Opinió

Maradona, Di Stéfano i Kubala són grans figures de la història del futbol que han vestit la samarreta de clubs catalans. I no estem parlant del Barça o de l’Espanyol. Els seguidors de la resta d’equips del país sempre hem somiat amb tenir a les nostres files un “crac” de veritat, que anés més enllà de la vella glòria que havia debutat amb un equip de Primera, que després havia anat cedit i que s’havia acabat fent els ossos als camps de Segona Divisió o Segona B. Quant més avall sigui l’equip, més utòpic el somni. Però a vegades, un cop de geni, una necessitat o la festiva reglamentació dels partits amistosos anys enrere feia possible imatges irrepetibles.
Per exemple, veure Maradona vestit amb la samarreta del Sabadell i amb el “10” a l’esquena. Per desgràcia per als seguidors arlequinats, però, és una imatge que no es va veure mai a la gespa de la Nova Creu Alta, ni tan sols va donar-se en una “patxanga” o en un partit d’homenatge. Oswaldo Dalla Buona era un jugador argentí que el Sabadell tenia a les seves files a la mateixa època que Maradona, la temporada 1982-83. Dalla Buona, fins i tot, va formar part de “l’entorn” del “Pelusa” a Barcelona, és a dir, vivia a la casa de l’astre argentí juntament amb tots els amics, coneguts i saludats que el llavors “10” blaugrana va anar acumulant al seu voltant. Oswaldo i Diego van jugar junts a l’equip dels “Cebollitas”, on Maradona va començar a mostrar les seves habilitats, i tot i que els seus camins després es van separar (Oswaldo va aconseguir arribar al primer equip d’Argentinos Júniors quan Maradona ja havia fitxat per Boca), van mantenir l’amistat i la van intensificar, de nou, quan tots dos van coincidir a Catalunya.
El 23 de novembre de 1982, la revista “Don Balón” va publicar un reportatge en què Oswaldo i Maradona posaven junts. La notícia era Oswaldo Dalla Buona, que tot i el cognom clarament italià, havia aconseguit acreditar que tenia avis asturians, amb la qual cosa estava a punt d’adquirir la nacionalitat espanyola. “Don Balón” assegurava que el Barça de Lattek incorporaria l’amic de Diego quan el tràmit estigués a punt. I per deixar prova de l’amistat que unia els dos jugadors, la revista catalana va tenir una feliç idea: fer-los intercanviar les samarretes. Oswaldo es va posar la “Meyba” del Barça, que havia de ser el seu futur equip. I Maradona es va posar la número 10 del Centre d’Esports Sabadell, que no seria mai el seu futur equip. La imatge, però, ja estava presa i, un cop publicada, s’ha anat transmetent entre els seguidors del Sabadell gairebé de generació en generació, per préstec i/o comerç popular, gairebé com el documental del centenari arlequinat, que mai ha vist la llum però que molts arlequinats (i aficionats en general) tenen a casa. Podeu veure el reportatge a la secció històrica de cesabadell.org, la fantàstica web “no oficial” dedicada a l’actualitat i la història del Centre d’Esports.

Di Stéfano, del “Pala”. A diferència del que va passar amb el “Pelusa”, Kubala i Di Stéfano sí que van jugar amb altres equips: Kubala amb l’Europa i Di Stéfano… amb el Palafrugell. És més; el primer partit que Di Stéfano va jugar a Catalunya, i a l’Estat Espanyol en general, el va jugar amb la samarreta blanca i negra del club baixempordanès, al vell camp de terra del Casal Popular de Palafrugell, el 19 de juliol del 1953. Di Stéfano llavors era jugador del Millonarios de Bogotà, a Colòmbia, equip que tot i ser l’introductor del professionalisme al futbol sudamericà passava per problemes econòmics. El Barça ja tenia Di Stéfano gairebé al sac, i de fet, aquell partit a la vila del peix fregit n’era una mostra. El Barça havia portat Di Stéfano a Catalunya, on va aterrar el maig del 1953, perquè comencés a prendre contacte amb el que havia de ser el seu nou club, però no podia fer que Di Stéfano s’entrenés de blaugrana abans que el fitxatge fos un fet. La solució fou organitzar partits amistosos en què Di Stéfano s’alineava amb el rival però sempre sota la supervisió del cos tècnic del Barça. I així va ser com la Festa Major de Palafrugell va tenir un convidat gairebé sorpresa en el seu programa, si bé els organitzadors ja havien avançat la presència d’un crac del futbol mundial a l’Empordà en aquella tarda de juliol. Evarist Puig, en el seu excel•lent llibre dedicat al centenari del Palafrugell, explica que abans del partit, Di Stéfano es va adreçar a l’entrenador local, Lluís Cané, posant-se a la seva disposició i demanant-li en quina posició havia de jugar. Cané, lògicament, li va dir que jugués com vulgués. Di Stéfano, però, exercint un professionalisme absolut, va respondre que el míster era Cané i que era ell qui manava on havia de jugar. Cané, sense pensar-s’ho gaire, li va demanar que jugués de davanter centre. A la mitja part, el cos tècnic del Barça va ordenar el canvi de Di Stéfano, però la resposta de la “Saeta” no va deixar dubtes:
“-Si vengo a la cancha, es para jugar.”
I a Palafrugell van veure en directe Di Stéfano els noranta minuts de partit. En paraules del propi jugador argentí, els partits “festius” es van repetir aquell mateix estiu del 1953 a El Masnou i Sitges.

Barça, Espanyol… i Europa. Dotze anys més tard, van ser els seguidors d’un altre històric del futbol català els que van poder veure un mite vivent amb els seus colors. Bé, a dir veritat, no gaires. Perquè aquell dia de la Puríssima del 1965, plovia amb intensitat a la vila de Gràcia i pocs es van acostar a veure l’amistós que l’Europa, aleshores a Segona Divisió, va disputar contra l’Espanyol. Els pocs fidels que van desafiar l’aigua van poder comprovar com la pràctica habitual de molts amistosos de l’època (és a dir, que un jugador rival reforcés el contrari si aquest anava curt d’efectius) havia dut Laszi a dur la samarreta escapulada. El partit va acabar en empat a un gol i està documentat a la monumental web de l’Europa, ceeuropa.cat.

Kubala, però, també va disputar amistosos amb la samarreta d’un altre equip, la Monistrolenca. El 1952, Kubala pateix una afecció pulmonar i els metges que el tracten creuen que amb bons aliments, repòs i aire de muntanya aquests problemes es poden solucionar. El club instal•la Kubala durant cinc mesos a la fonda Rubell, a Monistrol de Calders, al Moianès, una petita població que no arriba al miler d’habitants. Allà s’instal•la, segons registra la premsa de l’època, el 27 d’octubre de 1952, i a jutjar per les cròniques de l’època, Kubala experimenta una recuperació fulminant que el permet liderar el Barça a la conquesta de Lliga i Copa la mateixa temporada 1952-53. Mentre es recupera, Kubala disputa alguns partits amb la Monistrolenca, un equip modestíssim que va acabar convertint-se en atracció, en els partits contra equips d’altres pobles, per la presència de l’astre hongarès a les seves files. Anys més tard, en algunes visites als seus amics de la població, Kubala va tornar a posar-se la camisa (diem bé, la camisa, no la samarreta) de la Monistrolenca. A la web del Sallent, sense anar més lluny, es documenta la presència de Kubala en un amistós entre el Sallent i la Monistrolenca el 1956. Avui en dia, al parc del Serrat de Monistrol, s’hi troba el “racó d’en Kubala” que recorda el pas del gran Laszi per la població.

Val a dir que algunes biografies asseguren que Kubala va prendre contacte amb Monistrol ja quan va fitxar pel Barça el 1950, durant els múltiples problemes burocràtics que va tenir per obtenir la nacionalitat espanyola i poder alinear-se amb l’equip blaugrana. Fins i tot, a Monistrol s’assegura que, durant tots aquests mesos, va jugar amb la Monistrolenca abans que amb el Barça. Al mateix temps, però, cal recordar que Kubala s’havia exhibit al nostre país amb l’Hungaria (un equip format per futbolistes fugitius dels països de l’Est), i que el Barça el va “clissar” en un amistós al camp de l’Espanyol. I també que circula una història que assegura que Josep Samitier va tenir tancat Kubala en un pis del carrer Loreto i el va inscriure en un equip “amateur” de Sarrià perquè no perdés la forma. “Pepe” li hauria dit: “a partir de ahora, te llamas Olegario y eres mudo”. I així, Kubala va romandre en l’anonimat fins que va poder jugar oficialment.

Val a dir que dels tres “cracs” mundials comentats, Kubala és el que més relació va mantenir a posteriori amb un dels seus clubs “apòcrifs”. L’hongarès va participar en alguns homenatges a jugadors de l’Europa i el seu fill, també anomenat Ladislau i nascut a Itàlia el 1950, fou jugador europeista a finals de la dècada dels 60 abans de fitxar, el 1970, pel Plus Ultra madrileny, coincidint amb la presència del seu pare a la banqueta de la selecció espanyola ja com a entrenador.

Entrada publicada a General el dimecres, 1/12/2010 a les 15:41.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.