Des del meu sofà [08]

Autor: Enric H. March

Manicomi de Sant Boi (1926)

Aquest divendres toca Sopar CoRReCaT. La nostre festa de disfresses. Ja és la 5a edició. Serà, com en el Dia de la Marmota, un altre cop a Sant Boi, i (ai!) amb el mateix menú. Un any, per variar, podríem provar el Sanatori. Diumenge, si no aneu a la Mitja de Cambrils o a Puigverd a passejar el gos, podeu tornar-hi per fer els 10 km de la Cursa de Sant Boi.
Festa de disfresses, he dit. Perquè, malgrat que l’amistat extra esportiva ja ens ha permès conèixer la nostra realitat individual vestida i nua, és vestit de curt que percebem l’altre com algú que pertany a la nostra mateixa espècie. No us ha passat mai que veient un atleta conegut vestit de carrer us costa identificar-lo? Doncs això: la roba de civil és la disfressa del corredor.
De fet, la nostra identitat CoRReCaT té tres nivells. La real, com atleta; l’aparent, com avatar; i la fictícia, com a individu. Els més vells potser recorden un article de setembre de 2008 que vaig penjar al fòrum -que també podeu trobar al meu bloc: De màscares i vels-, on explico que els avatars són el vel que permet somiar i imaginar, sempre i quan no es vulgui saber què hi ha de “real” darrere.
Per tant, a no ser que ja haguem traspassat la frontera del simple coneixement a un coneixement més elevat, i no necessàriament bíblic, aquest divendres caldrà lluitar contra el misteri que “l’altre” sempre representa, contra la por o la vergonya de mostrar-se públicament com a individu i contra la virtualitat enquistada de l’avatar: el personatge. Costa saber què i qui som. I és un repte saber qui tenim al davant.
Jo, que jugo un quart paper dins d’aquest entramat humà, hauré de córrer el risc de ser vist com el personatge que escriu en aquest bloc i que es permet tantes llicències; que es permet la ironia i el cinisme com a forma d’expressió. Però no sóc més que un artesà que no pinta retrats, sinó que fabrica miralls que la matèria prima deforma a voluntat. És responsabilitat del lector creure o no que la imatge que el mirall retorna és un dibuix de la realitat, i responsabilitat seva creure que s’hi veu reflectit o no.

Sopar 2009 © RunnerSantBoi

No m’enrotllo més. Espero amb candeletes la nit del divendres per trobar-me i retrobar-me amb tots perquè, sigui quina sigui la nostra natura, som, també, allò que els altres creuen que som. Sense la vostra idea de mi, sóc un ésser incomplet. És del tot necessari, doncs, que em torneu, ni que sigui durant unes hores, allò que m’heu robat en forma de somni o de pensament. Quan sonin les campanades, tots tornarem a la nostra realitat particular, ja sigui la de príncep, gripau o ventafocs. I al dia següent, rere la nostra màscara, tornarem al somni del desig.

1 comentari

  • Jorfer

    23/02/2011 21:09

    Realment és així, tal com descriu el tema l’Enric.

    Divendres ens sentim una mica estranys, descol·locats, ens costa associar cares, vestimentes i nicks.

    A banda de les persones que més o menys ens coneixem, venen les parelles que no tenen que veure gens o gaire amb el nostre món i, que se senten totalement fora de joc (i de lloc).
    A aquestes persones les hauríem de fer un monument per la paciència que tenen amb nosaltres, les corredores i els corredors. Que sapigueu que teniu tota la meva admiració.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús