A la foto: Terry Mancini, la “cara amable” d’un fantàstic equip. Manllevada de www.sporting-heroes.net
“The Big Match” va ser un programa de la televisió anglesa ITV que, per espai de quinze anys, fou l’única finestra al futbol televisat a Anglaterra al costat del “Match of the Day” de la BBC. Tots dos programes es van aprofitar de l’impuls que va suposar per al futbol anglès la victòria al Mundial de 1966. Així, des de mitjans de la dècada dels 60 i fins a finals de la dels 80, quan finalment es van començar a retransmetre partits íntegres en directe amb regularitat, aquests dos espais eren l’única finestra per veure un futbol ben diferent al de quaranta anys més tard, més càndid, menys físic. Als camps anglesos d’aquells anys, que tant la BBC com ITV van començar a ensenyar en color a partir del 1969, semblava que sempre hi plovia, o si més no, encara que el partit s’hagués jugat under some spells of sunshine, els camps sempre estaven enfangats. A tots els camps hi havia menys publicitat i més marcadors simultanis, que en lloc de fer servir noms de marques comercials la correspondència dels quals constava en el programa del partit, es basaven simplement en les lletres de l’alfabet. En alguns estadis, aquests marcadors eren en zones dels sidelines particularment visibles en les imatges. Els futbolistes jugaven amb samarretes numerades de l’1 a l’11, de cotó i màniga llarga, sense marca comercial (ni de publicitat ni del fabricant de la samarreta, excepte a partir de mitjans dels 70 amb marques de forta tradició anglesa com Admiral o Umbro) i només amb l’escut (o les inicials del club) brodats a l’alçada del cor. Només hi havia un substitut, i no hi havia targetes. L’àrbitre anotava l’amonestació directament en una llibreta, i tampoc ho havia de fer en gaires ocasions perquè, veient aquells partits, fa molt la impressió que tant àrbitres com jugadors “deixaven jugar” molt més llavors que ara, i que per tant, les interrupcions eren molt menys freqüents.
ITV va tenir la feliç idea, fa dos anys, de publicar una col·lecció de DVD amb una selecció de programes de “The Big Match”, majoritàriament dels anys 70. N’hi ha una vintena, i cada DVD està dedicat a un club. Hi ha, però, una única excepció: el Queens Park Rangers, l’únic club de tota la sèrie que protagonitza dues entregues. El QPR només té en el palmarès una Copa de la Lliga i títols de divisons inferiors, i té també el seu contingent de seguidors famosos (com els músics Michael Nyman, Robert Smith o Pete Doherty), però segurament no sigui el primer club que hom pensa quan se li pregunta pels equips de futbol professionals de la ciutat de Londres. Què podia empènyer els editors de la col·lecció a ser tan generosos amb l’equip de Loftus Road?
N’hi ha prou amb insertar dins del reproductor el segon DVD dedicat al QPR i majoritàriament a les temporades 1973-74 i 1975-76. Aquell Queens Park Rangers cridava ja l’atenció pel seu uniforme de franges horitzontals blanques i blaves, però és que a més jugava com els àngels, i paradoxalment, en un joc tan diferent en tantes coses a l’actual, presentava moltes similituds amb trets del futbol dels nostres dies. Curiosament sota la direcció de dos mànagers diferents (Gordon Jago la 1973-74 i Dave Sexton la 1975-76), el QPR va aconseguir ser durant moltes jornades de campionat el millor equip de Londres, per sobre dels clàssics gegants Arsenal, Chelsea o Tottenham. Van ser vuitens en la primera temporada i, ja amb Sexton a la banqueta, van perdre la Lliga per només un punt davant del Liverpool, guanyant-se el sobrenom del “millor equip que no ha guanyat mai una Lliga”. Amb tots dos entrenadors, sigui com sigui, el QPR era un dels equips més ofensius del campionat, essent cada temporada un dels conjunts més golejadors però, al mateix temps, dels que més gols rebia de la meitat alta. En aquell QPR van jugar noms que després esdevindrien referents no només a nivell britànic, sinó europeu. Us sona un tal Terry Venables?
Venables va fitxar pel Queens Park Rangers el 1969, en la seva millor edat com a futbolista (tenia 26 anys) i després d’haver destacat ja amb el Chelsea i el Tottenham. Va ser el primer futbolista anglès, de fet, que va ser internacional en totes les categories possibles, incloent l’equip absolut. En aquell QPR, Terry Venables era el capità i l’skipper: amb el 4 a l’esquena, Venables s’encarregava de ser el primer obstacle a saltar pels davanters rivals en la fase atacant, i al mateix temps, de ser el primer constructor de les accions ofensives del seu equip. Al seu costat, Frank McLintock, escocès i antiga llegenda de l’Arsenal, tenia un paper més de mig centre clàssic. Salvant les distàncies, Venables era un pivot defensiu que se situava per davant d’una defensa de tres, gairebé l’única part de l’equip de fàcil distinció ja que de mig camp cap endavant la mobilitat era màxima. Fins i tot el lateral dret, Dave Clement, era un prototip de lateral atacant; un jugador format al club, molt ràpid i amb una tècnica remarcable per a un lateral, que durant catorze temporades no es va cansar de pujar i baixar la banda dreta fos per tallar internades rivals o per participar en ocasions de gol. És fàcil trobar semblances amb els Alves o, a menor escala, Martín Montoya, Jorge Andújar “Coke” (Rayo Vallecano) o fins i tot Marc Bertran, ara al Tenerife. En tot cas, Clement va marcar 28 gols amb la samarreta hooped del QPR; dos per temporada, una bona xifra per a un lateral. El seu homòleg a la banda esquerra, Tony Hazell, era molt més defensiu i va tenir, també, un final de carrera més discret. Mentre Clement es va suïcidar en caure en una depressió, després de patir una greu lesió als 34 anys i veient la seva carrera acabada, Hazell va saber trobar sortides professionals després del futbol i va treballar com a corredor d’assegurances i com a tècnic de British Telecom. Els futbolistes dels anys 70 es guanyaven bé la vida, però no com per viure del que havien guanyat amb el futbol.
Ara bé, cap sortida tan curiosa com la de l’únic central, Terry Mancini, un paio amb una història sensacional de dalt a baix. Nascut al sorollós i apassionant Camden Town de Londres, Mancini es deia en realitat Sealy de cognom, però va agafar el cognom italià del seu padrastre quan la seva mare es va tornar a casar. Va jugar un parell d’anys a Sud-àfrica abans de tornar a la capital britànica. Terry Mancini era un catxondo, un pallasso, però a més amb certa gràcia, allunyat de les excentricitats d’un Vinnie Jones o un Paul Gascoigne. L’ajudava el seu aspecte; la calvície l’estava castigant ràpidament tot i la seva joventut, però de les orelles per sota mantenia la vitalitat del cuir cabellut, que deixava créixer àmpliament donant lloc a un contrast curiós. Les imatges de “The Big Match” mostren com Mancini era un autèntic showman al camp: no només perquè no perdia mai el sentit de l’humor en cas de cometre una errada sinó perquè les seves protestes a l’àrbitre, quan creia que ell tenia la raó, eren sensacionals. Hi ha una anècdota que l’il·lustra. Mancini era un jugador amb una capacitat tècnica molt limitada, i dins d’un gran equip com aquell, molts analistes el consideraven, de llarg, el pitjor futbolista del conjunt. Fins i tot el seu company Stan Bowles el va qualificar de “el pitjor central amb qui mai he jugat”. Mancini va decidir de prendre-s’ho, de nou, per la bright side of life, i amb la col·laboració de Terry Venables va idear un cop de teatre. En un partit a casa contra el Fulham, Mancini va sortir a escalfar-se amb una perruca que li havia pispat a la seva dona. El murmuri entre el públic es feia evident; no surt Mancini, on és Mancini? Fins que Venables, durant l’escalfament, i de forma pactada, li va enviar una centrada perquè la rematés amb el cap. La perruca va volar, Mancini va quedar al descobert i el públic, que sovint omplia un Loftus Road amb majoria de localitats dempeus, va embogir amb el “gag”. Al final, totes aquestes qualitats teatrals van tenir un premi per a Mancini, que en ocasions especials va presentar “The Big Match” al costat de Brian Moore. Moore també era el comentarista dels partits que es retransmetien des de la zona de Londres, amb la qual cosa eren freqüents els partits amb Moore a la cabina de comentarista i Mancini al camp, tan freqüents com els rictus i expressions vàries que Mancini dedicava a Moore quan el joc li ho permetia. Ara, Mancini gestiona una empresa de viatges que s’especialitza en estades d’equips a la costa de Múrcia, sobretot a La Manga del Mar Menor.
Hem parlat de Stanley Bowles. Mancini era un catxondo, Bowles un d’aquells genis incomprèsos que el futbol anglès ha donat durant tant temps, un prodigi al camp i una tempesta a fora. Bowles, nascut a Manchester, només va jugar 17 partits en 3 temporades al Manchester City perquè sovint era protagonista d’accions d’indisciplina que el deixaven fora de les convocatòries. Va purgar en tres equips de divisions inferiors (Bury, Carlisle i l’encantadorament anomenat Crewe Alexandra) fins que el QPR el va fitxar per substituir un altre “figura” dins i fora del camp: Rodney Marsh. En vuit temporades a l’oest de Londres, Stan Bowles va fer prou mèrits com per ser considerat, encara avui en dia, el millor jugador de la història del club. Amb el “10” a l’esquena, Bowles actuava com una mena de fals davanter centre (el paper que hom li atribueix avui sovint a Messi) amb plena llibertat en la zona atacant. Dave Thomas era l’extrem dret sense discussió, ràpid i hàbil en les assistències; Mick Leach ajudava des de l’altre costat tot i semblar més un interior que un pur extrem; Gerry Francis, un dels pocs que anys després aconseguiria cert prestigi a les banquetes, era el mitja punta, “l’enganche”, el cervell de l’atac; i l’irlandès Don Givens era home d’àrea. Bowles, en canvi, circulava per l’entorn d’aquests quatre futbolistes a l’espera de rebre la pilota i fabricar qualsevol genialitat. Bowles era d’aquells jugadors conscients que la seva funció era donar espectacle, i predicava amb l’exemple. Dins de la gespa (o del fang) i també fora, amb fets i també amb algunes declaracions. “En actiu ara mateix, l’únic jugador millor que jo és George Best”, va arribar a dir en la seva plenitud al QPR.
Seria injust, però, esmentar aquest gran equip de futbol sense parlar del porter, Phil Parkes. Els seus cabells rossos a l’estil Schuster i el seu bigoti el feien característic, però esmentar que va estar jugant fins als 41 anys, que va estar deu temporades al Queens Park Rangers i deu al West Ham i que en tots dos clubs ha estat considerat el millor porter de la història del club (en el cas del QPR, compartit amb David Seaman) ja indica que ens trobem davant d’un especímen dels que, justament, ara troba més a faltar el futbol anglès. El seu únic mal; ser de la mateixa generació que el gran Ray Clemence, amb la qual cosa Parkes només va ser internacional en una ocasió.
He dedicat aquest escrit al QPR (que és, per cert, a un pas de tornar a la Premier) perquè m’ha emocionat poder descobrir un gran equip de futbol encara que hagi estat quaranta anys després. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, diria J. V. Foix. Ha estat com viure la constatació que el futbol és etern i inesgotable, i que les fonts de satisfacció a través d’aquest esport es poden trobar en un nombre infinit de fonts. Ara bé, també he recordat que un jugador català va formar part, encara que fos breument i discreta, de la història del Queens Park Rangers. Jordi López Felpeto, granollerí de 30 anys, va arribar a Loftus Road després d’una experiència no especialment reeixida a Mallorca. L’exjugador de l’Espanyol Paulo Sousa el va fitxar en el mercat d’hivern de la temporada 2008-09, i López va jugar deu partits de Lliga amb els “hoops” (amb un gol en el seu compte) abans que Sousa se l’endugués amb ell a Swansea. López juga des d’aquest hivern al Vitesse Arnhem de Ferrer.