ramadan 2016

dilluns, 6/06/2016

Comença avui el mes de Ramadan. Previsiblement el volum de buscadors d’or que han marxat al Nord disminuirà, i és que en principi es creu que molts tornaran a Nouakchott per passar el mes amb la família. La setmana passada hi havia 60.000 persones buscant or… una bogeria!

Un mes també en què molts estrangers continuarem amb dificultats per renovar el permís de residència. Un tràmit que abans era tan sols una transacció econòmica ha esdevingut un malson per a molts. Certificat mèdic, factures de la llum i del gas, contracte de lloguer d’un habitatge, contracte laboral amb una empresa mauritana o una empresa estrangera autoritzada i passapoert on es demostri que el sol·licitant no ha sortit del país els darrers tres mesos. Papers que molts dels estrangers africans a MAuritània no tenen. Fa uns quants mesos que van posar en marxa aquest sistema i tothom diu que es tiraran enrere… però no acaben de fer-ho.

relativitat del temps

divendres, 13/05/2016

Dijous. 12 del migdia. Conversa telefònica.

-Hola Bakrin! Com estàs?
-Bé, cansat.
-Tinc un problema al cotxe. S’escalfa i no sé per qui motiu. Podr+as mirar-t’ho?
-Sí, sí, és clar.
-Vinc al taler?
-Avui no he anat a treballar a causa del cansanci.
-Clar, treballes molt. Has de reposar. [preciso que no hi havia cap to d’ironia]
-Sí.
-I quan podràs mirar-ho?
-Demà a les 9 del matí. Vine al taller.

Divendres. 9h30 del matí. Arribo al taller. Bakrin no hi és. Em diuen que avui no vindrà a causa del cansanci. Li truco.

-Bon dia Bakrin, com vas?
-Bé.
-Mira, he vingut al taller. Sñon les 9h30 i vam quedar a les 9h. A quina hora vindràs?
-A les 9h20.

tarhil, la recol·locació, el desterrament

dissabte, 7/05/2016

Al Sud de Nouakchott hi ha un barri relativament nou que es diu Tarhil. És un barri que fou creat el 2012 per reallotjar 20.000 famílies desplaçades per força, famílies que vivien en condicions precàries i que foren reallotjades en aquest nou barri. Un barri que no compta amb serveis mèdics, ni escola, ni aigua… un reallotjament òptim sobre els papers però violent a la pràctica, car s’obligà alguns habitants a abandonar llurs cases per anar a un indret allunyat del centre de la ciutat i sense infraestructures bàsiques.

Llegint sobre rituals de pacificació entre dues parts en conflicte, he après que Tarhil fa també referència al desterrament que a vegades segueix a un conflicte per evitar la venjança mentreel comitè d’arbitratge no el resol. I em ve al cap el cas que, des de la distància, intento anar seguint, el desterrament forçat d’un seguit de famílies de la Mina i Sant Roc arrel de l’assassinat d’un home. Dóna peu a reflexionar.

mohamed, el reparador

divendres, 6/05/2016

L’equip i jo hem entrevistat ja justiciables de les 4 zones detectades pel Ministeri de la Justícia i alguns mouslih d’aquestes zones. Ara toca el torn de Nouakchott, mentre al mateix temps començo a redactar.

Ahir el Zein, el coordinador dels enquestadors, em va acompanyar al districte de Dar Naïm. Al fons de tot. Als jardins de Dar Naïm, després dels quals hi ha dunes. ELs jardins són horts explotats per famílies del barri, famílies amb pocs recursos econòmics. Al costat dels enciams i les pastanagues, que ocupen una gran extensió, s’alça la presó de Dar Naïm. Enorme. I, pel que em va dir l’altre dia un consultant de l’UE que hi va entrar, de les pitjors que ha vist en el seu recorregut vital.

Vam aparcar entre els horts i la presó, en un descampat. I va venir Soufi Fall, un antic company de Zein a l’Oficina Nacional d’Estadística. Ell coneix el mouslih del barri, i ens va acompanyar a casa seva. En aquell descampat, hi ha disseminades petites construccions. Cases, haimes de ciment, l’escola, la mesquita… Van anar a casa de Mohamed. La seva dona ens va fer seure en una catifa que tenien al pati de la seva modesta i impoluta casa i al cap de poca estona va arribar ell. Un harratin, és a dir, un antic esclau, un libert, que és imam de la mesquita i alhora mouslih, conciliador. Vam estar parlant molta estona. Va explicar molt bé el seu rol, el seu dia a dia, les dificultats davant de les quals es troba, etc. Per definició, tot imam és mouslih, perquè esdevé una persona de confiança i de referència en casos de conflicte. Ell va estar oficialitzat pel Ministeri fa poc més d’un any. I la seva vida no ha canviat. EL sou decretat per l’administració per als mouslih és de poc més de 30 euros a l’any, quelcom ridícul. I ell no ho ha rebut.

-I viu del sou com a imam?
-Visc el tchep tchep.

I tots vam esclatar a riure. EL tchep tchep és l’economia informal, el comerç que bascula segons les necessitats de la població en cada moment, la compra d’objectes al centre del a ciutat per revendre¡ls al barri un xic més cars.

Certament, el sou previst per als mouslih del Ministeri és insignificant. Però en la definició de mouslih, aquell que repara socialment, l’islam preveu que tota reparació es fa per a Déu, no pot haver-hi contrapartida econòmica. D’alguna manera, un mouslih que cobra deixa de ser, per naturalesa, mouslih. Deixa de ser neutre i imparcial. Deixa d’obrar per plaure a Déu i ho fa per eniquir-se.

Problemes entre parelles, divorcis, actes de venta, problemes de crèdit… són els casos més recurrentment tractats. També el càlcul de les herències, pel qual d’acord amb la shari’a la persona que fa la repartició es queda el 10 per cent del total. No tots els mouslih poden fer aquest complicat càlcul. Mohamed, per exemple, diu que no està capacitat per fer-lo.

Diu que rep entre 4 i 6 casos per setmana. A totes hores. I que sol trobar una conciliació. Al Ministeri la figura del mouslih li resulta molt pràctica. Es tracta d’un mecanisme de justícia de proximitat que treu volum de feina a la justícia oficial. Els justiciables solen preferir anar al mouslih perquè poden participar en el procés de conciliació, perquè li tenen confiança i, sobretot, perquè el tràmit és ràpid (no cal demanar cita i la solució sol ser en el mateix moment) i de cost zero.

sukuk, la gran inversió

dimecres, 4/05/2016

Quan vaig veure Nouakchott per primera vegada, el 2007, el barri de Sukuk era un mar de dunes pel qual atravessava un carrer que unia el barri del Premier amb la resta de la ciutat. Avui en dia, i d’acord amb la lògica d’extensió de la ciutat, a Sukuk ja no hi ha dunes sinó cases i més cases, botigues, un gran supermercat, el que fou un parc d’atraccions per a infants… i per trobar dunes hem d’anar més cap al Nord.

Llegint articles sobre finança islàmica, apareix el concepte de sukuk, que es tradueix literalment com a “certificat”, i és un tipus de valor de renta fixa, amb la qual cosa no hi ha risc en la inversió. El risc econòmic està prohibit per l’islam. És una inversió mitjançant la compra de sòl, una forma d’especulació que ha generat molts beneficis als que van adquirir aquelles terres a Nouakchott.

el perillós rumor de l’or

dijous, 28/04/2016

Mauritània té grans mines d’or i de ferro. Aquests dos metalls, juntament amb el peix, són els recursos materials que generen més beneficis econòmics. LEs societats explotadores de l’or han estat, tradicionalment, de nacionalitat canadenca i australiana. De tots els guanys, han de pagar a l’estat maurità el 3%. Una misèria.

Fa unes setmanes l’estat va decidir obrir la venda de llicències per buscar i, eventualment, vendre or. Les cues d’homes bidan davant del Ministeri de l’Energia eren espectacularment llargues.

Llicència en mà, el proper pas és buscar una màquina detectora de metalls. Hi ha hagut ruptura d’estoc al país. La gent les importava, però la taxa que calia pagar a l’aduana era d’una 1000 euros. Aquesta setmana les botigues han tornat a ofertar detectors. S’ha decidit, per la raó que sigui, que un tros del carrer Charles de Gaulle acolliria la venta d’aquest instrument. Ahir vaig anar a fer fotocòpies on sempre les faig i gairebé no puc accedir a la botiga degut als embussos. Aquell era el carrer dels detectors. De nou, hordes d’àrabs intentant comprar una maquineta. I llogant cotxes per anar fins al punt on, diu el rumor, hi ha or. Al costat d’aquestes botigues s’ha obert el “Mercat de l’Or”, un punt de venta de pepites. Ahir em van dir que compraven el gram a uns 33 euros.

La gent no fa més que parlar de l’or. N’hi ha que han deixat la feina er anar a cercar Eldorado. N’hi ha que es venen terrenys, cases, béns, per poder comprar la llicència i el detector. Alguns alimenten el rumor dient que hi ha muntanyes de ferro. Comencen també a circular informacions conforme tot és fals, conforme no hi ha or. Fa llàstima veure com la gent inverteix diners i esforços en quelcom tan poc sòlid. I més en un moment de greu crisi econòmica que sacseja el país des de fa uns mesos. Veurem com acaba tot plegat…

de nou, condemnat a mort

dimecres, 27/04/2016

Mkheiter forma part de l’imaginari col·lectiu maurità des que fou condemnat a mort per apostasia el desembre de 2014. La premsa ha parlat molt del cas, i la gent al carrer també. Ja n’he parlat en aquest blog, es tracta d’un noi que va publicar un text a Facebook on, per negar la jerarquia de castes entre els moros mauritans, deia que Déu no hauria permès quelcom semblant.

Després de ser jutjat amb un seguit d’irregularitats, la setmana passada va tornar a presentar-se el cas a judici.Si fins ara se l’acusava d’apostasia, ara se l’acusa d’infidel. De nou Mkheitir va arrepentir-se davant del tribunal; recordem que el codi penal preveu que si l’acusat s’arrepenteix davant del jutge queda eximit de la pena de mort.

La pena prevista per un individu acusat de ser infidel és la mateixa que per l’acusat d’apostasia, la pena de mort. Però una amiga jurista m’explicava el cap de setmana que tot ointa que la pena quedarà reduïda a dos anys de condemna. Esperem que així sia.

bicentenari del naufragi del rai de la medusa

dissabte, 16/04/2016

Recordo COU com un curs on a classe vam tractar una quantitat infame de temes. A Història de l’Art, que m’agradava prou, el nombre d’obres analitzades era excessiu. Una cursa per repertoriar autors i obres, que en el meu cas després va continuar a la universitat. Clarament preferia les assignatures de caire teòric o reflexiu més que no pas les enciclopèdiques. Bé, el cas és que en aquell COU a Història de l’art vam parlar uns minuts del quadre El rai de la Medusa de Jéricault. Una imatge qe em va quedar enregistrada al cervell.

El quadre relata un fet històric, un naufragi d’un vaixell militar francès que es dirigia a Saint-Louis de Sénégal i va naufragar devant les costes mauritanes, a l’alçada del Banc d’Arguin.

El 2016 se celebra el bicentenari d’aquest esdeveniment tràgic. I uns amics fotògrafs, el col·lectiu En Haut! van proposar de fer una recreació fotogràfica. Ens van citar a la platja, vam construir un rai amb fustes i cadascú va interpretar un dels personatges del quadre. Després, van canviar el fons per un quadre d’un pintor italià que va recreà el de Jéricault.

El resultat és fantàstic, i ens recorda els naufragis contemporanis vinculats amb els viatges migratoris:

meduse a nkc

Drets d’imatge: Col·lectiu En Haut!

concurs de tapes

dilluns, 11/04/2016

De tant en tant part de la comunitat espanyola ens reunim, amb una o altra excusa. Ahir el motiu fou un concurs de tapes. Cada paticipant aporta una tapa, que presenta en públic. Ahir vam designar dues persones com a jurat. El nivell va ser molt alt i ho vam passar d’allò més bé. Érem uns 40, entre adults i menors, i vam xalar. Fou la segona edició del Tapachott. Jo vaig fer canelons d’aubergínies farcits d’hummus. No em van quedar com a la recepta que vaig trobar per internet, però van agradar a la gent… fins al punt que el jurat no va poder tastar-los perquè s’havien acabat!

Tots estem ja pensant en la nova proposta que presentarem a la tercera edició.

el rentacotxes

dijous, 31/03/2016

Les condicions climàtiques fan que els cotxes aquí estiguin sempre plens de pols. Per tota la ciutat hi ha homes que s’instal·len en un tros de carrer i renten cotxes professionalment. Hom pot distingir on són perquè pengen una corda a la paret en què estenen draps i perquè sol haver-hi bidons grocs a terra, bidons que contenen aigua. LA tarifa de rentat més habitual és de 500 UM, que no arriba a dos euros.

Davant de casa hi ha el Saddam, i de tant en tant li deixo el cotxe. Quan treballava al restaurant me’l rentava, i sense acceptar diners, el Moussa, que estava instal·lat al pàrquing de l’establiment.

Un dilluns va instal·lar-se un rentacotxes allí on aparco quan vaig al cole. Tenia el cotxe força brut, així que li vaig deixar. Em va demanar a quina hora plegava, i en sortir el cotxe estava ipecable. Li vaig donar un bitllet de 1000 UM però ell noi tenia canvi. Vaig dir-li que ho guardés per al proper rentat. Així vam quedar.

Però l’home, del qual desconec el nom, ja no va tornar. Vaig pensar-hi, no en els diners sinó en el fet que no hi fos.

Van passar dues o tres setmanes. Ahir sortia del cotxe i un home em va dir “Senyora, senyora!”. Pensava que era un venedor ambulant, però no. Era el rentacotxes, que venia a dir-me que havia estat malalt i que recordava perfectament que teníem quelcom pendent. Volia rentar en aquell moment el cotxe, però a mi no m’anava bé. Avui, potser. Em va sorprendre molt la seva honestetat.