Des del meu sofà [12]

Autor: Enric H. March

Els apunts, les reflexions, digueu-li com vulgueu, Des del meu sofà s’estan allargant massa en el temps. L’estiu és gairebé a tocar i potser comença a ser hora de fer altres coses. Potser serà que estic corrent (ja no em fa mal res, més enllà de la memòria i el record dels ritmes atlètics passats). Mirar l’atletisme des de dins ofereix una perspectiva que no és la mateixa que s’obté des de la distància i la quietud.

A Can Mercader -la primera cursa que feia en molts mesos amb un objectiu definit- vaig ser conscient que la realitat no és estàtica, sinó que, com Penèlope, teixim i desteixim a mida que els fets no concorden amb les esperances. Trobar el punt just que permet continuar endavant sense enfonsar-se i sense buscar excuses se’n diu principi de realitat. Sense això, qualsevol motiu de desesperació és una rebequeria infantil. I tan poc té a veure la realitat amb la realitat, que se’m va concedir fer podi. Així que m’estalviaré fer més comentaris al respecte per no ser obscè amb la realitat dels altres.

Però la lliçó més gran del diumenge passat va venir de la mà d’un dels nois que ens van “acompanyar” involuntàriament a fer una cervesa després de la cursa. Borratxos, portaven de festa des de les 7 de la tarda del dia anterior i apuraven les hores, derrotats, a la terrassa del nostre bar. Un d’ells, que ens va donar conversa i entreteniment mentre ens relaxàvem, va fer la millor definició de córrer que he sentit mai. Sintètica i bella com una fórmula matemàtica: córrer és posar un peu davant de l’altre; la resta és dins del cap.

Tot és dins del cap. La realitat és una suma d’objectius, esperances, capacitats, preparació, disciplina, esforç, emoció, il·lusió i decepció. I la suma sempre té el mateix resultat: córrer. Aplicant la propietat commutativa a la fórmula, la veritat de la igualtat està en els dos extrems i, per tant, podem aïllar-ne un sense que canviï res: córrer és igual a córrer. Córrer sense parar. Posar un peu davant de l’altre i no deixar de fer-ho digui el que digui el cap, que sempre voldrà condicionar-nos perquè hem reduït la racionalitat a xifres.

Quan llegiu aquestes ratlles ens haurem trobat a Gavà, a la festa atlètica que Corredors organitza perquè, en un moment donat d’aquesta cursa contínua que hem triat, ens trobem a les pistes per coincidir en un tram de només 1.000 metres d’agonia, que és una sensació que haurem d’aprendre a ignorar. Després, recuperant l’alè, continuarem corrent fins que un altre dia tornem a coincidir ves a saber on. Excuses no en falten mai.

No sé si m’estic acomiadant, però ja no tinc el cap al sofà. Aquest article, si no és l’últim, serà el penúltim. Amb el cap acompanyant els peus la perspectiva és tota una altra, i li hauré de buscar la utilitat ara que els peus comencen a córrer sols.

3 comentaris

  • Carmeta

    18/06/2011 20:14

    Seria molt demanar que si no t’agrada el nom de la secció perque ha deixat de tenir vigència, facis quelcom tan sencill com canviar-lo enlloc de buscar una excusa per deixar d’escriure’ns??? ;.))) No voldria que aquest article fos ni l’últim, ni el penúltim…

  • meep

    21/06/2011 7:11

    Enric, espero que no siguiente l’últim ni el penúltim. No voldras que desitgem que et tornis a lesionar?

  • Enric H. March

    21/06/2011 20:25

    Encara hauré de vigilar que algú no em trenqui les cames! :-D
    La idea de la Carmeta és bona, i per aquí van els trets. Li estic donant voltes a veure si trobo el lloc adequat des d’on mirar.
    Què s’hi deu veure des de dins de la cursa a banda de culs?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús