Arxiu de la categoria ‘Des del meu sofà’

Des del meu sofà [12]

dissabte, 18/06/2011

Autor: Enric H. March

Els apunts, les reflexions, digueu-li com vulgueu, Des del meu sofà s’estan allargant massa en el temps. L’estiu és gairebé a tocar i potser comença a ser hora de fer altres coses. Potser serà que estic corrent (ja no em fa mal res, més enllà de la memòria i el record dels ritmes atlètics passats). Mirar l’atletisme des de dins ofereix una perspectiva que no és la mateixa que s’obté des de la distància i la quietud.

A Can Mercader -la primera cursa que feia en molts mesos amb un objectiu definit- vaig ser conscient que la realitat no és estàtica, sinó que, com Penèlope, teixim i desteixim a mida que els fets no concorden amb les esperances. Trobar el punt just que permet continuar endavant sense enfonsar-se i sense buscar excuses se’n diu principi de realitat. Sense això, qualsevol motiu de desesperació és una rebequeria infantil. I tan poc té a veure la realitat amb la realitat, que se’m va concedir fer podi. Així que m’estalviaré fer més comentaris al respecte per no ser obscè amb la realitat dels altres.

Però la lliçó més gran del diumenge passat va venir de la mà d’un dels nois que ens van “acompanyar” involuntàriament a fer una cervesa després de la cursa. Borratxos, portaven de festa des de les 7 de la tarda del dia anterior i apuraven les hores, derrotats, a la terrassa del nostre bar. Un d’ells, que ens va donar conversa i entreteniment mentre ens relaxàvem, va fer la millor definició de córrer que he sentit mai. Sintètica i bella com una fórmula matemàtica: córrer és posar un peu davant de l’altre; la resta és dins del cap.

Tot és dins del cap. La realitat és una suma d’objectius, esperances, capacitats, preparació, disciplina, esforç, emoció, il·lusió i decepció. I la suma sempre té el mateix resultat: córrer. Aplicant la propietat commutativa a la fórmula, la veritat de la igualtat està en els dos extrems i, per tant, podem aïllar-ne un sense que canviï res: córrer és igual a córrer. Córrer sense parar. Posar un peu davant de l’altre i no deixar de fer-ho digui el que digui el cap, que sempre voldrà condicionar-nos perquè hem reduït la racionalitat a xifres.

Quan llegiu aquestes ratlles ens haurem trobat a Gavà, a la festa atlètica que Corredors organitza perquè, en un moment donat d’aquesta cursa contínua que hem triat, ens trobem a les pistes per coincidir en un tram de només 1.000 metres d’agonia, que és una sensació que haurem d’aprendre a ignorar. Després, recuperant l’alè, continuarem corrent fins que un altre dia tornem a coincidir ves a saber on. Excuses no en falten mai.

No sé si m’estic acomiadant, però ja no tinc el cap al sofà. Aquest article, si no és l’últim, serà el penúltim. Amb el cap acompanyant els peus la perspectiva és tota una altra, i li hauré de buscar la utilitat ara que els peus comencen a córrer sols.

Des del meu sofà [11]

dilluns, 2/05/2011

Autor: Enric H. March

L’esclat de la primavera m’ha afectat les hormones i la intensitat intel·lectual se m’ha escolat per les escletxes de l’hipotàlem. Han estat cinc setmanes de fer voltes al sofà i de no mantenir massa activitat al fòrum. D’aquí el retard a publicar un nou article Des del meu sofà. Però és que començo a estar una mica cansat. No de córrer, sinó de competir; millor encara, de participar. O de no fer-ho. D’haver-me de preocupar quan m’inscric o de quan ja no ho puc fer. D’haver de fer previsions a llarg termini. De no poder decidir on i quan vull competir. De suportar massificacions.

La inactivitat forçada dels darrers mesos i la mirada que permet la distància quan veus les coses sense implicar-t’hi m’han ofert una perspectiva diferent. M’he adonat de la tirania del món de l’atletisme popular. No només per la previsió angoixant que cal tenir si vols córrer una cursa –les inscripcions s’exhaureixen en pocs dies–, sinó perquè el ritual dominical té molt de pràctica religiosa, de ritus social. Cal ser cada diumenge a missa perquè no en trobin a faltar i perquè tu no et sentis exclòs de la comunitat.

La cursa es converteix en l’eucaristia que segueix a la salutació plena de bons propòsits i desitjos dels parroquians, que s’acompanya de la confessió que vol excusar el nostre mal comportament; un mea culpa farcit de males sensacions, d’una catequesi mal resolta (llegiu “manca d’entrenament”), de molèsties, lesions o d’un “no, jo només vinc a rodar”, que és un anar a missa sense prendre la comunió, perquè si la cursa surt malament, ja tenim excusa, i si surt bé ens empassem l’hòstia amb pecats i tot.

Aquest és un article personal, poc racional, fruit de la mala llet. No acostumo a fer-ho: m’agrada més jugar a posar paraules als fets quan aquest fets no m’afecten perquè d’aquesta manera l’anàlisi és més fred i, per tant, més racional: com que és difícil saber quina és la veritat, és més pràctic posar els fets sobra la taula i que cadascú en tregui les seves conclusions. Ajuda a despertar consciències.

Aquesta secció de Des del meu sofà va néixer de la inactivitat forçada, deguda a una lesió que s’ha allargat en el temps durant set mesos. No està resolta, però ho estava el suficient com per tornar a entrenar. Ja li començava a agafar el gust quan, a la passada cursa de El Corte Inglés, poc abans d’arribar al carrer Aragó, el cap de cursa va ser envaït per centenars d’individus que se’ns van tirar a sobre saltant les tanques de seguretat. El resultat d’aquest incivisme, en el meu cas, ha estat dues setmanes més d’inactivitat per un esquinç de turmell provocat per l’impacte d’aquests energúmens.

Però això no és més que una anècdota. M’afecta més aquesta sacralització de l’atletisme popular. Em miro la gent i em pregunto què hem vingut a fer. Són tants els interessos que es barregen a la sortida d’una cursa que no acabo de trobar el meu lloc. No hi acabo de veure la diferència amb un dissabte a la tarda anant de compres al centre de Barcelona, entre una riuada de gent. Tots tenen el mateix objectiu, però les motivacions són ben diferents. Les meves energies es perden entre els estat anímics dels companys. Potser és un excés d’empatia.

Això em recorda una anècdota que em va passar en un cros. A la darrera volta anava quart. Com a poc, podia disputar el tercer lloc amb el corredor que duia davant. Just quan passàvem per una de les zones on la gent animava, una nena va animar el contrincant amb qui em barallava: “Corre, papa, que pots guanyar!” Se’m van desmuntar tots els esquemes. Vaig deixar de ser corredor per un moment, vaig perdre la meva concentració (quan estàs corrent només pots córrer, i no pots deixar que res de l’entorn t’afecti; no pots deixar que la debilitat mental s’imposi a la fortalesa muscular). I no vaig ser capaç de trobar ni la motivació ni l’energia necessàries per derrotar aquell pare perquè la seva filla, indirectament, m’havia fet xantatge emocional.

Doncs l’atletisme popular és ple d’això: de xantatge emocional. I suposo que és el preu que s’ha de pagar perquè aquest sigui un món tan viu: no et pots sostreure de la seva component social. I si al xantatge emocional s’hi afegeix el xantatge econòmic i la tirania dels organitzadors, em pregunto què em queda.

Ho sé; tot plegat és culpa d’una maleïda lesió. Si jo estigués en plenes facultats físiques, només em preocuparia de córrer i de fer-ho el millor possible. Com que no és així, ocupo el meu temps escrivint. Si estigués bé, no estaria dient res de tot això i m’importarien ben poc els xantatges. Combregaria i m’empassaria totes les rodes de molí.

Des del meu sofà [10]

dijous, 24/03/2011

Autor: Enric H. March

Sovint relacionem córrer amb sensacions de llibertat. Segurament és cert perquè pensem en aquells moments en què cos i ment estableix alguna mena de relació amb l’entorn i desconnecta de tot allò que com a individus socials som. Però no deixa de ser una paradoxa que aquesta llibertat estigui associada a tants moments de patiment, de posar a prova el nostre cos i la nostra resistència mental demanant-los superar límits poc naturals. Un patiment que, a més, va acompanyat moltes vegades de decepció i ràbia quan els resultats no són els que voldríem o quan les lesions no ens deixen construir com a atletes.

Això és així perquè l’autèntica llibertat no és en el fet concret de córrer, sinó en què hem pres lliurement la decisió de dedicar-nos a una determinada activitat assumint l’alegria i el desencís que comporta. Al contrari de les activitats a què ens veiem avocats per subsistència, córrer pertany a l’imperi de la nostra inalienable llibertat de triar i decidir. Aquesta és la raó que ens du a patir.

Però no és el patiment allò que la resta de corredors percebem de l’altre, sinó la personalitat i el caràcter que cadascú posa al servei dels seus objectius. L’esforç, la disciplina, la generositat, l’enveja, la força, la debilitat… Tots els trets de la nostra personalitat es posen en relació amb un objectiu que, grosso modo, compartim. Som incapaços d’entendre les intencions d’un veí, un vianant, un conductor quan ocupa el nostre espai o quan limita la nostra llibertat (i sovint no som conscients quan som nosaltres els qui ens travessem en el camí de l’altre), però som capaços de trobar una resposta (cadascú segons les seves possibilitats) quan el context és un entrenament o una competició: ens podrà fer ràbia l’altre, però contestar-lo depèn només de la nostra capacitat de maniobrar segons les regles marcades per l’activitat esportiva.

És provable que corrent el nostre comportament sigui més animal en el territori atlètic que en el cívic. Però córrer, que es regeix per la llei de la selva, per la llei dels depredadors i les víctimes (tothom té clar quin lloc ocupa en la cadena tròfica i quin lloc voldria ocupar), ens permet ser més lliures perquè en tot moment sabem qui és l’altre i de quins drets inqüestionables gaudeix. En canvi, la civilitzada societat ens obliga a creure que la bona voluntat de l’altre existeix. Però és només una qüestió de fe. I tenir una fe indestructible és més difícil que assumir el dolor dels nostres límits físics.

No sé perquè em poso tan transcendent. Parlant de límits físics, gairebé me n’oblidava que aquest cap de setmana hi ha curses: mitges de sabó i polígons (Montornès) i de turisme i calçotada (Valls); 10 km de turisme i brunyol (Figueres), de turisme i platja (Roses), de turisme i cargols (Bombers de Lleida); i curses per anar a xafar matolls a la muntanya (Mussols a Sant Quirze del Vallès, Manresa i Correcuita a les Borges Blanques).

Us deixo. Sigueu bons, que jo no en sé.

Des del meu sofà [09]

divendres, 11/03/2011

Autor: Enric H. March


Si algú estava esperant que parlés del sopar, no ho faré. Cadascú sap com s’ho va passar, com va acabar la nit i amb qui. Jo m’ho vaig passar molt bé (què he de dir, no?). I com li vaig dir a una de les comensals només veure-la arribar: ja sabia jo que valia la pena anar-hi (aquí em faria falta un emoticó).

Com que una emoció treu una altra emoció (no era així?), parlarem de l’esdeveniment de la setmana: la Marató de Barcelona.

Una marató només es pot fer si es prepara; i preparant-la, mai es té cap garantia d’acabar-la. No és possible l’oracle, per això mai se sap si serà una tragèdia. Citant-me a mi mateix (perdoneu la gosadia), “[…] la mística que molts veuen en la marató està en la recreació de l’infinit [el lloc on se citen els mites], està en el valor numèric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recórrer aquesta distància no té res d’excepcional en si mateix. L’objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d’una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d’arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles” (Dels rivals, Bereshit, 16 de gener de 2010).

Valor cronogràfic perquè la marató no l’omplim de quilòmetres; l’omplim de temps. La distància és la mateixa per a tots: el repte és ser capaç de resistir el pas del temps. Això és el que entrenem: la resistència procurant patir el menys possible. D’aquí ve el primer error del maratonià popular: pensar en les referències parcials (córrer a 4’/km, baixar de 3 h, de 3h 30’, de 4h…), en lloc de pensar en el temps com un concepte global. La capacitat d’assumir el pas del temps. L’error de proposar-se ritmes abans de treballar capacitats es produeix en totes les distàncies, però superar 10 km o una mitja marató té menys riscos que superar la marató: si no s’assoleix com es tenia previst, es torna a intentar en un període breu de temps.

La tragèdia més gran de la marató està en la mitificació, en l’esforç que s’esmerça en la preparació i en les grans dosis d’il·lusió que s’inverteixen. Fracassar et du sempre a pensar en un temps massa llunyà per intentar repetir-ho i en tornar a començar de nou el procés.

Vista des de dins, la marató és una cursa irreal (o potser massa real: depèn de l’estat de consciència de l’atleta). Però vista des de fora, encara ho és més. Aquest passat diumenge ho vaig constatar per enèsima vegada a la Marató de Barcelona. Veia passar els corredors (desconeguts, coneguts, companys, amics…) pel quilòmetre 35. Feia crits d’ànim, deia els seus noms per fer més creïble el suport. Faltaven poc més de 7 km per acabar, però tot era irreal: alguns que anaven a bon pas, no van acabar, o van acabar enfonsats; d’altres ja havien trencat les seves il·lusions uns quilòmetres abans, però perseveraven en l’intent -l’intent de fer seu l’infinit-, i els meus crit de res servien, o feien més mal que bé. El mur, en diuen. D’aquest buit temporal que comença aproximadament al quilòmetre 30 i que es perllonga fins un lloc indefinit més enllà del 35, en diuen el mur, un dels malnoms que fa servir la Parca.

I veient-los passar pateixo. Pateixo veient les mirades perdudes en l’espai; la tristesa en les seves cares demacrades, amb galtes enfonsades i pòmuls marcats; en els seus cossos caiguts, de gestos desmanegats; imaginant les il·lusions trencades en mil bocins; pateixo veient com caminen els que volen arribar com sigui, i veient els que abandonen, buscant apartar-se de les mirades i dels maleïts crits d’ànim que es claven com agulles; flat, cruiximents, fiblades, nafres, sang…

Sí, ho sé. A l’arribada els corredors salten d’alegria, les mans i els punys s’alcen al cel, els genolls es pleguen contra l’asfalt, les llàgrimes salten dels ulls, els cossos suats s’abracen… Sí, ho sé. Ho sé jo i tots els que no van arribar.

Des del meu sofà [08]

dimecres, 23/02/2011

Autor: Enric H. March

Manicomi de Sant Boi (1926)

Aquest divendres toca Sopar CoRReCaT. La nostre festa de disfresses. Ja és la 5a edició. Serà, com en el Dia de la Marmota, un altre cop a Sant Boi, i (ai!) amb el mateix menú. Un any, per variar, podríem provar el Sanatori. Diumenge, si no aneu a la Mitja de Cambrils o a Puigverd a passejar el gos, podeu tornar-hi per fer els 10 km de la Cursa de Sant Boi.
Festa de disfresses, he dit. Perquè, malgrat que l’amistat extra esportiva ja ens ha permès conèixer la nostra realitat individual vestida i nua, és vestit de curt que percebem l’altre com algú que pertany a la nostra mateixa espècie. No us ha passat mai que veient un atleta conegut vestit de carrer us costa identificar-lo? Doncs això: la roba de civil és la disfressa del corredor.
De fet, la nostra identitat CoRReCaT té tres nivells. La real, com atleta; l’aparent, com avatar; i la fictícia, com a individu. Els més vells potser recorden un article de setembre de 2008 que vaig penjar al fòrum -que també podeu trobar al meu bloc: De màscares i vels-, on explico que els avatars són el vel que permet somiar i imaginar, sempre i quan no es vulgui saber què hi ha de “real” darrere.
Per tant, a no ser que ja haguem traspassat la frontera del simple coneixement a un coneixement més elevat, i no necessàriament bíblic, aquest divendres caldrà lluitar contra el misteri que “l’altre” sempre representa, contra la por o la vergonya de mostrar-se públicament com a individu i contra la virtualitat enquistada de l’avatar: el personatge. Costa saber què i qui som. I és un repte saber qui tenim al davant.
Jo, que jugo un quart paper dins d’aquest entramat humà, hauré de córrer el risc de ser vist com el personatge que escriu en aquest bloc i que es permet tantes llicències; que es permet la ironia i el cinisme com a forma d’expressió. Però no sóc més que un artesà que no pinta retrats, sinó que fabrica miralls que la matèria prima deforma a voluntat. És responsabilitat del lector creure o no que la imatge que el mirall retorna és un dibuix de la realitat, i responsabilitat seva creure que s’hi veu reflectit o no.

Sopar 2009 © RunnerSantBoi

No m’enrotllo més. Espero amb candeletes la nit del divendres per trobar-me i retrobar-me amb tots perquè, sigui quina sigui la nostra natura, som, també, allò que els altres creuen que som. Sense la vostra idea de mi, sóc un ésser incomplet. És del tot necessari, doncs, que em torneu, ni que sigui durant unes hores, allò que m’heu robat en forma de somni o de pensament. Quan sonin les campanades, tots tornarem a la nostra realitat particular, ja sigui la de príncep, gripau o ventafocs. I al dia següent, rere la nostra màscara, tornarem al somni del desig.

Des del meu sofà [07]

divendres, 11/02/2011

Autor: Enric H. March

Estem en plena campanya per escollir els Premis Pastanaga 2010. I el que hauria de ser un exercici d’anàlisi per triar aquells candidats que més es mereixen cadascuna de les categories proposades és, en realitat, la prova irrefutable de qui té amics i qui no en té. Ja sé… És una exageració. El que vull dir, de veritat, és que es tracta d’un joc pervers, en què la tria de les persones més estimades, deixa al descobert molts desencisos i tristeses. Jo no dic que triar subjectivament tingui res de dolent. Al cap i a la fi, no estem posant en joc el futur de la humanitat, i sembla raonable que els sentiments estiguin per sobre de l’objectivitat. Si no fos així, no s’entendria que un mateix votant nomini un mateix candidat a diferents premis, en algun cas fins a 5 vegades! Qui és el més divertit? Doncs teniu raó, no és mesurable. El sentit de l’humor, tant per qui fa riure com per qui riu, és una estranya solució (en sentit químic) que barreja cultura (en sentit ampli) i intel•ligència (capacitat d’intel•ligir, de relacionar conceptes).

Trobo a faltar la proposta i la discussió serioses. Des de la comissió del premi ja es demana que es justifiqui el perquè de la nominació, però seria d’agrair, a més, el debat obert, la disputa, que posés a la balança els mèrits i els demèrits dels postulats. Subhasta pública i correcat obert en canal. Seria un exercici dur, és clar, perquè obligaria els candidats a sentir, també, allò que no justifica la seva tria. Algú podria argumentar que entraríem en debats personals que podrien deixar mal parat algun candidat. Potser sí, però no més que en un duel atlètic per veure qui guanya a qui. I, tanmateix, qui no vulgui entrar en competició per una Pastanaga o qui no vulgui arriscar-se a veure si d’un debat en resulta un retrat o una caricatura, sempre pot demanar no ser candidat. Ara em ve al cap un premi terrorífic: el i la millor correcat al llit! M’agradaria veure… bé, llegir, els raonaments, i esperaria veure, expectant,  qui rebria més d’un vot. Miss i mister correcat també donaria molt de joc.

Bé, bromes (?) a part, aquest cap de setmana tinc diversos amors repartits per la Península. Un a la Marató de Sevilla. Belenka, carinyo, et desitjo tota la sort del món! Un altre, a la Mitja Marató de Gavà, on m’hi deixaré caure a veure si ens donem una alegria, encara que sigui sense intercanvi de fluïts. Als 10 km de Vilafranca no hi tinc res, però m’he quedat amb les ganes de fer-la.

Des del meu sofà [06]

dijous, 27/01/2011

Autor: Enric H. March

Torno de l’Assemblea 2011 pensatiu. Com era d’esperar, un dels temes calents ha estat la decisió de la Junta de no donar suport a la manifestació del 29 de juny en defensa de l’Estatut i contra la sentència del Tribunal Constitucional. No entraré en valoracions perquè tothom s’ha explicat, i ja sigui amb raons o sentiments a la mà, cadascú té un punt de vista respectable, i més tenint en compte que ningú es va manifestar en contra dels continguts de la manifestació.

Fa molt de temps que miro, que observo, que llegeixo i que escric en el Fòrum de Corredors; i que miro, observo, escolto i parlo fora d’ell. No sé si sóc tan perspicaç com l’amic Jim –que li ve d’ofici i en fa oci–, però no se m’escapen la semàntica dels mots i dels sintagmes –ofici i vici a parts proporcionals.

És evident que el nexe que ens uneix és l’atletisme, però n’és també l’excusa. La gran majoria de la gent que intervé al fòrum ho fa de visita buscant informació atlètica, però el cos viu que dóna valor orgànic a aquesta petita aldea virtual és format per veïns ben arrelats en la comunitat i ben relacionats entre ells. Funciona mitjançant un teixit de barris, burgesos i més o menys extensos, segons el cas: gasoses, apocapocs, maduixots, ataràxics, endorfínics, sortits, dragonians, santboians; amb una peculiar 13 Rue del Percebe, habitada pels novatos, uns quants ravals plegats d’eskamots, els que viuen dispersos per la muntanya i els correcuacs del barri de pescadors.

Deia que l’atletisme és el nexe i, també, l’excusa. Com a nexe, és la cultura cívica que ens aglutina. I com en tota comunitat de veïns, els seus individus tenen oficis diferents, ocis diferents i interessos vitals i polítics diferents, que si com a esportistes són el rerefons que ens fa persones, com a persones és el que ens identifica i ens diferencia del conjunt. No serà estrany, doncs, que siguin les afinitats no atlètiques aquelles que acabin agrupant els individus cap a objectius que res tenen a veure amb l’esport. L’atletisme és, doncs, l’excusa per gaudir de la companyia.

Com en tota comunitat, les relacions personals seran les que acabin marcant el ritme vital dels correcats. Aquell cos orgànic que he definit més amunt viu gràcies a la simbiosi, així que no és d’estranyar que la gent busqui companyia per no estar sol, per fer amics, viatjar, per lligar (amb tot el que això comporta: es fan parelles, se’n desfan, hi ha enganys… i desenganys), per fer barbacoes, per anar a manifestacions, al futbol, al cinema, al teatre, per muntar societats gastronòmiques, per fer negocis, per crear oenegés, per compartir batalletes (llegiu cròniques), per queixar-se dels seus mals (sempre més greus que els dels altres), per exhibir-se, per dirigir les masses, per crear monstres i per enderrocar ídols.

Sé de més d’un (més d’una) que està esperant el Who is who, i de més d’un que m’emborratxaria per estirar-me de la llengua… Però serà que no. Només faig de notari de la realitat (i en Jim sap què és un secret de sumari). D’aquesta realitat, d’aquest cos orgànic que es diu Corredors.cat; que ens situa en un context, que és de color pastanaga, i en un país que s’identifica pels colors de la bandera, però que no cal que tingui cap altre signe identitari perquè és reconegut allà on va. Potser aquesta és la seva grandesa.

Ah, me n’oblidava! Aquest cap de setmana hi ha la Mitja Marató de Barcelona. Una bona mitja, amb un bon recorregut, malgrat que a alguna ment brillant (que tampoc diré) se li ha acudit fer-la començar a les 8:45 am. Jo em quedaré a casa a recer del fred i llepant-me les meves ferides, que són més doloroses que les de ningú. Bé, excepte les del Xavi Papell.

Des del meu sofà [05]

dijous, 13/01/2011

Autor: Enric H. March

Després d’unes merescudes vacances, torno al meu sofà, perquè és des de la distància des d’on es veu tot millor: perspectiva, se’n diu. Descans que ha inclòs uns dies de desconnexió total del fòrum de Corredors.cat perquè quant més et miren, menys et veuen. I a les curses passa el mateix: em deu trobar a faltar algú?

Comença el gener. Potser el mes correcat per excel·lència. Deixant de banda el preludi de les 24 Hores del desembre, comença el dia 2 amb la Cronoescalada Solidària per recollir joguines; comença la temporada de les gran mitges maratons: Sitges, Terrassa, Barcelona; és el mes de l’Assemblea General; es posen en marxa els Premis Pastanaga i comencem a ensumar el sopar del mes que ve, la gran culminació! I aquest any hi aniré lleuger d’alforges i amb paper i llapis a fer de Tribulete!

Però aquest més de gener ha començat macabre a Can Correcat. La colla que confecciona el joc En el País del Correcats ha fet treure fum a les provetes del seu laboratori d’alquímia i ens ha proposat la recerca d’un altre paradigma que doni resposta als enigmes plantejats. Un joc que té doble mala llet. Per un costat, perquè fa posar dels nervis els concursants, que es desesperen buscant la solució i s’hi enganxen malaltissament fins posar-los dels nervis. I d’altra banda, perquè qui troba la solució passa al “costat fosc de la força”. Dia que passa hi ha més ulls sobre els pobres desgraciats que no se’n surten i que se senten més sols cada minut que passa. I aquells que havien estat víctimes, ara es tornen torturadors, demostrant què dolents podem arribar a ser. La Caloreta i l’Squash han format el tàndem perfecte. L’apotecari, fent destil·lar verí en els alambins de la rebotiga. I la dolça Caloreta, fent de vídua negra i atrapant incauts a la seva teranyina per ofegar-los després a la banyera de casa seva.

Em sembla que encara no he parlat d’atletisme. No sé què passa, però aquesta associació esportiva dóna tant per la vida social i el safareig com per parlar d’esport. Tremoleu el dia que escrigui les meves memòries!

Dissabte, primer de tot, toca anar a Terrassa a recollir els premis de la Lliga Championchip, on les noies i els nois correcats no han tingut pietat i han copat els primers llocs dels tres podis per equips: femení, masculí i mixt, a més d’obtenir diversos premis individuals. I com que és de justícia, felicitats a tots!

Doncs això: atletisme. Diumenge tots a la Mitja de Terrassa (excepte els feréstecs que vulguin anar a Campredó (Baix Ebre) a fer Les II Torres o a Blanes (Selva) a córrer la Mar i Murtra). Jo hi aniré a fer els 5 km de la Santi Centelles, a veure si se’m salten els tendons d’una vegada i em faig una forca d’on penjar-me!

Des del meu sofà [04]

dimarts , 28/12/2010

Autor: Enric H. March

Aquest és el darrer article de l’any 2010 des del meu sofà. Més desil·lusionat, menys motivat, més tip, us vindré a fer companyia a la darrera cursa de l’any. Serà a la Cursa dels Nassos de Barcelona perquè, com que no em puc multiplicar, he de triat entre una de les més de vint curses de Sant Silvestre que se celebren arreu de Catalunya, i aniré a la que tinc al costat de casa. Així no em cansaré tant. No en recomano cap perquè, en general, tothom farà el mateix que jo i correrà la que tingui més a mà, que després hi ha sopar i festa… o televisió.

Si hi ha un dia en què la gent es llança al carrer a córrer (marató del Corte Inglés a banda), i a passar fred, és el 31 de desembre: entre tots deuen sumar milers i milers! Però com em feia notar l’altre dia un expert en realitats, per molts milers de persones que realitzin una determinada activitat (que no sigui respirar!), sempre n’hi haurà més que no la realitzin.

En aquests moments (en aquest instant que estic escrivint), el nostre company Pirata Agus dibuixa la realitat en els vidres d’una finestra de casa seva mentre espera, algun dia, poder tornar a córrer. I penso jo que quant més bruts estiguin els vidres que ens separen de la realitat que hi ha fora, més fàcil serà dibuixar-hi amb el dit el mapa dels nostres desitjos. Li deia (també ara mateix) que amb els vidres nets, a vegades no es distingeix si hi ha vidre o no que separi una realitat de la de l’altre costat. T’acostes, incrèdul, i… patapam! Te la fots contra el vidre. O contra la realitat! En tot cas, és entre les ombres, entre les desgràcies, davant d’uns vidres bruts, contra tot allò que enterboleix el desig, que construïm la realitat; que ens construïm.

Com que encara que jo intenti cada setmana el contrari, aquest és un espai per parlar d’atletisme, dedicaré la meva darrera reflexió de l’any (i aquest cop sí que és una reflexió real i un desig íntim!) a tots els que hauran de mirar per la finestra la nit de Cap d’Any en lloc de sortir corrent perseguint pedres mil·liars, punts quilomètrics o fites de qualsevol tipus.

Sant Silvestre (mitjans s. III-335) va ser el primer papa que va morir sense ser martiritzat. Potser això ja és un bon auguri.

Bon Any a tots, i fins després de Reis!

Des del meu sofà [03]

divendres, 17/12/2010

Autor: Enric H. March

Com que aquesta vida mig retirada que porto m’ho permet, quan em poso a escriure aquestes ratlles acabo d’arribar d’escoltar la conferència que Umberto Eco ha ofert a la Biblioteca Jaume Fuster sobre la seva darrera novel·la El cementiri de Praga.

Com acostuma a passar algunes vegades, Eco explicava que hi ha qui confon els protagonistes de la ficció literària amb els autors de les obres. Hi ha actors que són insultats pel carrer perquè se’ls confon amb els personatges que interpreten. I així ha estat que el novel·lista i semiòleg italià ha rebut alguna clatellada perquè se li han atribuït les idees de Simonini, l’antisemita protagonista de El cementiri de Praga, amb les que ell gasta de natural.

Dit això (ara no sé perquè ho deia…), aquest que escriu, que entre d’altres vicis té el de l’escriptura i el del transformisme circense, vol comentar que aquest diumenge la ruta ens ofereix dues mitges maratons: Vilanova i l’EcoMitja de Vic; la Pujada a la Seu Vella, a Lleida; i la Sansi de Lloret. Quatre esplèndids llocs on anar a fer-se mal si no n’heu tingut prou amb Donosti, Mataró, Salou i Vilafranca.

La Mitja de Vilanova és una llàstima de cursa. Mentre la sortida i l’arribada van ser al passeig marítim, a la platja de Ribes Roges, era d’aquestes mitges que venia de gust córrer. Ara és tot centralitzat a les pistes d’atletisme. Les pistes són amunt del poble i, per tant, no és una cursa fàcil: a partir del quilòmetre 12 hem d’anar pujant. Més comoditat organitzativa, vestidors, dutxes… Però no sé si cal tanta infraestructura. Vosaltres heu vist mai dos mil corredors a les dutxes? No. La majoria tornen a casa sense dutxar-se.

Jo sóc dels que no s’adonen per on passen quan corro, però, mireu, una sortida i una arribada davant del mar… inspira i fa venir gana. I si hi ha gana i bossa, la temporada del xató ja ha començat, així que… a Cal Peixerot. I si és dutxat millor.

De l’EcoMitja de Vic no en sé res més enllà del que anuncia la seva pàgina web: que és respectuosa amb el medi ambient i que la bossa del corredor és a to amb aquesta filosofia. Esperem que no sigui de plàstic.

La Pujada a la Seu Vella es fa a Lleida… i això cau massa lluny i no és temporada de cargols. Si sou per allà, us hi podeu acostar. És bàsicament plana fins el quilòmetre 10,8, i en els darrers 1.000 m s’han de salvar 120 m de desnivell. Si dueu càmera, podeu fer fotos a les pedres que hi ha dalt de tot. Bé, al monument, volia dir.

La Sansi de Lloret es ven sola; d’això ja se n’encarrega el departament de màrqueting de la cursa. És totalment plana i només fa 5 quilòmetres. Això ja la fa una cursa interessant. No sé quina mania té la gent de fer curses de no menys de 10.000 metres! Com si les curses de menys metratges fossin una anomalia en el món de l’atletisme. Jo he sentit dir coses com “Ja que pago, que posin més quilòmetres!”

Però la cita de veritat la teniu tots dissabte i diumenge a les pistes de Can Dragó, on se celebren les 24 hores d’Atletisme en Pista, de Corredors.cat. Atletisme i circ tot en un. Diversió garantida tot el dia i tota la nit. Arena i gladiadors! Amb l’inefable Debu, mestre de cerimònies i còmit de galeres. Curses de 4×400: lluita genuïna a l’estil de les quàdrigues. Cursa d’eliminació: la lluita pura de tots contra tots sense pietat (jo els faria córrer amb el tors nu untat d’oli). Curses de 5.000, 10.000, marató i Eikiden de mitjanit: les legions en ple esforç, avançant organitzades, guanyant la distància pas a pas, buscant que Cronos els lliuri els llorers. Curses de 6 i 24 hores: l’espectacle que omple de fervor les masses; els cristians lluitant contra el fred, la gana, la set, el dolor, la son, l’esgotament, l’alienació… I quan la tragèdia plana sobre els seus caps i les cames ja no suporten el pes de l’esforç, la fe, el millor reconstituent, els empeny endavant. Com a no creient, no sé ben bé cap a on. No sóc psicoanalista.

Només trobo a faltar un bon banquet des d’on, amb la túnica de Bacus, poder contemplar la bacanal de cossos suats. No em deixen apuntar a la xocolatada.

Ave, Caesar, murituri te salutant!