Cursa per la Salut Mental-Benito Menni (23 d’octubre, Granollers)

dimarts , 15/11/2011

Autor: Canferreir (Cándido Ferreiro)

 

Ja tenim una altra cursa solidària més. Aquest cop, el Complex Assistencial de Salut Mental Benito Menni, situat a Sant Boi de Llobregat, ha organitzat a Granollers la 1a Cursa Per la Salut Mental-Benito Menni.

Amb aquesta ja sumen 3 curses solidàries organitzades per l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu i Benito Menni: una d’elles celebrada l’abril passat a Esplugues de Llobregat, i el Cros de la Muntanyeta de Sant Boi vigent des de l’any 2006. Ara afegim una altra de nova que també s’hi suma al córrer per la salut mental.

El recorregut transcorre per Granollers, el circuit és d’una volta al Pg. Fluvial en paral.lel al riu Congost, tant d’anada com de tornada, amb sortida i arribada a les Pistes Municipals. A l’edició d’enguany, uns 400 corredors van gaudir d’una cursa envoltant de solidaritat i afecte amb les persones que pateixen o hàgin patit una malaltia mental.

Sembla ser que el “boom” de les curses s’hagi estès fins i tot a les curses amb fins solidaris. Un servidor creu recordar des que es va iniciar al 1994 a la bogeria del córrer, mai ha vistcap cursa d’aquest tipus i si n’hi havien, serien ben aviat poquetes. Però quan hi ha curses solidàries a aquest país, val la pena contribuir-hi passant una estona amb amics i familiars, sempre sigui per la causa. La nostra participació afavoreix molt a aquests col.lectius.

Cursa de l’Aire

dilluns, 7/11/2011

Autor: piri

La cursa de l’Aire es disputa a a Cabrera i Vilassar de mar. La cursa rep aquest nom pel seu organitzador que és el Club esportiu Aire. En aquest 2011 es disputà la setena edició el dia 12 d’octubre, dimecres i festiu, per celebrar-se la hispanitat. Curiosament, en aquesta mateixa data, al 1707 les tropes borbòniques entraren a Lleida amb motiu de la guerra de successió assassinant a 700 lleidatans.

 

(Gràcies a l’Ecopac per les seves fotos)

Pel que fa a la participació en aquesta última edició s’han multiplicat per quatre els atletes inscrits. Normalment en els darrers anys els participants no arribaven mai a 300, i en la cursa érem 816!!! Conseqüentment, va provocar un molt bon ambient de cursa. Felicitats per la progressió en quant a la inscripció.

Potser aquesta sigui la raó que expliqui alguns aspectes d’atenció al corredor que no vaig trobar gaire correctes:  Només hi havia un lavabo al vestuari per a tota la gentada d’avui.  Les cues començaren a les 9:15 i no acabaren fins després de les 11. El mateix va passar amb el guarda-roba. Pel que fa a l’entrega de dorsals a les 9:30 s’acabaren els imperdibles i molts corredors portaren el dorsal amb la mà….

Abans de donar el tret de sortida anunciaven la pròxima edició 2012, que serà millor que aquesta perquè penso que molts no voldrem repetir.

El recorregut de la cursa d’adults tenia un perfil irregular de 10 km d’asfalt amb pujades, baixades i reduccions en l’amplada dels camins, cosa que el feia interessant en aquest sentit, però s’havia d’anar amb precaució de no donar cops entre els corredors. Sobre el recorregut afegir que els punts quilomètrics cinc i sis estaven intercanviats. Si hagués passat entre el km9 i el km1 igual podríem fer broma, però estant tan a prop, a molts no els ha agafat el riure precisament quan ho han vist.

A l’arribada, les classificacions molt ràpidament posades, tant a la cursa com al web http://www.cursa10kaire.com/#1 Comentar que el temps dels primers classificats entre les darreres edicions ha augmentat en un minut entre edició i edició: 32:09 (2009) 33:29 (2010) i avui 34:29 per part d’Abdelhamed El Marrak. Aquest és l’enllaç de les classificacions http://www.atletisme.cat/classificacions/vilassar/res2011g.htm

Cursa de la Tardor

dilluns, 17/10/2011

Autor: Alfons99

9 d’octubre de 2011. Matinal esplèndida la d’aquest diumenge de tardor que es lleva fresquet -per fi!- tot i el sol que s’albira de bon matí. Arribem a Sant Andreu dela Barcai de seguida veiem els rètols que ens indiquen la direcció dela Cursadela Tardorque venim a fer, el Rafa i jo, per primera vegada.

Ens agrada molt veure que l’aparcament és a tocar de la sortida i que sigui vigilat ens dóna la tranquil·litat de saber les nostres coses segures. Arribem a la zona de sortida i el Debu ens dóna la benvinguda des del seu inseparable micro. Sons i paraules familiars que ajuden a passar el temps d’espera. Anem a buscar el dorsal i el Javi Ortega ens tracta amb deferència. He passat dos dies mig gripós però diumenge és dia de cursa i si em puc llevar, vaig a córrer.

Deixem la bossa al guarda-roba i comencem a escalfar; les perspectivas són bones perquè la temperatura permetrà córrer amb comoditat. Mentres faig els estiraments començo a plantejar-me la cursa. Quin ritme he de seguir? Vull buscar un sub-52 que no és ni massa exigent ni passejador tampoc.

Ens situem a la cua de sortida –com sempre, no m’agrada destorbar als qui van més ràpid que jo- preparo el MP3 i el fore tot fent saltets abans de la sortida. Hi ha un petit problema amb el tret de sortida, però una botzina acaba assenyalant l’inici de la prova (el meu company, Rafa, em va dir que temps després va petar el tret de sortida quan tots ja corríem, però jo no el vaig sentir). Jo ja anava escopetejat en busca de les sensacions de la cursa del dia,la Cursadela Tardor.

Surto molt fort com sempre i al cap d’una estoneta curta el Javi Ortega es posa al meu costat tot puntejant amb l’índex el rellotge. Sense entendre’l li dic que portem uns 600 mi em diu “No vas molt ràpid?”. Aleshores remiro el fore i veig el ritme 4:28. Sí, és molt ràpid per a mi, però com sempre surto fort no li faig massa cas. Greu error, i el pagaré…

Passo el dos amb la baixada a un ritme viu també, i el tres, amb el gir de 180º i la pujadeta fa estralls i el meu taló dret em fa punxades i començo a esbufegar. El Javi Ortega segueix encara al meu costat. Miro les pulsacions i me n’adono que estic a 172 (per a mí el 98%) i m’espanto.  No aguantaré a aquest ritme. Baixo pistonada i miro de regular amb cap. Faig tres o quatre kilòmetres suaus i el 8 se’m travessa a la gola amb la pujadeta dels nassos. Passem per la zona de sortida i el taló segueix fent-me la guitza. Vaig de capa caiguda i ho noto perquè comencen a avançar-me força corredors. Faig el que puc, mantinc el ritme al 9 i apreto les dents al 10 mirant d’atrapar algú del davant. La veu del Debu em dóna la benvinguda i faig un petit sprint per entrar. Buff, después dela Mitjade Sant Cugat la setmana passada, aquest deu mil se m’ha fet llarg. No ho entenc.

M’ha agradat de la cursa el recorregut que permet veure passar als qui van més depressa que tu primer, per creuar-te amb els del darrere, després. Vaig saludant i animant a tothom que puc.

Xerrada post-cursa amb un parell de companys de corredors.cat (Guindy007, Sancho) i cap a casa, ben coix. Avui encara me’n ressenteixo del taló i he demanat hora al fisio. La cursa ha anat bé, però podia haver estat millor. Temps discret (54’01”) que em fa emprenyar perquè tots els 10k de la temporada els he fet en 54s (no me’l puc treure del damunt!). Però tot allò que envolta una Cursa popular, la gent, els companys, els altres corredors, la germanor que es respira, el bon rotllo, la butifarra… són aquells intangibles que fan que m’hagi afeccionat tant (obsessionat en paraules de la meva dona) al córrer, a aquest món del running.

 

23ª Cursa de Fons a Sant Muç

divendres, 14/10/2011

Autor: Ramon_B

 

Aquest Cursa de Fons a Sant Muç molt ben organitzada perla U.A.Rubí comença a ser una clàssica en el meu calendari després de participar en les dues darreres edicions. Porto donant-li voltes al recorregut tota la setmana ja que la pujada de 2 Qm a l’ermita de Sant Muç es força dura, tot i que enguany es per asfalt.

Em llevo aviat , com sempre, perque no em vull perdre les quatre curses infantils que fan abans de la dels grans. Dia magnífic per la pràctica de l’atletisme, res a veure amb les condicions climatològiques en que vam córrer l’any passat. Gairebé 1500 corredors en total ,750 ala de 10 Qm que faig jo. Deu n’hi do.

A les 10:30 en punt donen la sortida. Estic a la meitat del grup amb companys de corredors.cat. Els primers Qm’s plans pels carrers de Rubí serveixen per començar a agafar ritme però en creuar la riera cap el Qm 3,2 comença la pujada. Tot canvia, escurço la passa i cap amunt. Se que he de dosificar el meu esforç per arribar en bones condicions. Son només 2 Qm pero força exigents. Quan arribo a dalt els primers atletes, tots magrebins, estan apunt d’entrar a meta. La meva es una altra guerra. La baixada també te la seva dificultat pero em va millor i avanço a uns quants corredors. Passo el Qm 8 ja a la riera, només queden 2 Qm fins la meta. El meu company Joaquim m’espera per ajudar-me a l’esforç final. Enfilo de nou els carrers de Rubí fins la meta. Esprint final al màxim, paro el crono, he fet millor marca personal en aquesta cursa , un minut menys que l’any passat.

Marxo satisfet cap a casa tot i que no m’ha toca res al sorteig. El meu premi ha estat acabar la meva cursa 269. L’any que ve tornaré !

 

 


				

Cursa del Cargol

dijous, 13/10/2011

Autor: Joan Carles Llurdés

El diumenge 2 d’octubre vam tenir una magnífica jornada amb motiu de la 3ª edició de Linyola, ara rebatejada com la del Cargol. I no ho dic per la meva actuació personal que com explicaré tot seguit, no va ser de les més lluïdes, sinó més aviat per l’ambient que hi vam viure. Curses com aquestes són curses agraïdes, com em va comentar el col·legi Josep Huguet, a qui em vaig trobar de nou (després de Cervera) fent de controlador del temps (del cronòmetre, no pas del meteorològic).

I a fe de Déu que és una afirmació ben certa: un entorn rural (som a la comarca del Pla d’Urgell, no ho oblidem), un circuit circular de poca duresa, un ambient molt familiar propiciat pels poc més de 200 corredors que ens hi vam aplegar, una logística pre i postcursa excel.lent i tot plegat, la sensació d’una feina molt ben feta de per part de l’organització i que els 10€ de la inscripció han estat ben invertits.

 

 

 

 

 

 

Quant a la meva actuació en la cursa no puc dir que hagi estat del tot brillant. Encara que no ho vaig dir abans, confiava que em sortís una cursa bastant bona i que acabaria movent-me amb un temps al voltant dels 44′, després d’un temps de descans (el reset) i de veure com el recorregut era menys complicat del que s’insinuava al seu perfil penjat al Web. Al final, un temps de 45′:38″ (diria que prement una mica més els dents l’hagués pogut baixar de l’odre de 1/2 minut) i la posició núm. 83 d’un total de 210 corredors.

I ara, una breu valoració de la cursa però ja us dic d’entrada que serà molt favorable:

  • Aspectes que m’han agradat: tots, no he trobat a faltar res que sigui important per a la bona marxa de la cursa. Fàcil aparcament, molt a prop del lloc de trobada, tots els serveis (recollida de dorsals, de la bossa d’obsequis, consulta dels resultats, lavabos, dutxes, guarda-roba, etc) concentrats en un mateix punt (al voltant del pavelló municipal), itinerari sense gaires dificultats, ajustat al que es deia en la Web, amb tots els qms. marcats (suposo que ben marcats), relativament barata, la possibilitat de veure la classificació gairebé al moment, un bon esmorzar en acabar i un ambient encara millor on els nens poden jugar i fer de les seves sense cap problema.
  • Aspectes que no m’han agradat: doncs després d’una estona rumiant-m’ho … esto, mmm … diria que cap. I no us penseu que la meva opinió sigui molt esbiaixada sinó que diria que és bastant unànime si he de fer cas dels comentaris que sentia quan parava l’orella. Per tant, res a dir en aquest sentit.

I després de la merescuda dutxa i una passejada, el plat fort del dia, mai millor dit: a menjar cargols. O que us pensàveu: què corro perquè m’agrada, sense buscar-hi cap més al·licient? Què n’esteu d’equivocats!; com estàvem molt a prop de Vilagrassa i hi tenim controlat un bon restaurant on els cargols a la llauna són una de les seves especialitats, no ho vam dubtar en cap moment i apa, anem-hi que fem tard. Això sí, reserveu-hi taula abans perquè sempre s’omple.

 

Muntanya o asfalt?

dimarts , 11/10/2011

Autor: David (eiger)

Correm per dalt la carena i al cap d’una estona ja som de nou a l’urbanització. No ens adonem, estem fent el que més ens agrada : córrer ! Ho fem lliurement, sense cap més supervisió que la nostra i tant se val on ho fem, amb qui i el temps que fa. Quan se’ns fica al cap, ens hi hem de posar, sigui l’estona que sigui. L’excusa és aquella cursa, però en el fon,s el que més desitgem és gaudir dels entrenaments i de la planificació. Sempre en tenim ganes de què arribi la competició però, ¿què fariem tants dies sense calçar-nos les bambes ? Senzillament impensable, ens tornariem agressius i poc tolerants, potser. Córrer ens fa més lliures.
Jo, penso per sort, puc fer-ho per camins que em permeten descobrir racons, habitualment en solitari. Surto de casa pensant fins a on es pot arribar segons el temps que tinc. Convé fer desnivell o millor una tirada suau, o és dia de fer sèries ? Tot depèn de les ganes que tingui i evidentment del proper repte. Prefereixo al 99,9 % tirar muntanya amunt, que fer-ho per pistes pesades o per la ciutat sorollosa i agobiant. A la vegada que cura, enfilar-se als cims propers m’ajuda a fer net i fer forces. Ja no em queden racons propers per descobrir així que costa haver de repetir itineraris. Llavors arriba el moment de pensar en alicients diferents, buscar noves companyies, escoltar el bosc i perdre’m per moments.

Si hi ha algun motiu pel qual escullo córrer i competir per muntanya és aquest sentiment de llibertat. Una cursa de muntanya em permet conèixer aquells racons nous que fa temps que busco i em dóna la motivació necessària per poder repetir els entrenaments. L’ambient de la gent que hi trobo és diferent, molt diferent del que observo abans de les sortides multitudinàries típiques dels 10 km, mitges i maratons. M’agrada i m’hi identifico.

El fet de no sortir tan pressionat pel crono i de córrer mirant el track i les marques és més divertit i variat. Parlo més amb els companys i m’engresco amb el ritme a mesura que avanço. Demanar pas i apartar-me per cedir el pas, aturar-me a l’avituallament, baixar frenèticament pel sender, pujar deixant-me el cor, travessar el torrent de pedra en pedra, esgarrinxar-me pel corriol mal fresat.

El fet de competir per asfalt t’aporta altres sensacions. Personalment les trobo molt diferents i necessàries com a complement d’una persona tan competitiva com ho sóc jo. El crono es transforma en un rival més i ens motiva a expimir-nos al màxim. Els entrenaments són ben diferents, per a mi pesats,  però que alhora t’aporten una combinació interessant amb les sortides obligades per muntanya.

Les curses d’asfalt es concentren majoritàriament des de ben entrada la tardor fins a inicis de primavera, coincidint amb la menor presència d’hores de llum. Són mesos que em preocupen pel tema lessions; els corredors de muntanya castiguem els muscles i els tendons en excés donada la repetició del moviment i el terreny dur. Si els entrenaments ens donen bones sensacions llavors optem a la marca i ens hi obsessionem uns quants dies, abans i després de la cursa. Ens fem costat entre companys de club i amics d’afició, i només pel fet de comentar com t’ha anat o com en veure com et trobes respecte els demés, se’ns crea un alicient curiós que dóna peu a la motivació necessària per a fer-ho bé i millor. Això ho trobo a faltar més en preparar les curses de muntanya. Allà no hi ha marques, hi ha horaris previstos d’arribada que és ben diferent.

Personalment em quedo amb el moment de la sortida i l’arribada de les curses d’asfalt. Potser ho fa la major animació que s’hi acostuma a concentrar. I és cert que a nivell d’emocions, no hi ha res com acabar la teva primera marató d’asfalt. Es viuen força moments especials en aquesta vida de corredor.

Muntanya o asfalt ? Asfalt o muntanya ? Per a mi, una de muntanya per favor, i si pot ser amb una pinzellada d’asfalt, perfecte !

Una milla

dilluns, 10/10/2011

Autor: bego

[per llegir mentres escoltes la música ]

Avui tinc ganes de córrer, i m’atreveixo a fer-ho. Sóc una corredora dolenta, però molt dolenta. Amb cames que es mouen i cap que s’atura. Així que, sense deixar d’entrenar les cames, començo una preparació específica per a…… el cap!

Avui faré una milla, amb l’únic objectiu de suportar el patiment del kilòmetre i mig i una mica més. Avui patiré de valent, però és curt. I allà estic, al Congrés, i no estic sola. El carrer és ple de gent que ve a veure com corren els altres, que passegen, que disfruten del matí de diumenge. I els meus també estan allà, animant, donant suport, cuidant, corrent.

És una milla curiosa perquè a la sortida de veterans hi ha tanta gent que sembla una cursa popular, de les de deu kilòmetres. Menys de set minuts de cursa intensos, sisena posició, una volta i mitja, de pujada i de baixada. En algun moment em canvien l’aire fred per aire calent que se’m cola als pulmons. I tanco els ulls i apreto, pensant, ja s’acaba, ja s’acaba. I sí, s’acaba. Em sento com sortint de sota de l’aigua, de cop, sense aire, i s’acaba. Després m’estaré una bona estona tossint, però això ja no té importància.

Bona cursa. Bon esforç. Avui ha valgut la pena. Seguirem entrenant el cap perquè deixi córrer les cames al seu aire.

 

Cursa Ciutat de Cornellà

dijous, 6/10/2011

Autor: JoanDeGracia

2 d’Octubre. Data marcada en el meu calendari per participar en la meva 7a cursa del 2011.

Accions prèvies a la cursa: estudi detallat del circuit, de l’altimetria, visita a Google Maps o similars per veure els carrers per on passarem, quin clima farà (temperatura, humitat, velocitat i direcció del vent…), preparació el dia abans de la roba, visita al foro Correcat per llegir els darrers consells, ànims, etc, es a dir… tot alló que els corredors populars no fem mai, oi?

Agafo el transport per dirigir-me al punt de sortida. Comparteixo el metro amb gent mig adormida i amb cara de fets pols… potser tornen d’una cursa noctura? a veure? no porten roba d’esport… uy, em sembla que no venen precisament d’una cursa.

A una de les parades puja molta gent vestida com jo… segur que no m’he equivocat de línia, aquests sí que fan cara d’anar a còrrer. Al sortir al carrer no hi ha dubte, segueixo la riera de gent que van tots cap una mateixa direcció… no té pèrdua. Recullo el meu dorsal… al col.locar-lo no queda precisament centrat amb la samarreta… i qué? acàs algú ho aconsegueix?

Faig una mica d’estiraments/escalfaments i em col.loco a la línia de sortida esperant el tret d’inici. PAM!!! Apa! Tots a córrer! com es nota que a l’arribada hi ha avituallament… sembla mentida el que fa la gent per una beguda isotònica! Primers metres per agafar velocitat de creuer. Miro cap endavant i els que encapçalen la cursa de seguida ja em porten 1 kilómetre (o més) de distància… quan acabi la cursa els hi preguntaré qué han esmorzat.

Algun que altre corredor fa retallades (bé, millor que no parli de retallades, que als temps que estem, potser no està massa ben vist) Gent pel carrer animant, bon ambient per córrer i una mica de vent que en algunes zones dificulta avançar però en altres, ajuda. Circuit bastant pla fins quasi la meitat de la cursa, de cop i volta, gir cap l’esquerra per un carrer… estic convençut que aquest carrer sempre ha sigut pla, pero algún graciós l’ha inclinat de tal manera que… fa pujada!!! Pero mira, si s’ha de pujar, es puja. Per sort, algún altre més simpàtic que l’anterior, ha pensat en nosaltres i ha fet que poc després el carrer fes baixada… gràcies!

Mirem de no ensopegar a la baixada, no sigui que creuem la línia de meta rodant, que pot ser molt divertit per la resta, però no mola. Els darrers metres els fem entrant a la pista d’atletisme i corrent pel tartà. Algú que altre intenta emular Fermín Cacho entrant triomfant a la final olímpica del 92 als 1500m…. no m’estranya, ja que el bon ambient atlétic incita a aquestes gestes. A l’arribada, tots a parar el crono… ostres, no he fet la meva millor marca, pero no passa res, he gaudit d’una nova cursa, molt ben organitzada. A l’arribada m’han donat, entre d’altres coses, una barreta de xocolata, ara entenc perqué la gent corria tant a la sortida, haver-ho dit abans!!

Ara vaig a posar el meu temps a la fulla d’excel, una altra cosa que els populars no fem mai, a la casella  corresponent on posa “Cursa Ciutat de Cornellà 2011″ i preparo una nova casella, on posa “Cursa Ciutat de Cornellà 2012″ ja que… l’any que ve hi torno!!

 


				

ENGANXAT A CÓRRER

dimecres, 5/10/2011

Autor: Dani Renalías, “Tigerman7″

 

Mai he sigut un d’aquells nois que de ben petits destaquen fent esport. Recordo les classes d’educació física a l’escola com una barreja entre moments de passar-m’ho d’allò més bé –quan, per exemple, podíem jugar un partit de futbol o fèiem algunes sèries d’abdominals– i altres moments de suor freda i aquell patiment que t’aporta la sensació d’inseguretat –com per exemple quan tocava fer circuits amb plínton i potros combinats amb mil variants de tombarelles diverses–. Però també recordo perfectament com m’alegrava cada cop que ens “tocava” fer la prova de la course navette o fer unes quantes voltes als patis. En aquest cas, per a mi, no hi havia cap mena de risc afegit, només calia córrer, potser cada cop més i més ràpid, però bàsicament i principalment córrer. Sense ser-ne massa conscient, m’agradava, m’ho passava bé sempre que ho feia i a més m’adonava que no me’n sortia del tot malament. Estava descobrint un esport genial!

A mesura que m’anava fent gran, amb el batxillerat primer i amb el pas per la universitat després, l’esport que practicava era sobre tot els partidets « de costellada » que feia amb els amics, algunes caminades i marxes i anar al gimnàs algunes tardes que trobava temps. Com en aquell record del meu pas per l’escola, córrer amunt i avall pel terreny de joc o damunt de la cinta em seguia agradant d’allò més. Ara sí, de forma més conscient m’estava començant a enganxar a córrer.

Tinc molt present el dia que vaig fer la meva primera cursa. Va ser a la meva ciutat, Manresa, en motiu dels actes per la marató de TV3 l’any 2009. Era la cursa per la vida, amb un recorregut de 5 km que, d’entrada, em feia cert respecte. Vaig decidir córrer sense cap mena de pressió, amb l’única fita d’acabar i gaudir al màxim. El circuit tenia una primera part de pujada i un final completament en baixada i la sensació d’arribar esprintant a tope i el bon ambient que es respirava em van acabar de provocar la meva “adicció” al running.

A partir d’aquí els entrenaments van incrementar exponencialment i, conseqüentment també ho varen fer els objectius. Al cap i a la fi, si havia pogut córrer 5 Km, per què no provar si seria capaç de fer-ne 10? I sí, com és ben sabut per tots, la constància i l’esforç té el seu premi ; el 31 de desembre corria la Cursa dels Nassos a Barcelona i celebrava a la meva manera la meva consolidació com a corredor. Després varen venir altres curses i més entrenaments fins que aquell cuc que portem a l’estómac torna a rondinar i ens demana noves experiències. Era el moment de fer una mitja marató! La ciutat escollida va ser Sabadell, i el 5 de setembre de l’any passat, enfundat en unes malles de nervis i il·lusió, vaig córrer els meus primers 21,1 Km de forma oficial. Ho havia aconseguit!

Resulta curiós però a partir d’aquell moment vaig intensificar molt més les meves humils tècniques persuassives (o pesades com dirien alguns) cap als meus amics per iniciar-los en l’atletisme; alguns d’ells saben de què parlo i, el millor de tot, amb alguns d’ells ho vaig aconseguir. També va ser quan vaig decidir formar part de Corredors.cat, veient que seria un punt de trobada interessantíssim i que contribuiria al meu creixement com a persona i com a corredor. Quanta raó hi havia en el meu pensament!

Córrer i entrenar s’havia convertit en una rutina agradable, i sortir a rodar al vespre o fer vint voltes a un mateix circuit improvisat no era cap suplici, ans al contrari, una forma de diversió i evasió i de constant superació personal, però en aquest esport, com en tots, no tot són flors i violes. Hi ha moments més bons i més dolents i amb el temps, tot arriba. Arriba una lesió o planifiques malament l’estratègia en una cursa o en un entrenament, i et fa madurar i adonar-te que encara queda molt camí per recórrer i sobretot per millorar. De fet, per trobar un exemple d’això no cal que vagi gaire lluny: aquest diumenge passat, a la mitja marató de Sant Cugat i amb un circuit exigent, vaig cometre el típic error del refiament, començant fort i patint als darrers quilòmetres. Diuen que de tot se n’aprèn, però en qualsevol cas, novament el bon rotllo, l’esperit de companyia i el triomf personal de tots i cadascun dels corredors que vam participar-hi, va ser el millor record que em vaig endur cap a casa.

Mentre escric aquesta reflexió personal m’he inscrit a una nova cursa –a aquestes alçades suposo que fins i tot en dies de descans necessito la meva dosi– i he tornat a visualitzar mentalment el recorregut del que serà la meva primera marató a Saragossa juntament amb els entrenaments que em manquen per preparar-la. Ha començat un nou repte i sé que segueixo comptant amb el suport directe dels que em coneixen i m’aprecien però també sé que, de forma indirecta o menys visible, compto amb el suport de tots els que compartim aquest esport. Espero poder seguir corrent molts quilòmetres al seu costat!

 

½ de Sant Cugat, una visió molt particular

dilluns, 3/10/2011

Autor: Prudenci Gatell, “prudi”

Quan afrontes una cursa per un recorregut desconegut, la sensació d’intranquil·litat no t’abandona en cap moment. Moltes vegades, fins i tot els dies previs, ja sents aquell rau rau i estudies perfils, altimetries, recorreguts, fins i tot apropes i allunyes el zoom del Google maps per veure per on hauràs de passar i intentar retenir el màxim de referències.

Paral·lelament a tot això, vas llegint comentaris d’altres corredors que ja han participat a anteriors edicions per veure quins són els trams més durs, els més ràpids, aquells aspectes a tenir en compte… Avui a Sant Cugat, l’única previsió que havia anticipat era mirar amb el Tomtom quanta estona trigaria a arribar per saber a quina hora m’hauria de llevar. Res més.

Així doncs, al matí, a les 8, hem sortit de casa i cap a la Ronda de Dalt, per agafar els túnels de Vallvidrera. Que cruel és el destí!! Tot just passant pel costat del Velòdrom d’Horta, he pogut veure tots els corredors preparats per fer una altra mitja, la de Collserola (els de la marató ja havien sortit); semblava una burla, tres anys consecutius participant-hi i mira, dalt del cotxe, cap a l’altra banda de Collserola. No és que no m’agradi l’asfalt, però passen dues coses: quan has tastat la muntanya, és com una droga que no et deixa viure, sempre en vols més, i quan te n’han privat, ho has provat, i has comprovat que no hi ha res a fer… en fi… tornem a Sant Cugat.

La veritat, com ha canviat aquest poble (que ningú s’enfadi, però penso que és un honor, una cosa bona poder conservar-se poble); potser no hi anava des del 94, quan vaig deixar de pujar a la UAB. No sé ben bé on era, però el monestir, imponent, convidava a la reflexió. Però millor no reflexionar massa, no fos cas que ens hi repensséssim.

Recollida de dorsal, guardar la samarreta i el sabó, i passejada solitària per acabar de preparar-se. Quan les cames funcionen, i el cor també, què pot fallar? El cap, evidentment, i cal enredar-lo, però no és fàcil. Per això va bé distreure’s, admirar el paravent que donen al Pont de Vilomara a una cursa que saps segur que llegiràs estirat i… no, no seguim per aquí, no donen cap paper pel dia 16? Que s’acaba el temps!

 

 

 

 

 

 

Fotografia gentilesa de Francesc Alemany

Caòticament però disciplinada, quina contradicció, tothom es situa on creu que estarà millor, molts una mica més endavant, jo també, i es que som el que sentim, què hi farem, 3, 2, 1! Comença el match! Lentament cauen els quilòmetres, prou lentament com perquè hom es plantegi tocar el dos quan encara no hem cobert un terç de la distància, quin desastre. Cal trobar la clau, allò que m’animi a no parar, i arriba en forma de pujada, i noi, això és el teu terreny, cap problema, i de cop és com si sortís el sol, i ho veus tot clar, i t’ha canviat l’humor. Sense adonar-te’n, vas fent caure fites, però en veure un 16, l’ambivalència et torna a visitar: ja no pots massa més, potser t’has deixat portar per l’eufòria, però si no ho feies no hauries arribat fins aquí. Era un risc.

Amb la satisfacció, que no engany, de saber-te proper al final, treus forces d’on puguis –que bé aquell plàtan de les 9!- i vas veient sense angoixes com et van passant, però alhora tu també vas passant metres, i quan veus un 20 dius ja hi som! I treus l’últim bidó de benzina per arribar, sense excessos, sense esprints, però amb l’alegria d’haver aconseguit el teu objectiu. Després quedarà la sensació agredolça de tot el que has perdut pel camí, durant els mesos, però això ja és una altra història…