La Mitja de Vilanova (19 de desembre)

Autor: Pere Pujol “cat”

El matí del 19 de Desembre del 2010 es lleva amb el cel gris. Cauen les darreres gotes  però no fa vent (no tot en va en contra…). A les 8.15 aparco sense problemes al costat del estadi. La gent surt de tots els racons,  i contents i abrigats ens arribem a on tenim el llistat dels dorsals. Mirar els números i anar a buscar on deixar les bosses, acabar de fer temps per anar veient i saludant coneguts i amics. El speaker ens diu on tenim els serveis, i el guardarrobes i anomena la diferent gent per païssos que avui ha triat aquesta Mitja. Darrers escalfaments i cap a la sortida, que és al carrer del costat del estadi. Puntualment es dona la sortida, i els nervis i la adrenalina surten a traves de crits, esprintades i riures. Els primers metres tothom fa bromes i compartim mirades de complicitat. Correm per uns carrers plans amb algun puja i baixa que es fan a bon pas. Per un passeig anem els menys rapids i per l’altra banda ja retornen els primers.

Km5, avituallament amb aigua. Anem un grupet de 3 corredors; una parella que prepara una Marató i jo. Marquem un ritme fàcil de 5.20 els primers kilometres i ens dirigim cap el Port amb una pendent avall que ens fa deixar-nos anar però amb coco. Fem uns metres a tocar el mar amb molts revolts i retornem cap el passeig del mar fins al final. Abans hem agafat aigua al Km 10: anem molt bé, tenim els millors kilometres al nostre favor i mantenim el ritme amb un marge de la marca que ens hem posa’t d’un minut.

Al Km 13 ens trobem una pujada on cal apretar les dents i tibar de braços. Anem per una carretera i els primers ja retornen. Anem saludant i animant als coneguts i sempre rebent resposta, rsposta que t’ajuda a seguir el ritme.

Al km 14 em noto amb força i tibo una mica més, pensant que al 15 ( ja altra vegada a Vilanova ) em pendré un gel m’ajudarà a tenir forces per acabar. Cauen els 16,17,18 en un terreny de perfil positiu, però els ànims d’alguns vilanovins i sobretot vilanovines fa que mantinguem el tipus. Cau el 19, el 20 no el veig, i les forces justetes fa que trobi gent caminant. Ja sento de lluny el speaker, cosa que fa saltar el xip de “ja acabo, ja acabo!”. Mirada llunyana i veig el perfil de l’estadi, última recta abans de entrar a les pistes, algun crit dels que fa posar pell de gallina, i darrers 100 metres. He arribat!!. Parar el rellotge, mirada a l’ infinit i cap a la cua: regals, taronges, isotònic (quina pena no tenir-lo al Km 15), xerrades amb la gent de la barqueta….

Tots estem contents i cansats. Més coneguts, més xerradetes i a buscar les coses. Molt atentes les noies del guardarroba, dutxa amb aigua tebia i cap a buscar un lloc on cruspis-me una paella sencera…res de mitges.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús