Autor
Jordi Sunyer. Dels quatre ítems que us donaré per presentar-me, un l’he pogut triar jo i els altres tres no, però al cap i a la fi, van interconnectats.
No he pogut triar dir-me Jordi Sunyer, tampoc el ser de Sant Feliu de Guíxols, i m’atreveixo a dir que tampoc ser del Guíxols. Si et porten amb el cotxet fins al vell camp de la carretera de Palamós, el teu avi és president i el teu pare directiu (i la mare no té més remei que menjar pilota), ser de l’Ateneu ja no t’ho pots treure de sobre. Sí que vaig triar, en canvi, ser periodista. I aquí és on una cosa lliga amb l’altra. Des que vaig intentar a atrevir-me amb aquesta feina, d’alguna manera o altra sempre he estat en contacte amb allò que alguns, des de les alçades i a vegades mirant per sobre l’espatlla, anomenen “infrafutbol”.
Primer, en els mitjans locals, el setmanari Àncora i Ràdio Sant Feliu, seguint desventures en blaugrana. Aquí és on vaig aprendre, entre moltes altres coses, que parlar dels equips que els teus destinataris tenen al costat de casa pot ser, també, molt desagraït. L’oient, l’espectador, el lector, sent que el punxes gairebé físicament si dius quelcom de l’equip del barri, o del poble, que no els agrada. Crec que més que amb els equips “grans”, menys tangibles, més eteris.
Després, mentre feia la carrera a l’Autònoma i posteriorment, m’han deixat parlar de la resta del futbol “de Segona per avall” en diferents mitjans: la Cope (amb Ricard Vicente), Ràdio Costa Brava i més tard Ona Catalana (amb en Francesc Sánchez Carcassés i en Jaume Mullor), i, des del 2003, a TV3. No us enfadeu si em deixo algú.
M’agrada llegir, però no llegeixo novel·les. Penso que el futbol té una cultura gairebé infinita al seu voltant, amb milions d’històries que brollen de qualsevol camp i que se’m van presentant de tant en tant en forma de llibre o de documental o de pel·lícula, des dels llibres del centenari de l’Europa o del Sant Andreu, passant per “The Damned United” de David Peace o “The Glory Game” de Hunter Davies, fins a “Forza Bastia” de Jacques Tati, un perfecte exemple d’utilització del llenguatge cinematogràfic que em va regalar el cap d’esports d’aquest diari, el mateix que m’ha proposat contactar amb els que em vulgueu llegir.
Aquest univers, amb preferència per a la història (i l’actualitat) del futbol del nostre país, és el que vull compartir amb vosaltres. I n’anirem arrencant bocins setmana a setmana, com el taquiller que arrenca la tira amb els deu números del sorteig de la panera en tants i tants camps de Catalunya.