Des del meu sofà [09]

Autor: Enric H. March


Si algú estava esperant que parlés del sopar, no ho faré. Cadascú sap com s’ho va passar, com va acabar la nit i amb qui. Jo m’ho vaig passar molt bé (què he de dir, no?). I com li vaig dir a una de les comensals només veure-la arribar: ja sabia jo que valia la pena anar-hi (aquí em faria falta un emoticó).

Com que una emoció treu una altra emoció (no era així?), parlarem de l’esdeveniment de la setmana: la Marató de Barcelona.

Una marató només es pot fer si es prepara; i preparant-la, mai es té cap garantia d’acabar-la. No és possible l’oracle, per això mai se sap si serà una tragèdia. Citant-me a mi mateix (perdoneu la gosadia), “[…] la mística que molts veuen en la marató està en la recreació de l’infinit [el lloc on se citen els mites], està en el valor numèric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recórrer aquesta distància no té res d’excepcional en si mateix. L’objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d’una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d’arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles” (Dels rivals, Bereshit, 16 de gener de 2010).

Valor cronogràfic perquè la marató no l’omplim de quilòmetres; l’omplim de temps. La distància és la mateixa per a tots: el repte és ser capaç de resistir el pas del temps. Això és el que entrenem: la resistència procurant patir el menys possible. D’aquí ve el primer error del maratonià popular: pensar en les referències parcials (córrer a 4’/km, baixar de 3 h, de 3h 30’, de 4h…), en lloc de pensar en el temps com un concepte global. La capacitat d’assumir el pas del temps. L’error de proposar-se ritmes abans de treballar capacitats es produeix en totes les distàncies, però superar 10 km o una mitja marató té menys riscos que superar la marató: si no s’assoleix com es tenia previst, es torna a intentar en un període breu de temps.

La tragèdia més gran de la marató està en la mitificació, en l’esforç que s’esmerça en la preparació i en les grans dosis d’il·lusió que s’inverteixen. Fracassar et du sempre a pensar en un temps massa llunyà per intentar repetir-ho i en tornar a començar de nou el procés.

Vista des de dins, la marató és una cursa irreal (o potser massa real: depèn de l’estat de consciència de l’atleta). Però vista des de fora, encara ho és més. Aquest passat diumenge ho vaig constatar per enèsima vegada a la Marató de Barcelona. Veia passar els corredors (desconeguts, coneguts, companys, amics…) pel quilòmetre 35. Feia crits d’ànim, deia els seus noms per fer més creïble el suport. Faltaven poc més de 7 km per acabar, però tot era irreal: alguns que anaven a bon pas, no van acabar, o van acabar enfonsats; d’altres ja havien trencat les seves il·lusions uns quilòmetres abans, però perseveraven en l’intent -l’intent de fer seu l’infinit-, i els meus crit de res servien, o feien més mal que bé. El mur, en diuen. D’aquest buit temporal que comença aproximadament al quilòmetre 30 i que es perllonga fins un lloc indefinit més enllà del 35, en diuen el mur, un dels malnoms que fa servir la Parca.

I veient-los passar pateixo. Pateixo veient les mirades perdudes en l’espai; la tristesa en les seves cares demacrades, amb galtes enfonsades i pòmuls marcats; en els seus cossos caiguts, de gestos desmanegats; imaginant les il·lusions trencades en mil bocins; pateixo veient com caminen els que volen arribar com sigui, i veient els que abandonen, buscant apartar-se de les mirades i dels maleïts crits d’ànim que es claven com agulles; flat, cruiximents, fiblades, nafres, sang…

Sí, ho sé. A l’arribada els corredors salten d’alegria, les mans i els punys s’alcen al cel, els genolls es pleguen contra l’asfalt, les llàgrimes salten dels ulls, els cossos suats s’abracen… Sí, ho sé. Ho sé jo i tots els que no van arribar.

1 comentari

  • squash

    16/03/2011 18:02

    Un cop més, excel·lent.
    Mai m’havia plantejat la Marató en els teus termes. Ho consideraré.
    La Marató és injusta, ens manlleva les il·lusions i alhora potser tan gratificant que és impensable descriure-ho. Per això ens atrau tant !!!

    Fins ara.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús