Ara ja sabem que no hi haurà vaga, però en el moment en què em vaig posar a escriure, encara no es coneixia resposta sobre el judici en què una jutgessa havia de determinar si la jornada de Primera i Segona Divisió corresponent al cap de setmana del 2 i 3 d’abril es pot disputar. Resolució habitual d’aquestes latituds nostres, però que amaga al darrere una reivindicació que, poc a poc, va fent forat tot i tenir una base, com a mínim, discutible. La televisió, sembla dir la Lliga de Futbol Professional, és factor clau en el que ja es coneix com “escocització” de la Primera Divisió. El repartiment dels diners dels drets televisius no és just, el partit en obert perjudica els més petits, les diferències entre els grans i els “modestos” es van eixamplant, el peix que es mossega la cua, la bola que es va fent gran. Potser, però, és de justícia preguntar-se si és només la televisió la culpable de l’odi etern al futbol modern o del barçamadridisme dominant.
Temps era temps, tot i que fa només vint anys d’això (1990), que la Lliga de Futbol Professional va crear, segons s’extreu d’un treball del professor de dret administratiu de la Universitat d’Alacant Ramon Terol, una societat anomenada Promoción del Deporte perquè explotés els drets de retransmissió del futbol espanyol. Aquests drets van ser cedits a la FORTA (Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmiques), majoritàriament, amb cessions accessòries a Canal+ (que va introduir el partit en codificat) i TVE perquè retransmetés el futbol per a aquelles comunitats que no tinguessin televisió autonòmica. Dues televisions privades, Telecinco i Antena 3, van recórrer aquests contractes en creure que vulneraven la lliure competència; el Tribunal de Defensa de la Competència va donar-los la raó en un principi, però posteriorment l’Audiència Nacional va revocar aquesta sentència. Amb tot, Antena 3 va tirar pel dret i, mentre recorria al Suprem, va iniciar una política de fets consumats comprant paquets accionarials d’equips de la LFP i negociant amb ells l’exclusiva dels seus drets de televisió. Altres operadors es van sumar a una cursa al·legal a l’espera del que decidís el Suprem. La LFP, d’aquesta forma, es va veure empesa a acceptar que els clubs negociessin individualment els seus drets. Posteriorment arribaria la creació d’una societat (Audiovisual Sport) participada per les operadores que van acaparar els drets televisius en qüestió, bàsicament Sogecable (40%), GMA (Antena 3 i algunes cadenes autonòmiques, 40%) i TV3 (20%).
La competència va fer, així, que els drets s’encarissin. El preu del futbol a la televisió va augmentar exponencialment a mesura que els operadors anaven competint pels drets d’un o altre equip. Segurament les previsions varen ser exagerades, i les expectatives molt elevades. Però els clubs, un bon nombre si més no, van tenir la seva oportunitat de treure un contracte prou suculent com per poder construir plantilles compensades, potents, predestinades a grans aspiracions, sanejar l’economia del club i reconstruir-lo, fer base social i esportiva, cuidar les instal·lacions. El peix s’havia de poder mossegar la cua en sentit contrari.
N’hi ha prou, però, amb agafar les guies de la lliga d’aquells anys per veure que els clubs van ser majoritàriament incapaços de gestionar correctament aquest manà digital que els arribava des de les televisions. La temporada 96-97, la primera en què entrava en vigor la negociació individualitzada dels drets, el FC Barcelona certament va incorporar jugadors de primera línia com Ronaldo, Luis Enrique, Blanc o Vítor Baía. El Reial Madrid, que seria campió, va fer el mateix amb Mijatovic, Suker, Seedorf o Roberto Carlos. El Deportivo va saber negociar un contracte televisiu interessant, que li va garantir l’equivalent a uns 12 milions d’euros per temporada, i va fitxar Rivaldo, Naybet o Kouba, que havia destacat amb la República Txeca en l’Eurocopa tot i que després no va triomfar. Però també va fitxar Madar. O Martins. El Betis va incorporar Finidi George, que va marcar una època a Heliópolis. En canvi, ningú recorda que van fitxar també Virgilio Ferreira, un davanter peruà del Cerro Porteño de qui, segurament, qui llegeix no havia sentit a parlar fins que han llegit aquest article. I al València, coses del futbol, li va sortir molt millor el “Piojo” López i portar Karpin de la Reial Societat que no pas el retorn, no pas barat, de Romário da Souza.
Tot i que la oportunitat va ser per a tothom, doncs, no tothom la va saber aprofitar. El Celta la va encertar amb Mostovoi i Revivo, però la va espifiar amb Dutuel (no Dutruel, el porter, sinó Dutuel), que havia brillat amb el Bordeus dels Zidane o Dugarry. A l’Espanyol, Nenad Pralija i Nicolas Ouédec no van millorar Raducioiu (que havia marxat al West Ham) o Brnovic, incorporacions d’anys passats. L’Hércules, que va acabar baixant, va efectuar una renovació sagnant; totes les baixes van ser de jugadors espanyols, i van incorporar estrangers de passat borrós i rendiment dubtós com l’austríac Peter Artner, el peruà Flavio Maestri o l’italià Damiano Longhi. El Logronyès va ficar la seva cullerada fitxant un japonès, Nobuyuki Zaizen. La Reial Societat va trobar un ídol en Darko Kovacevic, que estava jugant a Anglaterra, però no en Hakan Mild, que venia del Goteborg. El Sevilla, que va acabar baixant, tampoc va poder aprofitar al cent per cent la parella de grecs: Tsartas va destacar, però Marinakis no, ni tampoc el davanter croat Ivica Mornar, ni el migcampista argentí Christian Colusso. A l’Sporting, Ronald Gómez va ser un fracàs: 2 gols en 21 partits. I molts equips dels més modestos van continuar fitxant molts jugadors de perfil baix, com Goran Saula o Chiba Saib al Compostel·la o Igor Gluscevic i Carlos Duré a l’Extremadura. I vostès recorden un tal José Christiano Pinheiro de Araújo, brasiler, que jugava al Valladolid? Doncs també venia a “la Lliga de les Estrelles”, representa.
Si volen, la temporada següent (97-98) els la faig alfabètica, com sortien abans els jugadors a les guies del Marca. Qui recorda Abeijón (Ràcing de Santander); Andersson (del Tenerife, porter); Bassir (Deportivo: lo más parecido a Futre en sus primeros años, deia la guia); Ciric (Barcelona); Domingos (Tenerife); Félix Hernández (Valladolid, veneçolà); Iván Gabrich (Mèrida); Álvaro Gutiérrez (Valladolid); Ronnen Harazi (Salamanca); Hugo Porfírio (Ràcing); Kucharski (no el llegendari basquetbolista català, sinó un polonès de l’Sporting); Lemoine (Espanyol); Morigi (València); Sizwe Motaung (Tenerife); Palhinha (Mallorca); Podbrozny (Mèrida); Smeets (Salamanca)… i uns quants més que ens deixem. Aquells anys, la revista Don Balón va publicar una secció en què intentava analitzar els fitxatges que anaven arribant de tots els racons del món a la lliga espanyola. Els valoraven amb una qualificació d’una a cinc estrelles en funció del que creien que podien aportar a l’equip. Pocs van passar de tres, la nota majoritària que s’enduien aquells jugadors discrets o, com passava sovint, de qui no es comptaven gaires referències.
Al marge del factor nostàlgic, tota l’enumeració anterior vol recordar que és habitual buscar un boc expiatori quan es comet una errada. En tots els clubs hi ha hagut males inversions i càlculs mal fets en temporades en què televisions i espònsors han pagat religiosament. L’ensorrament del Barça de Gaspart no es pot dir, segurament, que fos per culpa d’un contracte televisiu poc generós. I també hi ha hagut clubs que han sabut trobar jugadors interessants sense ser els més beneficiats del pastís televisiu; el Sevilla pot ser-ne un exemple força representatiu. Es va establir d’una forma molt ràpida una equació molt senzilla: diners equival a fitxatges, i en molts casos la inversió en una base social i esportiva sòlida per encarar el futur va ser escassa. D’altra banda, si mirem el repartiment dels campionats de Lliga al voltant de les estructures de repartiment televisiu, no observarem grans diferències en els resultats. Les lligues de la Reial Societat i l’Athletic Club, el trencament del barçamadridisme, van arribar del 1980 al 1984, època d’una única televisió i, lògicament, a les beceroles de tot el món dels drets bastit més tard. Amb la gestió centralitzada de la LFP, de 1990 a 1996, el Barça va guanyar quatre lligues, el Reial Madrid una i l’Atlètic de Madrid una més. Ja amb el model individualitzat, el Barça i el Reial Madrid s’han repartit 11 de les últimes 14 lligues, i hi ha hagut espai per a un triomf del Deportivo i un altre del València. Ara mateix, i ja sumant-hi el campionat 2010-11, podem comptar amb un període de set anys consecutius de duopoli Barça- Madrid; però hi ha períodes d’aquest duopoli, millor o pitjor repartits, que van de 1985 a 1994, o de 1956 a 1965, fins i tot.
D’altra banda, és difícil associar resultats esportius puntuals al dimoni de la petita pantalla. És culpa de la tele que el Sevilla perdés amb l’Sporting Braga a la prèvia de l’actual Champions, quedant-se així sense una important injecció econòmica? Quina culpa té la tele en què el Celta i la Reial Societat baixessin a Segona Divisió poc després de viure aventures de Champions ja en la dècada dels 2000? I el Mallorca? Quin va ser el factor televisiu que va fer que el Molde noruec deixés els mallorquinistes fora de la seva primera Champions? Per què després de la seva primera i única participació a la màxima competició europea (2001-02, eliminats a la fase de grups amb 9 punts) no van tornar a places europees fins la temporada passada (i no han pogut disputar l’Europa League per decisió del Comitè de Control i Disciplina de la UEFA)?
El 2002, es van registrar els primers intents de tornar a crear una comissió per vendre els drets televisius de forma conjunta, a través de la lliga. En aquell moment, els clubs es repartien 40.000 milions de pessetes a l’any, molt per sobre dels 7.000 que s’havien repartit fins l’arribada de les plataformes digitals. Des d’aleshores ha planat contínuament la recuperació del “model anglès” de gestió dels drets, però mai s’ha fet el pas endavant. En canvi, el que no ha planat fins que no ens ho hem trobat tots als morros és quelcom que queda fora de l’estricta negociació dels drets de televisió, i és la creixent polarització a la premsa esportiva. Des d’uns anys ençà, i accentuat aquesta temporada per la presència als dos gegants del futbol espanyol, tant a la banqueta com a la llotja, de gent amb una personalitat marcada o amb potents xarxes de poder com Joan Laporta, Florentino Pérez o José Mourinho, els diaris s’han omplert dia si dia també amb una batalla constant entre Barça i Madrid que s’allarga durant tota la temporada. El balanç de la jornada sempre comença observant la distància en punts entre el Barça i el Madrid, independentment que hi hagi un altre equip pel mig. Durant la setmana, el periodisme “de declaracions” acapara les pàgines dels diaris, i tant se val si des d’un dels dos bàndols (en aquest cas el Barcelona) s’intenta no tornar el cop del rival; la resposta pot venir des d’un altre club que, per ser-ne el pròxim rival o per qualsevol altra circumstància, entra a respondre l’últim estirabot de Mourinho, com en el cas Preciado. Potser corregir això, i agafar consciència del fet que el campionat és coral, que els moments més intensos es poden trobar en tots els estadis i que de tant en tant algun secretari tècnic d’un club teòricament de mitja taula l’encerta de ple en la confecció de la plantilla, seria un primer pas. En tot cas, mentrestant, els clubs també continuaran mancats d’autocrítica en la gestió, sobrats de lleugeresa en els balanços i buscant bocs expiatoris. Però la culpa, clar, continuarà sent de la tele.
Denú Molehands
31/03/2011 14:17
Trobo injust que hagin de competir contra equips que tenen pressupostos 50 o 100 cops més alts.
Voleu emoció? Per una banda, Lliga Europea de clubs cada cap de setmana. I per l’altra, en dimarts o dimecres, lligues estatals amb els equips menors.
El que guanyi la lliga estatal, l’any següent te lloc per disputar un playoff en el que el guanyador te plaça a la Lliga Europea.
I el guanyador de la Lliga Europea es decideix també en un play off de 8 equips. Playoff que es juga cada juny en una sola ciutat, en una espècia de “minimundial” èpic.
Els barcelonistes tornaríem a jugar contra equips que hi ha possibilitats reals de perdre i per tant, sensació de triomf si guanyem.
El futbol és emoció, i a la LFP el 90% dels partits son un tràmit gairebé burocràtic pels equips grans. Pels equips que importen.