Opinió

A la foto: Antonio Duran Duran dirigint un entrenament del Malmö el 1971. La foto és manllevada de sydsvenskan.se. Per a la redacció d’aquest article també s’han utilitzat dades de bdfutbol.com.

Perdoneu-me que comenci en primera persona. No arribo a la sola de la sabata dels grans especialistes en futbol internacional que hi ha en aquest país, un dels quals dirigeix les pàgines d’esports d’aquest diari. Però tinc una debilitat per les fases prèvies de la Lliga de Campions. No només és perquè mantenen el format “romàntic” de la competició, amb eliminatòries directes d’anada i tornada. En les quatre fases que precedeixen la lligueta, hom hi pot seguir un munt d’històries interessants. Per exemple, el fracàs d’un històric del futbol europeu com el Glasgow Rangers, que ha obert un cop més el debat de la competitivitat del campionat escocès en relació als seus homònims del continent. La trajectòria del Shamrock Rovers irlandès, que s’ha quedat a dos passos d’entrar a la fase de grups i protagonitzar una de les grans sorpreses de la història de la competició. O aquells equips remots que poden evocar viatges fets o per fer, com el Flora de Tallinn, el Pyunik d’Erevan, l’Skënderbeu albanès o el Dacia Chisinau, només per esmentar-ne alguns.

Quan la feina comporta acostar aquestes fases prèvies a l’audiència, toca documentar-se per descobrir aquests equips, la seva història i els detalls dels seus jugadors, esportius i personals, per intentar fer més agradable el visionat d’uns partits que segurament, per a l’espectador mig, no resultarien atractius. Descobrir, per exemple, que el jugador del Maccabi Haifa Wiyam Amasha és de l’ètnia dels drusos, nascut als Alts del Golan, i que no té passaport sinó un document de viatge israelià que l’obliga a sol·licitar un visat cada cop que el seu equip fa un desplaçament a l’estranger, i que no li permet ser internacional per al país hebreu.

Un d’aquests treballs de documentació em va portar al Malmö. Fins ara, el nom d’aquest equip suec havia quedat inscrit als llibres d’història del futbol europeu només una vegada, el 1979. Sota la direcció de l’anglès Bob Houghton, el Malmö va sucumbir en la final de la Copa d’Europa davant el Nottingham Forest de Brian Clough i de Trevor Francis, el jugador que marcaria l’únic gol de la final. Era el mateix any en què Barcelona i Fortuna de Düsseldorf jugaven la final de la Recopa i que el Borussia Mönchengladbach i l’Estrella Roja de Belgrad es disputaven la final de la Copa de la UEFA. El Malmö és també el club on va créixer un dels davanters més controvertits del futbol europeu actual, Zlatan Ibrahimovic. Però la gran sorpresa referent al Malmö arriba quan hom repassa la seva llista d’entrenadors i descobreix que, durant vuit anys (1964-1971), el Malmö va estar dirigit per un tècnic que venia de l’Estat Espanyol. Un tècnic que va aconseguir, en vuit temporades, quatre lligues sueques i tres segones posicions.

De seguida els sentits s’activen, però, quan en buscar més detalls sobre la vida d’Antonio Duran Duran, el tècnic que encara ostenta el rècord de campionats guanyats amb el Malmö, descobreixes que Duran, nascut el 19 d’agost de 1924 i mort l’11 de gener de 2009, era català. I més concretament, de la Selva. I més concretament, d’Arbúcies.

Amb tot, Duran només va viure a Catalunya els primers deu anys de la seva vida. A aquella edat, es va traslladar amb la seva família a La Laguna, segona població en importància de l’illa de Tenerife, i allà fou on va començar a jugar a futbol. Tenia un germà, Roberto, que va jugar i destacar amb el veí equip de la UD Tacoronte i que va formar família a les Canàries. Si bé va cridar l’atenció d’un equip de l’illa de Gran Canària, l’Hespérides de Las Palmas, on també va militar, el primer equip com a professional d’Antonio Duran va ser el Còrdova, on es va especialitzar com a interior dret. Les seves bones actuacions el van portar, quan tenia 24 anys, a l’Atlètic de Madrid. És habitual, de fet, que moltes històries dels “colchoneros” identifiquin erròniament el jugador com a cordovès. Això sí, a Tenerife identifiquen encara els germans Duran com a laguneros i, si bé en recorden el seu barcelonisme militant, he d’admetre que enlloc he pogut trobar informació que em pugués il·lustrar sobre el motiu que va dur la família a instal·lar-se a les Canàries o, fins i tot, si la família en realitat tenia origen canari i Antonio Duran va néixer a Arbúcies accidentalment. (L’ambigüitat del cognom Duran, que existeix també en la forma castellana Durán, complica encara més les coses.)

No era aquell en què va jugar Duran un “Atleti” qualsevol. En els tres anys en què va jugar al vell Metropolitano, Duran va col·leccionar dues lligues i una copa Eva Duarte, si bé el seu protagonisme va ser escàs, en una plantilla on hi havia estrelles com Larbi Ben Barek. A més, segons recullen els diaris de l’època, no va tenir gaire sort amb les lesions, sobretot en la seva primera temporada. Va disputar tretze partits de lliga però, això sí, va marcar set gols, en una època en què els guarismes eren molt més generosos que els actuals. Els seus dos últims anys de jugador els passaria a l’Oviedo, però si bé a la vora del Manzanares no havia deixat petjada esportiva sí que hi va plantar la llavor que el portaria a una fructífera carrera escandinava.

A l’Atlètic de Madrid, Duran tenia un company suec, de nom Henry Carlsson, de malnom “Smiley”. Carlsson, que havia jugat a l’AIK Solna i a l’Stade Français, es va endur a Madrid una mainadera de nom Ulla, que es convertiria en l’esposa del futbolista. Així, gairebé al mateix temps que Salvador Espriu glossava les excel·lències del nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (a Assaig de càntic en el temple, 1954), Duran feia el pas de penjar les botes i allunyar-se encara més de la seva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria.

Ja a Suècia, Antonio Duran va començar entrenant un equip modest, el Wifsta-Östrand. Tres anys després de la seva arribada, però, el 1958, Duran passaria a dirigir el Sandvikens IF, avui en dia ensorrat a la quarta divisió sueca i amb l’únic mèrit de ser el club formador del migcampista del Lió Kim Källstrom. Quan Duran hi va arribar, però, vivia els seus anys daurats a l’Allsvenskan, la màxima categoria del futbol suec. Duran va començar adoptant l’estil universal de l’època, la WM, amb tres defenses, dos migcampistes de caràcter defensiu, dos de caràcter ofensiu (considerats, de fet, davanters) i tres puntes, amb dos extrems i un davanter centre. El tècnic català, però, va entrar en contacte amb el 4-2-4 que la selecció del Brasil va començar a utilitzar a finals dels 50 i a principis dels 60, i que va exhibir a tot el planeta en el mundial de Xile de 1962. Aquest va ser el sistema que Duran adoptaria al seu segon equip a Suècia, l’Atvidabergs, i posteriorment al Malmö, on va arribar el 1964.

A part de la novetat tàctica, els jugadors del Malmö també van topar, a l’inici, amb els mètodes d’entrenament d’Antonio Duran. Les sessions eren molt físiques i el tècnic català obviava les circumstàncies meteorològiques sovint. Krister Kristensson, un dels jugadors d’aquella època, va explicar al diari local “Sydsvenskan” que “l’arribada de Duran va ser quelcom de revolucionar. Fins al moment, als hiverns no entrenàvem gaire dur. Com que no era gaire més gran que nosaltres, era habitual que prengués la iniciativa als entrenaments”. Amb tot, Kristensson recorda que a vegades, en un dels habituals exercicis que consistia en fer voltes al principal parc de Malmö, sortia amb força, deixava els jugadors enrere i després agafava una drecera cap al punt de partida, on tot i així arribava esbufegant. Els jugadors pensaven que realment era un portent físic fins que van descobrir el tripijoc. “De fet, Duran era un entrenador que tenia una relació molt distant amb els jugadors, i per això penso que el que vam aconseguir va ser extraordinari. Ens duia a fer la pretemporada a Tenerife i allà semblava que s’apropava una mica més als jugadors, però un cop de tornada a casa, tot tornava a ser normal”, recorda Kristensson. A un fòrum de veïns de la localitat de Tacoronte, on es va establir la família Duran, un veí assegurava que havia viatjat a Suècia i havia tingut la oportunitat de veure un partit del Malmö dirigit per Duran. “Es dirigia als jugadors en suec, però a l’àrbitre li deia el nom del porc en castellà”, assegura.

Els bons moments cal gaudir-los perquè sempre solen tenir un final. I aquest, per a Antonio Duran, va arribar a la dècada dels 70. Després de vuit anys a Malmo, el 1972 es va incorporar al Djurgarden, però amb un balanç de 30 partits guanyats, 18 empatats i 26 perduts, va ser incapaç de repetir l’èxit anterior i, com a molt, va assolir una tercera posició al campionat de 1973.

El 1975, als 51 anys, Duran va haver d’abandonar prematurament la banqueta. Un vessament cerebral va fer que els metges l’aconsellessin allunyar-se de l’activitat futbolística, i si bé va continuar gaudint del futbol, ho va fer només com a aficionat. El 2007, un altre vessament cerebral va acabar d’agreujar l’estat de salut de Duran, que va morir a casa seva, a Akersberga, a la rodalia d’Estocolm, als 84 anys, envoltat de la seva esposa i els seus fills, nascuts ja tots ells a Suècia. Duran va marxar amb el mateix silenci que, fins ara, cobria la seva història al país que el va veure néixer.

 El romanticisme ha estès la teoria que, quan s’anava a veure futbol anys enrere, sempre plovia i els camps sempre estaven enfangats. Qualsevol investigació meteorològica ens diria, segurament, que no era cert, però tot i així, els primers batecs del futbol modern ens van portar, entre altres coses, la instal·lació de la gespa artificial. Trenta anys després de la primera instal·lació, l’anomenada “gespa d’última generació” ha rebut l’aprovació de les principals institucions del futbol i, sobre gespa sintètica o mixta s’hi han jugat partits de competicions europees i, fins i tot, partits de seleccions. Però abans d’arribar a la situació d’avui en dia, en què fins i tot els estaments futbolístics recomanen l’utilització de la gespa artificial per indrets amb situacions climàtiques extremes, el camp de plàstic va haver de passar per una llarga travessia i fins i tot per uns anys en què la seva inviabilitat semblava indiscutible.

La gespa artificial havia aparegut en els grans estadis de futbol americà i de beisbol als Estats Units. L’Astrodome de Houston, el 1965, es va convertir en el primer estadi del món a disposar de gespa artificial. La funció “climàtica” de la gespa sintètica de seguida va permetre una ràpida extensió en molts estadis nord-americans durant els anys 70. I, de fet, va ser el que erròniament va fer creure a diversos clubs de futbol anglesos que podia ser una solució per deixar enrere la llarga llista de partits suspesos pel mal temps o per males condicions del camp que es donaven cada temporada. A mitjans dels setanta, per exemple, Stamford Bridge, el camp del Chelsea, presentava un aspecte lamentable, molt pitjor del que José Mourinho podia haver imaginat en els seus somnis més humits. Aquest clip, tot i que borrós, permet veure un camp amb els fons oberts (no com en l’actualitat) i amb més terra que gespa:

 http://www.youtube.com/watch?v=77zMhkKLFoM&feature=related

El que no van tenir en compte els clubs anglesos és que la primera gespa artificial, de nom comercial Omniturf, no havia estat dissenyada pensant en els camps de futbol. Tot i així, el 1981, el Queen’s Park Rangers va decidir treure la gespa natural del seu estadi de Loftus Road, vendre-la a trossos als socis i a tothom que tingués interès en aquesta peça de memorabilia, i instal·lar-hi el plàstic. Els Rangers tenien la fama de tenir una de les pitjors gespes de la lliga i, fins i tot, els seus aficionats creia que un tapís verd molt millorable havia ajudat a què el QPR de mitjans dels 70 (vegeu l’article Com descobrir un equip) no aconseguís títols de rellevància. Els directius del QPR, a més, van intentar veure l’aspecte econòmic de tot plegat. Tenir una superfície de gespa artificial permetia llogar-lo a equips de la zona que tinguessin partits suspesos pel mal estat de la gespa, i a més, també permetia convertir Loftus Road en un recinte multifuncional per a tot tipus de concerts i activitats esportives.

El QPR va estrenar la gespa artificial la primera jornada de la lliga 1981-82. El llavors mànager dels Rangers, Terry Venables, va contestar la controvèrsia que el camp havia provocat en les primeres retransmissions televisives des del que ja tothom coneixia com a “plastic pitch”: “hem tingut lesions molt greus jugant en camps de gespa natural. Aquest camp s’assembla moltíssim a la gespa de veritat i la pilota hi corre amb més velocitat”. I, certament, en els primers partits es va poder comprovar que, mentre la pilota anava per terra, la velocitat de circulació de l’esfèrica augmentava. Però, al mateix temps, els retrets van ser molt superiors als avantatges. Quan la pilota botava, la seva trajectòria es feia gairebé imprevisible. “Molts partits no es podien ni veure“, recorden als fòrums d’Internet seguidors nostàlgics del QPR. La fibra sintètica, en realitat, era molt més dura i abrasiva que la gespa natural, i les paraules “rascades” i “risc de lesions” van començar a ser moneda comú. Heus ací, extret també de You Tube, el resum d’un partit entre el QPR i el Blackburn, d’aquesta temporada 1981-82, en què s’aprecia el comportament de la pilota en el nou “invent”.

http://www.youtube.com/watch?v=aOfTYJTN9Uc

Paradoxalment, el primer partit a casa del QPR en la nova superfície va ser una derrota, 1 a 2 contra el Luton Town. Així, quatre anys després i creient encara que hi havia més a guanyar que no pas a perdre, el Luton es va convertir en el segon equip que instal·lava gespa artificial al seu estadi, Kenilworth Road. La superfície era lleugerament diferent a la de Loftus Road, i a jutjar per aquest resum de la BBC d’un partit de Copa contra el Swindon Town, era encara més ràpida que la seva predecessora, amb un tamany dels “brins de gespa” encara més curt que el de l’estadi dels Rangers.

http://www.youtube.com/watch?v=A51t7si38W0

Els altres dos clubs que van instal·lar gespa artificial als seus camps a mitjans dels anys 80 van ser el Preston North End, a Deepdale, i l’Oldham Athletic, a Boundary Park. Curiosament, en aquest últim cas, la instal·lació de la moqueta va coincidir amb una de les millors èpoques esportives del club, dirigit per Joe Royle, de manera que aquell conjunt es va guanyar l’apel·latiu de “Fantastic in Plastic”. Aquí sota, un dels últims partits jugats en gespa artificial a Boundary Park, el 1991.

http://www.youtube.com/watch?v=O2kVAxe3154

De fet, la majoria dels últims partits en gespa artificial al Regne Unit es van jugar a principis de la dècada següent. Ja el 1988, el QPR havia decidit fer el mateix que set anys enrere, però amb la gespa plàstica: retirar-la del camp, vendre-la a trossets als seus socis i tornar a la gespa natural. Dins d’Anglaterra, molts entrenadors van expressar de forma clara i repetida les seves queixes sobre la superfície sintètica quan els tocava enfrontar-se a un equip que en tenia. La UEFA i la FIFA van prohibir que es disputés qualsevol partit de les seves competicions en gespa artificial. I, el 1991, la Football League també va ordenar que tots els partits sota la seva jurisdicció es tornessin a jugar sobre gespa natural. L’experiment anglès havia durat deu anys i s’hi havia llençat una bona suma de lliures, més tenint en compte que alguns clubs com l’Oldham van renovar la gespa artificial uns anys després de la seva instal·lació.

Paradoxalment, en el mateix any que Anglaterra prohibia la disputa de partits en gespa artificial, a Catalunya s’inaugurava el primer terreny de joc d’aquesta superfície al nostre país. El municipal “Xevi Ramon” de Vilassar de Mar va obrir les portes el maig del 1991 amb la moqueta per superfície de joc, i de fet, allà s’hi va disputar la final de la Copa Catalunya del 1994. Una final que, per cert, podria passar als annals del futbol mundial per dues raons: per la superfície de joc, encara prohibida per les institucions internacionals, i perquè una competició nacional la va acabar guanyant, a la tanda de penals, un equip de fora del país on es jugava, encara que el Futbol Club Andorra estigués inscrit a la Federació Catalana de Futbol des de la dècada dels quaranta. Altres poblacions, com ara Premià de Mar o Blanes, van seguir el camí de Vilassar, i de fet el camp dels Pins de la localitat blanenca, de titularitat municipal, encara conserva la gespa artificial anomenada, de forma eufemística, “de primera generació”, cosa que ha provocat no poques queixes tant per part del club blanc-i-blau com dels seus rivals.

Va caldre esperar fins a la dècada del 2000 perquè la veritable revolució de la gespa artificial es fes realitat. Les investigacions per produir una superfície el més semblant possible a la gespa van continuar i tant la FIFA com la UEFA les van començar a supervisar des de principis de la dècada. Ja la gespa artificial de “segona generació”, instal·lada encara en molts camps de Catalunya (com el del Guíxols o el de la Gramenet) i amb una vida d’uns deu anys havia millorat notablement les condicions de joc i havia eliminat el perill de rascades que tant aterria els jugadors, gràcies a la introducció d’una base de cautxú que mantenia dretes les fibres. A partir d’aquesta base, es va desenvolupar la gespa d’última generació, que és la que actualment s’instal·la a tots els estadis del món que vulguin fer el canvi. Canvis que, fins i tot, es donen en zones on teòricament, la pluviometria i el clima haurien de permetre un correcte creixement i estat d’un camp de gespa natural, com ara Vic, Figueres o Manlleu, però la utilització massiva del camp que permet la gespa artificial, en estadis normalment de titularitat municipal i utilitzats per diversos clubs, ha aconsellat aquesta opció. En altres casos, com és el cas d’Olot, s’ha mantingut la gespa natural al principal recinte de la ciutat però s’han construït camps de gespa artificial per a entrenaments o clubs de futbol de base.

Així, la temporada 2005-06, la FIFA va permetre que es disputessin partits de qualsevol competició sobre camps amb una gespa artificial homologada per l’estament director del futbol mundial, si bé amb reserves. Per exemple, va autoritzar, donades les condicions climàtiques, que el partit de classificació per a l’Eurocopa del 2008 entre Rússia i Anglaterra, jugat el 17 d’octubre del 2007 a l’estadi Luzhniki de Moscou, es jugués sobre gespa artificial. En canvi, per la final de la Lliga de Campions disputada el 2008 al mateix estadi, va ordenar que s’instal·lés gespa natural només per a aquell partit, ja que no es donaven les condicions climàtiques que obliguessin a instal·lar gespa artificial. A l’Estat Espanyol, la temporada 2006-07, el Vecindario de Gran Canària va rebre l’OK per disputar els seus partits de la Segona Divisió en el seu modest estadi, de gespa artificial. Només va durar una temporada a la categoria, això sí.

Les crítiques continuen, entrenadors i jugadors professionals asseguren que la gespa artificial continua sent molt més propensa a les lesions que la natural. Però un cop a can Blatter hi han posat fil a l’agulla, i fins i tot han designat ja diverses empreses homologades per a la instal·lació de la gespa artificial, ja no sembla haver-hi marxa enrere, i el futur del futbol és cada cop més plàstic.

 A la foto: una perspectiva aèria del Camp d’Esports de Lleida. Manllevada de fussballtempel.net

El títol d’aquest article és el títol, també, d’una cançó d’Elvis Presley que va reviscolar fa uns anys a través d’una remescla del productor holandès Tom Holkenborg, més conegut com JXL. El tema, que és també la sintonia del “Gran Dictat” d’Òscar Dalmau a TV3, podria ser també un epígraf perfecte per a la situació en què es troba el penúltim equip català que va pujar a Primera Divisió al marge del Barça i l’Espanyol. La Unió Esportiva Lleida desapareix, ofegada per un deute de vint-i-vuit milions d’euros i enterrant una història de setanta-dos anys, carregada de noms històrics associats a èxits (Badajoz, Lleó, Camp Nou) o de nits memorables, com aquella eliminatòria de Copa contra el Barça en què hi havia públic enfilat fins i tot a les torres de llum de l’aleshores vetust Camp d’Esports. Ara, el club és en mans de tres administradors judicials que estan conduint un procés de liquidació. La Federació Espanyola s’ha adjudicat la plaça, però els administradors entenen que la llei concursal a la qual s’havia adherit el club passa per sobre de la normativa federativa. Així, ja han presentat un plec de condicions a l’espera que un projecte sòlid mantingui encesa la flama del futbol a Lleida, ara de Segona B, en un futur qui sap.

A l’hora de parlar d’aquests nous projectes, es parla de la darrera presidenta de l’entitat (Annabel Junyent), d’empresaris lleidatans, de la implicació d’autoritats locals… però ningú ha parlat d’una possibilitat que, a Anglaterra (sí, ho sento, sóc molt pesat amb Anglaterra però entengueu que sempre és amb un esperit constructiu) ha permès salvar molts clubs, continuar molts projectes i fer-ne sorgir de nous: que sigui un grup de seguidors qui s’organitzi per prendre el control de l’entitat.

El cas més conegut, segurament, és el del Wimbledon. Poc quedava d’aquella “crazy gang” que va sacsejar el futbol anglès a finals dels anys vuitanta quan, el 2002, els seus propietaris el van traslladar a la ciutat de Milton Keynes, a uns 80 quilòmetres al nord de Londres. Es tractava d’una ciutat residencial que va absorbir bona part de la població que no trobava habitatge a Londres i que era pràcticament l’únic nucli urbà important d’Anglaterra que no tenia, ni a la ciutat ni als voltants més pròxims, un equip de futbol amb qui identificar-se. Durant vint anys ben bons, les autoritats polítiques i futbolístiques, en alguns casos amb el coneixement dels clubs, van estar buscant possibles candidats per fer les maletes, extirpar el club del teixit social del qual formava part i intentar incrustar-lo en un altre: un experiment perillós. Altres clubs “perifèrics” de Londres com el Charlton Athletic o el Luton van ser els primers candidats, però finalment va ser el Wimbledon qui el 2002 va decidir fer el pas. D’aquesta manera, es tallava el lligam del club amb el lloc que l’havia vist néixer, fet que va motivar la reacció de Kris Stewart. Stewart és un comptable de Portsmouth, seguidor dels “Dons”, que tenia 35 anys quan es va produir la deslocalització. Stewart va crear “The Dons Trust”, un grup de seguidors que, a través de les seves aportacions, van permetre la creació i la gestió d’un nou club i, anys després, la compra (amb l’ajuda d’un crèdit bancari) de la llicència d’utilització del seu estadi a Kingston-upon-Thames, a la perifèria de Londres, que estava en mans de diverses companyies privades. El mateix estiu del 2002, el club organitzava proves obertes a tots aquells jugadors que creiessin que podien ser útils per a la nova entitat. Amb una plantilla reunida en poques setmanes, el nou AFC Wimbledon va aconseguir jugar el primer amistós dies abans del començament de la lliga local on van iniciar la seva nova història. Van perdre 4 a 0 contra el Boston United, però el partit el van veure 4.600 espectadors, i l’assistència durant els partits de lliga no va baixar mai dels 3.000 espectadors. Actualment, l’AFC Wimbledon juga a la Conference, la cinquena divisió semiprofessional del futbol anglès, dues per sota del successor del Wimbledon original, l’MK Dons.

Un altre cas que ha esdevingut internacional és el del FC United of Manchester sobretot per la bona trajectòria que ha signat aquesta temporada a la FA Cup. Seguidors del Manchester United van crear un nou club amb seu a Bury, a la perifèria de Manchester, arran de la compra del club d’Old Trafford per part de l’empresari nord-americà Malcolm Glazer el 2005. El club va crear-se per subscripció popular, i és el mateix sistema que en regeix la gestió avui en dia. Cada soci té una acció del club, la directiva (d’onze membres) s’elegeix democràticament, i només hi ha dos empleats a temps complet en nòmina de l’entitat. El projecte de construir un estadi propi per al club, que ha peregrinat per diferents camps de la rodalia de Manchester per disputar els seus partits, també es basa en gran part en les donacions. En els seus sis anys de vida, el FC United of Manchester ja ha acumulat tres ascensos, i ara mateix juga al setè nivell del futbol anglès.

Aquests dos són casos de clubs que han nascut a partir de la iniciativa de seguidors, però a Anglaterra també existeixen un bon nombre de clubs a qui la donació popular, la implicació dels seus seguidors, ha salvat de la desaparició en moments de crisi. En la majoria de casos, els anomenats “Supporters Trusts” que en el seu principi es formaven perquè els seguidors tinguessin veu i vot en la gestió diària del club, van acabar fent-se amb el control d’una entitat en crisi. I, a més, ho van fer sota el beneplàcit de les autoritats, que des de la seva creació van classificar aquests grups com a entitats sense ànim de lucre. La federació que els agrupa i els aconsella, Supporters Direct, té el suport del govern i de tots els partits polítics, conscients que, malgrat el cas de l’MK Dons, en la cultura anglesa del futbol i de l’esport, els clubs han de ser part indestriable del teixit social del lloc on s’estableixen, i en aquest sentit, el paper dels seguidors és bàsic. I aquests seguidors, agrupats i a través de les donacions comuns, han comprat accions dels seus clubs (aquells constituïts en societat per accions) per garantir-se la representació en la directiva, participar en les decisions de l’entitat i, en alguns casos, salvar el club de la desaparició. En els clubs que no estan organitzats en la forma de societat per accions, l’aportació econòmica directa és el que permet a aquests grups guanyar la seva part de representació i poder en la directiva. La germanor que s’ha creat entre les entitats “intervingudes” pels seguidors ha fet que, fins i tot, Supporters Direct hagi creat tornejos de pretemporada per als equips que hi estan federats.

El primer “Supporters Trust” es va crear el 1992 al Northampton Town quan el club va entrar en suspensió de pagaments i va veure’s obligat a alinear equips de juvenils per acabar la temporada. El procés seguit pel Supporters Trust del Northampton Town va marcar la línia a seguir per la resta, és a dir, l’adquisició d’un percentatge d’accions del club que garantissin la presència d’almenys un dels membres del grup a la directiva de l’entitat. Els resultats esportius no van millorar en els primers anys però, com a mínim, el club va poder continuar la seva trajectòria.

Actualment, hi ha cent deu “Supporters Trusts” al futbol anglès (i trenta més en clubs d’altres esports, sobretot de rugbi). D’aquests, una vintena han assumit el control dels seus clubs, dels quals dos clubs professionals de la League One, el Brentford i l’Exeter City. Quaranta més tenen representació a les directives de les seves entitats, sigui via adquisició d’accions o aportació econòmica directa, i el cas més destacat és el del Swans Trust, representat a la directiva d’un Swansea City que és a un pas de pujar a la Premier League amb diversos jugadors catalans (Àngel Rangel, Albert Serrán i Andrea Orlandi). I la resta tenen accions d’algun club però no tenen representació en els òrgans de direcció. Val a dir que aquests grups de seguidors, però, no només es troben en divisions inferiors. Equips de primer nivell com el Tottenham Hotspur o el Glasgow Rangers tenen agrupacions de seguidors que compten els seus membres per milers. Mentre la situació econòmica del club sigui bona, la seva funció serà fer sentir la veu de l’aficionat en els processos diaris del club, però aquests grups sempre estaran preparats per actuar en cas de necessitat. Per posar-hi xifres globals, Supporters Direct calcula que 250.000 seguidors estan involucrats en algun “Supporters Trust” i que, fins ara, han aportat a les arques dels seus clubs un total de 25 milions de lliures, una mica més de 30 milions d’euros.

Aquí, però, en molts casos continuem esperant que, quan un club s’aboca a la desaparició per una mala gestió o per no haver estat conscients els gestors de la seva dimensió real, vingui una mà salvadora, a vegades pública, que resolgui la situació. Aquí, on presumim d’una societat civil forta, el soci paga per anar als partits i poc més. Pot triar els seus dirigents sempre que es presenti més d’una candidatura, fet cada cop menys habitual als clubs modestos. I, de tant en tant, és consultat sobre algunes decisions, en la majoria dels casos en els clubs que no són Societat Anònima Esportiva. El Guíxols va refusar recentment l’absorció per part del Girona per unanimitat en la votació dels socis reunits en assemblea, i el Reus ha consultat els seus socis sobre els horaris més adients per als partits a casa. Però el soci no té, i tant de bo puguéssiu donar-me algun exemple que em demostrés errat, una participació real en la gestió diària del club. Només exemples com els de l’Associació de Petits Accionistes del Girona FC suggereixen una certa semblança amb el model anglès, si bé el grup, a través del seu cap visible Francesc Rebled, va assumir el control de l’entitat de forma interina mentre es va anar produint el procés de compra del paquet majoritari d’accions per part de l’empresari Josep Delgado.

D’aquí que no està de més que algú ens digui, en anglès, que potser és el moment que els seguidors deixin la conversa i passin a l’acció. A Lleida potser és massa tard, però potser és una alternativa de futur a tenir en compte per a una altra situació límit. I d’aquestes no en faltaran.

* A la foto: Conrad Portas, en “Rado”, considerat el millor jugador de la història del futbol guixolenc, amb la samarreta de l’Espanyol.

Sóc fill de Sant Feliu de Guíxols i el meu equip de futbol és l’Ateneu. Sé que puc esdevenir pesat per algú que ho conegui o que m’hagi sentit més d’un cop fer bandera del racó de món que em va veure néixer i de la meva adscripció futbolística. Però m’agradaria que entenguéssiu que, d’alguna manera, és una reivindicació del Sant Feliu de la Costa Brava d’en Gaziel, de la seva gent, del seu entorn, del fet que, un cop les circumstàncies vitals te n’allunyen, ets cada cop més conscient de ser part d’un lloc privilegiat. I la seva gent, el seu caràcter, els trets que li ha donat la natura et semblen els millors del món encara que, en fred i objectivament, no ho siguin.

L’historiador Gerard Bussot acaba de publicar un llibre (Gent d’un segle) que és un motiu d’orgull per als guixolencs i els ganxons. Faig aquesta apreciació perquè ser nascut a Sant Feliu, ser guixolenc, i adquirir tots els trets que han establert històricament el caràcter de la gent de la ciutat, ser ganxó, no és automàtic. Bussot ha reunit quatre-centes biografies de personatges que van néixer i/o van viure a la ciutat durant el segle passat i en van marcar la història d’una manera o d’una altra. És un llibre extraordinàriament democràtic, en el sentit que descobreix gent del “poble” que fa anys, dècades, que són lluny de Sant Feliu perquè han excel·lit en la investigació mèdica, o en l’arqueologia, o en la política, per citar només alguns àmbits, però en l’obra se’ls posa al costat d’aquelles persones que per algú amb una visió superficial no deixen de ser els tontos del poble però que per a aquells que els coneixem són, com els cataloga Bussot en el seu llibre, “personatges populars”. I Bussot no té cap afany enciclopèdic, al contrari, és un ganxó que escriu sobre ganxons, amb la qual cosa trufa cada ressenya de les anècdotes necessàries per completar una lectura apassionant.

Bussot, també, parla dels esportistes. I dels futbolistes, dels grans futbolistes que ha donat Sant Feliu al llarg de la seva història, i que han servit els millors clubs del país. Aquest és el motiu d’aquest article: fer-vos present, amb l’ajuda del llibre en qüestió, que molt possiblement en la història del club del qual sou seguidors hi ha un jugador destacat que és de Sant Feliu de Guíxols. Deixeu-me dir abans, però, que el més emocionant d’aquestes biografies no rau en el text. Bussot i les persones que han col·laborat en el llibre han acolorit electrònicament fotografies, plans mitjos o de cos sencer, dels històrics jugadors de l’Ateneu dels anys 20 i 30. Resulten colpidores. Surten, a les pàgines del llibre, amb un blau marí potent i un grana que fa temps que ha desaparegut dels uniformes que haurien de ser granes. Porten les samarretes amb els cordills que lliguen la part de sota el coll i que deixen entreveure el pit del futbolista. I l’escut que llueixen, d’un tamany superlatiu, és l’escut històric de la ciutat, el més representatiu, el que l’heràldica moderna va simplificar i privar de personalitat ara fa qüestió de vint anys. L’escut de Sant Feliu havia tingut, sempre, la creu de Sant Jordi a la part superior esquerra i a la inferior dreta, i la senyera a la superior dreta. A la part inferior esquerra, el tret que el feia únic: un dibuix del mar i una roda de molí, que recorda la llegenda de Sant Feliu l’Africà, el màrtir que dóna el nom a la ciutat, i que segons aquesta història, fou executat llançant-lo al mar des de la ubicació on avui en dia hi ha l’edifici del Salvament marítim de Sant Feliu, amb una roda de molí al coll per assegurar que no fos capaç mai més de tornar a la superfície.

De tots els grans futbolistes guixolencs, el més gran ha estat considerat, de forma unànime, en Conrad Portas i Burcet, en “Rado”. Va començar a jugar a futbol amb la fundació de l’Ateneu, el 1914, tot i que Bussot descobreix que era un sportman al peu de la lletra que practicava també la natació, el waterpolo, el tenis i el basquetbol. Va començar com a davanter centre però va endarrerir la seva posició fins a esdevenir un dels millors centrals del país. El servei militar, que va fer a l’Àfrica compaginant l’activitat castrense amb la futbolística al CF Melilla, no va aturar-ne la carrera. Tornant de la “mili”, encara va estar uns mesos a l’Ateneu, però al cap d’uns mesos ja es va començar a entrenar amb el FC Barcelona. Finalment, fitxaria per l’Espanyol. I no qualsevol, sinó el dels Ricards, Zamora i Saprissa. Va ser internacional en dues ocasions, contra Suïssa el 1927 i contra Itàlia el 1928, i va rebre dues convocatòries més sense saltar al camp. Una violenta topada amb “Pepe” Samitier que li va causar el trencament dels dos meniscos va posar punt i final a la seva carrera als trenta anys. Establert ja al cap i casal, va estar una temporada (1934) com a jugador i entrenador del Sant Cugat, a un nivell més modest. Però, com ha investigat Bussot, “solia passar els estius amb els seus fills a la casa del carrer Josep Calzada, de Sant Feliu (…). Li agradava netejar i condicionar el camí de la cala Vigatà, després d’haver esmorzat i en acabat de pescar un cistellet de serrans i jurioles”. Portas va morir el 1987.

L’Espanyol, però, va tenir a les seves files un altre guixolenc que no va gaudir de la posteritat que sempre va ser reservada a Portas. Manel Estrada i Girbau, que a part de l’Ateneu va passar pels altres equips guixolencs creats a l’inici dels 20, com el CEiDA (sigles de Centre d’Esbarjos i Deports Atlètics), va ser davanter centre primer del Barcelona i després de l’Espanyol. Bussot recorda que la temporada 1926-27, Estrada va ser el davanter centre titular periquito en el Campionat de Catalunya i, en acabar la primera volta de la competició, n’era el màxim golejador. Pel que indica l’historiador, l’atenció mediàtica que la seva actuació va despertar el va acabar descentrant, però va mantenir l’amistat amb molts dels seus coetanis, i llegendes com Platko o Samitier es reunien a l’estiu amb Estrada, a la guixolenca platja de Sant Pol, per escenificar una primitiva versió del futbol platja que congregava centenars d’espectadors.

A finals dels anys 20, però, eren tres els clubs catalans d’èlit que, de fet, van acabar estant entre els fundadors de la primera Lliga. Al marge del Barcelona i de l’Espanyol, hi havia l’Europa. I a l’Europa hi va jugar un dels millors porters que va donar el país en aquells anys però que va tenir una competència de molt difícil superació representada per Ricardo Zamora i Joan Bordoy. Llàtzer Florenza, a Sant Feliu en “Làssaro”, va ser el primer traïdor del futbol ganxó. Després de conduir l’Ateneu a una època triomfal amb les seves intervencions, Florenza va acceptar una oferta de l’Iluro de Mataró, amb una fitxa de jugador professional, fet que no va ser ben encaixat per l’aficionat local tot i que el seu predecessor a la porteria guixolenca, Josep Rosich, també havia abandonat el Sant Feliu de la Costa Brava per acabar fitxant pel Reial Múrcia. Florenza es va acabar establint a la capital del Maresme, on es va casar i on, ja retirat, desenvoluparia tota la seva posterior feina de comerciant. Abans, però, va estar dues temporades a l’Europa i tres a l’Espanyol, i va ser suplent del diví Zamora en un Espanya- Irlanda a Montjuïc, el 1931.

No oblidem que aquell Ateneu dels anys 20, bressol de tots aquests jugadors, va ser campió de Catalunya de segona categoria, guanyant la final a l’Atlètic Sabadell al camp de Les Corts (2-1), amb la repercussió que això tenia. Així, Josep Lluhí, l’autor del gol decisiu d’aquella final, va marxar juntament amb dos jugadors més a l’Havana, i va militar al Fortuna Sport Club de la capital cubana. Lluhí es va quedar a Cuba i anys després va migrar a Florida, però un dels seus companys, Joaquim Gimbernat Buades “Gim”, va tornar a Sant Feliu per viure una segona etapa d’èxit amb els equips locals. Així, l’historiador Bussot recorda que en “Gim” va fitxar per una temporada (1933-34) pel València. És el mateix club on va estar a punt de militar Joan Palahí i Condom, que igual que Conrad Portas, va fer el servei militar i va jugar a Melilla. Ja no tornaria a Sant Feliu fins a retirar-se, però, ja que de Melilla va passar al Cartagena i al Múrcia. El València el tenia fitxat per la temporada 1936-37 però la mort de la seva esposa al poc d’arribar a la capital valenciana, mentre esperava en una cua de racionament, va precipitar el seu retorn a casa. Un altre dels destacats de la generació, Joan Pey, va fitxar per l’Esport Club Granollers i va viure els seus últims dies a la capital del Vallès Oriental.

Ara, els jugadors de l’Ateneu ja no són rebuts a la ciutat en cas d’èxit, ja no juguen finals de Campionats de Catalunya, i les ofertes per ser professionals escassegen. Al camp només hi van un centenar de persones i els resultats de l’equip tenen una repercussió limitada a l’àmbit local, i encara. Molt pocs joves de la ciutat volen ser jugadors de l’Ateneu. I ja no hi ha personatges com la Margarita Rovira. Es va enganxar al futbol veient jugar el seu germà, Eudald, amb l’Ateneu, i se’n va fer sòcia. No fallava a cap partit i mostrava l’actitud positiva que avui hem tendit a anomenar “britànica” per considerar que és la que més habitualment es dóna en aquelles latituds. La seva vinculació amb el club va durar seixanta-cinc anys, fins que va morir el 1979 havent rebut dues consideracions honorífiques: sòcia d’honor i personatge més popular de la ciutat per votació dels seus conciutadans. A part d’una futbolera de cor, el seu temps s’escolava pels passadissos de les cases de gent necessitada a qui anava a fer la compra o les gestions que els afectaven.

Però per si en el futur, l’historiador Gerard Bussot prepara algun altre llibre sobre personatges de Ganxònia d’una edat més curta, per sort per a l’aficionat local pot comptar amb, almenys, dos noms. Marc Crosas i Luque, nascut el 1988 a Sant Feliu, fill d’exjugador de l’Ateneu i nebot d’un històric delegat de l’equip, en Toni Luque, que ens va deixar massa aviat. Marc Crosas, que es va traslladar a Bescanó (Gironès) de petit, és un migcampista organitzador d’una classe amb un segell característic que ha jugat a les categories inferiors del Barcelona, al primer equip, a l’Olympique de Lió, al Celtic de Glasgow i, ara, al FC Volga de la ciutat russa de Nizhny Novgorod. I Pol Busquets i Mas, nascut el 1994, porter del juvenil B del Barcelona i fill d’un dels porters amb més trajectòria a l’Ateneu, Jordi Busquets i Sureda, al mateix temps familiar de Cinto Tresené, històric porter de les primeres dècades de vida del futbol ganxó. Tots dos, pare i fill, coneixen les categories inferiors del Barça, i de fet, a Sant Feliu (i més enllà) hom ha escampat que, en arribar al Barça, Johan Cruyff es va interessar per un porter que havia vist anys enrere en un partit amistós de juvenils del Barça, en unes vacances al Muntanyà, i que l’havia impressionat. Li van dir que es deia Busquets, i el tècnic holandès va iniciar la ja prou coneguda nissaga de jugadors del Barça amb aquest cognom. Però, en realitat, qui va jugar aquell partit, segons creurà i defensarà tot ganxó aficionat al futbol i en particular al Barcelona, es deia Jordi, i no Carlos.

I Bussot també parla d’en Josep Suñer i Arxer, president de l’Ateneu durant un grapat d’anys i que avui dóna el nom al camp on juga (juguem) els partits de local. De l’avi de qui us ha escrit. Però com que crec que aquest cop ja us he donat un enfoc prou personal a tot plegat, això seran figues d’un altre paner. En tot cas, espero que hagueu estat bé en aquesta estona futbolística a casa.

* El llibre de referència (“Gent d’un segle”, de Gerard Bussot i Liñón), l’ha editat Urània – Estudis Guixolencs amb la col·laboració de l’Ajuntament i de la Diputació de Girona. Es troba a les llibreries de Sant Feliu al preu de 28€.

Permeteu-me que comenci amb una qüestió personal. Fa unes setmanes un tuitaire em va preguntar si jo coneixia algun lloc a Cardiff on es pugués seguir per televisió el Reial Madrid- Barcelona de lliga. Li vaig respondre que no ho sabia, ja que per desgràcia no conec Cardiff. De tornada, em va respondre el següent: “gràcies de totes maneres, però no saps el que ens va costar trobar un bar on veure el clàssic. No som tant el centre del món”. Aquesta reflexió, amb la precisió a la qual obliguen els 140 caràcters del Twitter, és ideal per introduir aquest text.

Hem arribat a un punt en què si us esmento el nom de José Mourinho creureu que aquest és un altre article dels molts que s’han escrit, en tots els sentits, sobre l’entrenador del Reial Madrid. Al contrari, o si més no, no ben bé. Tota la verborrea que s’ha abocat al paper i a l’èter sobre el tècnic portuguès m’ha fet recordar un personatge que, de fet, va tornar a reviure fa pocs anys gràcies al llibre de David Peace The Damned United i a la corresponent pel·lícula. És Don Revie, el llegendari entrenador del Leeds United de principis dels setanta, que va aconseguir tants títols com controvèrsia; dues Lligues, dues Copes i una copa de Fires. Les similituds i paral·lelismes amb Mourinho són sorprenents en alguns casos. I demostren que Mourinho ja fa temps que estava inventat.

David Peace ho explica al llibre i un excel·lent Michael Sheen, en el paper de Brian Clough, ho interpreta a la pel·lícula. Quan Clough es va fer càrrec del Leeds en el seu breu regnat de quaranta-quatre dies, després que Don Revie acceptés el càrrec de seleccionador anglès, la primera frase que va dir als seus jugadors va ser aquesta: “Nois, haureu guanyat tots els títols domèstics i fins i tot alguns d’europeus, però el primer que us ordenaré serà que agafeu totes les vostres medalles i totes les vostres copes i totes les vostres gorres de selecció i cardar-les a la primera puta paperera que trobeu, i quant més gran millor. Cap d’aquests trofeus els heu guanyat justament. Tots els heu aconseguit a còpia de les vostres putes trampes”. A part de la fixació personal que Clough tenia amb Revie, l’entrenador del Leeds va passar a la història com el tècnic d’un equip de carnissers. Certament, al costat de l’inoblidable Billy Bremner, líder, heroi i treballador incansable, elaborador, amb el “4” a l’esquena, de la feina al mig del camp que avui han de fer dos o tres jugadors, hi havia, lluint sempre el número 5, Norman Hunter, que va rebre el sobrenom de “Bites Yer Legs” (“et mossega les cames”). Però el mateix Hunter, gairebé trenta anys després de retirar-se, va deixar clara la filosofia de l’equip imposada per Revie al marge de les individualitats: “Revie sempre ens deia que anéssim forts amb la primera entrada, perquè normalment l’àrbitre no t’amonesta a la primera. Així que, a la primera, entrava a sac, aixecava el jugador de terra, demanava perdó a l’àrbitre i, la majoria de vegades, no tornava a veure més aquell jugador prop meu”. Una ordre que va esdevenir una marca, que va acompanyar Revie i aquell Leeds la resta dels seus dies. Frank Worthington, històric davanter del Leicester dels 70, va definir aquell Leeds com “una banda d’assassins”. Jimmy Greaves, llegenda dels Spurs a la mateixa època, deia que “donaven puntades a tot el que es movia”. Frank McLintock, antic capità de l’Arsenal: “amb Don Revie, el Leeds intentava guanyar de totes les maneres, fos per mitjans legals o no. I crec que s’equivocaven perquè eren prou bons com per guanyar-ho tot sense haver de recórrer a tot allò, i de fet haurien pogut guanyar més títols dels que realment van guanyar, perquè en realitat eren un equip celestial”. I el definitiu, Duncan McKenzie, jugador del Leeds amb Revie i que pocs anys després va fitxar per l’Anderlecht: “quan amb l’Anderlecht intento alguna cosa una mica arriscada, em ve un dels meus companys, belga o holandès, i em diu mala sort o torna-ho a provar si no em surt bé. Si això em passava a Leeds, em girava i a un metre ja tenia un company amb el puny enlaire i a punt de fotre’m una hòstia. Un dels meus companys d’equip!”.

Revie era, en una coincidència excitant, un amant del Reial Madrid. Ell va ser qui, en assumir el càrrec de jugador-entrenador al Leeds la temporada 1961-62, va ordenar el canvi de colors del club. Fins llavors, l’equip sempre havia jugat de blau i groc. A partir d’aleshores, ho faria de blanc. Al llibre “The Unforgiven”, Rob Bagchi i Paul Rogerson, ho expliquen així: “Encara que la decisió de Revie va enterrar quaranta anys de la història del Leeds United, a l’època, i de forma sorprenent, no se’n va parlar gaire. El nou color seria el blanc més absolut, en una imitació deliberada de l’uniforme del millor equip del món en aquell moment com era el Reial Madrid. Reposicionar un club d’una forma tan eficient amb una cosa tan fútil demostrava la visió de futur de Revie, que d’aquesta manera va esborrar de cop tots els fracassos del passat del Leeds. Que ningú reaccionés demostrava, per una banda, la indulgència de la directiva cap a ell, i de l’altra, la històrica apatia dels seguidors del Leeds. Aquesta juguesca psicològica era molt arriscada; si sortia bé, s’interpretaria com un cop mestre, però si no, podia ser el final de la seva curta carrera. Perquè per comparar Puskas, Di Stéfano o Gento amb uns tals McConnell, Peyton o Cameron… s’ha de tenir un caràcter que és d’admirar”. De portes enfora, però, Revie sempre va negar que hagués volgut homenatjar l’equip espanyol i que va decidir el canvi de color perquè “en un camp de futbol, quan has de prendre una decisió en dècimes de segon, el blanc és un color molt més fàcil d’identificar que el blau.”

Revie va defensar a mort la figura del mànager, entesa dins de la tradició anglesa, però sobretot el poder que creia que havia de tenir en l’equip. “Quan vaig ser seleccionador anglès, els de la Federació em tractaven com un empleat més. Quan vaig anar a entrenar als Emirats Àrabs (el 1977), tots aquells xeics àrabs em tractaven com si fos un d’ells”. La decisió de Revie de dimitir com a seleccionador per acceptar un contracte d’uns 400.000 euros per quatre anys, un gran contracte a l’època, de fet, va ser un altre motiu de pes per acabar convertint-lo en un pària en molts sectors del futbol anglès. La Federació Anglesa el va suspendre per deu anys de qualsevol activitat, però Revie va sentar precedent recorrent a la justícia ordinària i guanyant el cas, amb la qual cosa la FA va haver de revocar-li la sanció. Això sí, la venjança del flegmàtic ens federatiu va ser més que cruel: en la mort de Revie, ni es va guardar un minut de silenci a cap estadi d’Anglaterra, ni cap jugador va portar braçals negres en senyal de dol, ni cap representant de la Federació va assistir al funeral, on sí van anar molts dels seus jugadors al Leeds United.

Tot i els títols aconseguits, qui va conèixer Revie va acabar sabent que era un personatge molt insegur, amb una insòlita desconfiança en sí mateix i en les seves possibilitats, i molt supersticiós. Gary Sprake, antic porter del Leeds, va reconèixer que “Revie era un entrenador brillant, però atenallat per la por”. Norman Hunter, un dels seus defenses més carnissers, admetia: “si un defecte tenia, si hi havia un forat en la seva armadura, és que sovint donava als equips contraris més respecte del que es mereixien. Ens hauria d’haver explicat tan sols els punts clau i deixar que sortíssim nosaltres a guanyar-los. Nosaltres i prou”. El llibre The Damned United fa referència als dossiers enciclopèdics que Revie donava als seus jugadors sobre els rivals en la setmana prèvia al partit. I ell mateix va admetre, quan va dimitir com a seleccionador, que “hauria d’haver-me adonat abans que al meu equip no hi havia prou jugadors que fossin hàbils i, al mateix temps, entregats. Me n’hauria d’haver oblidat de jugar futbol control i de mirar de ser atractius, i haver fet un equip de cabronassos”. De fet, totes les biografies de Revie incideixen en una col·lecció de manies que en la majoria de casos semblaven ridícules. Sempre havia de fer el mateix camí abans d’asseure’s a la banqueta en un partit; no suportava que en una casa hi hagués elefants com a decoració, o pintures, fotografies o paper pintat on hi apareguessin ocells; i fins i tot va creure que Elland Road estava maleït i va fer venir expressament una gitana perquè intentés desfer el suposat malefici. En resum, tal com també expressen els qui van coincidir amb ell, Revie tenia una por malaltissa de no tenir controlat tot el que ell creia que es podia controlar, de deixar escapolir un detall que li fes perdre el control de la situació. I si aquesta pèrdua de control era imputable a algú altre, tots a córrer. En un Leeds- West Bromwich a Elland Road, televisat en diferit per al Match of the Day de la BBC, l’àrbitre va deixar continuar una jugada que el seu linier marcava com a orsai i que va acabar amb el 0 a 2 del West Brom. Revie va sortir indignat de la seva banqueta i diversos seguidors locals, entre ells respectables pares de família, van saltar al camp per agredir l’àrbitre. A la sala de premsa, Revie va deixar anar una frase que esdevindria tòpica en el futur: “l’àrbitre ha arruïnat nou mesos de treball molt dur”. Amb tot, en la majoria d’aparicions públiques, Revie intentava oferir la imatge d’un entrenador calmat, defensor de la història i de la tradició del Leeds United, i fins i tot, defensor d’un futbol atractiu que després contrastava amb una realitat, això sí, encara poc televisada i mediatitzada.

El seu fill Duncan, dos anys abans que el seu pare morís (el 1989) i quan ja estava greument afectat per la malaltia de la motoneurona, va dir: “els que el coneixen saben que el meu pare és tot el contrari del que se li diu. Fa deu anys que no entrena, però encara atura el trànsit quan apareix en alguns llocs.”

La mala fama, guanyar “pel civil o pel criminal”, l’obsessió pel rival, tenir-ho tot sota control, voler acaparar el poder, els seus éssers propers que el descriuen com una persona afable, reaccions a decisions arbitrals, l’esment constant a la institució oposat a molt del que es veia al camp. Us sona?

* Les cites d’aquest text han estat extretes de “The Great Book of Football Quotations”, de Phil Shaw.

 Ara ja sabem que no hi haurà vaga, però en el moment en què em vaig posar a escriure, encara no es coneixia resposta sobre el judici en què una jutgessa havia de determinar si la jornada de Primera i Segona Divisió corresponent al cap de setmana del 2 i 3 d’abril es pot disputar. Resolució habitual d’aquestes latituds nostres, però que amaga al darrere una reivindicació que, poc a poc, va fent forat tot i tenir una base, com a mínim, discutible. La televisió, sembla dir la Lliga de Futbol Professional, és factor clau en el que ja es coneix com “escocització” de la Primera Divisió. El repartiment dels diners dels drets televisius no és just, el partit en obert perjudica els més petits, les diferències entre els grans i els “modestos” es van eixamplant, el peix que es mossega la cua, la bola que es va fent gran. Potser, però, és de justícia preguntar-se si és només la televisió la culpable de l’odi etern al futbol modern o del barçamadridisme dominant.

Temps era temps, tot i que fa només vint anys d’això (1990), que la Lliga de Futbol Professional va crear, segons s’extreu d’un treball del professor de dret administratiu de la Universitat d’Alacant Ramon Terol, una societat anomenada Promoción del Deporte perquè explotés els drets de retransmissió del futbol espanyol. Aquests drets van ser cedits a la FORTA (Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmiques), majoritàriament, amb cessions accessòries a Canal+ (que va introduir el partit en codificat) i TVE perquè retransmetés el futbol per a aquelles comunitats que no tinguessin televisió autonòmica. Dues televisions privades, Telecinco i Antena 3, van recórrer aquests contractes en creure que vulneraven la lliure competència; el Tribunal de Defensa de la Competència va donar-los la raó en un principi, però posteriorment l’Audiència Nacional va revocar aquesta sentència. Amb tot, Antena 3 va tirar pel dret i, mentre recorria al Suprem, va iniciar una política de fets consumats comprant paquets accionarials d’equips de la LFP i negociant amb ells l’exclusiva dels seus drets de televisió. Altres operadors es van sumar a una cursa al·legal a l’espera del que decidís el Suprem. La LFP, d’aquesta forma, es va veure empesa a acceptar que els clubs negociessin individualment els seus drets. Posteriorment arribaria la creació d’una societat (Audiovisual Sport) participada per les operadores que van acaparar els drets televisius en qüestió, bàsicament Sogecable (40%), GMA (Antena 3 i algunes cadenes autonòmiques, 40%) i TV3 (20%).

La competència va fer, així, que els drets s’encarissin. El preu del futbol a la televisió va augmentar exponencialment a mesura que els operadors anaven competint pels drets d’un o altre equip. Segurament les previsions varen ser exagerades, i les expectatives molt elevades. Però els clubs, un bon nombre si més no, van tenir la seva oportunitat de treure un contracte prou suculent com per poder construir plantilles compensades, potents, predestinades a grans aspiracions, sanejar l’economia del club i reconstruir-lo, fer base social i esportiva, cuidar les instal·lacions. El peix s’havia de poder mossegar la cua en sentit contrari.

N’hi ha prou, però, amb agafar les guies de la lliga d’aquells anys per veure que els clubs van ser majoritàriament incapaços de gestionar correctament aquest manà digital que els arribava des de les televisions. La temporada 96-97, la primera en què entrava en vigor la negociació individualitzada dels drets, el FC Barcelona certament va incorporar jugadors de primera línia com Ronaldo, Luis Enrique, Blanc o Vítor Baía. El Reial Madrid, que seria campió, va fer el mateix amb Mijatovic, Suker, Seedorf o Roberto Carlos. El Deportivo va saber negociar un contracte televisiu interessant, que li va garantir l’equivalent a uns 12 milions d’euros per temporada, i va fitxar Rivaldo, Naybet o Kouba, que havia destacat amb la República Txeca en l’Eurocopa tot i que després no va triomfar. Però també va fitxar Madar. O Martins. El Betis va incorporar Finidi George, que va marcar una època a Heliópolis. En canvi, ningú recorda que van fitxar també Virgilio Ferreira, un davanter peruà del Cerro Porteño de qui, segurament, qui llegeix no havia sentit a parlar fins que han llegit aquest article. I al València, coses del futbol, li va sortir molt millor el “Piojo” López i portar Karpin de la Reial Societat que no pas el retorn, no pas barat, de Romário da Souza.

Tot i que la oportunitat va ser per a tothom, doncs, no tothom la va saber aprofitar. El Celta la va encertar amb Mostovoi i Revivo, però la va espifiar amb Dutuel (no Dutruel, el porter, sinó Dutuel), que havia brillat amb el Bordeus dels Zidane o Dugarry. A l’Espanyol, Nenad Pralija i Nicolas Ouédec no van millorar Raducioiu (que havia marxat al West Ham) o Brnovic, incorporacions d’anys passats. L’Hércules, que va acabar baixant, va efectuar una renovació sagnant; totes les baixes van ser de jugadors espanyols, i van incorporar estrangers de passat borrós i rendiment dubtós com l’austríac Peter Artner, el peruà Flavio Maestri o l’italià Damiano Longhi. El Logronyès va ficar la seva cullerada fitxant un japonès, Nobuyuki Zaizen. La Reial Societat va trobar un ídol en Darko Kovacevic, que estava jugant a Anglaterra, però no en Hakan Mild, que venia del Goteborg. El Sevilla, que va acabar baixant, tampoc va poder aprofitar al cent per cent la parella de grecs: Tsartas va destacar, però Marinakis no, ni tampoc el davanter croat Ivica Mornar, ni el migcampista argentí Christian Colusso. A l’Sporting, Ronald Gómez va ser un fracàs: 2 gols en 21 partits. I molts equips dels més modestos van continuar fitxant molts jugadors de perfil baix, com Goran Saula o Chiba Saib al Compostel·la o Igor Gluscevic i Carlos Duré a l’Extremadura. I vostès recorden un tal José Christiano Pinheiro de Araújo, brasiler, que jugava al Valladolid? Doncs també venia a “la Lliga de les Estrelles”, representa.

Si volen, la temporada següent (97-98) els la faig alfabètica, com sortien abans els jugadors a les guies del Marca. Qui recorda Abeijón (Ràcing de Santander); Andersson (del Tenerife, porter); Bassir (Deportivo: lo más parecido a Futre en sus primeros años, deia la guia); Ciric (Barcelona); Domingos (Tenerife); Félix Hernández (Valladolid, veneçolà); Iván Gabrich (Mèrida); Álvaro Gutiérrez (Valladolid); Ronnen Harazi (Salamanca); Hugo Porfírio (Ràcing); Kucharski (no el llegendari basquetbolista català, sinó un polonès de l’Sporting); Lemoine (Espanyol); Morigi (València); Sizwe Motaung (Tenerife); Palhinha (Mallorca); Podbrozny (Mèrida); Smeets (Salamanca)… i uns quants més que ens deixem. Aquells anys, la revista Don Balón va publicar una secció en què intentava analitzar els fitxatges que anaven arribant de tots els racons del món a la lliga espanyola. Els valoraven amb una qualificació d’una a cinc estrelles en funció del que creien que podien aportar a l’equip. Pocs van passar de tres, la nota majoritària que s’enduien aquells jugadors discrets o, com passava sovint, de qui no es comptaven gaires referències.

Al marge del factor nostàlgic, tota l’enumeració anterior vol recordar que és habitual buscar un boc expiatori quan es comet una errada. En tots els clubs hi ha hagut males inversions i càlculs mal fets en temporades en què televisions i espònsors han pagat religiosament. L’ensorrament del Barça de Gaspart no es pot dir, segurament, que fos per culpa d’un contracte televisiu poc generós. I també hi ha hagut clubs que han sabut trobar jugadors interessants sense ser els més beneficiats del pastís televisiu; el Sevilla pot ser-ne un exemple força representatiu. Es va establir d’una forma molt ràpida una equació molt senzilla: diners equival a fitxatges, i en molts casos la inversió en una base social i esportiva sòlida per encarar el futur va ser escassa. D’altra banda, si mirem el repartiment dels campionats de Lliga al voltant de les estructures de repartiment televisiu, no observarem grans diferències en els resultats. Les lligues de la Reial Societat i l’Athletic Club, el trencament del barçamadridisme, van arribar del 1980 al 1984, època d’una única televisió i, lògicament, a les beceroles de tot el món dels drets bastit més tard. Amb la gestió centralitzada de la LFP, de 1990 a 1996, el Barça va guanyar quatre lligues, el Reial Madrid una i l’Atlètic de Madrid una més. Ja amb el model individualitzat, el Barça i el Reial Madrid s’han repartit 11 de les últimes 14 lligues, i hi ha hagut espai per a un triomf del Deportivo i un altre del València. Ara mateix, i ja sumant-hi el campionat 2010-11, podem comptar amb un període de set anys consecutius de duopoli Barça- Madrid; però hi ha períodes d’aquest duopoli, millor o pitjor repartits, que van de 1985 a 1994, o de 1956 a 1965, fins i tot.

D’altra banda, és difícil associar resultats esportius puntuals al dimoni de la petita pantalla. És culpa de la tele que el Sevilla perdés amb l’Sporting Braga a la prèvia de l’actual Champions, quedant-se així sense una important injecció econòmica? Quina culpa té la tele en què el Celta i la Reial Societat baixessin a Segona Divisió poc després de viure aventures de Champions ja en la dècada dels 2000? I el Mallorca? Quin va ser el factor televisiu que va fer que el Molde noruec deixés els mallorquinistes fora de la seva primera Champions? Per què després de la seva primera i única participació a la màxima competició europea (2001-02, eliminats a la fase de grups amb 9 punts) no van tornar a places europees fins la temporada passada (i no han pogut disputar l’Europa League per decisió del Comitè de Control i Disciplina de la UEFA)?

El 2002, es van registrar els primers intents de tornar a crear una comissió per vendre els drets televisius de forma conjunta, a través de la lliga. En aquell moment, els clubs es repartien 40.000 milions de pessetes a l’any, molt per sobre dels 7.000 que s’havien repartit fins l’arribada de les plataformes digitals. Des d’aleshores ha planat contínuament la recuperació del “model anglès” de gestió dels drets, però mai s’ha fet el pas endavant. En canvi, el que no ha planat fins que no ens ho hem trobat tots als morros és quelcom que queda fora de l’estricta negociació dels drets de televisió, i és la creixent polarització a la premsa esportiva. Des d’uns anys ençà, i accentuat aquesta temporada per la presència als dos gegants del futbol espanyol, tant a la banqueta com a la llotja, de gent amb una personalitat marcada o amb potents xarxes de poder com Joan Laporta, Florentino Pérez o José Mourinho, els diaris s’han omplert dia si dia també amb una batalla constant entre Barça i Madrid que s’allarga durant tota la temporada. El balanç de la jornada sempre comença observant la distància en punts entre el Barça i el Madrid, independentment que hi hagi un altre equip pel mig. Durant la setmana, el periodisme “de declaracions” acapara les pàgines dels diaris, i tant se val si des d’un dels dos bàndols (en aquest cas el Barcelona) s’intenta no tornar el cop del rival; la resposta pot venir des d’un altre club que, per ser-ne el pròxim rival o per qualsevol altra circumstància, entra a respondre l’últim estirabot de Mourinho, com en el cas Preciado. Potser corregir això, i agafar consciència del fet que el campionat és coral, que els moments més intensos es poden trobar en tots els estadis i que de tant en tant algun secretari tècnic d’un club teòricament de mitja taula l’encerta de ple en la confecció de la plantilla, seria un primer pas. En tot cas, mentrestant, els clubs també continuaran mancats d’autocrítica en la gestió, sobrats de lleugeresa en els balanços i buscant bocs expiatoris. Però la culpa, clar, continuarà sent de la tele.

Foto: Alan Mullery com a jugador del Tottenham. Manllevada de la web oficial del club.

D’entre els capricis que va regalar-nos l’últim sorteig de la Lliga de Campions, n’hi va haver un que va passar ben desapercebut però que al mateix temps és extremadament paradoxal. Gary Lineker, en establir el duel entre el Madrid i el Tottenham, va aparellar un club que recentment ha fet bona la tòpica expressió de matar el missatger (al marge de les creixents i asfixiants limitacions que va imposant al treball periodístic) i un altre que va permetre una experiència única, irrepetible, encara que fos durant la temporada 1971-72.

Hunter Davies és un periodista i escriptor escocès, aficionat al futbol, que havia adquirit fama al Regne Unit per haver escrit, als trenta-dos anys, la primera i única biografia autoritzada dels Beatles. Instal·lat ja a Londres, Davies va idear un projecte consistent en seguir un equip de futbol de primer nivell durant tota una temporada, com si fos un membre més de l’equip, i reflectir la vivència en un llibre. El club triat va ser el Tottenham Hotspur; no només perquè era el club de la capital que semblava haver atret més la simpatia de Davies, sinó perquè en aquell moment els Spurs eren el club de referència a Londres. Sota la guia de Bill Nicholson, el Tottenham havia guanyat el doblet de Lliga i Copa el 1961, havia arribat a les semifinals de la Copa d’Europa el 1962 i, com a guanyador de l’anterior FA Cup, s’havia emportat també la Recopa del 1963. Dave Mackay (que després va fitxar pel Derby County de Brian Clough reflectit a la pel·lícula i el llibre The Damned United), Jimmy Greaves o Danny Blanchflower es varen convertir en noms llegendaris i van contribuir decisivament a que els Spurs es mantinguessin en la primera línia d’atenció mediàtica, fins i tot quan va venir la lògica renovació. Tot i la pressió (o potser per ella), el Tottenham va acceptar la idea de Hunter Davies i el resultat va ser el que molts aficionats, periodistes i gent de l’entorn del futbol considera el millor llibre que mai s’ha escrit sobre the beautiful game.

Davies va rebre l’autorització per ser un més de l’equip, fins i tot participant en alguns entrenaments, i només se li va imposar la condició que no fos present al vestidor si el mànager ho demanava explícitament. L’escocès, però, va oferir en silenci, en solitari, una lliçó de periodisme que es destil·la en cadascuna de les pàgines del llibre. Al marge d’anar teixint la relació imprescindible amb tots els components de la plantilla, Davies va saber conjugar el fet de presenciar els moments claus i el fer-ho amb discreció. D’aquesta manera, tenia un material preciós que després, amb una ploma senzilla, popular, però al mateix temps de gran precisió, va convertir en un relat detalladíssim i universal de com funciona un equip de futbol de primer nivell. L’escriptor, a més, es va saber situar en els punts clau. El llibre comença amb Davies acompanyant els aprenents, jugadors juvenils alguns acabats de fitxar, que segons marcava la jerarquia del moment, havien de presentar-se en un matí de juliol a l’encara desert aparcament de l’estadi de White Hart Lane, carregar el material per al primer entrenament de la temporada en un autocar i transportar-lo cap a Cheshunt, on s’entrenaven les estrelles. Aquell primer dia, l’escriptor entra en aspectes més prosaics (dels que avui poques entrevistes a escriptors superen), com l’aspecte dels jugadors, el cotxe que condueixen o la seva actitud davant dels aficionats, però també toca elements més profunds, com el fet que, en un moment de la sessió, Nicholson mana barrejar els quaranta jugadors presents al camp (entre titulars, reserves i apprentices), de manera que en un mateix grup conviuen els diferents estrats d’un equip de futbol. O de com fer que es respecti una jerarquia sense imposar-la, a través del respecte mutu i l’admiració.

Hunter Davies va estar al costat dels jugadors lesionats en els entrenaments i ens testimonia l’època en què l’aigua miraculosa o el “tira que això no és res” eren encara les respostes més habituals a moltes dolències. El periodista fa cursa contínua amb els futbolistes per les carreteres dels voltants de la “ciutat esportiva” i escolta com discuteixen sobre les vacances, sobre els negocis que uns i altres tenen fora del futbol, alguns publicitaris i altres no, i també com, mig en broma mig seriosament, fan d’agent immobiliari amb Ralph Coates, un dels nous, un modest extrem fitxat del modest Burnley i per qui, encara, la capital és quelcom a descobrir. Davies manté, també, entrevistes personalitzades amb els futbolistes més destacats de l’equip, i amb la base de la confiança i posant en pràctica les regles de la bona entrevista periodística, descobreix aspectes que, avui en dia, difícilment farien públics molts jugadors. Especialment colpidor és el testimoni d’Alan Mullery. Aquest migcampista va acceptar la oferta dels Spurs per substituir el gran Danny Blanchflower i abandonar el Fulham; deixava, doncs, un club familiar on era un de les peces clau per anar a un club molt més gran on seria, si més no al principi, un més. Mullery confessa davant de Davies la tensió que li provocava que el públic de White Hart Lane li recordés dia sí dia també, generalment de forma poc gratificant, que ningú podria igualar Danny Blanchflower. Però el passatge més frapant arriba quan Mullery confessa que es va sentir sol, fins i tot, amb la seva família, que no va veure de bon grat que deixés la tranquil·litat del Fulham i li recordava aquest “error” cada cop que Alan Mullery tenia una actuació discreta, d’altra banda lògica, en els seus primers partits amb el Tottenham. Sentir un aficionat dir-li “Come on the tank!” (“vinga, tanc”) en anar a servir de banda en un partit a White Hart Lane va ser, afirma, l’esperó necessari per no caure en el desànim. Mullery, de fet, es va guanyar amb els anys certa fama de jugador malastruc: el dia en què estrenava braçal de capità al Fulham, en el lloc del lesionat Johnny Haynes, es va marcar un gol en pròpia porta. I en una de les seves primeres presències amb la selecció anglesa, contra Iugoslàvia, es va convertir en el primer internacional de la història de la selecció dels tres lleons en ser expulsat. Mullery va reaccionar amb visceralitat a les constants agressions dels iugoslaus i, quan va arribar a casa després del partit, la reacció dels seus éssers estimats va ser demolidora: “ets una desgràcia per a tota la família”. Aquesta punyent confessió és un dels moments més intensos de la lectura.

Amb la discreció del testimoni silenciós, Davies també desgrana les converses dels jugadors sobre els seus aficionats, i revela que se senten més còmodes amb els primers hooligans que no paren d’animar-los durant els partits que no pas amb els aficionats de tota la vida i l’actitud que en aquestes latituds nostres hem acabat descrivint com la del tribunero. Davies els explora tots dos: passa un dia amb els responsables del club oficial de seguidors dels Spurs, que tenen la seu just davant de White Hart Lane i que, en matins plujosos o de neu, reben desenes de trucades per saber si la bandera dels Spurs vola sobre la tribuna de White Hart Lane i, per tant, el partit es juga. Però també viatja amb aquests primers hooligans en un dels anomenats football specials, trens organitzats a propòsit per al desplaçament d’aficionats i que difícilment arribaven sencers al seu destí. L’escriptor sembla separar la massa en els líders de diferents grups, a qui deixa com els personatges veritablement perillosos, i la resta, individus gregaris amb qui fins i tot parla obertament de futbol (i només de futbol) durant el trajecte, però que tant a l’estació de sortida, com al comboi, com a l’arribada, esperen qualsevol mínima provocació, o el que ells considerin provocació, per iniciar les hostilitats. D’aquest capítol, de fet, es destil·la una de les crítiques que va rebre el llibre, reeditat en tres ocasions, d’ençà de la seva publicació. Tot i que per una banda el club no va mostrar-se del tot satisfet amb el que Davies va acabar recollint, el públic i els crítics van considerar que, tot i alabar l’obra, el periodista escocès va obviar informació de la qual segur que disposava però amb la qual no va voler comprometre ningú. Davies sembla, de fet, voler mantenir l’equilibri entre la necessitat de relatar la veritat i de presentar comportaments inèdits o desconeguts per al públic, però, d’altra banda, recordar que si pot viure aquesta experiència és gràcies al vist-i-plau que li ha donat el mateix Tottenham. Sense voler-ho potser, així, The Glory Game no és només un llibre de futbol, també és un llibre sobre el periodisme.

Davies era un seguidor del futbol. Joe McGinniss diríem que no, tot i tenir molts punts en comú amb l’escocès. El 1996, Joe McGinniss era un reputat escriptor i periodista nord-americà que, amb 26 anys, ja havia escrit un best-seller sobre el màrqueting a la campanya presidencial de Richard Nixon el 1968. Les seves obres posteriors, la majoria novel·les negres inspirades en casos reals, varen recollir tant d’èxit, incloses adaptacions per a la televisió, com polèmica. A més d’això, però, en privat, i segurament amb l’empenta definitiva del Mundial del 1994 al país de les barres i estrelles, McGinniss va desenvolupar una afició pel futbol que anava molt més enllà de l’esport. Tenia, també, la curiositat per tot el que l’envoltava. Després d’establir amistat amb el recordat Alexi Lalas, aquell estiu de 1996, McGinniss va tenir notícia d’un fet extraordinari que de seguida va voler convertir en un llibre: el Castel di Sangro Calcio, modest equip d’una petita població de 5.000 habitants del centre-sud d’Itàlia, havia aconseguit pujar a la Serie B. McGinniss es va traslladar durant un any a la regió de l’Abruzzo per seguir la temporada, el miracle, i escriure mentrestant The Miracle of Castel di Sangro. L’aproximació de McGinniss és molt menys profunda que la de Davies; tot i que la seva habilitat de novelista fa que sigui molt difícil deixar la història de banda, s’acostaria més al seguiment que pogués fer de la campanya un periodista que seguís l’equip habitualment, és a dir, amb proximitat amb els jugadors, amb el cos tècnic i amb els directius però sense entrar en molts dels escenaris en què Hunter Davies sí que va poder penetrar.

El llibre, volgudament o de forma innocent, acaba sent la crònica de la topada entre una cultura i una altra, entre una aproximació del futbol i una altra, entre els anglosaxons i els llatins. El que per als coneixedors del futbol d’aquestes latituds són fets als quals no donem cap importància o davant dels quals girem els ulls, per a McGinniss són matèria de comentari i de sorpresa. Certament, hi ha dos fets que marquen la temporada i que són extraordinaris; la mort de dos dels jugadors (Filippo Biondi i Danilo di Vincenzo) en un accident de trànsit, i la detenció d’un altre jugador (Gigi Prete) per tràfic de drogues, en un cas en el qual també va quedar imputat el president del club.

Altres aspectes, però, ens són més familiars. La figura del “propietari”, que ell descriu com la presenza occulta, un ésser sinistre, d’ulleres de sol permanents, cigar a la boca i guardaespatlles, carregat de calers, que mai es deixa veure, que fa i desfà al seu gust en el club, encara que per sota tingui un president de gestió i decisions discutibles. Però, sobretot, la situació que es dóna a l’última jornada de lliga i que és el sorprenent, per McGinniss, final del llibre. Havent-se salvat de forma matemàtica en l’última jornada guanyant 3 a 1 el Pescara, el Castel di Sangro no es juga res en l’últim partit de campionat. En canvi, el seu rival, el Bari, sí; ha de guanyar per aconseguir l’ascens a la Serie A. McGinniss explica no només com aquest últim partit es combina, com es diu a Itàlia, perquè “tutto il mondo resti contento”, sinó que també explica de primera mà la sensació d’indignació que l’envolta quan coneix que els jugadors a qui ha seguit durant tot l’any, amb qui ha travat amistat, de qui ha estat al costat en els bons moments i en els dolents, es deixen guanyar en l’últim partit. Això posa un final tempestuós a la història i McGinniss ha d’abandonar gairebé per cames Castel di Sangro, on va ser rebut com una peça més de l’espectacle que el club volia muntar aprofitant el seu mediàtic ascens a la Serie B.

I sí, això és un “spòiler” en tota regla, però amb certa justificació. Per començar, el llibre, publicat als Estats Units el 1999, no va ser publicat a Itàlia fins gairebé cinc anys després per Kaos Edizioni, una petita editorial de Milà especialitzada en llibres d’investigació periodística i de crítica al sistema. Aquesta editorial el venia com a llibre “censurat” tot i que, com es pot imaginar, res es va demostrar, però planava l’ombra de la censura o del mirar cap a una altra banda per no ensorrar il sistema. L’únic cert és que els directius del Castel di Sangro de l’època van acusar McGinniss de traspassar aquella línia que Hunter Davies, a The Glory Game, ni tan sols va fregar. Per al club, la hospitalitat i les facilitats que havien donat a McGinniss no s’havien correspost, ja no amb un relat amable, sinó amb passatges difamatoris sobretot referents a la famosa última jornada al camp del Bari.

Com altres vegades ha quedat dit, per desgràcia, cap d’aquests dos llibres ha estat traduït ni publicat ni en català ni en castellà. Una llàstima… o un esperó perquè algú es decideixi a tirar endavant una obra semblant amb un club del país. Encara que trobar les condicions amb què van treballar Hunter Davies o fins i tot Joe McGinniss, avui en dia, siguin absolutament irrepetibles.

A la foto: Terry Mancini, la “cara amable” d’un fantàstic equip. Manllevada de www.sporting-heroes.net

“The Big Match” va ser un programa de la televisió anglesa ITV que, per espai de quinze anys, fou l’única finestra al futbol televisat a Anglaterra al costat del “Match of the Day” de la BBC. Tots dos programes es van aprofitar de l’impuls que va suposar per al futbol anglès la victòria al Mundial de 1966. Així, des de mitjans de la dècada dels 60 i fins a finals de la dels 80, quan finalment es van començar a retransmetre partits íntegres en directe amb regularitat, aquests dos espais eren l’única finestra per veure un futbol ben diferent al de quaranta anys més tard, més càndid, menys físic. Als camps anglesos d’aquells anys, que tant la BBC com ITV van començar a ensenyar en color a partir del 1969, semblava que sempre hi plovia, o si més no, encara que el partit s’hagués jugat under some spells of sunshine, els camps sempre estaven enfangats. A tots els camps hi havia menys publicitat i més marcadors simultanis, que en lloc de fer servir noms de marques comercials la correspondència dels quals constava en el programa del partit, es basaven simplement en les lletres de l’alfabet. En alguns estadis, aquests marcadors eren en zones dels sidelines particularment visibles en les imatges. Els futbolistes jugaven amb samarretes numerades de l’1 a l’11, de cotó i màniga llarga, sense marca comercial (ni de publicitat ni del fabricant de la samarreta, excepte a partir de mitjans dels 70 amb marques de forta tradició anglesa com Admiral o Umbro) i només amb l’escut (o les inicials del club) brodats a l’alçada del cor. Només hi havia un substitut, i no hi havia targetes. L’àrbitre anotava l’amonestació directament en una llibreta, i tampoc ho havia de fer en gaires ocasions perquè, veient aquells partits, fa molt la impressió que tant àrbitres com jugadors “deixaven jugar” molt més llavors que ara, i que per tant, les interrupcions eren molt menys freqüents.

ITV va tenir la feliç idea, fa dos anys, de publicar una col·lecció de DVD amb una selecció de programes de “The Big Match”, majoritàriament dels anys 70. N’hi ha una vintena, i cada DVD està dedicat a un club. Hi ha, però, una única excepció: el Queens Park Rangers, l’únic club de tota la sèrie que protagonitza dues entregues. El QPR només té en el palmarès una Copa de la Lliga i títols de divisons inferiors, i té també el seu contingent de seguidors famosos (com els músics Michael Nyman, Robert Smith o Pete Doherty), però segurament no sigui el primer club que hom pensa quan se li pregunta pels equips de futbol professionals de la ciutat de Londres. Què podia empènyer els editors de la col·lecció a ser tan generosos amb l’equip de Loftus Road?

N’hi ha prou amb insertar dins del reproductor el segon DVD dedicat al QPR i majoritàriament a les temporades 1973-74 i 1975-76. Aquell Queens Park Rangers cridava ja l’atenció pel seu uniforme de franges horitzontals blanques i blaves, però és que a més jugava com els àngels, i paradoxalment, en un joc tan diferent en tantes coses a l’actual, presentava moltes similituds amb trets del futbol dels nostres dies. Curiosament sota la direcció de dos mànagers diferents (Gordon Jago la 1973-74 i Dave Sexton la 1975-76), el QPR va aconseguir ser durant moltes jornades de campionat el millor equip de Londres, per sobre dels clàssics gegants Arsenal, Chelsea o Tottenham. Van ser vuitens en la primera temporada i, ja amb Sexton a la banqueta, van perdre la Lliga per només un punt davant del Liverpool, guanyant-se el sobrenom del “millor equip que no ha guanyat mai una Lliga”. Amb tots dos entrenadors, sigui com sigui, el QPR era un dels equips més ofensius del campionat, essent cada temporada un dels conjunts més golejadors però, al mateix temps, dels que més gols rebia de la meitat alta. En aquell QPR van jugar noms que després esdevindrien referents no només a nivell britànic, sinó europeu. Us sona un tal Terry Venables?

Venables va fitxar pel Queens Park Rangers el 1969, en la seva millor edat com a futbolista (tenia 26 anys) i després d’haver destacat ja amb el Chelsea i el Tottenham. Va ser el primer futbolista anglès, de fet, que va ser internacional en totes les categories possibles, incloent l’equip absolut. En aquell QPR, Terry Venables era el capità i l’skipper: amb el 4 a l’esquena, Venables s’encarregava de ser el primer obstacle a saltar pels davanters rivals en la fase atacant, i al mateix temps, de ser el primer constructor de les accions ofensives del seu equip. Al seu costat, Frank McLintock, escocès i antiga llegenda de l’Arsenal, tenia un paper més de mig centre clàssic. Salvant les distàncies, Venables era un pivot defensiu que se situava per davant d’una defensa de tres, gairebé l’única part de l’equip de fàcil distinció ja que de mig camp cap endavant la mobilitat era màxima. Fins i tot el lateral dret, Dave Clement, era un prototip de lateral atacant; un jugador format al club, molt ràpid i amb una tècnica remarcable per a un lateral, que durant catorze temporades no es va cansar de pujar i baixar la banda dreta fos per tallar internades rivals o per participar en ocasions de gol. És fàcil trobar semblances amb els Alves o, a menor escala, Martín Montoya, Jorge Andújar “Coke” (Rayo Vallecano) o fins i tot Marc Bertran, ara al Tenerife. En tot cas, Clement va marcar 28 gols amb la samarreta hooped del QPR; dos per temporada, una bona xifra per a un lateral. El seu homòleg a la banda esquerra, Tony Hazell, era molt més defensiu i va tenir, també, un final de carrera més discret. Mentre Clement es va suïcidar en caure en una depressió, després de patir una greu lesió als 34 anys i veient la seva carrera acabada, Hazell va saber trobar sortides professionals després del futbol i va treballar com a corredor d’assegurances i com a tècnic de British Telecom. Els futbolistes dels anys 70 es guanyaven bé la vida, però no com per viure del que havien guanyat amb el futbol.

Ara bé, cap sortida tan curiosa com la de l’únic central, Terry Mancini, un paio amb una història sensacional de dalt a baix. Nascut al sorollós i apassionant Camden Town de Londres, Mancini es deia en realitat Sealy de cognom, però va agafar el cognom italià del seu padrastre quan la seva mare es va tornar a casar. Va jugar un parell d’anys a Sud-àfrica abans de tornar a la capital britànica. Terry Mancini era un catxondo, un pallasso, però a més amb certa gràcia, allunyat de les excentricitats d’un Vinnie Jones o un Paul Gascoigne. L’ajudava el seu aspecte; la calvície l’estava castigant ràpidament tot i la seva joventut, però de les orelles per sota mantenia la vitalitat del cuir cabellut, que deixava créixer àmpliament donant lloc a un contrast curiós. Les imatges de “The Big Match” mostren com Mancini era un autèntic showman al camp: no només perquè no perdia mai el sentit de l’humor en cas de cometre una errada sinó perquè les seves protestes a l’àrbitre, quan creia que ell tenia la raó, eren sensacionals. Hi ha una anècdota que l’il·lustra. Mancini era un jugador amb una capacitat tècnica molt limitada, i dins d’un gran equip com aquell, molts analistes el consideraven, de llarg, el pitjor futbolista del conjunt. Fins i tot el seu company Stan Bowles el va qualificar de “el pitjor central amb qui mai he jugat”. Mancini va decidir de prendre-s’ho, de nou, per la bright side of life, i amb la col·laboració de Terry Venables va idear un cop de teatre. En un partit a casa contra el Fulham, Mancini va sortir a escalfar-se amb una perruca que li havia pispat a la seva dona. El murmuri entre el públic es feia evident; no surt Mancini, on és Mancini? Fins que Venables, durant l’escalfament, i de forma pactada, li va enviar una centrada perquè la rematés amb el cap. La perruca va volar, Mancini va quedar al descobert i el públic, que sovint omplia un Loftus Road amb majoria de localitats dempeus, va embogir amb el “gag”. Al final, totes aquestes qualitats teatrals van tenir un premi per a Mancini, que en ocasions especials va presentar “The Big Match” al costat de Brian Moore. Moore també era el comentarista dels partits que es retransmetien des de la zona de Londres, amb la qual cosa eren freqüents els partits amb Moore a la cabina de comentarista i Mancini al camp, tan freqüents com els rictus i expressions vàries que Mancini dedicava a Moore quan el joc li ho permetia. Ara, Mancini gestiona una empresa de viatges que s’especialitza en estades d’equips a la costa de Múrcia, sobretot a La Manga del Mar Menor.

Hem parlat de Stanley Bowles. Mancini era un catxondo, Bowles un d’aquells genis incomprèsos que el futbol anglès ha donat durant tant temps, un prodigi al camp i una tempesta a fora. Bowles, nascut a Manchester, només va jugar 17 partits en 3 temporades al Manchester City perquè sovint era protagonista d’accions d’indisciplina que el deixaven fora de les convocatòries. Va purgar en tres equips de divisions inferiors (Bury, Carlisle i l’encantadorament anomenat Crewe Alexandra) fins que el QPR el va fitxar per substituir un altre “figura” dins i fora del camp: Rodney Marsh. En vuit temporades a l’oest de Londres, Stan Bowles va fer prou mèrits com per ser considerat, encara avui en dia, el millor jugador de la història del club. Amb el “10” a l’esquena, Bowles actuava com una mena de fals davanter centre (el paper que hom li atribueix avui sovint a Messi) amb plena llibertat en la zona atacant. Dave Thomas era l’extrem dret sense discussió, ràpid i hàbil en les assistències; Mick Leach ajudava des de l’altre costat tot i semblar més un interior que un pur extrem; Gerry Francis, un dels pocs que anys després aconseguiria cert prestigi a les banquetes, era el mitja punta, “l’enganche”, el cervell de l’atac; i l’irlandès Don Givens era home d’àrea. Bowles, en canvi, circulava per l’entorn d’aquests quatre futbolistes a l’espera de rebre la pilota i fabricar qualsevol genialitat. Bowles era d’aquells jugadors conscients que la seva funció era donar espectacle, i predicava amb l’exemple. Dins de la gespa (o del fang) i també fora, amb fets i també amb algunes declaracions. “En actiu ara mateix, l’únic jugador millor que jo és George Best”, va arribar a dir en la seva plenitud al QPR.

Seria injust, però, esmentar aquest gran equip de futbol sense parlar del porter, Phil Parkes. Els seus cabells rossos a l’estil Schuster i el seu bigoti el feien característic, però esmentar que va estar jugant fins als 41 anys, que va estar deu temporades al Queens Park Rangers i deu al West Ham i que en tots dos clubs ha estat considerat el millor porter de la història del club (en el cas del QPR, compartit amb David Seaman) ja indica que ens trobem davant d’un especímen dels que, justament, ara troba més a faltar el futbol anglès. El seu únic mal; ser de la mateixa generació que el gran Ray Clemence, amb la qual cosa Parkes només va ser internacional en una ocasió.

He dedicat aquest escrit al QPR (que és, per cert, a un pas de tornar a la Premier) perquè m’ha emocionat poder descobrir un gran equip de futbol encara que hagi estat quaranta anys després. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, diria J. V. Foix. Ha estat com viure la constatació que el futbol és etern i inesgotable, i que les fonts de satisfacció a través d’aquest esport es poden trobar en un nombre infinit de fonts. Ara bé, també he recordat que un jugador català va formar part, encara que fos breument i discreta, de la història del Queens Park Rangers. Jordi López Felpeto, granollerí de 30 anys, va arribar a Loftus Road després d’una experiència no especialment reeixida a Mallorca. L’exjugador de l’Espanyol Paulo Sousa el va fitxar en el mercat d’hivern de la temporada 2008-09, i López va jugar deu partits de Lliga amb els “hoops” (amb un gol en el seu compte) abans que Sousa se l’endugués amb ell a Swansea. López juga des d’aquest hivern al Vitesse Arnhem de Ferrer.

 Primer de tot, abans de desenvolupar la reflexió d’aquesta setmana, voldria deixar clar que el text que teniu a bé llegir no té cap intencionalitat ni segona lectura de caràcter polític. És una qüestió pura i exclusivament lingüística i que, després d’haver-la posat a debat amb molts companys de professió, crec que està bé que compartim més àmpliament.

Heu sentit alguna vegada un periodista de ràdio o de televisió que s’adreci a l’audiència en castellà parlar del “Barselona”, amb la fonètica catalana? Qui us escriu, encara, no: sempre he sentit parlar del “Barzelona”, amb fonètica castellana, i perdoneu la reproducció barroera dels fonemes. Tot plegat ve arran d’una pregunta que un company d’un diari aragonès em va plantejar en la cua que va portar la famosa roda de premsa de Raül Agné a l’estadi d’El Alcoraz. Em deia el company que no entenia perquè ens referíem a l’equip que juga de local en aquell camp com “l’Osca”, que entenia que parléssim de la ciutat d’Osca però que el nom de l’equip, en tractar-se d’una entitat privada amb un nom propi, s’havia de respectar. Apuntava que ells deien “el Girona” però que nosaltres havíem de dir que l’equip de Raül Agné havia guanyat al camp del Huesca.

Justament, quan la política i les qüestions identitàries han començat a entrar en aquest debat, al meu modest entendre, és quan l’han distorsionat. El cas és que en totes les llengües del món es tradueixen noms d’equips de futbol d’un idioma a un altre. La norma general, i que també s’aplica al mitjà pel qual treballo, és que tot nom d’equip que coincideixi amb un nom de ciutat o gentilici que tingui una traducció acceptada al català pot i ha de figurar traduït. En exemples pràctics, parlem de l’Osca, del Saragossa, del Terol, del Llorca, del Còrdova, del Cadis, de l’Alcoià. Però, al mateix temps, hem parlat del Jaén, el Badajoz, el Valladolid, el Conquense o el Tudelano, tots noms que corresponen a topònims i gentilicis sense traducció al català. En canvi, és correcte, segons la norma general, parlar de la “Cultural Lleonesa”, ja que el gentilici i el topònim d’aquesta ciutat castellana sí que tenen traducció a la nostra llengua. I, lògicament, això no es circumscriu únicament a equips de l’Estat Espanyol: parlem del Lilla, el Tolosa, el Montpeller, l’Hamburg, el Lió, el Copenhague, i en alguns casos respectem l’apel·latiu però traduïm el nom de la ciutat: Austria (hauria de ser sense accent) de Viena, Olympique de Marsella o de Lió, Lokomotiv de Moscou (quan existia)… i així un munt més. No és, però, una qüestió exclusiva del català, com demostra l’exemple que encapçala el text. L’equip que va eliminar el Sevilla de la Lliga Europa, en castellà, és “el Oporto”, ja que existeix traducció castellana del nom de la ciutat del nord de Portugal. Així, també hem sentit en mitjans d’abast estatal “el Hamburgo”, “el Burdeos”, “Dinamo de Moscú”, “el Bolonia”, entre d’altres. I us convido també a fullejar l’espai de resultats i classificacions de les publicacions internacionals. Per exemple a France Football hi trobareu els equips de la lliga espanyola traduïts sense cap vergonya al francès: “Barcelone”, “Séville”, “La Corogne”, o “Valence” en són alguns exemples, però també, en la classificació de la Bundesliga, veureu que es parla del “Mayence” (Mainz), o el “Fribourg”. Si agafeu un Kicker de la temporada passada, us sorprendrà veure com un dels últims classificats de la Primera Divisió espanyola la temporada 09-10 va ser el “CD Teneriffa”, i si us feu amb qualsevol edició del Guerin Sportivo, trobareu segurament alguna referència al “Barcellona” o al “Bayern Monaco” (i no és una referència a un nou equip del principat, no; Munic, en italià, es diu d’aquesta manera).

En conclusió, i sent conscient que possiblement en algun moment del debat amb molts companys (entre ells l’Àngel Garreta, blogaire d’aquest diari) hagi expressat algun punt de vista diferent, mirant-ho detingudament és tan lícit que en català diem que el Lleida rep la visita de l’Alacant (no de “l’Alicante”) o que Esport3 televisarà el partit entre l’Hospitalet i l’Oriola (no “l’Orihuela”), com que en castellà es pugui dir que “el Gerona visita este sábado el campo del Villarreal B” o que en francès es digui “Séville et Barcelone joueront la finale de la Supercoupe d’Espagne”… i així successivament, sempre i quan la traducció existeixi, clar. Si no, entraríem en el terreny d’acudits com el del “Demasiado Limpio de Cabritos”. O, dit d’una altra manera, una cosa és el nom oficial de la ciutat i l’altra les traduccions que tots els idiomes fan dels topònims i gentilicis.

Ara bé, certament en aquesta norma general hi ha moltes excepcions que es practiquen i que es poden posar a debat. Fins i tot es poden desgranar en punts:

a)     Acceptem que no es tradueixin noms com Recreativo, Rayo o Deportivo donat que no són ni topònims ni gentilicis, però com és que parlem de la Reial Societat o, en el seu temps, vam parlar del Ciutat de Múrcia? Us puc assegurar que, quan el conjunt de Quique Pina encara existia, en una infografia d’Euskal Telebista amb els resultats de Segona vaig veure el nom del club en euskera: “Murtzia Hiria”.

b)     Com és que traduïm noms d’equips catalans que oficialment són en castellà però no corresponen a topònims ni gentilicis? (És el cas de la Montañesa i no sé si hi podem incloure fins i tot la Gimnástica Iberiana… en canvi, no he sentit ningú que hagi parlat del “Polvoritenc”, en canvi, sí que parlem del Poble-sec tot i que el nom que el club manté registrat a la FCF és “Pueblo Seco”).

c)      Com és que en alguns casos d’equips en els quals s’hauria d’aplicar la regla s’ha optat per mantenir el nom original? (Per exemple, “el Mainz” quan es podria dir “el Magúncia”).

d)     Què hauríem de fer amb noms que no són ni en la llengua “A” ni en la llengua “B” però que, en canvi, clarament fan referència a una ciutat amb topònim traduïble? (Seria el cas del Milan o del Genoa).

e)     I, continuant amb Itàlia, potser certament no existeix traducció per als Udinese, Lucchese, Reggina, Salernitana (de Salern)… però si existeix el gentilici “florentí, -na”, perquè continuem parlant de la Fiorentina?

f)       Per què l’Espanyol, tot i que tingui oficialment el nom en català, essent el nom un gentilici, manté aquest nom en totes les publicacions de l’Estat i de l’estranger (al Mundo Deportivo, al France Football, al Kicker… surt sempre “Espanyol” i no “Español” o “Espagnol”).

I altres qüestions que, segurament, em deixo. Però, en qualsevol cas, aquí queda aquest escrit a mig camí entre l’explicació i el plantejament del debat, amb el desig que qualsevol continuïtat que tingui s’aparti de qüestions polítiques que, al cap i a la fi, crec que no hi tenen gaire a veure.

 A la foto: Karen Murphy, l’origen de tot plegat. Manllevada de The Guardian. Autor: Matt Scott-Joynt (M&Y Media)

Al futbol, hi ha hagut dos Bosmans. Un, Johnny, era futbolísticament el bo i era holandès. Va jugar durant cinc temporades a l’Ajax, del 1983 al 1988, i va acumular trenta internacionalitats amb la selecció oranje, amb qui es va proclamar campió d’Europa en aquella recordada Eurocopa d’Alemanya tot i no ser-ne un dels grans protagonistes. L’altre, Jean-Marc, era, pràcticament, un ningú en el món del futbol i era belga. Havia arribat a ser internacional en les categories inferiors per als “diables vermells”, i fins i tot capità, i havia arribat a debutar amb el primer equip de l’Standard de Lieja, però el 1990, quan tenia 26 anys, era un jugador en davallada que volia canviar el segon equip de Lieja (el Royal Football Club Liège) pel Dunkerque francès, de la segona divisió. La seva negativa a acceptar l’oferta draconiana de renovació que li presentava el Lieja, amb rebaixa de sou inclosa, i la retenció de la qual era objecte, van empènyer Bosman a portar el seu cas a la justícia europea. El veredicte ja el saben; la història del futbol explica com un jugador gairebé anònim va canviar per complet el sistema de traspassos en el futbol i va equiparar els futbolistes a la resta de treballadors. Excepte en el salari, clar, però això és tema d’un altre article.

La història de la televisió potser hauria de començar a fer espai al nom de Karen Murphy, un personatge encara més anònim que Jean-Marc Bosman. És estrany que hagi passat tant desapercebut l’escac al qual ha sotmès el sistema europeu de drets de televisió esportius aquesta propietària d’un pub de Portsmouth (el Red, White & Blue). Divendres de fa dues setmanes, a Luxemburg, els advocats generals del tribunal de justícia de la Unió Europea li van donar la raó en la ruptura de la tradició britànica que Murphy va perpetrar motivada, gairebé, per una qüestió de supervivència.

A Anglaterra, està prohibit televisar, ni en obert ni en codificat, cap partit de futbol corresponent a una competició anglesa en directe els dissabtes a les 3 de la tarda, que és l’hora històrica i tradicional de l’inici dels partits de futbol federat, en general, a Gran Bretanya. D’aquesta manera, s’afavoreix l’assistència de públic a la majoria d’estadis de totes les categories, sobretot de les inferiors. Només hi ha dues excepcions; la final de la FA Cup i de la Copa escocesa. El que al Regne Unit s’anomena el 3pm blackout, però, va començar si més no a prendre tons de gris amb l’extensió d’Internet i de les pàgines que ofereixen gratuïtament el senyal de canals de televisió que són, teòricament, de pagament. D’aquesta manera, ja es començava a desafiar l’establishment del sistema de drets televisius del futbol.

Davant d’aquesta circumstància, i ja fa cinc anys enrere, la Premier League i Sky, la plataforma que té en exclusiva els drets de la competició al Regne Unit, van adoptar una postura que ara ens és familiar. Van determinar que el fet que un aficionat veiés els partits a través d’un streaming a Internet no era il·legal o, si més no, no es podia perseguir, però sí que van deixar clar que consideraven il·legal i objecte de persecució el fet que “algú” donés el servei. I aquest “algú”, en una primera instància, van ser els pubs. Així, la Premier League va aconseguir que la UEFA emetés una prohibició per a tots els pubs de la Gran Bretanya d’exhibir partits de futbol anglès des de les 14.45 fins a les 17.15 els dissabtes a la tarda. Efectivament, era domini públic que un nombre creixent de pubs exhibia aquests partits instal·lant-se plataformes digitals de fora del Regne Unit gràcies a una estratègia que, de fet, és l’enèssim exemple de la tan catalana dita feta la llei, feta la trampa.

Els drets de televisió d’una competició es venen per separat a cadascun dels països que hi estiguin interessats, de manera que es pot donar el cas que mentre en un país el senyal d’una determinada competició s’ofereixi en obert, en el del costat sigui de pagament. En tot cas hi ha un únic operador per país (o per estat) amb els drets d’una competició, que si bé després pot subllicenciar-la a un altre operador del mateix estat, no està autoritzat en cap cas a emetre-la més enllà dels límits del territori que cobreix. A una escala nostrada, això és el que produeix que el senyal de TV3 s’enfosqueixi al País Valencià i a les Balears durant els partits de la Lliga BBVA, ja que cada autonòmica només disposa dels drets, teòricament, per emetre’ls dins de la seva comunitat autònoma. Per la mateixa regla, tampoc està permès (o estava, fins fa dos divendres) que, posem per cas, un ciutadà català pugui contractar un servei de televisió digital per satèl·lit que no sigui de l’Estat Espanyol. Si la plataforma digital espanyola X compra els drets de la competició Y per a un determinat territori però després permet, via la venda del seu decodificador, que un ciutadà que no sigui espanyol vegi aquesta competició fora del territori, està trencant el contracte de drets tal i com està establert ara mateix.

Ara bé, la gran majoria d’operadors digitals europeus únicament utilitzen, com a comprovant que una persona o empresa no els empeny a trencar el sistema de drets, una única circumstància: que el contractant tingui adreça al seu país, en sigui ciutadà o resident. Per aquesta escletxa va començar, i encara dura, l’exhibició de partits en els pubs. Si qui escriu té un amic que viu al Regne Unit, aquest pot adquirir la subscripció a Sky (posem per cas) i fer-se’n responsable, però jo puc pactar amb ell que m’enduc la targeta i el decodificador i demano a un instal·lador que m’instal·li l’antena parabòlica a Catalunya. Ara bé, si algun dia tinc algun problema amb la instal·lació o es canvien les targetes, sempre figura que és ell qui té la subscripció perquè, si l’operador detecta que s’està fent servir una targeta i un decodificador fora del seu país, entén que s’ha produït un trencament de contracte i invalida la targeta d’immediat. Aquest fet és fàcilment comprovable amb una simple recerca de Google: busqueu “Sky Sports en España” i us trobareu fàcilment amb empreses d’instal·lacions que s’ofereixen per portar el senyal de la televisió de pagament anglesa a qualsevol llar de la pell de brau, i expliquen per què ho poden fer perquè saben que, dreta llei, no estan cometent cap il·legalitat.

I aquí és on tornem a Karen Murphy. La propietària del Red, White & Blue de Portsmouth, segons explica un article a l’Independent del dia posterior a la sentència, volia matar dos ocells d’un tret. Els pubs anglesos també estan patint la competència del botellon a la britànica (supermarket booze, en diuen allà) i Murphy va creure que el fet d’exhibir els partits de la Premier League que es juguen a les 3 de la tarda del dissabte li podia ajudar a encarar millor la crisi. D’aquesta manera, va contractar els serveis d’una plataforma de pagament grega (Nova) que era com un regal del cel. Per una banda, en lloc de la “tarifa de pub” que havia de pagar amb la pataforma anglesa i que superava les 7.000 lliures anuals (uns 8.200 euros), en feia prou amb pagar uns 900 euros anuals. I per l’altra, tenia la cobertura de la Premier League suficient com per satisfer les necessitats futbolístiques dels clients del pub. Sky i la Premier League van dur a judici Murphy per creure que havia trencat les lleis de copyright del Regne Unit. En principi, els poderosos van guanyar; Murphy va haver de pagar una multa semblant al que hauria pagat per un any de Sky al seu pub, més els costos del judici. La propietària, però, convençuda que la raó l’assistia, es va erigir en una mena de “mare coratge” de la llibertat futbolística a l’espai televisiu europeu.

“Jo, si em vull comprar un cotxe, vaig al concessionari que em dóna la gana, i en canvi, per veure futbol, m’obliguen a anar a un lloc en concret i a més pagar deu vegades més quan sé que hi ha algú que m’ofereix el servei per deu vegades menys. Només les grans cadenes de pubs es poden permetre pagar la tarifa que els demana Sky, i sé de molts petits pubs que l’han hagut de treure perquè no el poden pagar. Estem parlant d’una companyia privada que ens està dient a la gent més senzilla el que podem fer i el que no”, va dir Murphy a la BBC. (Podeu veure la versió completa de l’article i fins i tot descarregar-vos un espai de BBC Radio 5 Live sobre el tema a la següent adreça: http://www.bbc.co.uk/news/business-11452434).

Així, Murphy va continuar endavant i va dur el cas al tribunal europeu de justícia, convençuda que amb l’actual sistema de funcionament dels drets televisius s’estava trencant el principi de llibertat de moviment de persones i mercaderies que és un dels pilars de la Unió Europea. I, llegint els diaris del divendres 3 de febrer, semblava que s’hagués convertit en una estrella del campionat que tant ha lluitat per exhibir al seu pub, després que la majoria de diaris fessin servir titulars de l’estil “Karen Murphy acaba de marcar un gol per tot l’escaire a la Premier League i a Sky.”

En declaracions recollides pel diari The Guardian, una de les vuit advocades generals del Tribunal Europeu de Justícia, Julianne Kokott, va argumentar amb solidesa el per què havien donat la raó a Murphy. “Ens trobem davant d’un cas d’impediment clar a la llibertat de prestar serveis [dins de la UE]. La qüestió de l’explotació econòmica dels drets no queda perjudicada per l’ús de targetes decodificadores estrangeres ja que, igualment, s’han pagat els càrrecs corresponents per aquestes targetes. I si bé és cert que el cost és més baix que el que es paga al Regne Unit, no està regulat enlloc que s’hagin d’imposar determinats preus per la prestació d’un treball o servei en cadascun dels estats membres”. Si bé la opinió dels advocats generals no és vinculant, segons informa el Guardian, el Tribunal Europeu de Justícia acaba fallant segons les seves indicacions en la gran majoria dels casos. En principi, el veredicte definitiu s’hauria de produir a finals d’aquest any, però és de suposar que la Premier League pressionarà perquè la sentència final sigui diferent i no provoqui el col·lapse del sistema de drets televisius tal i com està establert ara mateix. Un dels seus advocats va dir al Guardian que no es podia “intentar canviar tot el model a través dels jutjats i no a través dels processos consultius i legislatius que corresponen per canviar una llei.”

Fins i tot, amb aquesta sentència, es podria arribar a qüestionar en aquest sentit l’anomenat “geoblocking”, el sistema que es fa servir a Internet per evitar que un usuari estranger pugui accedir a continguts protegits per qüestions de drets. Molts programes penjats a les pàgines web de les principals televisions europees no poden ser descarregats des d’un ordinador situat fora del país: hem de tenir en compte, a més, que en molts països europeus (el Regne Unit n’és el cas més famós), es paga una llicència directa per disposar d’un aparell receptor de televisió, amb el qual, en teoria, es financen els serveis de televisió pública d’aquests països, cosa que no passa a l’Estat Espanyol.

I des d’un racó d’un pub de Portsmouth, mentrestant, una tal Karen Murphy es repassa una biografia de Jean-Marc Bosman per si ha de respondre amb una certa base quan li preguntin per la seva analogia amb el personatge que va canviar el futbol.