El romanticisme ha estès la teoria que, quan s’anava a veure futbol anys enrere, sempre plovia i els camps sempre estaven enfangats. Qualsevol investigació meteorològica ens diria, segurament, que no era cert, però tot i així, els primers batecs del futbol modern ens van portar, entre altres coses, la instal·lació de la gespa artificial. Trenta anys després de la primera instal·lació, l’anomenada “gespa d’última generació” ha rebut l’aprovació de les principals institucions del futbol i, sobre gespa sintètica o mixta s’hi han jugat partits de competicions europees i, fins i tot, partits de seleccions. Però abans d’arribar a la situació d’avui en dia, en què fins i tot els estaments futbolístics recomanen l’utilització de la gespa artificial per indrets amb situacions climàtiques extremes, el camp de plàstic va haver de passar per una llarga travessia i fins i tot per uns anys en què la seva inviabilitat semblava indiscutible.
La gespa artificial havia aparegut en els grans estadis de futbol americà i de beisbol als Estats Units. L’Astrodome de Houston, el 1965, es va convertir en el primer estadi del món a disposar de gespa artificial. La funció “climàtica” de la gespa sintètica de seguida va permetre una ràpida extensió en molts estadis nord-americans durant els anys 70. I, de fet, va ser el que erròniament va fer creure a diversos clubs de futbol anglesos que podia ser una solució per deixar enrere la llarga llista de partits suspesos pel mal temps o per males condicions del camp que es donaven cada temporada. A mitjans dels setanta, per exemple, Stamford Bridge, el camp del Chelsea, presentava un aspecte lamentable, molt pitjor del que José Mourinho podia haver imaginat en els seus somnis més humits. Aquest clip, tot i que borrós, permet veure un camp amb els fons oberts (no com en l’actualitat) i amb més terra que gespa:
http://www.youtube.com/watch?v=77zMhkKLFoM&feature=related
El que no van tenir en compte els clubs anglesos és que la primera gespa artificial, de nom comercial Omniturf, no havia estat dissenyada pensant en els camps de futbol. Tot i així, el 1981, el Queen’s Park Rangers va decidir treure la gespa natural del seu estadi de Loftus Road, vendre-la a trossos als socis i a tothom que tingués interès en aquesta peça de memorabilia, i instal·lar-hi el plàstic. Els Rangers tenien la fama de tenir una de les pitjors gespes de la lliga i, fins i tot, els seus aficionats creia que un tapís verd molt millorable havia ajudat a què el QPR de mitjans dels 70 (vegeu l’article Com descobrir un equip) no aconseguís títols de rellevància. Els directius del QPR, a més, van intentar veure l’aspecte econòmic de tot plegat. Tenir una superfície de gespa artificial permetia llogar-lo a equips de la zona que tinguessin partits suspesos pel mal estat de la gespa, i a més, també permetia convertir Loftus Road en un recinte multifuncional per a tot tipus de concerts i activitats esportives.
El QPR va estrenar la gespa artificial la primera jornada de la lliga 1981-82. El llavors mànager dels Rangers, Terry Venables, va contestar la controvèrsia que el camp havia provocat en les primeres retransmissions televisives des del que ja tothom coneixia com a “plastic pitch”: “hem tingut lesions molt greus jugant en camps de gespa natural. Aquest camp s’assembla moltíssim a la gespa de veritat i la pilota hi corre amb més velocitat”. I, certament, en els primers partits es va poder comprovar que, mentre la pilota anava per terra, la velocitat de circulació de l’esfèrica augmentava. Però, al mateix temps, els retrets van ser molt superiors als avantatges. Quan la pilota botava, la seva trajectòria es feia gairebé imprevisible. “Molts partits no es podien ni veure“, recorden als fòrums d’Internet seguidors nostàlgics del QPR. La fibra sintètica, en realitat, era molt més dura i abrasiva que la gespa natural, i les paraules “rascades” i “risc de lesions” van començar a ser moneda comú. Heus ací, extret també de You Tube, el resum d’un partit entre el QPR i el Blackburn, d’aquesta temporada 1981-82, en què s’aprecia el comportament de la pilota en el nou “invent”.
http://www.youtube.com/watch?v=aOfTYJTN9Uc
Paradoxalment, el primer partit a casa del QPR en la nova superfície va ser una derrota, 1 a 2 contra el Luton Town. Així, quatre anys després i creient encara que hi havia més a guanyar que no pas a perdre, el Luton es va convertir en el segon equip que instal·lava gespa artificial al seu estadi, Kenilworth Road. La superfície era lleugerament diferent a la de Loftus Road, i a jutjar per aquest resum de la BBC d’un partit de Copa contra el Swindon Town, era encara més ràpida que la seva predecessora, amb un tamany dels “brins de gespa” encara més curt que el de l’estadi dels Rangers.
http://www.youtube.com/watch?v=A51t7si38W0
Els altres dos clubs que van instal·lar gespa artificial als seus camps a mitjans dels anys 80 van ser el Preston North End, a Deepdale, i l’Oldham Athletic, a Boundary Park. Curiosament, en aquest últim cas, la instal·lació de la moqueta va coincidir amb una de les millors èpoques esportives del club, dirigit per Joe Royle, de manera que aquell conjunt es va guanyar l’apel·latiu de “Fantastic in Plastic”. Aquí sota, un dels últims partits jugats en gespa artificial a Boundary Park, el 1991.
http://www.youtube.com/watch?v=O2kVAxe3154
De fet, la majoria dels últims partits en gespa artificial al Regne Unit es van jugar a principis de la dècada següent. Ja el 1988, el QPR havia decidit fer el mateix que set anys enrere, però amb la gespa plàstica: retirar-la del camp, vendre-la a trossets als seus socis i tornar a la gespa natural. Dins d’Anglaterra, molts entrenadors van expressar de forma clara i repetida les seves queixes sobre la superfície sintètica quan els tocava enfrontar-se a un equip que en tenia. La UEFA i la FIFA van prohibir que es disputés qualsevol partit de les seves competicions en gespa artificial. I, el 1991, la Football League també va ordenar que tots els partits sota la seva jurisdicció es tornessin a jugar sobre gespa natural. L’experiment anglès havia durat deu anys i s’hi havia llençat una bona suma de lliures, més tenint en compte que alguns clubs com l’Oldham van renovar la gespa artificial uns anys després de la seva instal·lació.
Paradoxalment, en el mateix any que Anglaterra prohibia la disputa de partits en gespa artificial, a Catalunya s’inaugurava el primer terreny de joc d’aquesta superfície al nostre país. El municipal “Xevi Ramon” de Vilassar de Mar va obrir les portes el maig del 1991 amb la moqueta per superfície de joc, i de fet, allà s’hi va disputar la final de la Copa Catalunya del 1994. Una final que, per cert, podria passar als annals del futbol mundial per dues raons: per la superfície de joc, encara prohibida per les institucions internacionals, i perquè una competició nacional la va acabar guanyant, a la tanda de penals, un equip de fora del país on es jugava, encara que el Futbol Club Andorra estigués inscrit a la Federació Catalana de Futbol des de la dècada dels quaranta. Altres poblacions, com ara Premià de Mar o Blanes, van seguir el camí de Vilassar, i de fet el camp dels Pins de la localitat blanenca, de titularitat municipal, encara conserva la gespa artificial anomenada, de forma eufemística, “de primera generació”, cosa que ha provocat no poques queixes tant per part del club blanc-i-blau com dels seus rivals.
Va caldre esperar fins a la dècada del 2000 perquè la veritable revolució de la gespa artificial es fes realitat. Les investigacions per produir una superfície el més semblant possible a la gespa van continuar i tant la FIFA com la UEFA les van començar a supervisar des de principis de la dècada. Ja la gespa artificial de “segona generació”, instal·lada encara en molts camps de Catalunya (com el del Guíxols o el de la Gramenet) i amb una vida d’uns deu anys havia millorat notablement les condicions de joc i havia eliminat el perill de rascades que tant aterria els jugadors, gràcies a la introducció d’una base de cautxú que mantenia dretes les fibres. A partir d’aquesta base, es va desenvolupar la gespa d’última generació, que és la que actualment s’instal·la a tots els estadis del món que vulguin fer el canvi. Canvis que, fins i tot, es donen en zones on teòricament, la pluviometria i el clima haurien de permetre un correcte creixement i estat d’un camp de gespa natural, com ara Vic, Figueres o Manlleu, però la utilització massiva del camp que permet la gespa artificial, en estadis normalment de titularitat municipal i utilitzats per diversos clubs, ha aconsellat aquesta opció. En altres casos, com és el cas d’Olot, s’ha mantingut la gespa natural al principal recinte de la ciutat però s’han construït camps de gespa artificial per a entrenaments o clubs de futbol de base.
Així, la temporada 2005-06, la FIFA va permetre que es disputessin partits de qualsevol competició sobre camps amb una gespa artificial homologada per l’estament director del futbol mundial, si bé amb reserves. Per exemple, va autoritzar, donades les condicions climàtiques, que el partit de classificació per a l’Eurocopa del 2008 entre Rússia i Anglaterra, jugat el 17 d’octubre del 2007 a l’estadi Luzhniki de Moscou, es jugués sobre gespa artificial. En canvi, per la final de la Lliga de Campions disputada el 2008 al mateix estadi, va ordenar que s’instal·lés gespa natural només per a aquell partit, ja que no es donaven les condicions climàtiques que obliguessin a instal·lar gespa artificial. A l’Estat Espanyol, la temporada 2006-07, el Vecindario de Gran Canària va rebre l’OK per disputar els seus partits de la Segona Divisió en el seu modest estadi, de gespa artificial. Només va durar una temporada a la categoria, això sí.
Les crítiques continuen, entrenadors i jugadors professionals asseguren que la gespa artificial continua sent molt més propensa a les lesions que la natural. Però un cop a can Blatter hi han posat fil a l’agulla, i fins i tot han designat ja diverses empreses homologades per a la instal·lació de la gespa artificial, ja no sembla haver-hi marxa enrere, i el futur del futbol és cada cop més plàstic.
Ferran Vital
29/06/2011 16:07
Un article molt interessant!
Certament la gespa artifical pot semblar la panacea per a un país sec com el nostre, gens propici al manteniment de la gespa natural, que costa una bona morterada de calers. Però el curiós del cas és que el debat sobre gespa natural o artificial no és patrimoni del futbol, el debat és ben viu a altres esports.
Al món del rugbi ja fa anys que s’utilitzen camps de gespa artificial en països mediterranis (ja que a les illes, és molt fàcil mantenir un camp de gespa natural). En aquest sentit, al Top 14 de França equips com el Stade Tolousain i la USAP utilitzen camps de gespa artificial per a entrenar, però mantenen la gespa natural per jugar. Tot i això, a la IRB li sembla bona idea, això de jugar a camps de gespa artificial: http://www.espnscrum.com/premiership-2010-11/rugby/story/128904.html
Personalment prefereixo la gespa natural, però atribuir lesions a la gespa artificial em sembla fora de lloc. Un pretext com el del Depor fa uns anys a la copa del rei contra L’Hospi. Si hi ha milions de nens i adults de diversos esports que juguen a camps de terra o ciment, per què un grapat de milionaris no es pot deixar la pell en un camp de gespa artificial?
Salut i felicitats pel blog!!