Foto: Alan Mullery com a jugador del Tottenham. Manllevada de la web oficial del club.
D’entre els capricis que va regalar-nos l’últim sorteig de la Lliga de Campions, n’hi va haver un que va passar ben desapercebut però que al mateix temps és extremadament paradoxal. Gary Lineker, en establir el duel entre el Madrid i el Tottenham, va aparellar un club que recentment ha fet bona la tòpica expressió de matar el missatger (al marge de les creixents i asfixiants limitacions que va imposant al treball periodístic) i un altre que va permetre una experiència única, irrepetible, encara que fos durant la temporada 1971-72.
Hunter Davies és un periodista i escriptor escocès, aficionat al futbol, que havia adquirit fama al Regne Unit per haver escrit, als trenta-dos anys, la primera i única biografia autoritzada dels Beatles. Instal·lat ja a Londres, Davies va idear un projecte consistent en seguir un equip de futbol de primer nivell durant tota una temporada, com si fos un membre més de l’equip, i reflectir la vivència en un llibre. El club triat va ser el Tottenham Hotspur; no només perquè era el club de la capital que semblava haver atret més la simpatia de Davies, sinó perquè en aquell moment els Spurs eren el club de referència a Londres. Sota la guia de Bill Nicholson, el Tottenham havia guanyat el doblet de Lliga i Copa el 1961, havia arribat a les semifinals de la Copa d’Europa el 1962 i, com a guanyador de l’anterior FA Cup, s’havia emportat també la Recopa del 1963. Dave Mackay (que després va fitxar pel Derby County de Brian Clough reflectit a la pel·lícula i el llibre The Damned United), Jimmy Greaves o Danny Blanchflower es varen convertir en noms llegendaris i van contribuir decisivament a que els Spurs es mantinguessin en la primera línia d’atenció mediàtica, fins i tot quan va venir la lògica renovació. Tot i la pressió (o potser per ella), el Tottenham va acceptar la idea de Hunter Davies i el resultat va ser el que molts aficionats, periodistes i gent de l’entorn del futbol considera el millor llibre que mai s’ha escrit sobre the beautiful game.
Davies va rebre l’autorització per ser un més de l’equip, fins i tot participant en alguns entrenaments, i només se li va imposar la condició que no fos present al vestidor si el mànager ho demanava explícitament. L’escocès, però, va oferir en silenci, en solitari, una lliçó de periodisme que es destil·la en cadascuna de les pàgines del llibre. Al marge d’anar teixint la relació imprescindible amb tots els components de la plantilla, Davies va saber conjugar el fet de presenciar els moments claus i el fer-ho amb discreció. D’aquesta manera, tenia un material preciós que després, amb una ploma senzilla, popular, però al mateix temps de gran precisió, va convertir en un relat detalladíssim i universal de com funciona un equip de futbol de primer nivell. L’escriptor, a més, es va saber situar en els punts clau. El llibre comença amb Davies acompanyant els aprenents, jugadors juvenils alguns acabats de fitxar, que segons marcava la jerarquia del moment, havien de presentar-se en un matí de juliol a l’encara desert aparcament de l’estadi de White Hart Lane, carregar el material per al primer entrenament de la temporada en un autocar i transportar-lo cap a Cheshunt, on s’entrenaven les estrelles. Aquell primer dia, l’escriptor entra en aspectes més prosaics (dels que avui poques entrevistes a escriptors superen), com l’aspecte dels jugadors, el cotxe que condueixen o la seva actitud davant dels aficionats, però també toca elements més profunds, com el fet que, en un moment de la sessió, Nicholson mana barrejar els quaranta jugadors presents al camp (entre titulars, reserves i apprentices), de manera que en un mateix grup conviuen els diferents estrats d’un equip de futbol. O de com fer que es respecti una jerarquia sense imposar-la, a través del respecte mutu i l’admiració.
Hunter Davies va estar al costat dels jugadors lesionats en els entrenaments i ens testimonia l’època en què l’aigua miraculosa o el “tira que això no és res” eren encara les respostes més habituals a moltes dolències. El periodista fa cursa contínua amb els futbolistes per les carreteres dels voltants de la “ciutat esportiva” i escolta com discuteixen sobre les vacances, sobre els negocis que uns i altres tenen fora del futbol, alguns publicitaris i altres no, i també com, mig en broma mig seriosament, fan d’agent immobiliari amb Ralph Coates, un dels nous, un modest extrem fitxat del modest Burnley i per qui, encara, la capital és quelcom a descobrir. Davies manté, també, entrevistes personalitzades amb els futbolistes més destacats de l’equip, i amb la base de la confiança i posant en pràctica les regles de la bona entrevista periodística, descobreix aspectes que, avui en dia, difícilment farien públics molts jugadors. Especialment colpidor és el testimoni d’Alan Mullery. Aquest migcampista va acceptar la oferta dels Spurs per substituir el gran Danny Blanchflower i abandonar el Fulham; deixava, doncs, un club familiar on era un de les peces clau per anar a un club molt més gran on seria, si més no al principi, un més. Mullery confessa davant de Davies la tensió que li provocava que el públic de White Hart Lane li recordés dia sí dia també, generalment de forma poc gratificant, que ningú podria igualar Danny Blanchflower. Però el passatge més frapant arriba quan Mullery confessa que es va sentir sol, fins i tot, amb la seva família, que no va veure de bon grat que deixés la tranquil·litat del Fulham i li recordava aquest “error” cada cop que Alan Mullery tenia una actuació discreta, d’altra banda lògica, en els seus primers partits amb el Tottenham. Sentir un aficionat dir-li “Come on the tank!” (“vinga, tanc”) en anar a servir de banda en un partit a White Hart Lane va ser, afirma, l’esperó necessari per no caure en el desànim. Mullery, de fet, es va guanyar amb els anys certa fama de jugador malastruc: el dia en què estrenava braçal de capità al Fulham, en el lloc del lesionat Johnny Haynes, es va marcar un gol en pròpia porta. I en una de les seves primeres presències amb la selecció anglesa, contra Iugoslàvia, es va convertir en el primer internacional de la història de la selecció dels tres lleons en ser expulsat. Mullery va reaccionar amb visceralitat a les constants agressions dels iugoslaus i, quan va arribar a casa després del partit, la reacció dels seus éssers estimats va ser demolidora: “ets una desgràcia per a tota la família”. Aquesta punyent confessió és un dels moments més intensos de la lectura.
Amb la discreció del testimoni silenciós, Davies també desgrana les converses dels jugadors sobre els seus aficionats, i revela que se senten més còmodes amb els primers hooligans que no paren d’animar-los durant els partits que no pas amb els aficionats de tota la vida i l’actitud que en aquestes latituds nostres hem acabat descrivint com la del tribunero. Davies els explora tots dos: passa un dia amb els responsables del club oficial de seguidors dels Spurs, que tenen la seu just davant de White Hart Lane i que, en matins plujosos o de neu, reben desenes de trucades per saber si la bandera dels Spurs vola sobre la tribuna de White Hart Lane i, per tant, el partit es juga. Però també viatja amb aquests primers hooligans en un dels anomenats football specials, trens organitzats a propòsit per al desplaçament d’aficionats i que difícilment arribaven sencers al seu destí. L’escriptor sembla separar la massa en els líders de diferents grups, a qui deixa com els personatges veritablement perillosos, i la resta, individus gregaris amb qui fins i tot parla obertament de futbol (i només de futbol) durant el trajecte, però que tant a l’estació de sortida, com al comboi, com a l’arribada, esperen qualsevol mínima provocació, o el que ells considerin provocació, per iniciar les hostilitats. D’aquest capítol, de fet, es destil·la una de les crítiques que va rebre el llibre, reeditat en tres ocasions, d’ençà de la seva publicació. Tot i que per una banda el club no va mostrar-se del tot satisfet amb el que Davies va acabar recollint, el públic i els crítics van considerar que, tot i alabar l’obra, el periodista escocès va obviar informació de la qual segur que disposava però amb la qual no va voler comprometre ningú. Davies sembla, de fet, voler mantenir l’equilibri entre la necessitat de relatar la veritat i de presentar comportaments inèdits o desconeguts per al públic, però, d’altra banda, recordar que si pot viure aquesta experiència és gràcies al vist-i-plau que li ha donat el mateix Tottenham. Sense voler-ho potser, així, The Glory Game no és només un llibre de futbol, també és un llibre sobre el periodisme.
Davies era un seguidor del futbol. Joe McGinniss diríem que no, tot i tenir molts punts en comú amb l’escocès. El 1996, Joe McGinniss era un reputat escriptor i periodista nord-americà que, amb 26 anys, ja havia escrit un best-seller sobre el màrqueting a la campanya presidencial de Richard Nixon el 1968. Les seves obres posteriors, la majoria novel·les negres inspirades en casos reals, varen recollir tant d’èxit, incloses adaptacions per a la televisió, com polèmica. A més d’això, però, en privat, i segurament amb l’empenta definitiva del Mundial del 1994 al país de les barres i estrelles, McGinniss va desenvolupar una afició pel futbol que anava molt més enllà de l’esport. Tenia, també, la curiositat per tot el que l’envoltava. Després d’establir amistat amb el recordat Alexi Lalas, aquell estiu de 1996, McGinniss va tenir notícia d’un fet extraordinari que de seguida va voler convertir en un llibre: el Castel di Sangro Calcio, modest equip d’una petita població de 5.000 habitants del centre-sud d’Itàlia, havia aconseguit pujar a la Serie B. McGinniss es va traslladar durant un any a la regió de l’Abruzzo per seguir la temporada, el miracle, i escriure mentrestant The Miracle of Castel di Sangro. L’aproximació de McGinniss és molt menys profunda que la de Davies; tot i que la seva habilitat de novelista fa que sigui molt difícil deixar la història de banda, s’acostaria més al seguiment que pogués fer de la campanya un periodista que seguís l’equip habitualment, és a dir, amb proximitat amb els jugadors, amb el cos tècnic i amb els directius però sense entrar en molts dels escenaris en què Hunter Davies sí que va poder penetrar.
El llibre, volgudament o de forma innocent, acaba sent la crònica de la topada entre una cultura i una altra, entre una aproximació del futbol i una altra, entre els anglosaxons i els llatins. El que per als coneixedors del futbol d’aquestes latituds són fets als quals no donem cap importància o davant dels quals girem els ulls, per a McGinniss són matèria de comentari i de sorpresa. Certament, hi ha dos fets que marquen la temporada i que són extraordinaris; la mort de dos dels jugadors (Filippo Biondi i Danilo di Vincenzo) en un accident de trànsit, i la detenció d’un altre jugador (Gigi Prete) per tràfic de drogues, en un cas en el qual també va quedar imputat el president del club.
Altres aspectes, però, ens són més familiars. La figura del “propietari”, que ell descriu com la presenza occulta, un ésser sinistre, d’ulleres de sol permanents, cigar a la boca i guardaespatlles, carregat de calers, que mai es deixa veure, que fa i desfà al seu gust en el club, encara que per sota tingui un president de gestió i decisions discutibles. Però, sobretot, la situació que es dóna a l’última jornada de lliga i que és el sorprenent, per McGinniss, final del llibre. Havent-se salvat de forma matemàtica en l’última jornada guanyant 3 a 1 el Pescara, el Castel di Sangro no es juga res en l’últim partit de campionat. En canvi, el seu rival, el Bari, sí; ha de guanyar per aconseguir l’ascens a la Serie A. McGinniss explica no només com aquest últim partit es combina, com es diu a Itàlia, perquè “tutto il mondo resti contento”, sinó que també explica de primera mà la sensació d’indignació que l’envolta quan coneix que els jugadors a qui ha seguit durant tot l’any, amb qui ha travat amistat, de qui ha estat al costat en els bons moments i en els dolents, es deixen guanyar en l’últim partit. Això posa un final tempestuós a la història i McGinniss ha d’abandonar gairebé per cames Castel di Sangro, on va ser rebut com una peça més de l’espectacle que el club volia muntar aprofitant el seu mediàtic ascens a la Serie B.
I sí, això és un “spòiler” en tota regla, però amb certa justificació. Per començar, el llibre, publicat als Estats Units el 1999, no va ser publicat a Itàlia fins gairebé cinc anys després per Kaos Edizioni, una petita editorial de Milà especialitzada en llibres d’investigació periodística i de crítica al sistema. Aquesta editorial el venia com a llibre “censurat” tot i que, com es pot imaginar, res es va demostrar, però planava l’ombra de la censura o del mirar cap a una altra banda per no ensorrar il sistema. L’únic cert és que els directius del Castel di Sangro de l’època van acusar McGinniss de traspassar aquella línia que Hunter Davies, a The Glory Game, ni tan sols va fregar. Per al club, la hospitalitat i les facilitats que havien donat a McGinniss no s’havien correspost, ja no amb un relat amable, sinó amb passatges difamatoris sobretot referents a la famosa última jornada al camp del Bari.
Com altres vegades ha quedat dit, per desgràcia, cap d’aquests dos llibres ha estat traduït ni publicat ni en català ni en castellà. Una llàstima… o un esperó perquè algú es decideixi a tirar endavant una obra semblant amb un club del país. Encara que trobar les condicions amb què van treballar Hunter Davies o fins i tot Joe McGinniss, avui en dia, siguin absolutament irrepetibles.