Opinió

Escortada de pretesos gratacels que es posarien vermells al costat del més humil edifici de Manhattan, la nova Plaça Europa de l’Hospitalet de Llobregat és l’enclau de moda de les corporacions catalanes. Entre elles Spanair, l’aerolínia capitanejada per Ferran Soriano, el reeixit directiu i empresari conegut pel seu pas pel Barça de Laporta com a vicepresident econòmic.

Fill del Poblenou i de 43 anys, Ferran Soriano és un home seriós i de tracte aristocràtic, el perfecte company de viatge que sempre té una anècdota interessant per explicar. Parla amb passió del seu nou repte: fer de l’aeroport de Barcelona un gran hub que ens facturi a tots els racons del món.

Vostè és un home d’èxit. Expliqui’m com s’ha fet ric. M’interessa.

Sincerament, no em considero una persona d’èxit. Les coses extraordinàries es fan en equip. Actualment, estic en camí de construir una missió col·lectiva: connectar millor Barcelona amb al món.

Senyor Soriano, no cal que sigui tan humil. No estic parlant amb un pelacanyes, precisament. Algun mèrit tindrà per arribar on ha arribat.

Treballar i treballar. Qualsevol persona que treballi amb entusiasme i tingui una mica de sort pot arribar a tenir càrrecs de responsabilitat. Recordo que de jove vaig llegir a Lee Iacocca, un guru del management. Ell havia treballat molts anys a Ford i més tard va aconseguir re flotar Chrysler amb una sola idea, les minivan, una espècie de barreja entre cotxe i furgoneta. Treballant dur, deia, ja has guanyat el cinquanta per cent dels competidors. Personalment, crec que si treballes fort i de forma desequilibrada, és a dir, focalitzant-te en quelcom que t’entusiasma, al final guanyes.

D’aquí poc farà dos anys que Spanair va esdevenir una empresa catalana. Han acomplert els objectius marcats aleshores?

Sí. Vam recollir una companyia que estava a punt de tancar i que tenia un gran llast econòmic, financer i operatiu. L’objectiu principal era salvar-la, traslladar-la a Barcelona i reestructurar-la de tal forma que no perdés diners. Tot això ho hem aconseguit en un temps rècord: un any i nou mesos.  Avui Spanair és la llavor sobre la qual hem de construir connexions que ens obrin al món.

He fet una ullada l’estructura accionarial de l’empresa… pel cap baix em surt que el 60% del capital és públic. Si això és lliure mercat, que baixi Déu i ho vegi!

La participació directa de la Generalitat no passa del 30%.

Sí, ja. Però també hi treuen el cap la Fira de Barcelona, Turisme de Barcelona, Catalana d’Iniciatives (entitat semipública), l’Institut Català de Finances i fins i tot el govern suec, danès i noruec!

Certament, són institucions catalanes que aposten per una infraestructura molt important pel teixit econòmic del país. Això no té res de dolent. És lliure mercat, és la llibertat de les institucions i del poble de Catalunya d’invertir en allò que creu. La història ens diu que totes les aerolínies han passat pel mateix procés: són creades per un Estat fins que es converteixen en companyies rendibles .

Com pot dir que això és lliure mercat? Que els governs obliguin els ciutadans a finançar empreses a través d’impostos és tot menys lliure mercat!

I tant que ho és!

Expliqui-m’ho, si té l’amabilitat.

Són institucions que decideixen lliurement invertir els seus diners en un projecte…És el mateix que les institucions alemanyes han fet amb Lufthansa i les espanyoles amb Iberia: una inversió.

Les institucions soviètiques també invertien lliurement. De fet, invertien tan lliurement que tots els sectors eren monopoli de l’Estat. Segons el seu criteri, la URSS seria un paradigma del lliure mercat, no?

Aquesta pregunta es respon sola, doncs el sistema soviètic va fracassar. Spanair és una companyia privada que competeix i que té alguns inversors públics que inverteixen amb criteris financers i de servei a la societat. Això no és soviètic, passa cada dia a tots els països del món.

La llibertat de mercat consisteix en què els empresaris arrisquen el seu capital i, en cas de tenir pèrdues, les assumeixen i tanquen “la barraca”. El mercat selecciona les bones iniciatives. En el cas de l’Estat això no passa, doncs les pèrdues les paga el ciutadà i el projecte deficitari continua. A més, encara que s’obtinguin beneficis, això suposa competència deslleial cap a les empreses privades…

Les institucions també arrisquen el seu capital per competir. La diferència és que aquestes activitats tenen una externalitat fortíssima: promouen el teixit comercial i industrial del país. A més, això no és el primer cop que passa. L’Estat espanyol va invertir a Iberia 1.500 milions d’euros, la Generalitat només n’ha invertit directament 40. Quan Iberia es va privatitzar va decidir establir el seu Hub a Madrid, disposant connexions que a Barcelona no tenim. És per això que aquí fa falta la combinació d’esforços privats i públics.

El fet que Iberia fos un monopoli de l’Estat i rebés ajudes, no vol dir que haguem de caure en el mateix error.

Spanair no està subvencionada. Disposa d’inversors que tenen interès en el rendiment de l’empresa i en el teixit econòmic català. Nosaltres, a diferència d’altres companyies, no rebem ajudes per operar determinats vols ni ens patrocinen els governs autonòmics mitjançant campanyes publicitàries. Repeteixo: Spanair no té ajudes públiques, té inversors públics i privats.

Digui-li inversions o subvencions. El cas és que són diners dels contribuents. Deixi’m posar-li un exemple. Vostè fou vicepresident econòmic del FC. Barcelona. Què li semblaria si la Generalitat hagués ‘invertit’ 40 milions d’euros a l’Espanyol amb la justificació de promoure el futbol català?

Seria difícil de justificar, el Barça és un club esportiu que sense l’ajuda de ningú ha aconseguit portar la marca de Catalunya al món. De la mateixa manera, si ja existís alguna companyia aèria que connectés Barcelona amb el món no serien necessàries les inversions públiques a Spanair.

D’acord. Posem que som al 1898, un any abans de la fundació del Barça. Hagués estat a favor que les autoritats públiques de l’època haguessin obligat a tots els catalans a costejar la fundació del club blaugrana?

No t’ho sé dir… Potser sí… Si haguessin tingut la visió que això sumava per Catalunya, per què no?

Home, doncs perquè el senyor Gamper ja ho va fer amb els seus diners, de la mateixa manera que ho fan els empresaris quan veuen una oportunitat de negoci.

Al segle XXI, qüestionar-se la col·laboració entre el sector públic i el privat està fora de lloc. Només cal fixar-se en els Estats Units, el paradís de lliure mercat, que ha dedicat milions de dòlars a salvar el sistema financer. No té sentit preocupar-se per la col·laboració pública en una operació com la de Spanair, tan petita comparativament i amb uns resultats gegants.

Quins resultats?

Miri, l’Àrea Metropolitana de Barcelona és la quarta regió europea en nombre de passatgers, però, en canvi, l’aeroport del Prat ocupa la desena posició. Això és degut a l’absència de vols de connexió. Les infraestructures espanyoles estan concebudes de forma radial, l’Estat ha creat un Hub a Madrid oblidant-se de Barcelona. Si no disposem d’un Hub amb vols directes, Barcelona pot perdre competitivitat. És per això que les institucions catalanes s’han abocat en el projecte de Spanair.

Senyor Soriano, parla vostè com un polític!

(Riu) És la veritat, n’estem convençuts. Spanair no és una empresa amb una missió, sinó una missió en forma d’empresa.

Què bonic…

Jo estic aquí perquè m’ho crec. Estem fent un servei als catalans que és molt necessari i que per primer cop a la història és possible. Actualment només depenem de nosaltres mateixos. No necessitem que l’Estat ens doni permís. Spanair és l’eina per aconseguir l’objectiu d’un aeroport connectat al món. Per aquest motiu som una missió executada a través d’una empresa.

Sap què són els aeroports fantasma?

(Riu ell i el cap de premsa) No… Expliqui-m’ho…

M’ha arribat que són aeroports no rendibles econòmicament, construïts amb criteris polítics. Li sona?

És clar que sí…

I què en pensa?

Doncs són inversions exclusivament públiques. Jo entenc que un aeroport és una infraestructura molt important que qualsevol ciutat del món voldria tenir. Ara bé, s’ha de fer una anàlisi d’inversió contra resultats. De vegades es construeixen aeroports on no és rendible volar-hi ja que no hi ha prou demanda. Correspon a cada Administració decidir fer-lo.

Lleida-Alguaire seria un cas d’aeroport fantasma?

No ho sabem. És un aeroport d’inversió moderada,  però la veritat és que està molt poc usat. Nosaltres no volem a Lleida perquè no és el nostre focus i no ens sortiria rendible. El criteri de l’Administració per aixecar l’aeroport de Lleida era atraure el turisme d’hivern. Haurem d’esperar que acabi la temporada per avaluar-ho.

Per què l’Estat m’ha d’obligar a passar tota mena de controls per accedir a un avió?

Per la teva seguretat i la de tothom.

Però això no s’hauria de deixar en mans de les pròpies línies aèries? Per exemple, algunes d’elles prescindirien de les supervisions pels passatgers que no suporten els controls –tot acceptant un major risc d’accidents- i, en canvi, altres companyies s’especialitzarien en controls exhaustius pels passatgers més cauts.

No ho crec. No m’agradaria que fos el lliure mercat qui ho definís. Està bé que existeixin uns estàndards comuns de seguretat tant als aeroports com dins dels avions. Això assegura que tots els viatgers, independentment de l’aerolínia amb què viatgin, tinguin el mateix baix risc de patir un accident.

M’està dient que si Spanair es fes càrrec de la seguretat dels seus avions i dels embarcaments hauríem d’encomanar-nos a la Verge?

Absolutament que no. Però hi ha moltes companyies aèries i aeroports al món. No crec que fos una bona idea.

Però ningú obligaria a ningú a pujar a un avió. Senzillament, s’instaurarien els controls  desitjats pels diferents perfils de passatgers. Això passa a tot arreu, des dels autocars fins a les discoteques.

Aquesta és una discussió teòrica. Personalment no en seria partidari. Què hi ha de les aerolínies en països remots? Com podria el consumidor jutjar la seva seguretat? Sabent que responen als estendards internacionals qualsevol persona pot volar amb tranquil·litat.

I què me’n diu del volcà islandès del passat estiu? Es va prendre la decisió política de paralitzar l’espai aeri malgrat que algunes companyies estaven disposades a volar i alguns passatgers a viatjar. Per què impedir-los-ho?

És lícit i raonable que les autoritats s’ocupin d’aquests assumptes.  Sóc conscient que segons quines mesures poden causar molèsties als viatgers i pèrdues a les companyies. Però és una bona idea que l’espai aeri estigui regulat. En aquell cas, però, haguéssim desitjat que una entitat europea comuna se’n fes càrrec en comptes que fos cada país qui prengués la determinació.

D’acord. Posem que ha d’entregar un document molt important però resulta que aquell dia els carrers estan plens de neu. Què li semblaria que l’Estat li prohibís sortir de casa?

És el que ha passat a Nova York amb les darreres nevades. És raonable, doncs no és només la teva seguretat, ja que podries patir un accident amb el cotxe i perjudicar els demés.

Diguem que hi va caminant.

No crec que existeixi cap llei que impedeixi sortir a caminar pel carrer…

Ja, però el criteri és exactament el mateix que en el cas del tancament de l’espai aeri: la seguretat a tota costa. L’Estat podria al·legar que per seguretat no pot sortir al carrer, doncs podria congelar-se.

Miri, jo comparteixo la ideologia liberal en gran part. Però hi ha activitats que s’han de gestionar des del sector públic, com són els carrers i l’espai aeri. És un model que, bé o malament, funciona. Si vostè em pregunta: vol que tothom voli pel cel quan vulgui, faci el temps que faci i petin els volcans que petin? La resposta és que no.

Hahaha.

(Riu, també) Que l’espai aeri estigui gestionat per una entitat pública no és una mala idea. Les autoritats públiques tenen els seus mecanismes de control i els governs es poden canviar.

Va, preguntes que agradaran als friquis de la política. Quina opinió li mereix la irrupció al Parlament del seu antic company de junta, el senyor Joan Laporta?

Em sembla interessant. No tinc opinió més enllà que és un ciutadà que amb una sola idea, escassos recursos i poca atenció mediàtica ha aconseguit cent mil vots. Entra una idea més al Parlament i serà interessant veure com es desenvolupa i quina influencia pot arribar a tenir.

Ha parlat amb ell després d’obtenir els quatre escons?

No, hi vaig parlar abans però no l’he vist encara.

I comparteix les seves idees a nivell polític?

Això correspon a les meves idees personals…

Vinga, senyor Soriano, fa uns minuts semblava tot un conseller dissertant sobre el model radial! No em digui que ara no em respondrà!

No puc ni vull opinar sobre qüestions purament polítiques. No és el que em toca amb el càrrec que tinc.

Està bé. Però al marge de la seves consideracions personals, creu que una Catalunya independent podria ser viable econòmicament i augmentarien els estàndards de benestar dels catalans?

No sé si augmentarien els estàndards de benestar, però és clar que podria tenir èxit des del punt de vista econòmic i no suposaria cap daltabaix per ningú. En una economia globalitzada, l’organització dels territoris no hauria de ser un problema. Una altra cosa és si ho faríem millor o pitjor.

Què li sembla l’acord de patrocini de Qatar Foundation a la samarreta del Barça?

Crec que és una mala idea. A mig termini les marques d’UNICEF i del Barça són simbiòtiques; a més de contribuir a una bona causa, UNICEF permet al club vendre la marca “Barça” i donar-li projecció. Posar-hi Qatar no ajuda en aquest aspecte, és per això que són ells qui paguen. Es tracta de posar sobre la balança els milions del curt termini contra la construcció d’una marca global i la idea del ‘més que un club’. Quan vam entrar, la situació econòmica era extraordinàriament pitjor que la d’avui, però vàrem descartar una oferta d’una casa de jocs i vam apostar per UNICEF. Dit això, la junta actual està legitimada per prendre les decisions que consideri.

Vostè va dimitir l’any 2008 del seu càrrec com a vicepresident econòmic del club. No obstant això, s’empassa els comptes publicats per la nova junta directiva?

No és fàcil. S’haurien de veure conjuntament amb els informes dels auditors. Mentre jo hi vaig ser, el Barça tenia beneficis cada any i els comptes eren convenientment auditats pels mateixos auditors d’ara. Costa creure que en dos anys la situació pugui haver-se deteriorat tant. La justícia decidirà.

Com sempre.

Entrada publicada a General el diumenge, 2/01/2011 a les 20:57.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.