sukuk, la gran inversió

dimecres, 4/05/2016

Quan vaig veure Nouakchott per primera vegada, el 2007, el barri de Sukuk era un mar de dunes pel qual atravessava un carrer que unia el barri del Premier amb la resta de la ciutat. Avui en dia, i d’acord amb la lògica d’extensió de la ciutat, a Sukuk ja no hi ha dunes sinó cases i més cases, botigues, un gran supermercat, el que fou un parc d’atraccions per a infants… i per trobar dunes hem d’anar més cap al Nord.

Llegint articles sobre finança islàmica, apareix el concepte de sukuk, que es tradueix literalment com a “certificat”, i és un tipus de valor de renta fixa, amb la qual cosa no hi ha risc en la inversió. El risc econòmic està prohibit per l’islam. És una inversió mitjançant la compra de sòl, una forma d’especulació que ha generat molts beneficis als que van adquirir aquelles terres a Nouakchott.

el perillós rumor de l’or

dijous, 28/04/2016

Mauritània té grans mines d’or i de ferro. Aquests dos metalls, juntament amb el peix, són els recursos materials que generen més beneficis econòmics. LEs societats explotadores de l’or han estat, tradicionalment, de nacionalitat canadenca i australiana. De tots els guanys, han de pagar a l’estat maurità el 3%. Una misèria.

Fa unes setmanes l’estat va decidir obrir la venda de llicències per buscar i, eventualment, vendre or. Les cues d’homes bidan davant del Ministeri de l’Energia eren espectacularment llargues.

Llicència en mà, el proper pas és buscar una màquina detectora de metalls. Hi ha hagut ruptura d’estoc al país. La gent les importava, però la taxa que calia pagar a l’aduana era d’una 1000 euros. Aquesta setmana les botigues han tornat a ofertar detectors. S’ha decidit, per la raó que sigui, que un tros del carrer Charles de Gaulle acolliria la venta d’aquest instrument. Ahir vaig anar a fer fotocòpies on sempre les faig i gairebé no puc accedir a la botiga degut als embussos. Aquell era el carrer dels detectors. De nou, hordes d’àrabs intentant comprar una maquineta. I llogant cotxes per anar fins al punt on, diu el rumor, hi ha or. Al costat d’aquestes botigues s’ha obert el “Mercat de l’Or”, un punt de venta de pepites. Ahir em van dir que compraven el gram a uns 33 euros.

La gent no fa més que parlar de l’or. N’hi ha que han deixat la feina er anar a cercar Eldorado. N’hi ha que es venen terrenys, cases, béns, per poder comprar la llicència i el detector. Alguns alimenten el rumor dient que hi ha muntanyes de ferro. Comencen també a circular informacions conforme tot és fals, conforme no hi ha or. Fa llàstima veure com la gent inverteix diners i esforços en quelcom tan poc sòlid. I més en un moment de greu crisi econòmica que sacseja el país des de fa uns mesos. Veurem com acaba tot plegat…

de nou, condemnat a mort

dimecres, 27/04/2016

Mkheiter forma part de l’imaginari col·lectiu maurità des que fou condemnat a mort per apostasia el desembre de 2014. La premsa ha parlat molt del cas, i la gent al carrer també. Ja n’he parlat en aquest blog, es tracta d’un noi que va publicar un text a Facebook on, per negar la jerarquia de castes entre els moros mauritans, deia que Déu no hauria permès quelcom semblant.

Després de ser jutjat amb un seguit d’irregularitats, la setmana passada va tornar a presentar-se el cas a judici.Si fins ara se l’acusava d’apostasia, ara se l’acusa d’infidel. De nou Mkheitir va arrepentir-se davant del tribunal; recordem que el codi penal preveu que si l’acusat s’arrepenteix davant del jutge queda eximit de la pena de mort.

La pena prevista per un individu acusat de ser infidel és la mateixa que per l’acusat d’apostasia, la pena de mort. Però una amiga jurista m’explicava el cap de setmana que tot ointa que la pena quedarà reduïda a dos anys de condemna. Esperem que així sia.

bicentenari del naufragi del rai de la medusa

dissabte, 16/04/2016

Recordo COU com un curs on a classe vam tractar una quantitat infame de temes. A Història de l’Art, que m’agradava prou, el nombre d’obres analitzades era excessiu. Una cursa per repertoriar autors i obres, que en el meu cas després va continuar a la universitat. Clarament preferia les assignatures de caire teòric o reflexiu més que no pas les enciclopèdiques. Bé, el cas és que en aquell COU a Història de l’art vam parlar uns minuts del quadre El rai de la Medusa de Jéricault. Una imatge qe em va quedar enregistrada al cervell.

El quadre relata un fet històric, un naufragi d’un vaixell militar francès que es dirigia a Saint-Louis de Sénégal i va naufragar devant les costes mauritanes, a l’alçada del Banc d’Arguin.

El 2016 se celebra el bicentenari d’aquest esdeveniment tràgic. I uns amics fotògrafs, el col·lectiu En Haut! van proposar de fer una recreació fotogràfica. Ens van citar a la platja, vam construir un rai amb fustes i cadascú va interpretar un dels personatges del quadre. Després, van canviar el fons per un quadre d’un pintor italià que va recreà el de Jéricault.

El resultat és fantàstic, i ens recorda els naufragis contemporanis vinculats amb els viatges migratoris:

meduse a nkc

Drets d’imatge: Col·lectiu En Haut!

concurs de tapes

dilluns, 11/04/2016

De tant en tant part de la comunitat espanyola ens reunim, amb una o altra excusa. Ahir el motiu fou un concurs de tapes. Cada paticipant aporta una tapa, que presenta en públic. Ahir vam designar dues persones com a jurat. El nivell va ser molt alt i ho vam passar d’allò més bé. Érem uns 40, entre adults i menors, i vam xalar. Fou la segona edició del Tapachott. Jo vaig fer canelons d’aubergínies farcits d’hummus. No em van quedar com a la recepta que vaig trobar per internet, però van agradar a la gent… fins al punt que el jurat no va poder tastar-los perquè s’havien acabat!

Tots estem ja pensant en la nova proposta que presentarem a la tercera edició.

el rentacotxes

dijous, 31/03/2016

Les condicions climàtiques fan que els cotxes aquí estiguin sempre plens de pols. Per tota la ciutat hi ha homes que s’instal·len en un tros de carrer i renten cotxes professionalment. Hom pot distingir on són perquè pengen una corda a la paret en què estenen draps i perquè sol haver-hi bidons grocs a terra, bidons que contenen aigua. LA tarifa de rentat més habitual és de 500 UM, que no arriba a dos euros.

Davant de casa hi ha el Saddam, i de tant en tant li deixo el cotxe. Quan treballava al restaurant me’l rentava, i sense acceptar diners, el Moussa, que estava instal·lat al pàrquing de l’establiment.

Un dilluns va instal·lar-se un rentacotxes allí on aparco quan vaig al cole. Tenia el cotxe força brut, així que li vaig deixar. Em va demanar a quina hora plegava, i en sortir el cotxe estava ipecable. Li vaig donar un bitllet de 1000 UM però ell noi tenia canvi. Vaig dir-li que ho guardés per al proper rentat. Així vam quedar.

Però l’home, del qual desconec el nom, ja no va tornar. Vaig pensar-hi, no en els diners sinó en el fet que no hi fos.

Van passar dues o tres setmanes. Ahir sortia del cotxe i un home em va dir “Senyora, senyora!”. Pensava que era un venedor ambulant, però no. Era el rentacotxes, que venia a dir-me que havia estat malalt i que recordava perfectament que teníem quelcom pendent. Volia rentar en aquell moment el cotxe, però a mi no m’anava bé. Avui, potser. Em va sorprendre molt la seva honestetat.

el misteri pasqual

diumenge, 27/03/2016

Sigui creient o no, sigui practicant o no, sigui catòlica o no, m’encanta anar a la missa del ciri Pasqual. He descobert un xic tard la litúrgia de l’església cristiana, i el misteri Pasqual és un ritual que m’agrada molt. La primera vegada que el vaig observar fou a Creixell i em captivà la màgia del foc i del sentiment de comunitat.

Ahir vaig anar a la missa a Nouakchott. Quina festassa. LA cita era a les nou, i vaig arribar a dos quarts de deu. El foc era encès al pati de l’entrada i l’església estava plena de gom a gom. Van obrir els finestrals dels laterals perquè, asseguts en bancs mòbils, tots poguéssim cabre.

La gran majoria d’assistents eren negres d’altres països africans. Guarnits de diumenge. En família. Jo tenia a mà esquerra una parella jove de Casamance i a la dreta una família finlandesa. El culte era en francés, però també van fer una lectura en anglès i una en mandjak, llengua parlada a Casamance i a Guinea Bissau.

Hi ha diverses corals que canten a l’església, i la d’ahir ho feia especialment bé. Eren uns vint cantaires, homes i dones, dirigits per una dona i acompanyats de percussió africana. Van participar moltíssim. Em va captivar.

Crec que l’any passat a Creixell vaig veure com batejaven un nen en aquesta missa. Em van explicar que és un dia especialment òptim per als batejos. Ahir, a l’església de Nouakchott, van batejar una trentena d’adults. Elles, vestides de núvies. Sense vel, això sí. Ells, amb vestit jaqueta. El meu veí casamancès em va dir que entre els mandaks és habitual batejar-se de grans. Un cop tots batejats, acció que fou rapideta, el mossèn els va donar la benvinguda a la comunitat i va dir “Com tots, l’Hortense i el François ja estan batejats i volen aprofitar l’avinentesa per casar-se”. Els fidels van celebrar-ho aplaudint i fent crits de joia. Va ser un matrimoni rapidet. Quan cadascun dels nuvis va dir “sí, vull” i quan es van fer el petó, l’església va manifestarl a seva alegria de nou amb aplaudiments, crits i xiulets, que es van repetir quan en el ritual vam elebrar la resurrecció de Crist. “Il est ressucité!, Il est ressucité!”. Algunes dones van ballar una mica en el seu lloc estant.

El culte va començar a les 21h i va acabar a les 23h45. I jo vaig sortir amb una gran pau interior. I emocionada com cada vegada que veig plasmat el concepte de comunitat.

l’arrivage de la Penda

divendres, 25/03/2016

A Mauritània, com en d’aptres països africans francòfons, un arrivage és una botiga que ven productes arribats de l’estranger. Solen ser de segona mà, però també n’hi ha d’objectes nous (he descobert recentment un arribage de roba que està la mar de bé).Sortint de casa, just al local de mà esquerra, hi ha l’arrivage de la Penda. El seu marit és espanyol i treballa fent transport per carretera de França a Mauritània. Les empreses, però també els particulars, li fan comandes i ell les duu. Aprofita els viatges per baixar coses de segona mà per la botiga de la Penda. A vegades és roba, a vegades utensilis de cuina, vaixella, rentadores, teles… Cada dia l’oferta varia.

Ella és molt simpàtica i la seva botiga s’ha convertit en un punt de reunió dels veïns del carrer. Quan és l’hora demenjar, s’apleguen tots allí i mengen el seu arròs. Deuen participar econòmicament tots. Després fan el tè i passen la tarda, entre client i client.

ruptura de gasoil

dilluns, 21/03/2016

Caqp a les 14h un amic barceloní m’ha trucat per dir-me que anés corrent a buscar gasoil perquè estava a punt d’acabar-se. Després de dormir 10 minuts de migdiada (confesso que he privilegiat el descans al combustible), i abans d’entrar al cole per la tarda, he anat a una benzinera perquè em quedava tan sols una sisena part del dipòsit. Embotelament per arribar-hi. I un cop allí m’han dit que no els quedava gasoil. He anat fins una altra benzinera. I el resultat ha estat el mateix.

Quan sortia del cole estava xerrant amb dos col·legues. Una comptable i l’informàqtic. Es veu que el país ha canviat d’abastidor de combustible, i entre l’antic contracte i el nou hi ha un parèntesi. Visca la previsió! He pensat que, a males, aparcaria el cotxe i aniria a peu 10 dies. El problema és que per agafar un taxi, aquest ha de tenir combustible. De sobte, l’informàtic m’ha indicat una benzinera on es rumorejava que hi havia gasoil. És un xic lluny del cole, però hi he anat esperançada. Hi havia una gran cua de cotxes. I hi havia gasoil! Per sort tenia diners a sobre i he pogut omplir el dipòsit. M’he sentit malament en veure la cua darrere del meu cotxe i pensar que com que n’he posat molt, algú es quedarà sense… PErò és la llei del mercat.

diplomàcia poc diplomàtica (a vegades)

dilluns, 21/03/2016

Em sorprèn contínuament, i espero que no deixi de fer-ho mai, sentir expressions racistes sortir de la boca de polítics i diplomàtics estrangers assentats a MAuritània. Que aconsegueixen el seu sou, i més interessant econòmicament que si romanguessin als seus països d’origen, gràcies als mauritans.

“Són uns lladres”, “els negres són mandrosos”, “la seva cultura està endarrerida”, “es passen el dia resant enlloc de treballar”. Un amic maurità m’explicava ahir que va anar a sopar a casa d’unes amigues seves. Va compartir àpat amb un alt càrrec de la diplomàcia europea, que no parava d’expressar propòsits racistes. I els convidats, la gran majoria europeus, li seguien la corda. El meu amic va guardar la calma, perquè ell és així, però ahir quan ens explicava la situació estava abatut.