½ de Sant Cugat, una visió molt particular

Autor: Prudenci Gatell, “prudi”

Quan afrontes una cursa per un recorregut desconegut, la sensació d’intranquil·litat no t’abandona en cap moment. Moltes vegades, fins i tot els dies previs, ja sents aquell rau rau i estudies perfils, altimetries, recorreguts, fins i tot apropes i allunyes el zoom del Google maps per veure per on hauràs de passar i intentar retenir el màxim de referències.

Paral·lelament a tot això, vas llegint comentaris d’altres corredors que ja han participat a anteriors edicions per veure quins són els trams més durs, els més ràpids, aquells aspectes a tenir en compte… Avui a Sant Cugat, l’única previsió que havia anticipat era mirar amb el Tomtom quanta estona trigaria a arribar per saber a quina hora m’hauria de llevar. Res més.

Així doncs, al matí, a les 8, hem sortit de casa i cap a la Ronda de Dalt, per agafar els túnels de Vallvidrera. Que cruel és el destí!! Tot just passant pel costat del Velòdrom d’Horta, he pogut veure tots els corredors preparats per fer una altra mitja, la de Collserola (els de la marató ja havien sortit); semblava una burla, tres anys consecutius participant-hi i mira, dalt del cotxe, cap a l’altra banda de Collserola. No és que no m’agradi l’asfalt, però passen dues coses: quan has tastat la muntanya, és com una droga que no et deixa viure, sempre en vols més, i quan te n’han privat, ho has provat, i has comprovat que no hi ha res a fer… en fi… tornem a Sant Cugat.

La veritat, com ha canviat aquest poble (que ningú s’enfadi, però penso que és un honor, una cosa bona poder conservar-se poble); potser no hi anava des del 94, quan vaig deixar de pujar a la UAB. No sé ben bé on era, però el monestir, imponent, convidava a la reflexió. Però millor no reflexionar massa, no fos cas que ens hi repensséssim.

Recollida de dorsal, guardar la samarreta i el sabó, i passejada solitària per acabar de preparar-se. Quan les cames funcionen, i el cor també, què pot fallar? El cap, evidentment, i cal enredar-lo, però no és fàcil. Per això va bé distreure’s, admirar el paravent que donen al Pont de Vilomara a una cursa que saps segur que llegiràs estirat i… no, no seguim per aquí, no donen cap paper pel dia 16? Que s’acaba el temps!

 

 

 

 

 

 

Fotografia gentilesa de Francesc Alemany

Caòticament però disciplinada, quina contradicció, tothom es situa on creu que estarà millor, molts una mica més endavant, jo també, i es que som el que sentim, què hi farem, 3, 2, 1! Comença el match! Lentament cauen els quilòmetres, prou lentament com perquè hom es plantegi tocar el dos quan encara no hem cobert un terç de la distància, quin desastre. Cal trobar la clau, allò que m’animi a no parar, i arriba en forma de pujada, i noi, això és el teu terreny, cap problema, i de cop és com si sortís el sol, i ho veus tot clar, i t’ha canviat l’humor. Sense adonar-te’n, vas fent caure fites, però en veure un 16, l’ambivalència et torna a visitar: ja no pots massa més, potser t’has deixat portar per l’eufòria, però si no ho feies no hauries arribat fins aquí. Era un risc.

Amb la satisfacció, que no engany, de saber-te proper al final, treus forces d’on puguis –que bé aquell plàtan de les 9!- i vas veient sense angoixes com et van passant, però alhora tu també vas passant metres, i quan veus un 20 dius ja hi som! I treus l’últim bidó de benzina per arribar, sense excessos, sense esprints, però amb l’alegria d’haver aconseguit el teu objectiu. Després quedarà la sensació agredolça de tot el que has perdut pel camí, durant els mesos, però això ja és una altra història…

1 comentari

  • Amalia Roig Carbonell

    04/10/2011 11:04

    Felicitats, es una narració que et fa viura la cursa sense haber-ne fet mai cap. Te un to que et captiva

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús