A la foto: Antonio Duran Duran dirigint un entrenament del Malmö el 1971. La foto és manllevada de sydsvenskan.se. Per a la redacció d’aquest article també s’han utilitzat dades de bdfutbol.com.
Perdoneu-me que comenci en primera persona. No arribo a la sola de la sabata dels grans especialistes en futbol internacional que hi ha en aquest país, un dels quals dirigeix les pàgines d’esports d’aquest diari. Però tinc una debilitat per les fases prèvies de la Lliga de Campions. No només és perquè mantenen el format “romàntic” de la competició, amb eliminatòries directes d’anada i tornada. En les quatre fases que precedeixen la lligueta, hom hi pot seguir un munt d’històries interessants. Per exemple, el fracàs d’un històric del futbol europeu com el Glasgow Rangers, que ha obert un cop més el debat de la competitivitat del campionat escocès en relació als seus homònims del continent. La trajectòria del Shamrock Rovers irlandès, que s’ha quedat a dos passos d’entrar a la fase de grups i protagonitzar una de les grans sorpreses de la història de la competició. O aquells equips remots que poden evocar viatges fets o per fer, com el Flora de Tallinn, el Pyunik d’Erevan, l’Skënderbeu albanès o el Dacia Chisinau, només per esmentar-ne alguns.
Quan la feina comporta acostar aquestes fases prèvies a l’audiència, toca documentar-se per descobrir aquests equips, la seva història i els detalls dels seus jugadors, esportius i personals, per intentar fer més agradable el visionat d’uns partits que segurament, per a l’espectador mig, no resultarien atractius. Descobrir, per exemple, que el jugador del Maccabi Haifa Wiyam Amasha és de l’ètnia dels drusos, nascut als Alts del Golan, i que no té passaport sinó un document de viatge israelià que l’obliga a sol·licitar un visat cada cop que el seu equip fa un desplaçament a l’estranger, i que no li permet ser internacional per al país hebreu.
Un d’aquests treballs de documentació em va portar al Malmö. Fins ara, el nom d’aquest equip suec havia quedat inscrit als llibres d’història del futbol europeu només una vegada, el 1979. Sota la direcció de l’anglès Bob Houghton, el Malmö va sucumbir en la final de la Copa d’Europa davant el Nottingham Forest de Brian Clough i de Trevor Francis, el jugador que marcaria l’únic gol de la final. Era el mateix any en què Barcelona i Fortuna de Düsseldorf jugaven la final de la Recopa i que el Borussia Mönchengladbach i l’Estrella Roja de Belgrad es disputaven la final de la Copa de la UEFA. El Malmö és també el club on va créixer un dels davanters més controvertits del futbol europeu actual, Zlatan Ibrahimovic. Però la gran sorpresa referent al Malmö arriba quan hom repassa la seva llista d’entrenadors i descobreix que, durant vuit anys (1964-1971), el Malmö va estar dirigit per un tècnic que venia de l’Estat Espanyol. Un tècnic que va aconseguir, en vuit temporades, quatre lligues sueques i tres segones posicions.
De seguida els sentits s’activen, però, quan en buscar més detalls sobre la vida d’Antonio Duran Duran, el tècnic que encara ostenta el rècord de campionats guanyats amb el Malmö, descobreixes que Duran, nascut el 19 d’agost de 1924 i mort l’11 de gener de 2009, era català. I més concretament, de la Selva. I més concretament, d’Arbúcies.
Amb tot, Duran només va viure a Catalunya els primers deu anys de la seva vida. A aquella edat, es va traslladar amb la seva família a La Laguna, segona població en importància de l’illa de Tenerife, i allà fou on va començar a jugar a futbol. Tenia un germà, Roberto, que va jugar i destacar amb el veí equip de la UD Tacoronte i que va formar família a les Canàries. Si bé va cridar l’atenció d’un equip de l’illa de Gran Canària, l’Hespérides de Las Palmas, on també va militar, el primer equip com a professional d’Antonio Duran va ser el Còrdova, on es va especialitzar com a interior dret. Les seves bones actuacions el van portar, quan tenia 24 anys, a l’Atlètic de Madrid. És habitual, de fet, que moltes històries dels “colchoneros” identifiquin erròniament el jugador com a cordovès. Això sí, a Tenerife identifiquen encara els germans Duran com a laguneros i, si bé en recorden el seu barcelonisme militant, he d’admetre que enlloc he pogut trobar informació que em pugués il·lustrar sobre el motiu que va dur la família a instal·lar-se a les Canàries o, fins i tot, si la família en realitat tenia origen canari i Antonio Duran va néixer a Arbúcies accidentalment. (L’ambigüitat del cognom Duran, que existeix també en la forma castellana Durán, complica encara més les coses.)
No era aquell en què va jugar Duran un “Atleti” qualsevol. En els tres anys en què va jugar al vell Metropolitano, Duran va col·leccionar dues lligues i una copa Eva Duarte, si bé el seu protagonisme va ser escàs, en una plantilla on hi havia estrelles com Larbi Ben Barek. A més, segons recullen els diaris de l’època, no va tenir gaire sort amb les lesions, sobretot en la seva primera temporada. Va disputar tretze partits de lliga però, això sí, va marcar set gols, en una època en què els guarismes eren molt més generosos que els actuals. Els seus dos últims anys de jugador els passaria a l’Oviedo, però si bé a la vora del Manzanares no havia deixat petjada esportiva sí que hi va plantar la llavor que el portaria a una fructífera carrera escandinava.
A l’Atlètic de Madrid, Duran tenia un company suec, de nom Henry Carlsson, de malnom “Smiley”. Carlsson, que havia jugat a l’AIK Solna i a l’Stade Français, es va endur a Madrid una mainadera de nom Ulla, que es convertiria en l’esposa del futbolista. Així, gairebé al mateix temps que Salvador Espriu glossava les excel·lències del nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (a Assaig de càntic en el temple, 1954), Duran feia el pas de penjar les botes i allunyar-se encara més de la seva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria.
Ja a Suècia, Antonio Duran va començar entrenant un equip modest, el Wifsta-Östrand. Tres anys després de la seva arribada, però, el 1958, Duran passaria a dirigir el Sandvikens IF, avui en dia ensorrat a la quarta divisió sueca i amb l’únic mèrit de ser el club formador del migcampista del Lió Kim Källstrom. Quan Duran hi va arribar, però, vivia els seus anys daurats a l’Allsvenskan, la màxima categoria del futbol suec. Duran va començar adoptant l’estil universal de l’època, la WM, amb tres defenses, dos migcampistes de caràcter defensiu, dos de caràcter ofensiu (considerats, de fet, davanters) i tres puntes, amb dos extrems i un davanter centre. El tècnic català, però, va entrar en contacte amb el 4-2-4 que la selecció del Brasil va començar a utilitzar a finals dels 50 i a principis dels 60, i que va exhibir a tot el planeta en el mundial de Xile de 1962. Aquest va ser el sistema que Duran adoptaria al seu segon equip a Suècia, l’Atvidabergs, i posteriorment al Malmö, on va arribar el 1964.
A part de la novetat tàctica, els jugadors del Malmö també van topar, a l’inici, amb els mètodes d’entrenament d’Antonio Duran. Les sessions eren molt físiques i el tècnic català obviava les circumstàncies meteorològiques sovint. Krister Kristensson, un dels jugadors d’aquella època, va explicar al diari local “Sydsvenskan” que “l’arribada de Duran va ser quelcom de revolucionar. Fins al moment, als hiverns no entrenàvem gaire dur. Com que no era gaire més gran que nosaltres, era habitual que prengués la iniciativa als entrenaments”. Amb tot, Kristensson recorda que a vegades, en un dels habituals exercicis que consistia en fer voltes al principal parc de Malmö, sortia amb força, deixava els jugadors enrere i després agafava una drecera cap al punt de partida, on tot i així arribava esbufegant. Els jugadors pensaven que realment era un portent físic fins que van descobrir el tripijoc. “De fet, Duran era un entrenador que tenia una relació molt distant amb els jugadors, i per això penso que el que vam aconseguir va ser extraordinari. Ens duia a fer la pretemporada a Tenerife i allà semblava que s’apropava una mica més als jugadors, però un cop de tornada a casa, tot tornava a ser normal”, recorda Kristensson. A un fòrum de veïns de la localitat de Tacoronte, on es va establir la família Duran, un veí assegurava que havia viatjat a Suècia i havia tingut la oportunitat de veure un partit del Malmö dirigit per Duran. “Es dirigia als jugadors en suec, però a l’àrbitre li deia el nom del porc en castellà”, assegura.
Els bons moments cal gaudir-los perquè sempre solen tenir un final. I aquest, per a Antonio Duran, va arribar a la dècada dels 70. Després de vuit anys a Malmo, el 1972 es va incorporar al Djurgarden, però amb un balanç de 30 partits guanyats, 18 empatats i 26 perduts, va ser incapaç de repetir l’èxit anterior i, com a molt, va assolir una tercera posició al campionat de 1973.
El 1975, als 51 anys, Duran va haver d’abandonar prematurament la banqueta. Un vessament cerebral va fer que els metges l’aconsellessin allunyar-se de l’activitat futbolística, i si bé va continuar gaudint del futbol, ho va fer només com a aficionat. El 2007, un altre vessament cerebral va acabar d’agreujar l’estat de salut de Duran, que va morir a casa seva, a Akersberga, a la rodalia d’Estocolm, als 84 anys, envoltat de la seva esposa i els seus fills, nascuts ja tots ells a Suècia. Duran va marxar amb el mateix silenci que, fins ara, cobria la seva història al país que el va veure néixer.