Opinió

El dia de les eleccions no acostumo a fer acte de presència al col·legi electoral per allò que la utilitat marginal del meu vot tendeix asimptòticament a zero. En conseqüència, si fos ciutadà francès dedicaria aquest cap de setmana a qualsevol altra activitat abans que a participar de la fête de la démocratie per escollir el proper president de la République.

Altra cosa, ben diferent, és que tingui un candidat predilecte i que aquest candidat resulti ser el socialista François Gérard Georges Hollande.  A diferència de l’altre candidat socialista, Nicolas Paul Stéphane Sarkozy de Nagy-Bocsa, Hollande duu en el seu programa electoral una seixantena d’interessants propostes dignes de consideració.

Així, per exemple, destaquen les anomenades polítiques “d’estímul al creixement”.  La primera proposta (p.1) consisteix a crear una banca d’inversió de titularitat pública per promoure l’economia regional, posant èmfasi en projectes socials i solidaris. No s’esmenten exactament quins projectes socials i solidaris es durien a terme, però tot apunta que es tractaria d’un Plan-E a la francesa, destinant sàviament els recursos a les prometedores energies renovables i a joves tocats del bolet. Un altre compromís és construir 2.5 milions d’habitatges (p.22) i que un milió dels ja existents disposin d’un correcte aïllament tèrmic a càrrec de l’Estat (p.43). Se subratlla que gràcies a les tasques d’aïllament tèrmic es crearien milers de llocs de treball. Em pregunto per què Monsieur Hollande ha escollit reforçar l’aïllament tèrmic dels habitatges en comptes de fomentar la  plantació de remolatxes, però la perspicàcia del candidat s’escapa a la meva comprensió. Per cert, molt ben trobada la idea de garantir l’accés al gimnàs a tota la població (p.40).

Pel que fa al mercat laboral, figuren propostes com augmentar les cotitzacions socials a les empreses que creen llocs de feina poc remunerats (p.24) i aprovar una llei per sancionar les companyies en què no hi hagi paritat salarial entre homes i dones (p.25). És de calaix que si s’obliga a les empreses a incrementar les cotitzacions socials d’aquests treballadors… les empreses contractaran més treballadors! Oh wait. I també és ben sabut que si s’amenaça a les empreses a augmentar els salaris de les dones… es contractaran més dones!  Oh wait again.

Però com pensa finançar el geni Hollande totes aquestes magnífiques ocurrències alhora que pretén reduir el dèficit públic al 3% (p.9)? Per la banda d’augmentar els ingressos planteja crear una taxa sobre totes les transaccions financeres (p.7) que, òbviament, faria augmentar la inversió estrangera en territori francès. A més, proposa acabar amb les exempcions fiscals sobre l’impost a les grans fortunes (p.9) i pujar els impostos a les classes més riques (p.15). Suposo que aquí estava pensant a evitar la fugida massiva de capitals. Per la banda de reduir la despesa, l’ÚNICA proposta que apareix en el programa és rebaixar un 30% la remuneració del president de la República i dels seus ministres (p.47). És important donar exemple.

A la jovenalla catalanista li agradarà saber que el candidat s’ha compromès a ratificar la carta europea de llengües regionals i minoritàries  (p.56). A més d’un brillant economista, és un home sensible al fet diferencial.

Aquest reguitzell de propostes destinades a multiplicar la despesa, posar traves a la contractació i augmentar els impostos és la perfecta bomba de rellotgeria que estàvem esperant els qui creiem en el desmantellament de la Unió Europea. Què millor que un inassumible rescat de França per acabar d’una vegada per totes  amb el constructe de les elits europees? Puf! Vareta màgica. Default fracès, goodbye EU. Menys regulació, menys funcionaris, menys retòrica europeista, més llibertat.  Preguntin als suïssos.

Per això, aquesta vegada, el meu candidat serà François Hollande.

La discussió generada al voltant del projecte Eurovegas ha esdevingut pròpia de la sobretaula d’un centre penitenciari. Aquest fet no hauria de sorprendre tractant-se d’un debat originat a Catalunya, però el grau de sordidesa assolit demana quatre ratlles de consideració.

D’una banda tenim els qui s’hi oposen tot adduint que “Las Vegas no és el nostre model de país” que “no volem treballs de baixa qualitat” que “hem d’apostar per l’economia productiva” i que “la cultura del joc no és exemplar”. Als arguments d’aquesta escola de pensadors no m’hi referiré, aquest article no pretén tractar desordres mentals. D’altra banda hi ha els partidaris, que defensen el projecte perquè “dinamitzarà l’economia”, “generarà molts llocs de treball” i “en temps de crisi no es pot dir que no a una iniciativa com aquesta”.

Aquest segon grup d’intel·lectuals, molt més perillós que el primer, acostuma a guarnir la seva argumentació de pronunciades gesticulacions que apel·len al ‘sentit comú’. I, és clar, el sentit comú ens diu que és bo que en època de recessió econòmica es permeti la construcció d’un complex turístic com el que es proposa.

Em pregunto quina seria la posició d’aquests suposats defensors d’Eurovegas si el projecte no dinamitzés excessivament l’economia, no generés molts llocs de treball i es plantegés en un context de bonança econòmica. La intuïció em porta a pensar que la immensa majoria adoptaria els arguments dels actuals detractors a una velocitat semblant a la de la llum i exigirien a les autoritats la paralització del negoci. “Per què volem un casino quan l’economia ja rutlla prou bé? El nostre model productiu és un altre. Catalunya no és Las Vegas”. Com si ho veiés.

Estar a favor del lliure mercat en funció de certs resultats com la creació de llocs de treball, la recaptació d’impostos, “sortir de la crisi” etc. és no entendre res. El lliure mercat només garanteix que els recursos de l’economia s’empren de forma òptima i que se satisfan de la millor manera les necessitats dels consumidors. Si una empresa no usa de forma eficient els recursos i no satisfà correctament les necessitats dels consumidors, registra pèrdues i tanca, deixant pas a una nova empresa que ho fa millor. Una empresa que registra beneficis, amb independència del llocs de treball que genenera, aporta valor als seus clients en forma de béns i serveis pels quals estan disposats a pagar. Mentre aquesta empresa no es lucri atemptant contra la propietat d’algú altre no hi ha cap motiu raonable per denegar-li l’activitat.

De fet, moltes de les empreses existents no contracten especialment un gran volum de mà d’obra ni contribueixen marginalment a la “dinamització de l’economia”, senzillament procuren satisfer de la millor manera les necessitats dels seus clients utilitzant eficientment els seus recursos, de la mateixa manera que Eurovegas tracta de cobrir de la millor manera la necessitat d’oci dels aficionats al joc. Per què autoritzar la seva activitat en funció d’uns objectius arbitraris?

Permetre iniciatives del lliure mercat perquè estem en crisi i poden dinamitzar l’economia és com permetre el naixement de criatures perquè la natalitat és baixa i algun dia poden arribar a graduar-se a Harvard.

Fa cosa d’un any la congressista demòcrata Gabrielle Giffords va ser víctima d’un tiroteig mentre mantenia una reunió pública amb els seus constituents. Com a conseqüència de l’atemptat, en què varen morir sis persones, la congressista va rebre un tret al cap, ocasionant-li greus problemes neurològics de per vida. La policia va identificar l’autor dels fets i va concloure  que es tractava d’un pertorbat amb càrrecs de possessió de drogues. Fins tot el jutge que portava el cas va declarar-lo incompetent per assistir al judici atès el seu estat mental.

L’endemà, els mitjans progressistes es feien ressò de la notícia i apuntaven que la responsable última de l’atemptat era… Sarah Palin! Es veu que mesos enrere, l’ex governadora d’Alaska havia publicat un pamflet amb el mapa d’Estats Units on s’assenyalava amb una diana diversos congressistes demòcrates que es jugaven la reelecció aquell mateix any, entre els quals hi apareixia Giffords. El pamflet en qüestió pretenia mobilitzar les bases i fer campanya pels candidats republicans.

Fa pocs dies hem conegut la mort de Wilman Villar, un dissident cubà, com a conseqüència d’una vaga de fam de cinquanta dies. Tot i que la vaga de fam era voluntària i Villar coneixia el risc que corria, la premsa i diverses ONGs no han dubtat a atribuir-ne la responsabilitat al govern cubà.

És curiós resseguir el nexe de culpabilitat que la gent acostuma a establir entre x i y, essent x un fet execrable i y algú que cau malament. En el cas de Giffords, l’argument era rocambolesc per necessitat. Segons els ‘analistes‘ progressistes, el pamflet de Palin i l’actitud intransigent del Tea Party havien propiciat un clima de tensió a la societat americana ‘com no s’havia vist mai’. Segons aquesta versió, el pertorbat hauria disparat contra Giffords com a conseqüència de l’alienació insuperable causada per la lectura del pamflet. Que l’home estigués boig i que mai hagués fullejat el susdit pamflet eren fets marginals. Però tot i donant per bona l’explicació dels ‘analistes’ i trinxant la realitat , quina culpa tindria Palin si un boig havia decidit atemptar contra la congressista Giffords després d’haver llegit el seu document de caire polític?

En el cas de Villar, la tesi sostinguda és que el dissident havia iniciat la vaga de fam com a protesta pel seu injust empresonament i que, com que l’empresonament l’havia dut a terme el govern, el mateix govern era responsable de la mort. Sembla prou evident que el govern cubà era culpable de l’encarcerament injust de Villar –el judici s’havia dut a terme sumàriament i sense garanties−, però quina culpabilitat en podria tenir del fet que Villar decidís posar en risc la seva vida de forma deliberada?

Naturalment, és possible que existeixi una correlació de culpabilitat entre uns fets execrables i algú que ens cau malament. El cas paradigmàtic és el semàfor vermell que em vaig saltar l’altre dia tot escoltant les burrades d’Ernest Benach per la ràdio. Els nervis em van poder. Tothom sap que l’ex president del Parlament hauria d’abonar-me la multa. Tot i així, l’experiència em porta a pensar que la gent tendeix a aprofitar qualsevol fet aleatori per endinyar-ne la culpabilitat al pitjor dels seus enemics. El més divertit és el to de solemnitat que acompanya les seves explicacions.

El passat dilluns, al programa Àgora de TV3 (min 47’), el sociòleg Salvador Cardús s’expressava en aquests termes en relació al debat obert sobre un canvi en llei electoral espanyola:

“Si el que volen és trencar aquest model de cohesió territorial, no seré jo qui ho impedirà”

Cardús feia referència a certes veus de Madrid que proposen que l’Estat espanyol esdevingui una circumscripció única, evitant d’aquesta manera la ponderació territorial que provoca que partits com UPyD, amb més d’un milió de vots i 5 diputats, obtinguin menys escons al Congrés que partits com AMAIUR, amb 300.000 vots però amb 7 diputats.

L’argument del sociòleg Cardús, compartit per la resta de tertulians, apuntava que aquest canvi perjudicaria els “interessos catalans” i dels partits minoritaris, reduint-los a la marginalitat i que, arribat el cas, seria un motiu per “trencar amb Espanya”.

Suposo que per “perjudicar els interessos catalans” s’entén que els partits catalans obtindrien menys representació i que, per tant, tindrien menys influència alhora de condicionar les polítiques a nivell estatal.

El problema d’aquesta anàlisi és que la premissa principal és falsa. No és cert que un sistema electoral amb circumscripció única disminuís la representació relativa dels partits catalans al Congrés dels Diputats. De fet, passaria exactament el contrari.

Sota l’actual sistema electoral els partits que més surten beneficiats són el PP i el PSOE ja que obtenen molts dels seus escons en províncies poc poblades, on  calen molts menys sufragis per obtenir cada escó.

Concretament, si s’apliqués el sistema de circumscripció única, en aquestes passades eleccions el PP hauria obtingut 160 escons (26 menys), el PSOE, 103 (7 menys), CIU, 15 (1 menys), ERC, 4 (1 més) i ICV, 4 (1 més). Així, el PP no s’hauria fet amb la majoria absoluta i CiU, per contra, tot i la pèrdua d’un diputat, hauria esdevingut un soci clau del nou govern espanyol podent plantejar, per exemple, la cosa aquesta del pacte fiscal. A més, els partits minoritaris haurien experimentat un increment conjunt d’escons del 67%.

Puc entendre que el Sr Cardús rebutgi per defecte qualsevol proposta amb epicentre a Madrid però se suposa que la feina d’un sociòleg consisteix a llegir i opinar. Em temo que resulta més senzill el segon exercici.

Heus aquí la història de Giuseppe Da Pena, un col·leccionista d’art vingut a menys que un bon dia es proposa canviar el rumb del seu negoci. Fart d’exposar a la seva galeria quadres d’artistes emergents i d’il·luminats varis, decideix adquirir una petita col·lecció de pintures de Rembrandt valorades en 10 milions d’euros. Creu que aquesta inversió li permetrà donar a conèixer la seva galeria i atraure més visitants, alhora que podrà llogar les obres a diferents museus disposats a desemborsar grans quantitats per exposar-les. Amb tot, considera que en qüestió de pocs anys haurà recuperat la inversió i obtindrà sucosos beneficis.

El problema és que el Sr. Da Pena no disposa de suficients diners per comprar els quadres, amb la qual cosa demana al banc una hipoteca de 10 milions d’euros posant com a garantia els propis quadres. Això vol dir que en cas que el Sr. Da Pena no pogués tornar el préstec, el banc podria subhastar els quadres i cobrir amb els diners obtinguts la part corresponent del deute.

Dit i fet. El banc i Sr. Da Pena firmen el contracte hipotecari: el primer es compromet a entregar 10 milions d’euros i el segon a retornar cada mes una part d’aquests 10 milions més un 5% en concepte d’interessos.

És molt important per no perdre el fil de la història adonar-se que en cap cas el Sr. Da Pena és obligat pel banc a firmar aquest contracte. De fet, és el propi galerista qui acudeix al banc per aconseguir finançament amb l’esperança que les seves previsions d’èxit es compleixin.

Però com el títol indica, aquesta és una història trista, molt trista. Resulta que un dia el prestigiós intel·lectual Francesc-Art Málvaro, entès en tot una mica però sobretot en art, declara que Rembrandt era el més mediocre dels artistes de la seva època i que indagacions històriques demostren que tota la seva obra és un plagi dels dibuixos del seu germà Adrien, el pintor holandès més talentós de tots els temps qui havia caigut a l’oblit a causa d’un greu error històric en la identificació de les teles. La notícia corre com la pólvora i l’endemà els diaris se’n fan ressò. Experts d’arreu del món corroboren la tesi de Francesc-Art i el nom de Rembrandt esdevé sinònim de desprestigi. S’ha fet justícia.

En aquestes circumstàncies tots els museus del planeta malden per desfer-se dels quadres de Rembrandt i inicien la recerca de les pintures del seu dissortat germà. El preus dels Rembrandts cauen en picat i els preus dels Adriens assoleixen xifres astronòmiques.

Giuseppe Da Pena és ingressat durant uns dies a l’hospital com a conseqüència d’un atac d’histèria. Tots els museus han cancel·lat el lloguer de la seva col·lecció i des de fa dies ningú visita la galeria. Els ingressos s’esvaeixen i els números vermells comencen a tenyir el seu compte corrent. No podrà tornar el préstec.

En advertir l’impagament d’unes quantes mensualitats, el banc li notifica que si no regularitza la situació haurà de subhastar els quadres i que els diners que aconsegueixi serviran per pagar la part corresponent del préstec, tal i com havien acordat.

Fent càlculs, Giuseppe Da Pena arriba a la conclusió que com a molt podrà obtenir 2 milions d’euros de la subhasta i, tenint en compte que el préstec era de 10 milions, en passarà a deure 8 més els interessos. Angoixat, es presenta al banc. Vol parlar amb el director, se li ha acudit una brillant idea. Es tracta del següent:  donarà els quadres al banc com a pagament de la hipoteca, la qual quedarà liquidada i ell no passarà a deure ni un ral. Dació en pagament, etziba tot cofoi.

El director del banc, li recorda que la proposta de dació en pagament no queda recollida al contracte i que si hagués volgut optar-hi ho hauria d’haver inclòs abans de signar-lo. De fet, el  director li posa com a exemple un altre client del banc, Federico Da Risa, que casualment també havia demanat un préstec per adquirir una col·lecció de Rembrandts però que, a diferència d’ell, havia previst la dació en pagament  al contracte a canvi d’acceptar que el banc li cobrés un interès del 10% en comptes del 5%. En altres paraules, el banc havia assumit el possible cost de la dació en pagament -quedar-se amb uns quadres el valor dels quals estava pels terres- augmentant els interessos i, per la seva banda, Federico Da Risa havia volgut cobrir el risc de no poder tornar el préstec tot acceptant pagar una mica més d’interessos i incloent la dació en pagament.

Giuseppe Da Pena entén perfectament les explicacions del director del banc: si hagués volgut executar la dació en pagament ho hauria d’haver indicat prèviament a l’acord i el banc, a canvi, li hauria augmentat els interessos a pagar. Però en aquell moment, per manca de previsió, per mala concepció del risc o per no voler pagar uns interessos més alts no va voler fer-ho.

Ara Giuseppe està endeutat fins les celles. Però no es dóna per vençut. Vol executar la dació en pagament i que sigui el banc qui assumeixi les despeses derivades de la pèrdua de valor dels quadres.

Ha sentit dir que a Plaça Catalunya uns cafres estan reclamant la dació en pagament per casos com el seu. Es frega les mans i s’indigna.

Avui hem conegut la notícia que un de cada cinc catalans és pobre. La nova, com no podria ser d’altra manera, ha fet les delícies de la claca indignada que darrerament es deixa caure, cassola en mà, pels carrers de les nostres ciutats.

A mode de divertimento topem amb les opinions de @icvsantadrià que brama “A Catalunya una de cada cinc persones són pobres i CIU retallant la Sanitat i l’Escola pública!” o els sempre murris sindicalistes, que aprofiten qualsevol ocasió per escombrar cap a casa. Així, segons la UGT “Una de cada cinc persones que viuen a Catalunya és pobra. Cal desenvolupar la renda garantida de ciutadania”. Tampoc manca l’arxiclàssica crítica al capitalisme, en aquest cas ens la brinda @twitt_odg “La pobresa a Catalunya (un de cada cinc catalans) i al Sud té el mateix origen: un sistema econòmic profundament injust i desigual”.

Etcètera.

Bé, com que la notícia en qüestió no feia cap mena de referència a l’estudi del qual s’extreia aquesta informació –bravo, redactors del Diari Ara!– m’he preocupat de cercar-lo com si d’un tresor amagat es tractés. Aquí el teniu, es tracta d’un informe realitzat per la ONG European Anti-Poverty Network: http://bit.ly/oAaW8C (gentilesa de @carlesgilsaguer).

Més enllà de les dades que es desprenen de l’estudi, és interessant analitzar el criteri utilitzat per determinar que una persona és pobra. Aquest criteri és l’AROPE, –At Risk Of Poverty and/or Exclusion–, el qual inclou tres factors: la renda, la privació material severa i la intensitat de treball. Una persona és pobra si compleix al menys un d’aquests tres factors.

Pel que fa al factor renda, una persona és pobra si viu en una llar amb una renda inferior al 60% de la renda mitjana del país on viu. Aquesta aproximació presenta quatre problemes. El primer és que no discrimina entre rendes mitjanes altes i rendes mitjanes baixes.  Per exemple, a Qatar, on la renda mitjana és de 179.000$, una persona que disposi d’una renda de 107.000$ anual seria considerada pobra. La segona és que obvia el creixement econòmic i els increments de renda. És a dir, encara que la renda augmentés un 1000000% per cadascun dels habitants d’un país, la proporció de rendes sota el 60% de la renda mitjana romandria inalterada, és a dir, hi hauria el mateix nombre de pobres malgrat a tothom li sortissin els bitllets per les orelles. En tercer lloc, aquest factor considera només les rendes percebudes dins d’un país. Què vol dir això? Doncs que, per exemple, els catalans que viuen sota aquest 60% de la renda mitjana són infinitament més rics que la majoria de la població mundial. Concretament, un català pobre –segons aquest criteri- disposa d’una renda gairebé vint vegades superior a la d’un senegalès pobre. No se suposava que la pobresa no entenia de fronteres? Finalment, un darrer problema és l’arbitrarietat. Per què es considera pobre algú amb una renda inferior al 60% de la renda mitjana i no pas un 70%, 40%, etc? Noti’s que modificant aquests percentatges arbitraris la pobresa  pot
augmentar o reduir-se dràsticament!

El segon factor és la privació material severa. Amb aquest terrorífic nom es vol identificar aquelles persones que viuen en una llar on no es poden permetre 4 dels 9 següents conceptes: pagar el lloguer, mantenir la casa adequadament calenta, fer front a despeses imprevistes, menjar carn, pollastre o peix al menys tres cops la setmana, pagar unes vacances al menys una setmana l’any, un cotxe, una rentadora, un televisor en color i un telèfon (fix o mòbil). La inclusió dels ítems d’aquesta llista és altra vegada arbitrària, no entrarem en detalls, és prou evident (per què mantenir la casa calenta a l’hivern i no freda a l’estiu, per exemple?). El curiós del cas rau en què s’entén per “no poder-se permetre” alguna cosa. És probable que la gent molt pobra no pugui fer front a les despeses mencionades, però què en diem d’algú que decideix estalviar el seu salari a canvi de renunciar a un cotxe, un mòbil, una rentadora (li surt més a compte rentar-ho a mà) i dedicar l’estiu a treballar en comptes d’anar de vacances? Si aquest individu volgués podria disposar de totes aquestes coses, però voluntàriament hi renuncia. Les seves preferències el converteixen en pobre!

El més intrigant de tots els factors, però, és la intensitat de treball, que bàsicament té en compte el nombre de persones que treballa en una llar respecte totes les que hi viuen i tenen edat de treballar. En una llar de dues persones majors de 16 anys, per exemple, si totes dues treballen, la intensitat de treball seria 1, en canvi si només una té feina, seria 0.5. Es consideren pobres els individus que viuen en una llar amb una intensitat de treball igual o inferior a 0.2. D’antuvi se m’ocorren les perfectes mares de Sarrià, com sortides d’un cartoon de Jordi Labanda, dedicant la seva feixuga jornada a cultivar l’aspecte a l’Iradier i a prendre el te amb les amigues. Famílies amb mares com aquesta amb tres fills adolescents i un marit carregat de calés computarien, doncs, com cinc pobres. Apa.

El més gros de tot plegat és que, com he dit, només cal que UN d’aquests tres factors es compleixi per tal d’ésser etiquetat com a pobre, per tant, és probable que un cop llegides aquestes ratlles hagi descobert que vostè és també pobre. Però no es preocupi. No tinc cap dubte que cada dia té un plat a taula, beu aigua potable, vesteix decentment i fins i tot sap llegir i escriure.

Però llavors, si aquest criteri de comptabilitzar la pobresa és tan lax que no discrimina entre els casos anteriorment descrits i la gent realment necessitada, per què s’utilitza? Se m’acudeixen dues poderoses raons. La primera és que a una entitat caritativa que piqui a la porta del govern per demanar subvencions li resulta més persuasiu afirmar que una de cada cinc persones és pobra en comptes d’una de cada cinquanta. Els polítics, creieu-me, no es paren a mirar els criteris d’un estudi i qualsevol excusa és bona per alarmar-los i fer-los creure que la pobresa està pels núvols. La segona, és que aquest criteri impedeix de facto que mai s’arribi a eradicar la pobresa (encara que tothom fos multimilionari seguirien existint pobres). I això és sempre una bona notícia pels progressistes i indignats varis: és la garantia que mai s’esgoti el seu discurs altermundista, de defensa dels més “desafavorits” i d’odi contra el capitalisme i el nostre, cada cop més agònic, sistema de llibertats.

Cita al Reial Club de Polo de Barcelona. Mentre inspecciono l’orla on figuren els presidents històrics de la institució –bàsicament cognoms  de gentilhomes castellans acompanyats d’algun Puig o Gispert a mode de guarnició- veig de reüll com s’apropa Pilar Rahola. Li atanso la mà -formalismes americans- però prefereix donar-me dos petons. Jo, en el fons, també.

Pilar Rahola (52) és coneguda a casa nostra per la seva col·laboració als programes Els Matins de TV3 i El Món a Rac1, així com pels seus articles a La Vanguardia, entre d’altres. Llicenciada en filologia hispànica i catalana és, sobretot, una lliurepensadora que combat en el món de les idees, una veu valenta, un exemplar difícil de trobar en aquest país d’opinió subvencionada. El seu darrer llibre porta per títol La República Islàmica d’Espanya.

Després de llegir el seu llibre em sembla que veig salafistes per tot arreu.

Jo he recollit les dades dels serveis judicials i d’intel·ligència i he intentat explicar que tenim un problema. Però tot el llibre és un homenatge a la majoria de musulmans, els quals no són radicals i fan compatible la seva religió amb la democràcia. No obstant això, tenim una minoria problemàtica. Tots els informes policials i experts mundials constaten que Catalunya és l’epicentre europeu de l’islamisme radical. Fins i tot hem sortit a Wikileaks!

Hem de tenir por?

Al contrari. El que busquen els gihadistes és inculcar-nos la por. No podem caure en aquest joc. Només hem de  tenir por a tenir por, perquè això ens aturaria.

Vostè defensa en el llibre la prohibició del vel integral. Quin problema hi ha si una dona decideix voluntàriament anar vestida d’una determinada manera?

Darrera del vel integral hi ha la voluntat de segregar físicament les dones i oprimir-les. Equiparar el burka amb la llibertat és un oxímoron. La prova és que hi ha una pila de dictadures teocràtiques que prohibeixen a les dones anar sense vel i que poden arribar a matar-les per aquest motiu.

A Singapur està prohibit menjar xiclet, però això no és cap prova per concloure que tothom que no menja xiclet està sent oprimit. De la mateixa manera que amb el burka, pot haver-hi qui ho faci per propi convenciment.

Sí, en alguns casos podria arribar a ser voluntari…

Llavors?

Seria el mateix que permetre que el meu marit em pegués. A no ser que estiguem parlant de sexe dur, no és admissible.

No veig la diferència. Pel mateix motiu hauríem de prohibir el sexe dur.

No. El sexe dur és un decisió íntima i personal de dues persones.

La mateixa intimitat d’una dona que voluntàriament decideix portar vel.

Que una dona sigui permanentment violentada físicament i psíquica i que malgrat tot perdoni el seu marit no implica que les lleis no hagin d’actuar. Amb independència del que faci la víctima s’ha d’actuar contra el botxí. En el cas del vel, la pressió que exerceixen els policies religiosos és brutal: insults, violència, fins i tot posen animals morts al replà de casa. Per preservar la llibertat hi ha coses que cal prohibir. Vostè cau en el seu parany: equiparar burka amb llibertat.

No ho crec. Tothom hauria de poder vestir com volgués, burka inclòs. Ara bé, si un marit imposa per la força a la seva dona vestir-se d’una determinada manera, llavors la dona ha de poder denunciar-lo i el marit anar a la presó.

No ho denunciaran pas, només parlen en àrab. És d’una gran innocència pensar-ho. La nostra democràcia ha de donar signes evidents de no permetre aquest abús i prohibir el vel integral és una manera de fer-ho. No només ho penso jo, sinó moltes dones musulmanes compromeses amb la llibertat i que han desafiat el seu entorn.

Justament, aquestes són dones que han denunciat la situació, han decidit no portar vel i renunciar al jou de l’integrisme. Crec que la qüestió és conscienciar, com ho fa vostè per exemple, i no prohibir.

Però la política hi ha de jugar també un paper fonamental. Per tres o quatre dones que portin el vel voluntàriament, no ens podem quedar en l’anècdota, doncs la categoria principal és la llibertat de la dona. Sí, cal prohibir el vel integral.

Entesos. Parlem d’immigració. Digui’m bonista, però, quin problema hi ha amb les fronteres obertes? No hauria de tenir tothom el dret a desplaçar-se allà on volgués?

Llavors et carregues l’estat del benestar. No només ets bonista, sinó yuppi-flower-power.

Primera vegada que m’ho diuen. M’ho prenc com un honor. I quin problema hi ha en carregar-se l’estat del benestar?

Vols privatitzar-ho? Estic al·lucinant.

Per què, dona?

M’estàs dient que hem de liquidar tot el sistema de prestacions socials que vam aconseguir el segle XX! El reconeixement dels drets socials ha estat una gran fita de la nostra societat: la jubilació, l’educació, la sanitat… Tot això és molt fràgil, si obrim fronteres ens ho carreguem.

Els drets socials són una gran hipocresia: es basen en ‘redistribuir’ els recursos dins d’unes fronteres arbitràries de països rics mentre a d’altres parts del món la gent mor per manca d’aigua potable.

Però el món està fet així. Hem de preservar el nostre sistema, si redistribuíssim la nostra riquesa amb Àfrica, ni Espanya ni França serien països rics. El que hem d’aconseguir no és donar de menjar a l’africà sinó ensenyar-lo a pescar.

En això estem d’acord. Però dir que Espanya i França són riques gràcies a l’estat del benestar em sembla una fal·làcia. Si no existís l’estat del benestar, la gent podria contractar assegurances, plans de pensions i pagar-se una escola. No hi hauria cap problema amb la immigració.

Bé, aquest és el sistema nord-americà. Jo no milito en l’anti-americanisme, ans al contrari, és un país que admiro profundament. Però Europa ha demostrat que l’estat del benestar és quelcom important. En matèria sanitària, EEUU és molt injust. Hi ha gent que no pot pagar-se segons quins tractaments.

El sistema sanitari nord-americà no és lliure. Els estats concedeixen monopolis a les companyies asseguradores i, a més, els imposen costos que desincentiven la contractació d’assegurances. En definitiva, vostè està a favor d’impedir la llibertat de moviment per tal de preservar aquest sistema.

Sí, com el 99 per cent de la població.

Ad populum.

Bé, el felicito per pertànyer a l’1 per cent. Crec en les fronteres i en l’existència de lleis democràtiques el més justes possibles. No pot venir tothom, més tenint en compte la gran explosió demogràfica.

Mira, una malthusiana!

(riu) Bé, amb alguns matisos. Em sembla un problema que encara ara hi hagi dones que tinguin més de vint fills. Els recursos són escassos, el món és insostenible.

Vaja, sembla d’Iniciativa! Ara em parlarà del decreixement?

No crec que els d’Iniciativa em reconeguin a mi com un dels seus!

Li deia per punxar-la.

Una de les coses que més bé ha fet a la humanitat ha estat la prohibició a Xina de tenir molts fills. És molt dur, però això ens ha salvat. Si cadascun dels xinesos decidissin tenir tres fills…

Els preus dels aliments pujarien, això incentivaria els empresaris a entrar al mercat i buscar noves formes més barates i productives de proveir aliments. El cas dels transgènics és un bon exemple. El problema és quan els governs els prohibeixen.

A veure, jo no sóc contrària al mercat. Jo crec en el sistema. Sóc una enamorada de la civilització moderna.

Bé.

Si demà me’n vaig a una illa deserta amb cinquanta persones, només necessito tres llibres per recrear la societat moderna: el catecisme, el codi romà i la carta dels drets humans. Com a molt una mica de Voltaire i Descartes.

Bé.

Això no vol dir que quan el mercat es descontrola i perd l’ànima, passa a ser una macrocefàlia enorme que… peta.

Tan bé que anàvem!.

Sí, sí. Durant els darrers temps, hi ha hagut un excés brutal d’especulació financera. Les lleis d’alliberació del sòl, per exemple, són una de les causes de la crisi.

La bombolla es va finançar pels tipus d’interès artificialment baixos manipulats per institucions públiques com el Banc Central Europeu i la Reserva Federal dels EEUU. Això no és culpa del mercat.

Cal regular determinades coses. No podem permetre que Telefònica, amb els beneficis que té, enviï a l’atur una pila de gent. El mercat té tendència a l’autoregulació, però també crec en la política, el govern dels ciutadans. Vol dir això que defenso l’ intervencionisme més salvatge? Ni parlar-ne!

Em tranquil·litza. Canviant de tema, vostè és una coneguda defensora dels drets dels animals i s’ha posicionat en contra de les curses de braus. Què carai significa que els animals tenen drets?

Respongui-m’ho vostè.

Amb molt de gust. Els drets emanen de la pròpia naturalesa humana, la racionalitat, i són el reconeixement de la inviolabilitat de la vida, la llibertat i la propietat. No té sentit dir que un llop no té dret a matar un conill. Però sí que en té quan diem que un home no té dret a matar un altre home.

Per què hem de creure que la racionalitat és superior a les regles de la vida? Un article de la revista Science explicava que la intel·ligència havia estat el motor d’emancipació dels éssers humans respecte els animals, però també el motor de l’autodestrucció. Concloïa l’article afirmant que l’ésser viu més semblant a l’home és… el virus.  A mi m’interessa la vida. Em meravello amb qualsevol forma de vida. El planeta que a mi m’agrada és aquell que preserva la vida. És qüestió de no matar ni destruir més del compte.

Per entendre’ns. Vostè aprovaria que jo avui per dinar endrapés un filet?

Jo no menjo carn. Però entenc que vostè en mengi.

Però si els animals tenen drets, llavors sóc còmplice d’un assassinat!

Tot ésser viu mata per viure. Però nosaltres no matem per viure, nosaltres destruïm. Una lleona, per exemple, només mata els animals justos i necessaris per poder alimentar la manada. L’ésser humà no necessita menjar carn tres cops al dia! Jo, als meus fills i al meu marit, els poso carn un o dos cops a la setmana. No vull estressar la cadena alimentària. Tenim un descontrol de la proteïna!

O sigui, vostè només aprova que es matin animals si és per menjar-ne un o dos cops la setmana.

Jo aprovo l’equilibri. Aquest equilibri l’hem trencat. Hem decidit que ho podem matar tot perquè som uns prepotents…

A veure. Entenc que a vostè li sembla raonable menjar carn animal de tant en tant. Li semblaria també raonable menjar carn humana de tant en tant?

És clar que no, entre entres coses perquè l’antropofàgia provoca malalties i no seria recomanable.

D’acord, d’acord. Obviem qüestions de salut. Li semblaria raonable?

Evidentment que no. Per sort, hem creat unes lleis de respecte entre nosaltres.

Ahá! No és aquesta la diferència amb els animals? Nosaltres tenim dret a no ser matats. Els animals no, encara que sigui un cop la setmana. El dret és només propi de l’ésser humà.

Però és bo per la societat, també, reconèixer un certs drets als animals. Quins valors hi ha en la tortura?  A veure, considero més greu que algú maltracti un nen que un gos. Però no deixaré de reprovar el segon cas. La societat ha de poder dir-hi alguna cosa i posar-hi solució.

Per acabar. Deixi’m fer una mica de safareig. Després d’haver-lo seguit incansablement, manté relació amb el president Mas?

Sí. (se li escapa un somriure)

I doncs?

Jo mantinc relació amb tota la gent que respecto i estimo. La meva relació amb Artur Mas m’ha portat a tenir-li un respecte i una estima profunda. Aquest fet, però, no implica que pugui ser crítica quan sigui necessari. De fet, ho he estat en alguns moments. També tenia una relació amb Joan Laporta però vaig ser de les primeres que vaig dir que s’estava equivocant. Mira, com diu Rosa Montero, un pensament lliure és un territori inhòspit i solitari. Jo he conquerit un espai de llibertat personal…

Això li volia preguntar. Com ho ha aconseguit? En un país on sembla que les tertúlies funcionen per quota i per consigna, vostè és sempre una veu independent, antisistema, si em permet l’accepció.

Encara no ho sé. No ho he pensat mai seriosament. M’imagino que té a veure amb què sempre he dit el que pensava fins i tot quan tothom se m’ha girat en contra. Jo em formulo preguntes i arribo a conclusions i les exposo, tant si agraden com si no. Aquest punt de llibertat i de valentia ha pogut crear, modestament, un espai d’opinió d’un cert seguiment.

I per molts anys.

Francesc Narváez (55) és una de les persones més importants de les nostres vides. Al menys per aquells que tot sovint prenem un taxi per desplaçar-nos. I és que, des de fa deu anys, és president de l’Institut Metropolità del Taxi, l’organisme que fixa els preus d’aquest servei a la ciutat de Barcelona.

Amb les mateixes bones intencions que els comitès soviètics determinaven els preus de les camises o dels electrodomèstics, el Sr Narváez  defensa amb passió l’estricta regulació dels groc-i-negres. Se’l veu armat en la lluita contra la desregulació i el liberalisme. Cap sorpresa.

Em podria explicar per què necessitem un Institut Metropolità del Taxi (IMT)?

Bàsicament per regular l’activitat econòmica dels més de deu mil taxis de la ciutat. Exigim les condicions del transport i fixem les tarifes del servei.

Vaja, que si suprimíssim l’IMT tots en sortiríem guanyant.

No, home. Si no hi hagués una entitat que regulés les tarifes no sabries què et costaria un taxi, doncs el preu el posaria el taxista.

Com? Quan jo vaig al supermercat, els preus dels iogurts no estan regulats i sé molt bé el que costen! Per què ho han d’estar els preus dels taxis?

Molt fàcil. El propietari del supermercat munta el seu negoci a risc i ventura i, en cavi, el taxista treballa amb una llicència concedida per l’administració.

I per què necessita una llicència? Per què algú no pot muntar un negoci de taxis de la mateixa manera que obriria una botiga de roba?

Doncs perquè el taxi sempre s’ha entès com un complement del transport públic. D’aquesta manera, podem  saber abans de pujar-hi quant ens costarà el servei. Si no es vol agafar un taxi, també existeix el servei de lloguer de cotxes.

Ningú lloga un cotxe per desplaçar-se del carrer Muntaner a Plaça Catalunya, Sr Narváez! Miri, això fa una mica de tuf. A mi em sembla que els taxistes volen conservar el seu monopoli, evitar la competència, i fer-nos pagar a tots preus més alts.

Però tots ells han comprat una llicència. És normal que vulguin que l’Administració protegeixi els seus drets.

Quins drets? Viure dels ciutadans?

Al contrari. El servei de taxi garanteix el transport dels ciutadans.

Si s’eliminessin les llicències entrarien nous competidors i els preus baixarien. Molta gent que actualment no pot permetre’s agafar a un taxi podria accedir a aquest sistema de transport.

Però jo estic en contra d’aquest principi.

Per què!?

Justament per garantir el servei als ciutadans.

Com? No està d’acord que si es liberalitzés el sector baixarien els preus i els ciutadans en sortirien beneficiats? Fixi’s en les línies aèries. Quan eren monopoli de l’Estat costava un ull de la cara volar a Amsterdam, ara tothom ho pot fer per cinquanta euros.

No. Si baixés el preu, la qualitat cauria en picat, doncs als taxis se’ls ha d’exigir unes mínimes condicions de seguretat.

Llavors com s’explica que els taxis il·legals, -aquells que operen sense llicència- puguin oferir preus molt més baixos i la qualitat sigui la mateixa o fins i tot millor?

Totes les experiències que conec en aquest sentit han sortit malament. Nosaltres no ens endinsarem per un camí que pugui malmetre una part del sector del transport.

Suposo que diu que han sortit malament en relació als taxistes privilegiats que ja disposaven de llicència. No crec que pensessin el mateix els usuaris i els nous taxistes.

Però els taxis han de passar la ITV, dur el permís de conducció en regla, tenir una assegurança, oferir confortabilitat, un cert nombre de places, capacitat al maleter, una determinada gamma superior d’automòbils, formació per part del taxista…

A veure. Una cosa són els requeriments tècnics, com la ITV i el permís de conducció que, tot i discutibles, a efectes dialèctics no els qüestionaré. Una altra són la resta de requisits. Quin problema hi ha si la gent prefereix preus més baixos a canvi de renunciar a determinades característiques com són el nombre de places i la gamma del cotxe?

L’administració té una regulació del transport i jo la defenso. Si deixéssim en mans del mercat aquest assumpte, els autobusos tindrien quatre graons i no tancarien ni les portes!

Disculpi, d’on ho ha tret això? Els restaurants no maximitzen beneficis  servint mata-rates!

Nosaltres volem un taxi de qualitat i per això defenso la regulació.

Llavors entenc que vostè estaria a favor d’obligar els pakistanesos, per exemple, a convertir els seus foscos establiments en els lluents aparadors del Caprabo. No?

No. Tot el contrari.

Però si és el mateix cas!

Les regulacions són totalment diferents. En el cas de la venda d’aliments s’han de complir uns estàndards sanitaris per tal de no posar en perill la salut de les persones.

És justament el que li estava dient. Més enllà de les regulacions de seguretat, ja sigui la ITV o les inspeccions sanitàries, qualssevol hauria de poder oferir productes en les condicions que volgués. Però resulta que en el taxi no és així. Per què carai obligar a dur un maleter espaiós o un cotxe de gamma superior?

Si hi ha un accident i la maleta està a la zona de passatgers, aquesta pot ocasionar una desgràcia. De la mateixa manera, els cotxes d’una determinada gamma ens permeten minimitzar el risc de sinistres.

Llavors, seguint aquest criteri, per què no obligar els taxistes a disposar del cotxe més car i més segur del mercat?

Perquè els que nosaltres utilitzem reuneixen les condicions establertes per la normativa.

Això no és una resposta.

El volum del cotxe ha de tenir una confortabilitat mínima a fi que els usuaris hi viatgin correctament. Com que no es pot preveure el nombre d’usuaris que agafaran un taxi, el cotxe ha de comptar amb unes places mínimes.

Amb el mateix argument, el govern hauria d’obligar a les pizzeries a vendre només pizzes familiars. Però deixi’m canviar de tema. Fa uns dies, vaig llegir que vostès han prohibit als taxistes contractar assalariats. Digui’m que és mentida.

Doncs no. Nosaltres calculem les tarifes en funció de la demanda i de les llicències que hi ha. En els últims anys ha augmentat el nombre d’assalariats, amb la qual cosa, amb un mateix volum de negoci, els beneficis s’han hagut de repartir més. Això posa en risc el sou digne dels treballadors que comparteixen llicència.

La solució és molt senzilla. Desfacin-se de les llicències i permetin exercir de taxista a tothom que vulgui.

És impossible. Les llicències són propietat del taxista.

Però les han concedides vostès. Revoquin-les i alliberin el mercat.

Bé, el que farem serà observar quina és l’evolució de la crisi. Si comencem a remuntar, deixarem aquesta mesura sense efecte. Si la mala conjuntura econòmica segueix, haurem de valorar la seva continuïtat.

No sé per què, el seus plantejaments em recorden als plans quinquennals soviètics. Com pot una persona dalt d’una torre d’Ivori determinar eficientment l’oferta i els preus de tot un mercat?

És molt fàcil. Nosaltres estudiem el mercat del taxi i el volum econòmic que comporta. El sector del taxi fa 120 milions de viatges cada any. Controlem els recorreguts diàriament, l’ocupació mitjana, la recaptació. Aquesta informació ens permet prendre decisions encertades.

Doncs ningú ho diria. No creu que el mercat ho encerta millor? Vostès, a diferència del mercat, no disposen dels incentius necessaris per prendre les decisions correctes: els preus i els beneficis.

No hi estic d’acord, això és Alicia al país de les meravelles. Si apliquéssim el lliure mercat al sistema sanitari, molta gent no podria rebre atenció mèdica, tal i com passa als Estats Units.  El liberalisme és insolidari, deixa tirat a la cuneta a una part molt important de la població.

No sé com s’ho fan, però sempre treuen el sistema sanitari nord-americà! La intervenció estatal és la causa principal de les persones sense assegurança mèdica als Estats Units.

Si algú t’ha explicat això, t’ha enganyat.

Si el mercat és tan dolent i la regulació tan bona, per què no determinar des de les institucions públiques tots els preus de l’economia? Si resulta tan convenient en el cas del taxi, no veig cap motiu per oposar-s’hi a la resta de sectors.

No. La resta de sectors disposen d’una gamma de preus en funció de determinats productes que permet l’accés a tota la població.

I resulta que, curiosament, el sector del taxi és una excepció.

Efectivament, si no fos així, deixaríem penjada gran part de la població.

No ens posarem d’acord, no pateixi!

Fa vuit temporades que Ferran Monegal es cola a les nostres llars amb el seu programa de crítica televisiva Telemonegal, a BTV. Acompanyat per la seva inseparable mascota, el Papitu, el periodista barceloní posa en evidència els tripijocs dels programes de televisió. I més d’un s’emporta una bona mossegada. Espero no acabar a urgències.

Senyor Monegal, jo sóc dels qui creu que la televisió s’hauria de regir únicament pels índexs d’audiència.

No hi estic d’acord. La televisió és un estri de comunicació que entra a les nostres llars per una concessió estatal i no es pot defugir de les responsabilitats que això implica. Actualment la televisió és un gran supermercat on no s’analitzen els continguts dels programes. Si només seguíssim els criteris d’audiència, el millor restaurant del món seria el Mc Donald’s!

És evident que audiència no és sinònim de qualitat. Però les cadenes es limiten a emetre els continguts més demandats, els que la gent prefereix.

La gent no demanda res. Mai he vist cap manifestació amb pancartes demanant més programes del cor.

Home, tampoc ningú es manifesta per exigir que el supermercat vengui verdures. És el propi establiment qui decideix oferir-ne tenint en compte que els clients voldran comprar-ne.

Però pel que fa a la televisió, la gent arriba a casa cansada després d’una jornada laboral i prem el botó del comandament com podria obrir una finestra. Miren la tele per veure qui la diu més grossa.

I quin problema hi ha si la gent prefereix distreure’s així?

El fet que vegis un programa determinat no vol dir que t’agradi allò que veus. Cada vegada la papilla televisiva que ens donen fa més pudor i els espectadors se n’estan començant a adonar.

Ja, però la gent és lliure de sintonitzar la cadena que desitgi. Els agradi o no, si acaben menjant una papilla infecte és la seva decisió. Ningú els obliga.

Per això mai he demanat que es tanqui cap programa. El que jo faig és una anàlisi sobre allò que veu la gent, ni tan sols intento canviar les seves opinions. A diferència dels polítics i els capellans, l’ofici del periodista consisteix a seguir el ramat, no a transformar-lo.

Si la gent preferís els documentals en comptes de les tertúlies del cor, totes les televisions emetrien el cicle vital de la fauna de Papua Nova Guinea. Si no ho fan és perquè la gent es decanta per l’actualitat rosa.

Sí, i un suïcidi en directe tindria uns índexs d’audiència brutals…

I per què no es podria emetre un suïcidi en directe? Si totes les parts hi estan d’acord…

Bé… Conculcaria el codi penal si s’impulsés a algú a suïcidar-se.

I si fos voluntari?

Coneixent el modus operandi de la televisió no estic tan segur que el suïcidi fos voluntari. És possible que hi hagués una martingala de contracte. Actualment, els contractes de la televisió es couen entre bambolines, estan encriptats.

D’acord, però si la persona que se suïcida conegués exactament les clàusules del contracte i ho fes lliurement?

Fa uns anys, un aturat que tenia la dona malalta va proposar a una cadena vendre el seu suïcidi a canvi de mantenir la família econòmicament. Les parts hi estaven d’acord, però no trobaven cap notari disposat a autoritzar-ho. Llavors, algú se’n va assabentar i va oferir una feina al pobre home. Òbviament aquest la va acceptar. La televisió és capaç de tot.

No cal dir que em repugna la idea. Però insisteixo, si la cadena hagués emès aquest suïcidi no hagués estat pas per satisfer els instints macabres dels seus directius, sinó els dels teleespectadors!

Però els països civilitzats es regeixen per codis. Hom no es pot aprofitar d’algú que està en una situació de desesperació  i fer-li firmar un contracte d’aquest tipus. Seria un contracte contra natura.

I què me’n diu d’emetre en directe una execució legal als Estats Units?

[Pensa] Dependria de quin fos l’objectiu. Si es tractés de posar en evidència els excessos de la pena de mort em semblaria bé. De fet, algunes vegades s’ha vist als informatius la lapidació de dones musulmanes o les matances retratades pels corresponsals de guerra.

Val. I si fos un simple divertimento? Al capdavall s’estarien emetent les mateixes imatges.

Sí, és clar! Ja m’imagino la Pilar Rubio: Enviï un missatge de text per salvar l’executat! Fins i tot es podria fer un concurs: Aposti quant temps duraran els espetecs d’aquest home! Si aquest projecte que vostè té entre mans arribés a algunes cadenes que jo conec…

Hahaha

Bé, de  fet ja existeix un programa que es diu Rico al Instante. Posen unes criatures desgraciades que expliquen les seves penúries i els espectadors han de votar qui els fa més pena. Esperpèntic.

I, escolti, per què s’ha d’obligar a les cadenes a complir amb els horaris protegits?

Tota la vida he estat en contra dels horaris protegits!

Genial! Segueixi.

Als nens no se’ls poden crear bombolles artificials. Extrapolant-ho, hauríem de fabricar unes ulleres especials perquè no veiessin la crua realitat. És una hipocresia. Als nens se’ls ha d’educar a veure la televisió, formar-los. Amb la teràpia de la prohibició no es va enlloc.

I a què creu que respon aquest paternalisme de l’Estat sobre les criatures?

Forma part d’un concepte molt conservador de la vida. És una manera de no entrar en el problema de fons: ensenyar-los a destriar els continguts televisius i explicar-los la realitat.

Entesos. I està a favor de l’existència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que es dedica a controlar els continguts televisius?

Al CAC hi tinc grans amics. Però un organisme que vetlla per no se sap ben bé què, pel bon gust, per l’estètica, per l’ètica… em provoca una certa urticària.

És que senyor Monegal, per controlar la televisió ja el tenim a vostè, que ens surt més baratet! L’últim pressupost anual del CAC ascendeix a 10 milions d’euros i el 60% correspon a despesa de personal! I, per més inri, només hi treballen 99 persones!

[Riu] Certament, aquesta mena d’organismes no sé què poden controlar, doncs les seves forces són més aviat escasses. Dit això, coneixent la gent que treballa al CAC, crec que estan fent una feina interessant de recopilació i han editat llibres per a les escoles. Bé, i ara estem a l’espera de la rèplica que volen muntar a l’Estat, el Consejo de Medios Audiovisuales.

També li provoca urticària?

Sí, en principi també em provoca una mica d’urticària. Crec que només s’hauria d’aplicar un ‘control sanitari’ a la televisió, però més enllà d’això és fer-ne un gra massa.

I quin se suposa que ha de ser aquest ‘control sanitari’?

Per exemple, el cas més terrorífic que recordo és el de la Svetlana, aquella noia russa que va ser convidada al programa de l’enemiga pública número u, El Diario de Patricia. Enmig del plató li van plantificar la seva ex parella, un senyor que havia estat denunciat per maltractaments i que tenia una ordre d’allunyament. L’home li va demanar matrimoni, però ella, pàl·lida, s’hi va negar.  Dies més tard apareixia morta al replà de casa seva. En aquests casos, organismes com el CAC podrien tenir un paper.

Per què? No tenim ja un codi penal? Donar llicència al CAC és el primer pas cap a la mordassa. Actualment té la potestat d’atorgar i revocar arbitràriament els permisos d’emissió.

Sí, s’ha d’anar molt en compte. Les persones que formen el Consell han de ser individus que estiguin allunyats de les forces polítiques.

Doncs el consell està format majoritàriament per personatges amb carreres polítiques.

Clar, per això li deia, es podria pervertir la funció del CAC i esdevenir un instrument de coacció en mans d’un determinat poder que censurés certs discursos ideològics.

Per cert, vostè creu que els periodistes poden manifestar-se obertament a favor d’un partit polític o d’una causa o bé s’han d’amagar i fer veure que són neutrals?

És una hipocresia colossal! A Catalunya s’ha perpetuat aquesta espècie d’imparcialitat fingida, després però, tothom sap de quin peu calces. Sempre que no es menteixi, el periodista ha de poder posicionar-se.

Doncs vinga, posicioni’s, anirà a votar a la consulta independentista de Barcelona?

No ho tinc gens clar, ho haig de consultar amb en Papitu, el meu canari flauta. És un ocell que vola, que inspecciona molts indrets, que va picant… No li puc dir què faré. Una altra cosa és què votem, doncs hi ha tres opcions. El vot en blanc és una que sovint no es té en compte.

Vaja, però no crec que deixin votar a en Papitu.

Però m’acompanyarà, ell sempre m’assessora!

Aleeerta!

Concertar una entrevista amb Xavier Rubert de Ventós no és bufar i fer ampolles. I no és pas que aquest savi de les idees es resisteixi a una auditoria, sinó que, quan arribo al seu pis de la Diagonal, em confessa que no s’entén amb els ordinadors, que això de l’email és un invent del diable. Per això, després de diversos intents fallits de contacte electrònic, vaig haver d’assaltar-lo per telèfon. L’avinença fou instantània.

Xavier Rubert de Ventós és insinuatiu. Els seus 71 anys li permeten dissertar amb delicadesa, deixar caure un enunciat com una innocent gota d’aigua que, tot just has escoltat la seva percussió, esdevé un tsunami suggestiu. El seu pas per Harvard i Berkeley com a professor de filosofia i estètica pesa en les seves formes. Potser per aquest motiu mai va adaptar-se al joc polític, del qual formà part com a diputat socialista al Congrés i al Parlament Europeu.

Tinc un problema, m’ajuda?

…

Tranquil, no li demanaré diners.

(riu) Digui…

Cada vegada em sento més determinista. És greu?

No home, no. Hi ha àmbits en què aquelles coses que abans ens semblaven culturals, històriques i aleatòries tenen una explicació biològica. Altres, en canvi, estan a les nostres mans malgrat podríem pensar el contrari.

Per exemple?

Deixar morir un parent. Decidir quan desendollar-lo depèn de nosaltres, no està escrit. Un altre cas: l’adolescència. Abans es creia que era un fenomen bàsicament natural.  Ara sabem que fou un invent de la burgesia per retardar l’aparellament i així formar els fills en estudis avançats. De fet, als poblats indis i a les societats agràries no existeix l’adolescència.

Però per què ‘desendollar’ a algú s’ha de considerar un acte sobre el qual podem decidir? Bé podria ser que totes les nostres accions –voluntàries i involuntàries- estiguessin determinades per les interaccions moleculars del nostre cervell.

Sens dubte, n’estic convençut. Però la qüestió fonamental és que en les accions voluntàries tenim la sensació que decidim.  Aquesta és la diferencia amb la resta de fenòmens naturals.

Llavors és purament una qüestió de sensació? Les nostres accions estan determinades com ho està el comportament d’una reacció química, la diferència, doncs, és que creiem que nosaltres decidim?

Sí, de la mateixa manera que tenim la sensació que violar una criatura o matar està malament. Freud deia que només existeixen dues coses prohibides universalment: l’assassinat i l’incest. Això demostra, afegia, que l’home és bàsicament un ésser assassí i incestuós.

Anoto la cita.

Moltes de les nostres accions i opinions estan determinades per les primeres experiències. Recordo una vegada que un cunyat meu, després de dutxar-se, va pujar dalt de la tassa del vàter per eixugar-se (el Sr Rubert de Ventós s’aixeca dempeus sobre el sofà simulant l’escena). Li vaig preguntar: Per què puges? I ell va respondre que de petit la seva mare el col·locava sobre la tassa per tal d’assecar-lo més fàcilment. Aquella conducta havia esdevingut un comportament normal.

L’argument més poderós que he llegit contra el determinisme i que encara no he resolt és el següent: Si acceptem el determinisme, els defensors i els detractors d’aquesta teoria estarien determinats a sostenir les seves posicions, incompatibles entre elles. No hi hauria cap criteri per distingir proposicions certes i falses. Què en pensa?

Aquí s’ha de fer un zoom. Formem part d’un sistema i, per definició, una part d’un sistema no pot conèixer el funcionament del sistema al qual pertany.

Però si les parts no poden descriure el sistema, com pot afirmar vostè que existeix tal sistema?

Aquesta pregunta és indiscernible. Cal pensar sobre el coneixement de la mateixa manera que quan se’ns posa la pell de gallina: experimentem estímuls de l’entorn que ens transmeten sensacions. Nosaltres mateixos som un símptoma: allò que pensem té a veure amb les variables que ens han fabricat. Ens sentim part d’un sistema i nosaltres som un símptoma d’aquest sistema.

Qüestió de sensacions, novament.

No ploro perquè estic trist, sinó que estic trist perquè ploro. No és que la meva conducta s’adapti al meu sistema de valors, sinó que el propi sistema de valors s’anirà fent a la mida de les conductes que jo vagi aprenent.

Sóc propietari del meu cos?

No ho crec. Som un tros de món estimulat.

Què vol dir? No sóc propietari de mi mateix? No tinc dret a fer amb mi el que vulgui mentre no perjudiqui a la resta?

No usaria la paraula propietat. No estic interessat en allò de què sóc propietari sinó en tot allò de què sóc transmissor.

Permeti’m, ningú ho diria tenint un pis a la Diagonal!

Però al final som una conjuntura, una troballa de coses. M’agraden aquelles coses que tinc confegides aleatòriament a la meva persona.

Però, ¿no disposem d’un dret natural a no ser matats, robats o esclavitzats en tant que tenim un vincle –per no usar el terme propietat- amb el nostre cos i amb la nostra ment?

La paraula dret també em desagrada. Apel·lar als drets humans o naturals per mostrar la gravetat de les actuacions humanes no té sentit, em produeix neguit. El que és greu és l’acte en sí. Veus un nen pelant-se de fred al carrer o una dona penjada a Teheran, i ens hem de preguntar si això viola els drets humans? Se me’n fot. És un drama immens, amb independència que violi o no els drets humans. Sóc un pessimista Schopenhauerià: si algú ha creat aquest món, no el vull conèixer.

Jo tampoc.

Som d’una espècie que és capaç de matar a algú altre mirant-li als ulls. La gent se sol identificar amb la víctima, però per entendre què és l’home cal identificar-se amb l’executor. L’home és  algú que compta fins a tres i tensa la corda que ofegarà l’ajusticiat. És anguniós, per això em resisteixo a parlar de drets si abans no contemplem els exemples de la barbàrie humana.

Això sí que posa la pell de gallina. Deixi’m canviar de tema. Vostè va ser professor a Harvard a l’època de Rawls i Nozick. Podria fer una pinzellada de la seva convivència amb aquests dos gegants de la teoria social?

Rawls era guapo i pijo. En Nozick era molt més distret… Però els dos eren tan bostonians! Els agradava que sortissin els temes i parlar-ne com si res. Eren una mica pretensiosos, però ho eren molt més els estudiants. Jo no he treballat mai tant a la meva puta vida com quan vaig ser professor a Harvard.

De debò?

Buf! (fa una cara de cansament que aconsegueix transmetre’m). Eren uns joves que, com que els havia costat tant entrar a aquella universitat, deurien pensar, I want my money back. T’agafaven i, en comptes de demanar-te que els expliquessis una mica de tot com passa aquí, t’exprimien en allò que dominaves. Recordo que, de nit, amb les meves criatures a l’apartament, jo havia d’estudiar com un boig per poder respondre les preguntes que els alumnes em formularien l’endemà. Sóc Santayana Fellow de Harvard, amb la qual cosa puc tornar-hi l’any que vulgui. No ho he tornat a fer.

M’acaba de donar un bon pretext per excusar el meu historial acadèmic. El senyor Rubert de Ventós em va recomanar per la meva salut que no anés a Harvard!

L’exigència que s’hi troba no té res a veure amb les universitats d’aquí ni tampoc amb la majoria d’universitats americanes…

I després del seu periple americà va decidir dedicar-se a la política espanyola i europea. Hi ha vida intel·ligent a la política?

No, no en vaig trobar massa.

M’ho temia.

A veure, vaig aprendre moltes coses, com per exemple que no s’ha d’ensenyar, sinó convèncer a l’altre que allò que vols que faci és del seu propi interès. És un joc de micro maquiavelisme de tercera divisió. A Anglaterra en són conscients d’això. S’envia a la política el fill que no…

El fill tonto, vaja.

Una mica… Tampoc voldria ser agressiu…Els professors tenim una gran admiració per la política perquè només ens dediquem a parlar. Pensar que de cop podem fer coses és molt temptador. Et sents un nen gran, satisfàs la teva vanitat. Et trobes davant d’uns milions d’euros i pots decidir on destinar-los. Però hi vaig perdre el temps significativament a la política, és un món que ni come ni deja comer.

Podria desenvolupar-ho?

Mira, pel tema del català al Parlament Europeu em va enganyar tothom. Jo hi vaig fer el primer discurs en català. Estava a punt d’aconseguir que s’oficialitzés la llengua dins la càmera i el PSC d’aleshores em va recolzar. Tocaven eleccions a Catalunya i els convenia donar una imatge catalanista i que ens en sortíem millor que en Pujol des de la Generalitat. Quan van acabar les eleccions em van dir que ho abandonés i fins i tot els convergents s’hi van sumar. Em va quedar una cara de tonto després d’haver pencat com una mula.

Per cert, vostè s’ha manifestat a favor de la independència de Catalunya. Amb Espanya no hi tenim res a pelar, no?

Rotundament no. Jo em vaig convertir en independentista fa quinze anys a Madrid, en una conversa amb el senyor Almunia i un altre polític de qui no diré el nom. Com que jo era un company seu socialista, ells parlaven tot descaradament de com ens donaven pel sac. Es referien a Catalunya com si fos el Marroc, Vaya una les hemos colado, deien. Vaig canviar el xip.

I cada cop és més gent.

La relació Catalunya-Espanya és fotuda pels espanyols i per nosaltres. No val la pena, és una pèrdua de temps. Jo tinc una gran empatia i admiració per la cultura espanyola, però cal separar-nos de forma absoluta per poder arribar a entendre’ns.

Part de la seva contribució acadèmica s’ha centrat en l’anàlisi estètica de l’arquitectura. Què li inspira el skyline de Manhattan i el concepte de gratacel?

Els gratacels són una espècie de lluita fàl·lica de veure qui la té més llarga. Pel que fa a Manhattan… Són boniques aquelles coses que creixen, que es van fent. Les cases de pagès, per exemple, amb el temps s’anaven ampliant; s’adquirien noves eres, s’hi construïa una quadra… I malgrat aquest solapament, l’espai resultant era del tot natural, havia crescut i s’havia diferenciat com els arbres. Els espais crescuts, no dissenyats, mai canten. Curiosament, Manhattan, tot i ser un lloc tan artificial, sembla una mina de pedra, sembla que hagi crescut i no l’hagin dissenyat. És preciós, com sorgit de la natura.

Oh! M’ha encantat això!