Des del meu sofà [11]

Autor: Enric H. March

L’esclat de la primavera m’ha afectat les hormones i la intensitat intel·lectual se m’ha escolat per les escletxes de l’hipotàlem. Han estat cinc setmanes de fer voltes al sofà i de no mantenir massa activitat al fòrum. D’aquí el retard a publicar un nou article Des del meu sofà. Però és que començo a estar una mica cansat. No de córrer, sinó de competir; millor encara, de participar. O de no fer-ho. D’haver-me de preocupar quan m’inscric o de quan ja no ho puc fer. D’haver de fer previsions a llarg termini. De no poder decidir on i quan vull competir. De suportar massificacions.

La inactivitat forçada dels darrers mesos i la mirada que permet la distància quan veus les coses sense implicar-t’hi m’han ofert una perspectiva diferent. M’he adonat de la tirania del món de l’atletisme popular. No només per la previsió angoixant que cal tenir si vols córrer una cursa –les inscripcions s’exhaureixen en pocs dies–, sinó perquè el ritual dominical té molt de pràctica religiosa, de ritus social. Cal ser cada diumenge a missa perquè no en trobin a faltar i perquè tu no et sentis exclòs de la comunitat.

La cursa es converteix en l’eucaristia que segueix a la salutació plena de bons propòsits i desitjos dels parroquians, que s’acompanya de la confessió que vol excusar el nostre mal comportament; un mea culpa farcit de males sensacions, d’una catequesi mal resolta (llegiu “manca d’entrenament”), de molèsties, lesions o d’un “no, jo només vinc a rodar”, que és un anar a missa sense prendre la comunió, perquè si la cursa surt malament, ja tenim excusa, i si surt bé ens empassem l’hòstia amb pecats i tot.

Aquest és un article personal, poc racional, fruit de la mala llet. No acostumo a fer-ho: m’agrada més jugar a posar paraules als fets quan aquest fets no m’afecten perquè d’aquesta manera l’anàlisi és més fred i, per tant, més racional: com que és difícil saber quina és la veritat, és més pràctic posar els fets sobra la taula i que cadascú en tregui les seves conclusions. Ajuda a despertar consciències.

Aquesta secció de Des del meu sofà va néixer de la inactivitat forçada, deguda a una lesió que s’ha allargat en el temps durant set mesos. No està resolta, però ho estava el suficient com per tornar a entrenar. Ja li començava a agafar el gust quan, a la passada cursa de El Corte Inglés, poc abans d’arribar al carrer Aragó, el cap de cursa va ser envaït per centenars d’individus que se’ns van tirar a sobre saltant les tanques de seguretat. El resultat d’aquest incivisme, en el meu cas, ha estat dues setmanes més d’inactivitat per un esquinç de turmell provocat per l’impacte d’aquests energúmens.

Però això no és més que una anècdota. M’afecta més aquesta sacralització de l’atletisme popular. Em miro la gent i em pregunto què hem vingut a fer. Són tants els interessos que es barregen a la sortida d’una cursa que no acabo de trobar el meu lloc. No hi acabo de veure la diferència amb un dissabte a la tarda anant de compres al centre de Barcelona, entre una riuada de gent. Tots tenen el mateix objectiu, però les motivacions són ben diferents. Les meves energies es perden entre els estat anímics dels companys. Potser és un excés d’empatia.

Això em recorda una anècdota que em va passar en un cros. A la darrera volta anava quart. Com a poc, podia disputar el tercer lloc amb el corredor que duia davant. Just quan passàvem per una de les zones on la gent animava, una nena va animar el contrincant amb qui em barallava: “Corre, papa, que pots guanyar!” Se’m van desmuntar tots els esquemes. Vaig deixar de ser corredor per un moment, vaig perdre la meva concentració (quan estàs corrent només pots córrer, i no pots deixar que res de l’entorn t’afecti; no pots deixar que la debilitat mental s’imposi a la fortalesa muscular). I no vaig ser capaç de trobar ni la motivació ni l’energia necessàries per derrotar aquell pare perquè la seva filla, indirectament, m’havia fet xantatge emocional.

Doncs l’atletisme popular és ple d’això: de xantatge emocional. I suposo que és el preu que s’ha de pagar perquè aquest sigui un món tan viu: no et pots sostreure de la seva component social. I si al xantatge emocional s’hi afegeix el xantatge econòmic i la tirania dels organitzadors, em pregunto què em queda.

Ho sé; tot plegat és culpa d’una maleïda lesió. Si jo estigués en plenes facultats físiques, només em preocuparia de córrer i de fer-ho el millor possible. Com que no és així, ocupo el meu temps escrivint. Si estigués bé, no estaria dient res de tot això i m’importarien ben poc els xantatges. Combregaria i m’empassaria totes les rodes de molí.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús