150 anys de l’arribada de Derfoot a Europa

Autor: Daniel Justribó, ‘danili

Abans de l’establiment de la marató com a prova olímpica i generalitzant, abans del moviment olímpic en sí, les curses de llargues distàncies ja existien. De fet sobre la segona meitat del s.XIX milers d’espectadors assistien a les disputes dels corredors professionals que tenien lloc de vegades en recintes tancats en circuits de poca corda on es movien molts diners en apostes. La història de Deerfoot té lloc en aquest època i il·lustra l’apassionant aventura d’un indi americà de la tribu Sèneca que va fer el viatge invers i va creuar l’Atlàntic per enfrontar-se als millors corredors britànics.

Aquest estiu farà 150 anys d’aquesta travessa que no només va ser vista com exòtica pels britànics sinó que va permetre la possibilitat d’establir rècords sobre les distàncies llargues de l’època, les 10 milles i l’hora, que van romandre en el segon cas fins a 34 anys.

Deerfoot, que equivaldria a peu de cérvol no era el nom de Hut-goh-so-do-neh, el seu veritable nom, ni el de Louis Bennett, el nom amb que va ser batejat pels nouvinguts blancs europeus, però és el nom amb que se l’ha conegut sempre. En aquella època victoriana els corredors professionals tenien sobrenoms i era habitual veure als diaris i cartells anunciadors d’aquells temps noms com ‘The Norfolk Milkboy’, ‘The Crowcatcher’ o ‘The Speedy Welshman’. Era en definitiva, part del joc.

L’any de naixement de Deerfoot no es coneix amb precisió, probablement va ser el 1828 però hi ha fonts que fan oscil·lar aquesta data un parell d’anys amunt o avall. Es va criar a la reserva índia de Cattaraugus que es trobava a l’estat de Nova York tocant al llac Erie i que formava part de la confederació iroquesa de les sis nacions que comprenia les tribus dels sèneca, mohawk, caiuga, tuscarora, oneida i onondaga. D’aquesta darrera tribu tindríem com a exponent en Tom Longboat que va competir en l’època daurada de la marató de principis del segle XX: com a amateur als JJOO de Londres de 1908 i com a professional entre d’altres a la marató de Polo Grounds de 1909.

Poc es coneix de la primera joventut de Deerfoot excepte que no destacava com a corredor. Era certament un bon jugador d’un joc de pilota  iroquès i com molts individus de la tribu tenia una alçada considerable per l’època (gairebé sis peus, uns 180 cm) i una constitució atlètica. Amb el temps, sobre 1850 sembla ser que aprofitant les habilitats adquirides com a caçador va esdevenir el millor corredor de la tribu en les diverses curses que tenien lloc per esbarjo i per mantenir la forma en cas de guerra i actuar com a missatger. Era una activitat ancestral que segons els historiadors era comuna a moltes tribus. Tan comunes com les competicions entre tribus i les emergents competicions que proposaven els blancs amb apostes pel mig. L’escena prenia forma i Deerfoot semblava que acabaria entrant en aquesta dinàmica tard o d’hora.

Una foto de Deerfoot. Només se’n coneix una altra

Entre els anys 1856 i 1858, Deerfoot ja amb 30 anys d’edat havia mostrat la seva superioritat en diverses competicions locals contra indis i blancs de vegades sobre curses de fins a 10 milles (sobre 16.093 m) Malgrat el seu estat de forma emergent, el període 1858-1861 és fosc i coincideix amb l’esclat de la Guerra Civil. Deerfoot no va anar a files i va poder seguir competint en aquesta època de guerra on a Nova York els esdeveniments esportius no deixaven de tenir lloc. En un d’aquests que va tenir lloc el mes de juny de 1861, l’encontre era contra uns anglesos que feien una gira per la zona. Entre ells hi havia Jack White ‘The Gateshead Clipper’ el campió anglès de 4, 6 i 10 milles. Els dirigia un antic corredor, George Martin que alhora era promotor. La cursa de 10 milles va ser resolta a favor de White però Deerfoot va lluitar bé fins a la milla 8 i sobretot va captar l’atenció de Martin que va veure com la gent animava Deerfoot i probablement per la seva condició d’indi va pensar quin impacte podria tenir al seu país si hi anés amb ell. Malgrat Deerfoot estava casat i amb fills, feia tasques de granja i tenia ja més de 30 anys (que caldria relativitzar a l’època) no va dubtar a embarcar-se cap a Europa en un viatge de durada incerta per competir contra els millors corredors del món.

El 8 d’agost de 1861 Deerfoot arribava a Liverpool. Ningú no l’esperava ni el coneixia. El millor lloc per allotjar-se era la taverna ‘The Spotted Dog’ un local de l’època que freqüentaven bevedors i prostitutes però que alhora era apropiat perquè Martin establís els contactes adequats donat que en aquest local s’organitzaven enfrontaments amb apostes. La primera cursa no va trigar a anunciar-se, sis milles contra un dels millors corredors: Teddy ‘Young England’ Mills a Hackney Wick una pista que es trobava annexa d’un famós local, ‘The White Lion’.  L’expectació era alta i diaris com Bell’s Life o The Sporting Life se’n van fan ressò. Les pistes on es competia eren de cendra i no sempre simètriques, sovint eren a l’aire lliure, amb arbres als costats i adjacents al local on s’organitzava. En aquella època encara eren habituals els espais oberts i sense edificis a les grans ciutats. La pista de Hackney Wick era de les més conegudes i feia 260 iardes de corda (238 metres) i per realitzar les 6 milles (9.566 m) calia completar fins a 41 voltes.

Hackney Wick. Al fons ‘The White Lion’

Les diferències entre Teddy Mills i Deerfoot eren notables. Mills tenia tot just 20 anys i era com la majoria dels corredors anglesos de llarga distància, lleuger i petit. Deerfoot tenia més de 30 anys, mesurava 1.80 cm i pesava uns 72 Kg. Potser per comoditat o per desig del promotor Martin per donar una imatge mig exòtica i mig salvatge, Deerfoot va aparèixer en públic amb la seva capa de pell de llop i va córrer amb la seva roba indígena que consistia en una faldilleta amb sivelles que dringaven quan corria, mocassins, arracades, una cinta al cap on duïa una ploma d’àliga i el tors nu.

Les diferències també eren òbvies en els estils de córrer. Segons les cròniques de l’època Mills tenia una tècnica exquisida mentre que Deerfoot corria aparatosament balancejant el seu cos a cada costat segons avançava. La cursa molt disputada, la va guanyar Mills en 32’31” (3’22” / km per donar una idea del nivell de l’època) per unes escasses 10 iardes (9 metres) Gairebé tota la cursa van anar colze amb colze. Malgrat haver perdut, l’entès públic ovacionà Deerfoot que només feia 30 dies que havia arribat a Londres després d’un llarg viatge en el qual no havia pogut entrenar-se adequadament, per haver fet un paper lluït contra un especialista que alhora coneixia molt bé la pista. El projecte de Martin estava anant com una seda, el públic volia tornar a veure competir Deerfoot. Aviat es concerten nous enfrontaments. Tants com 15 en un període de dos mesos i mig fins a finals d’any.

Lang i Mills. Dos brillants atletes del s.XIX

El seguit de curses va permetre constatar el potencial de Deerfoot. Va guanyar-ne 13, va empatar-ne una i només va perdre una cursa d’1 milla en retirar-se, una distància on els anglesos tenien veritables especialistes i que li anava tan curta que mai més no repetiria.
La sèrie de curses, algunes en disputes d’u contra u i en d’altres contra dos o tres corredors  i amb un ventall, a excepció de la cursa de la milla, de distàncies des de les 4 a les 12 milles va mostrar dues coses: que era un corredor pràcticament invencible en curses de fons i que els canvis de ritme que efectuava de manera imprevista a qualsevol moment  no només sorprenien sinó que desgastaven terriblement els seus rivals. Unes tàctiques emprades un segle després per atletes com Emil ZátopekVolodymyr Kutz

Deerfoot era ja considerat el millor atleta havent guanyat la Copa i el Cinturó de Campions. Havia aplegat fins a 15.000 encuriosits a Leeds en una cursa de 10 milles i haver competit davant el príncep de Gal·les, el futur Eduard VII, a Cambridge, un fet insòlit donat que fins aleshores les curses pedestres professionals atreien un segment molt concret de la població. Amb Deerfoot, homes i dones benestants tenien interès a veure’l competir. En aquestes curses Deerfoot vestiria com ho feien habitualment els corredors amb samarreta, mitges llargs i uns pantalons curts per sobre i sabatilles amb claus.

Deerfoot sobre 1861-1862

A principis de 1862 després d’un inusual descans de dos mesos -Deerfoot en la seva estada a Europa va competir 130 cops en poc més d’un any i mig- va seguir guanyant curses, fet que va posar en alerta al promotor George Martin que temia que l’interès per Deerfoot baixés. Com a empresari amb intuïció i considerant el gran potencial que hi havia a totes les poblacions, va fer-se construir una pista de 220 iardes de corda que es podia muntar i desmuntar fàcilment i va anunciar que Deerfoot i altres corredors competirien cada dia a una població diferent sobre la distància de 4 milles. Aquest programa ja s’intueix com a molt exigent donat que comportaria desplaçar-se a diari -la gira va allargar-se cinc mesos fins a setembre i va arribar a Escòcia i Irlanda- amb els medis de l’època  com un circ sense possibilitat d’entrenar-se.

La gira va començar bé però va anar perdent interès amb els dies, la premsa ja no es feia ressò i van aparèixer acusacions que les competicions, guanyades dia rere dia per Deerfoot estaven pactades. Martin va sortir en defensa al·legant que es tractaven de demostracions i no pas de curses. La veritat és que va sortir a la llum que aquest circ estava dissenyat simplement per a guanyar diners malgrat que econòmicament va acabar essent un fracàs. Deerfoot estava cansat i sense beneficis, un fet associat habitualment a les llargues sessions de taverna quan no es competia i li comunica a Martin que a principis d’any (1863) tornaria als EUA. Martin va veure que el circ no el duria enlloc i va posar tos els esforços per rendibilitzar el seu atleta.

George Martin

Els primers intents van seguir l’estela de fracàs i el 12 d’octubre va perdre la seva segona cursa a Europa, a Norwich sobre 10 milles i davant John ‘The Norfolk Milkboy’ Brighton. Semblava que la llarga gira havia desgastat Deerfoot però en pocs dies i en els posteriors mesos establiria les marques per les quals seria recordat.

El 27 d’octubre a Brighton i amb força expectació va tenir lloc una cursa sobre 1 hora. A les poques milles ja es veia clar que els altres adversaris no hi tenien res a fer i que el contrincant real era el rellotge. S’estava lluitant contra els mítics rècords de William ‘American Deer’ Jackson i de John Levett per sobre de les 11 milles. Deerfoot va tancar l’hora havent corregut 11 milles i 720 iardes (18.361 metres) marca que tornaria a superar per 70 iardes per deixar-la en 18.425 metres el 12 de gener de 1864 davant Mills a la pista londinenca de Hackney Wick.

Paral·lelament al rellotge que restava els dies que Deerfoot romandria a Europa i aprofitant l’estat de forma que meravellava als anglesos s’organitza per a ell el 23 de febrer una competició feta a mida on correria sense adversaris contra el rellotge i amb 100 lliures en joc per mirar de superar les 11 milles i mitja en 1 hora, una gesta que gairebé aleshores es considerava impossible. Deerfoot gaudiria de l’ajuda de diferents llebres al llarg de les diverses voltes de la pista de Brompton que havia estat remesurada per confirmar les seves 440 iardes (quart de milla)

Ràpidament es veu que la primera llebre no ajudaria gaire a Deerfoot que passa la primera volta de les 46 programades en 60 segons. Malgrat era habitual en l’època fer els primers quilòmetres més ràpids i mirar d’aguantar el ritme tan com es pogués, aquell ritme era excessiu per algú que pretenia anar a tot drap durant una hora. La primera milla es va passar en 4:43, la segona en 9:52, la tercera en 15:03; fins que el ritme es va estabilitzar sobre 5:10 i 5:20 la milla fins a completar les 46 voltes en 59:44. Aleshores Deerfoot s’aturà: havia corregut 11 milles i mitja (18.507 m) en menys d’una hora i malgrat no haver corregut els 16 segons que faltaven es pot considerar que alhora s’havia batut el rècord de l’hora.

Després d’aquesta gesta i sabent tots que els dies de Deerfoot a Europa estaven comptats s’establiren dues competicions de 10 milles al mes de març en les que guanya una i perd l’altra. Martin es guardava les cartes i deixà reposar el seu atleta de cara al 3 d’abril on en una cursa amb handicaps sobre 12 milles, pràcticament la distància competitiva més llarga que es corria aleshores a Anglaterra, es busca el rècord del món. L’atleta amb menys handicap era William ‘Crowcatcher’ Lang amb 100 iardes amb qui havia competit i guanyat dies abans en una de les curses de 10 milles. Era una bona tàctica de cara a tenir a la vista un corredor de molt nivell com a llebre a caçar. Malgrat la llarga distància que l’esperava, Deerfoot va marcar unes primeres milles encara més ràpides que les del seu darrer atac d’11 milles i mitja en una hora: 4:41 a la primera, 9:46 al pas de la segona, 14:55 al pas de la tercera. El ritme va passar en les posteriors de 5:05-5:10 la milla a 5:15-5:20 en les setena -vuitena i novena. Tot i això es passava per rècord del món el parcial de la desena (51:26) i a l’onzena (56:52). Finalment atrapa Lang qui es negava a ser avançat i esperonava a Deerfoot per realitzar un esforç addicional. Al pas de l’hora s’establia un nou rècord de distància (11 milles i 970 iardes, equivalent a 18.589 m  i 3’13”/km de mitjana). Lang a la mateixa alçada que Deerfoot i restant les 100 iardes d’avantatge establia un nou rècord britànic de l’hora. A poques iardes de les 12 milles, Lang esprintava i guanyava per 40 cm la cursa amb handicap. El temps de Deerfoot (l’únic que realment havia completat la distància total) establia un nou rècord del món en 62:02.

La mítica cursa de Brompton. Quatre rècords en una sola cursa

Les marques de Deerfoot  ja estaven fetes. Quedaven cinc setmanes però el seu cap després de 20 mesos de dures competicions estava a Amèrica i Deerfoot arrossegava molèsties. Martin li va programar una sèrie de competicions però el resultat va ser nefast retirant-se en la majoria d’elles.

Deerfoot va salpar cap a Estats Units el 16 de maig de 1863 amb prou diners (1.000 lliures) com per comprar una granja a la reserva. Mai més no tornaria a Europa. Va seguir competint al seu país de vegades contra cavalls. George Martin, el promotor que va dur Deerfoot a Europa moria d’una malaltia poc després als 39 anys. Al Regne Unit l’interès per les competicions professionals baixava i no es reprendria amb un pes important del món amateur fins a l’establiment dels JJOO.

Deerfoot ja passada la seva etapa de corredor, va viure a la reserva fins a la seva mort el 1896 quan tenia entre 66 i 70 anys. Es com altres grans atletes de l’època una figura poc recordada i mal coneguda.

Fonts consultades:

Cumming, John.  Runners & walkers. A ninettenth century sports chronicle. Regnery Gateway, Inc. Chicago, 1981

Hadgraft, Rob. Deerfoot. Athletics’ noble savage. Essex: Desert Island Books, 2007

Lovesey, Peter. The kings of distance. London: Eyre & Spottiswoode, 1968

Sears. Edward S. Running through the ages. Jefferson, North Carolina :  Mc Farland & Company, Inc., Publishers, 2009

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús