Descobrint el Montgrí

Autor: Prudi

Segur que tothom coneix l’Empordanet, paratge que s’estén des de Palafrugell fins a Torroella de Montgrí, si fa no fa. Pels voltants s’hi troben curses variades, algunes per les Gavarres, la famosa marató d’Empúries una mica més amunt, i d’altres, tant en ruta com de muntanya. Els camps d’arròs, els camins de ronda al costat del mar, els boscos de Begur… tots són indrets on de ben segur molts hem fet quilòmetres en alguna ocasió, aprofitant un cap de setmana o unes vacances. Ara bé, pujar pels corriols del parc natural del Montgrí, això ja és una altra cosa.

Aquest Sant Jordi, els companys de Torroella s’estrenaven en el món de l’organització de curses amb una triple proposta molt interessant: un duatló (en dos modalitats, la curta i lallarga), una marxa i una cursa (ambdues de 10 quilòmetres, compartint recorregut entre elles i amb la part a peu del duatló).


La tarda del divendres, ennuvolada, no presagiava res de bo, i la nit va ser per posar-se a plorar. Va caure una tromba que va obligar a redefinir el primer tram del circuit, un corriol on l’aigua arribava fins als genolls. Confiant en una millora, ens vam anar apropant a la sortida,i de mica en mica es va anar aclarint el cel.

Primer van sortir els ciclistes, a tota pastilla, i una mica més tard, els caminaires, molt delmats per les baixes de darrera hora per la incertesa climatològica. A les 10:00, amb l’amenaça de pluja descartada totalment, es donava el tretd’inici a la cursa, amb una participació d’un centenar de corredors.
El començament era molt exigent, pujada rigorosa per asfalt per arribar ja al corriol, que va seguir enfilant-se rodejant el temut castell, durant un bon tram, per arribar finalment a dalt la carena, i descobrir el que habitualment no veiem: tota l’extensió de boscos de pins i matolls que s’amaga darrera el típic relleu del Montgrí, amb l’Escala i tota la plana de Bellcaire al fons.

Carenejant es va arribar al descens, que la pluja caiguda va convertir en un infern. Les pedres empastifades de fang eren trampes lliscadores, i més d’un va patir un ensurt. Primer avituallament, breu repòs en pista per la pineda, i altre cop a resseguir la serra ara puja, ara baixa, torna a pujar, torna a baixar, amb altre cop perill de fotre’s de lloros, per arribar a l’ermita de Santa Catalina, segon avituallament, i prendre forces pel darrer tram. Pujada cap a la creu que marca el canvi de pendent de la carena, i descens per un corriol de rocalla que aviat, per sort, es va anar suavitzant per acabar entrant al poble, fer una ziga-zaga pels carrers del casc antic, i arribar a l’arc de meta cansats, però joiosos pel paisatge gaudit, i per l’esforç recompensat.
En fi, primera edició d’una cursa d’aquelles on més que a córrer, anem a disfrutar de l’entorn(això sí, estant atents a l’entorn més immediat, on posem el peu!!)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús