Des del meu sofà [10]

Autor: Enric H. March

Sovint relacionem córrer amb sensacions de llibertat. Segurament és cert perquè pensem en aquells moments en què cos i ment estableix alguna mena de relació amb l’entorn i desconnecta de tot allò que com a individus socials som. Però no deixa de ser una paradoxa que aquesta llibertat estigui associada a tants moments de patiment, de posar a prova el nostre cos i la nostra resistència mental demanant-los superar límits poc naturals. Un patiment que, a més, va acompanyat moltes vegades de decepció i ràbia quan els resultats no són els que voldríem o quan les lesions no ens deixen construir com a atletes.

Això és així perquè l’autèntica llibertat no és en el fet concret de córrer, sinó en què hem pres lliurement la decisió de dedicar-nos a una determinada activitat assumint l’alegria i el desencís que comporta. Al contrari de les activitats a què ens veiem avocats per subsistència, córrer pertany a l’imperi de la nostra inalienable llibertat de triar i decidir. Aquesta és la raó que ens du a patir.

Però no és el patiment allò que la resta de corredors percebem de l’altre, sinó la personalitat i el caràcter que cadascú posa al servei dels seus objectius. L’esforç, la disciplina, la generositat, l’enveja, la força, la debilitat… Tots els trets de la nostra personalitat es posen en relació amb un objectiu que, grosso modo, compartim. Som incapaços d’entendre les intencions d’un veí, un vianant, un conductor quan ocupa el nostre espai o quan limita la nostra llibertat (i sovint no som conscients quan som nosaltres els qui ens travessem en el camí de l’altre), però som capaços de trobar una resposta (cadascú segons les seves possibilitats) quan el context és un entrenament o una competició: ens podrà fer ràbia l’altre, però contestar-lo depèn només de la nostra capacitat de maniobrar segons les regles marcades per l’activitat esportiva.

És provable que corrent el nostre comportament sigui més animal en el territori atlètic que en el cívic. Però córrer, que es regeix per la llei de la selva, per la llei dels depredadors i les víctimes (tothom té clar quin lloc ocupa en la cadena tròfica i quin lloc voldria ocupar), ens permet ser més lliures perquè en tot moment sabem qui és l’altre i de quins drets inqüestionables gaudeix. En canvi, la civilitzada societat ens obliga a creure que la bona voluntat de l’altre existeix. Però és només una qüestió de fe. I tenir una fe indestructible és més difícil que assumir el dolor dels nostres límits físics.

No sé perquè em poso tan transcendent. Parlant de límits físics, gairebé me n’oblidava que aquest cap de setmana hi ha curses: mitges de sabó i polígons (Montornès) i de turisme i calçotada (Valls); 10 km de turisme i brunyol (Figueres), de turisme i platja (Roses), de turisme i cargols (Bombers de Lleida); i curses per anar a xafar matolls a la muntanya (Mussols a Sant Quirze del Vallès, Manresa i Correcuita a les Borges Blanques).

Us deixo. Sigueu bons, que jo no en sé.

1 comentari

  • Ramon Beltra

    01/04/2011 18:55

    A mi m’ha donat pels sabons i polígons i de passo m’he remullat una mica però content, la meva quinzena mitja ja es al sac

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús