir dilluns a saludar i no pas fa uns quants mesos? Perquè és Ramadà, és clar, el mes on tot ha de ser teòricament idíl·lic. Bé, almenys ja he conegut aquesta veïna, que no havia creuat mai…

de metges

dimecres, 8/06/2016

L’altre dia jugant a bàsquet un company em va posar, sense voler, un dit a l’ull. Em van semblar moments eterns. Vaig continuar a la pista, però al cap d’una estona vaig anar cap a casa. Al dia següent tenia l’ull vermell i notava quelcom a la còrnia. Hi veia borrós.

Després de la jornada escolar vaig voler anar al meu oftalmòleg, però com que sempre hi ha molta gent i tenia molèsties a l’ull pero creia que no era res complicat, vaig voler anar a un altre que passa consulta a una clínica.

En arribar a la clínica, em van dir que l’oftalmòleg no hi era pero que un generalista em visitaria i trucaria l’especialista.

Després d’una hora d’espera -no gaire-, el metge em va rebre. Li vaig dir què em passava i em va estirar a la camilla. Em va prendre la tensió. No l’ocular, no. La general, la que es pren amb l’aparell al braç.

-12-8. Senyora, està bé.
-Mmmm… l’ull em fa mal i no m’h veig. Potser caldria mirar l’ull.

Amb la lot em va il·luminar l’ull i òbviament no va veure res.

-Ha de veure un oftalmòleg.
-Per això he vingut.
-Jo no puc fer-hi res.

Va començar a fer receptes. Calmants i coliris. Em va firmar la baixa laboral i abans que no marxés de la consulta va començar a visitar el segûent client.

Amb les receptes vaig anar al meu farmacèutic.Li vaig dir que no volia prendre els calmants, però que m’expliqués què era el coliri car el metge no va voler dir-m’ho.

-Marta, has d’anar a l’oftalmòleg.

La seva farmàcia és ben a la vora del meu oftalmo, així que em va fer el favor de trucar-lo i demanar que m’agafessin. Vaig anar-hi i em van rebre amb una festa. Quina alegria. Feia 2 o 3 anys que, per fortuna, no havia d’anar-hi. Mohamed em va rebre i va veure que amb l’ungla el company m’havia esgarrapat la còrnia just devant la pupil·la. Em va donar un cicatritzant i un antisèptic i, en una setmana, vaig tornar a tenir l’ull sa.

ramadan 2016

dilluns, 6/06/2016

Comença avui el mes de Ramadan. Previsiblement el volum de buscadors d’or que han marxat al Nord disminuirà, i és que en principi es creu que molts tornaran a Nouakchott per passar el mes amb la família. La setmana passada hi havia 60.000 persones buscant or… una bogeria!

Un mes també en què molts estrangers continuarem amb dificultats per renovar el permís de residència. Un tràmit que abans era tan sols una transacció econòmica ha esdevingut un malson per a molts. Certificat mèdic, factures de la llum i del gas, contracte de lloguer d’un habitatge, contracte laboral amb una empresa mauritana o una empresa estrangera autoritzada i passapoert on es demostri que el sol·licitant no ha sortit del país els darrers tres mesos. Papers que molts dels estrangers africans a MAuritània no tenen. Fa uns quants mesos que van posar en marxa aquest sistema i tothom diu que es tiraran enrere… però no acaben de fer-ho.

relativitat del temps

divendres, 13/05/2016

Dijous. 12 del migdia. Conversa telefònica.

-Hola Bakrin! Com estàs?
-Bé, cansat.
-Tinc un problema al cotxe. S’escalfa i no sé per qui motiu. Podr+as mirar-t’ho?
-Sí, sí, és clar.
-Vinc al taler?
-Avui no he anat a treballar a causa del cansanci.
-Clar, treballes molt. Has de reposar. [preciso que no hi havia cap to d’ironia]
-Sí.
-I quan podràs mirar-ho?
-Demà a les 9 del matí. Vine al taller.

Divendres. 9h30 del matí. Arribo al taller. Bakrin no hi és. Em diuen que avui no vindrà a causa del cansanci. Li truco.

-Bon dia Bakrin, com vas?
-Bé.
-Mira, he vingut al taller. Sñon les 9h30 i vam quedar a les 9h. A quina hora vindràs?
-A les 9h20.

tarhil, la recol·locació, el desterrament

dissabte, 7/05/2016

Al Sud de Nouakchott hi ha un barri relativament nou que es diu Tarhil. És un barri que fou creat el 2012 per reallotjar 20.000 famílies desplaçades per força, famílies que vivien en condicions precàries i que foren reallotjades en aquest nou barri. Un barri que no compta amb serveis mèdics, ni escola, ni aigua… un reallotjament òptim sobre els papers però violent a la pràctica, car s’obligà alguns habitants a abandonar llurs cases per anar a un indret allunyat del centre de la ciutat i sense infraestructures bàsiques.

Llegint sobre rituals de pacificació entre dues parts en conflicte, he après que Tarhil fa també referència al desterrament que a vegades segueix a un conflicte per evitar la venjança mentreel comitè d’arbitratge no el resol. I em ve al cap el cas que, des de la distància, intento anar seguint, el desterrament forçat d’un seguit de famílies de la Mina i Sant Roc arrel de l’assassinat d’un home. Dóna peu a reflexionar.

mohamed, el reparador

divendres, 6/05/2016

L’equip i jo hem entrevistat ja justiciables de les 4 zones detectades pel Ministeri de la Justícia i alguns mouslih d’aquestes zones. Ara toca el torn de Nouakchott, mentre al mateix temps començo a redactar.

Ahir el Zein, el coordinador dels enquestadors, em va acompanyar al districte de Dar Naïm. Al fons de tot. Als jardins de Dar Naïm, després dels quals hi ha dunes. ELs jardins són horts explotats per famílies del barri, famílies amb pocs recursos econòmics. Al costat dels enciams i les pastanagues, que ocupen una gran extensió, s’alça la presó de Dar Naïm. Enorme. I, pel que em va dir l’altre dia un consultant de l’UE que hi va entrar, de les pitjors que ha vist en el seu recorregut vital.

Vam aparcar entre els horts i la presó, en un descampat. I va venir Soufi Fall, un antic company de Zein a l’Oficina Nacional d’Estadística. Ell coneix el mouslih del barri, i ens va acompanyar a casa seva. En aquell descampat, hi ha disseminades petites construccions. Cases, haimes de ciment, l’escola, la mesquita… Van anar a casa de Mohamed. La seva dona ens va fer seure en una catifa que tenien al pati de la seva modesta i impoluta casa i al cap de poca estona va arribar ell. Un harratin, és a dir, un antic esclau, un libert, que és imam de la mesquita i alhora mouslih, conciliador. Vam estar parlant molta estona. Va explicar molt bé el seu rol, el seu dia a dia, les dificultats davant de les quals es troba, etc. Per definició, tot imam és mouslih, perquè esdevé una persona de confiança i de referència en casos de conflicte. Ell va estar oficialitzat pel Ministeri fa poc més d’un any. I la seva vida no ha canviat. EL sou decretat per l’administració per als mouslih és de poc més de 30 euros a l’any, quelcom ridícul. I ell no ho ha rebut.

-I viu del sou com a imam?
-Visc el tchep tchep.

I tots vam esclatar a riure. EL tchep tchep és l’economia informal, el comerç que bascula segons les necessitats de la població en cada moment, la compra d’objectes al centre del a ciutat per revendre¡ls al barri un xic més cars.

Certament, el sou previst per als mouslih del Ministeri és insignificant. Però en la definició de mouslih, aquell que repara socialment, l’islam preveu que tota reparació es fa per a Déu, no pot haver-hi contrapartida econòmica. D’alguna manera, un mouslih que cobra deixa de ser, per naturalesa, mouslih. Deixa de ser neutre i imparcial. Deixa d’obrar per plaure a Déu i ho fa per eniquir-se.

Problemes entre parelles, divorcis, actes de venta, problemes de crèdit… són els casos més recurrentment tractats. També el càlcul de les herències, pel qual d’acord amb la shari’a la persona que fa la repartició es queda el 10 per cent del total. No tots els mouslih poden fer aquest complicat càlcul. Mohamed, per exemple, diu que no està capacitat per fer-lo.

Diu que rep entre 4 i 6 casos per setmana. A totes hores. I que sol trobar una conciliació. Al Ministeri la figura del mouslih li resulta molt pràctica. Es tracta d’un mecanisme de justícia de proximitat que treu volum de feina a la justícia oficial. Els justiciables solen preferir anar al mouslih perquè poden participar en el procés de conciliació, perquè li tenen confiança i, sobretot, perquè el tràmit és ràpid (no cal demanar cita i la solució sol ser en el mateix moment) i de cost zero.