Arxiu de la categoria ‘Protagonistes’

Cursa per la Salut Mental-Benito Menni (23 d’octubre, Granollers)

dimarts , 15/11/2011

Autor: Canferreir (Cándido Ferreiro)

 

Ja tenim una altra cursa solidària més. Aquest cop, el Complex Assistencial de Salut Mental Benito Menni, situat a Sant Boi de Llobregat, ha organitzat a Granollers la 1a Cursa Per la Salut Mental-Benito Menni.

Amb aquesta ja sumen 3 curses solidàries organitzades per l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu i Benito Menni: una d’elles celebrada l’abril passat a Esplugues de Llobregat, i el Cros de la Muntanyeta de Sant Boi vigent des de l’any 2006. Ara afegim una altra de nova que també s’hi suma al córrer per la salut mental.

El recorregut transcorre per Granollers, el circuit és d’una volta al Pg. Fluvial en paral.lel al riu Congost, tant d’anada com de tornada, amb sortida i arribada a les Pistes Municipals. A l’edició d’enguany, uns 400 corredors van gaudir d’una cursa envoltant de solidaritat i afecte amb les persones que pateixen o hàgin patit una malaltia mental.

Sembla ser que el “boom” de les curses s’hagi estès fins i tot a les curses amb fins solidaris. Un servidor creu recordar des que es va iniciar al 1994 a la bogeria del córrer, mai ha vistcap cursa d’aquest tipus i si n’hi havien, serien ben aviat poquetes. Però quan hi ha curses solidàries a aquest país, val la pena contribuir-hi passant una estona amb amics i familiars, sempre sigui per la causa. La nostra participació afavoreix molt a aquests col.lectius.

Cursa de l’Aire

dilluns, 7/11/2011

Autor: piri

La cursa de l’Aire es disputa a a Cabrera i Vilassar de mar. La cursa rep aquest nom pel seu organitzador que és el Club esportiu Aire. En aquest 2011 es disputà la setena edició el dia 12 d’octubre, dimecres i festiu, per celebrar-se la hispanitat. Curiosament, en aquesta mateixa data, al 1707 les tropes borbòniques entraren a Lleida amb motiu de la guerra de successió assassinant a 700 lleidatans.

 

(Gràcies a l’Ecopac per les seves fotos)

Pel que fa a la participació en aquesta última edició s’han multiplicat per quatre els atletes inscrits. Normalment en els darrers anys els participants no arribaven mai a 300, i en la cursa érem 816!!! Conseqüentment, va provocar un molt bon ambient de cursa. Felicitats per la progressió en quant a la inscripció.

Potser aquesta sigui la raó que expliqui alguns aspectes d’atenció al corredor que no vaig trobar gaire correctes:  Només hi havia un lavabo al vestuari per a tota la gentada d’avui.  Les cues començaren a les 9:15 i no acabaren fins després de les 11. El mateix va passar amb el guarda-roba. Pel que fa a l’entrega de dorsals a les 9:30 s’acabaren els imperdibles i molts corredors portaren el dorsal amb la mà….

Abans de donar el tret de sortida anunciaven la pròxima edició 2012, que serà millor que aquesta perquè penso que molts no voldrem repetir.

El recorregut de la cursa d’adults tenia un perfil irregular de 10 km d’asfalt amb pujades, baixades i reduccions en l’amplada dels camins, cosa que el feia interessant en aquest sentit, però s’havia d’anar amb precaució de no donar cops entre els corredors. Sobre el recorregut afegir que els punts quilomètrics cinc i sis estaven intercanviats. Si hagués passat entre el km9 i el km1 igual podríem fer broma, però estant tan a prop, a molts no els ha agafat el riure precisament quan ho han vist.

A l’arribada, les classificacions molt ràpidament posades, tant a la cursa com al web http://www.cursa10kaire.com/#1 Comentar que el temps dels primers classificats entre les darreres edicions ha augmentat en un minut entre edició i edició: 32:09 (2009) 33:29 (2010) i avui 34:29 per part d’Abdelhamed El Marrak. Aquest és l’enllaç de les classificacions http://www.atletisme.cat/classificacions/vilassar/res2011g.htm

Cursa de la Tardor

dilluns, 17/10/2011

Autor: Alfons99

9 d’octubre de 2011. Matinal esplèndida la d’aquest diumenge de tardor que es lleva fresquet -per fi!- tot i el sol que s’albira de bon matí. Arribem a Sant Andreu dela Barcai de seguida veiem els rètols que ens indiquen la direcció dela Cursadela Tardorque venim a fer, el Rafa i jo, per primera vegada.

Ens agrada molt veure que l’aparcament és a tocar de la sortida i que sigui vigilat ens dóna la tranquil·litat de saber les nostres coses segures. Arribem a la zona de sortida i el Debu ens dóna la benvinguda des del seu inseparable micro. Sons i paraules familiars que ajuden a passar el temps d’espera. Anem a buscar el dorsal i el Javi Ortega ens tracta amb deferència. He passat dos dies mig gripós però diumenge és dia de cursa i si em puc llevar, vaig a córrer.

Deixem la bossa al guarda-roba i comencem a escalfar; les perspectivas són bones perquè la temperatura permetrà córrer amb comoditat. Mentres faig els estiraments començo a plantejar-me la cursa. Quin ritme he de seguir? Vull buscar un sub-52 que no és ni massa exigent ni passejador tampoc.

Ens situem a la cua de sortida –com sempre, no m’agrada destorbar als qui van més ràpid que jo- preparo el MP3 i el fore tot fent saltets abans de la sortida. Hi ha un petit problema amb el tret de sortida, però una botzina acaba assenyalant l’inici de la prova (el meu company, Rafa, em va dir que temps després va petar el tret de sortida quan tots ja corríem, però jo no el vaig sentir). Jo ja anava escopetejat en busca de les sensacions de la cursa del dia,la Cursadela Tardor.

Surto molt fort com sempre i al cap d’una estoneta curta el Javi Ortega es posa al meu costat tot puntejant amb l’índex el rellotge. Sense entendre’l li dic que portem uns 600 mi em diu “No vas molt ràpid?”. Aleshores remiro el fore i veig el ritme 4:28. Sí, és molt ràpid per a mi, però com sempre surto fort no li faig massa cas. Greu error, i el pagaré…

Passo el dos amb la baixada a un ritme viu també, i el tres, amb el gir de 180º i la pujadeta fa estralls i el meu taló dret em fa punxades i començo a esbufegar. El Javi Ortega segueix encara al meu costat. Miro les pulsacions i me n’adono que estic a 172 (per a mí el 98%) i m’espanto.  No aguantaré a aquest ritme. Baixo pistonada i miro de regular amb cap. Faig tres o quatre kilòmetres suaus i el 8 se’m travessa a la gola amb la pujadeta dels nassos. Passem per la zona de sortida i el taló segueix fent-me la guitza. Vaig de capa caiguda i ho noto perquè comencen a avançar-me força corredors. Faig el que puc, mantinc el ritme al 9 i apreto les dents al 10 mirant d’atrapar algú del davant. La veu del Debu em dóna la benvinguda i faig un petit sprint per entrar. Buff, después dela Mitjade Sant Cugat la setmana passada, aquest deu mil se m’ha fet llarg. No ho entenc.

M’ha agradat de la cursa el recorregut que permet veure passar als qui van més depressa que tu primer, per creuar-te amb els del darrere, després. Vaig saludant i animant a tothom que puc.

Xerrada post-cursa amb un parell de companys de corredors.cat (Guindy007, Sancho) i cap a casa, ben coix. Avui encara me’n ressenteixo del taló i he demanat hora al fisio. La cursa ha anat bé, però podia haver estat millor. Temps discret (54’01”) que em fa emprenyar perquè tots els 10k de la temporada els he fet en 54s (no me’l puc treure del damunt!). Però tot allò que envolta una Cursa popular, la gent, els companys, els altres corredors, la germanor que es respira, el bon rotllo, la butifarra… són aquells intangibles que fan que m’hagi afeccionat tant (obsessionat en paraules de la meva dona) al córrer, a aquest món del running.

 

23ª Cursa de Fons a Sant Muç

divendres, 14/10/2011
Autor: Ramon_B

 

Aquest Cursa de Fons a Sant Muç molt ben organitzada perla U.A.Rubí comença a ser una clàssica en el meu calendari després de participar en les dues darreres edicions. Porto donant-li voltes al recorregut tota la setmana ja que la pujada de 2 Qm a l’ermita de Sant Muç es força dura, tot i que enguany es per asfalt.

Em llevo aviat , com sempre, perque no em vull perdre les quatre curses infantils que fan abans de la dels grans. Dia magnífic per la pràctica de l’atletisme, res a veure amb les condicions climatològiques en que vam córrer l’any passat. Gairebé 1500 corredors en total ,750 ala de 10 Qm que faig jo. Deu n’hi do.

A les 10:30 en punt donen la sortida. Estic a la meitat del grup amb companys de corredors.cat. Els primers Qm’s plans pels carrers de Rubí serveixen per començar a agafar ritme però en creuar la riera cap el Qm 3,2 comença la pujada. Tot canvia, escurço la passa i cap amunt. Se que he de dosificar el meu esforç per arribar en bones condicions. Son només 2 Qm pero força exigents. Quan arribo a dalt els primers atletes, tots magrebins, estan apunt d’entrar a meta. La meva es una altra guerra. La baixada també te la seva dificultat pero em va millor i avanço a uns quants corredors. Passo el Qm 8 ja a la riera, només queden 2 Qm fins la meta. El meu company Joaquim m’espera per ajudar-me a l’esforç final. Enfilo de nou els carrers de Rubí fins la meta. Esprint final al màxim, paro el crono, he fet millor marca personal en aquesta cursa , un minut menys que l’any passat.

Marxo satisfet cap a casa tot i que no m’ha toca res al sorteig. El meu premi ha estat acabar la meva cursa 269. L’any que ve tornaré !

 

 


				

Cursa del Cargol

dijous, 13/10/2011

Autor: Joan Carles Llurdés

El diumenge 2 d’octubre vam tenir una magnífica jornada amb motiu de la 3ª edició de Linyola, ara rebatejada com la del Cargol. I no ho dic per la meva actuació personal que com explicaré tot seguit, no va ser de les més lluïdes, sinó més aviat per l’ambient que hi vam viure. Curses com aquestes són curses agraïdes, com em va comentar el col·legi Josep Huguet, a qui em vaig trobar de nou (després de Cervera) fent de controlador del temps (del cronòmetre, no pas del meteorològic).

I a fe de Déu que és una afirmació ben certa: un entorn rural (som a la comarca del Pla d’Urgell, no ho oblidem), un circuit circular de poca duresa, un ambient molt familiar propiciat pels poc més de 200 corredors que ens hi vam aplegar, una logística pre i postcursa excel.lent i tot plegat, la sensació d’una feina molt ben feta de per part de l’organització i que els 10€ de la inscripció han estat ben invertits.

 

 

 

 

 

 

Quant a la meva actuació en la cursa no puc dir que hagi estat del tot brillant. Encara que no ho vaig dir abans, confiava que em sortís una cursa bastant bona i que acabaria movent-me amb un temps al voltant dels 44′, després d’un temps de descans (el reset) i de veure com el recorregut era menys complicat del que s’insinuava al seu perfil penjat al Web. Al final, un temps de 45′:38″ (diria que prement una mica més els dents l’hagués pogut baixar de l’odre de 1/2 minut) i la posició núm. 83 d’un total de 210 corredors.

I ara, una breu valoració de la cursa però ja us dic d’entrada que serà molt favorable:

  • Aspectes que m’han agradat: tots, no he trobat a faltar res que sigui important per a la bona marxa de la cursa. Fàcil aparcament, molt a prop del lloc de trobada, tots els serveis (recollida de dorsals, de la bossa d’obsequis, consulta dels resultats, lavabos, dutxes, guarda-roba, etc) concentrats en un mateix punt (al voltant del pavelló municipal), itinerari sense gaires dificultats, ajustat al que es deia en la Web, amb tots els qms. marcats (suposo que ben marcats), relativament barata, la possibilitat de veure la classificació gairebé al moment, un bon esmorzar en acabar i un ambient encara millor on els nens poden jugar i fer de les seves sense cap problema.
  • Aspectes que no m’han agradat: doncs després d’una estona rumiant-m’ho … esto, mmm … diria que cap. I no us penseu que la meva opinió sigui molt esbiaixada sinó que diria que és bastant unànime si he de fer cas dels comentaris que sentia quan parava l’orella. Per tant, res a dir en aquest sentit.

I després de la merescuda dutxa i una passejada, el plat fort del dia, mai millor dit: a menjar cargols. O que us pensàveu: què corro perquè m’agrada, sense buscar-hi cap més al·licient? Què n’esteu d’equivocats!; com estàvem molt a prop de Vilagrassa i hi tenim controlat un bon restaurant on els cargols a la llauna són una de les seves especialitats, no ho vam dubtar en cap moment i apa, anem-hi que fem tard. Això sí, reserveu-hi taula abans perquè sempre s’omple.

 

Muntanya o asfalt?

dimarts , 11/10/2011

Autor: David (eiger)

Correm per dalt la carena i al cap d’una estona ja som de nou a l’urbanització. No ens adonem, estem fent el que més ens agrada : córrer ! Ho fem lliurement, sense cap més supervisió que la nostra i tant se val on ho fem, amb qui i el temps que fa. Quan se’ns fica al cap, ens hi hem de posar, sigui l’estona que sigui. L’excusa és aquella cursa, però en el fon,s el que més desitgem és gaudir dels entrenaments i de la planificació. Sempre en tenim ganes de què arribi la competició però, ¿què fariem tants dies sense calçar-nos les bambes ? Senzillament impensable, ens tornariem agressius i poc tolerants, potser. Córrer ens fa més lliures.
Jo, penso per sort, puc fer-ho per camins que em permeten descobrir racons, habitualment en solitari. Surto de casa pensant fins a on es pot arribar segons el temps que tinc. Convé fer desnivell o millor una tirada suau, o és dia de fer sèries ? Tot depèn de les ganes que tingui i evidentment del proper repte. Prefereixo al 99,9 % tirar muntanya amunt, que fer-ho per pistes pesades o per la ciutat sorollosa i agobiant. A la vegada que cura, enfilar-se als cims propers m’ajuda a fer net i fer forces. Ja no em queden racons propers per descobrir així que costa haver de repetir itineraris. Llavors arriba el moment de pensar en alicients diferents, buscar noves companyies, escoltar el bosc i perdre’m per moments.

Si hi ha algun motiu pel qual escullo córrer i competir per muntanya és aquest sentiment de llibertat. Una cursa de muntanya em permet conèixer aquells racons nous que fa temps que busco i em dóna la motivació necessària per poder repetir els entrenaments. L’ambient de la gent que hi trobo és diferent, molt diferent del que observo abans de les sortides multitudinàries típiques dels 10 km, mitges i maratons. M’agrada i m’hi identifico.

El fet de no sortir tan pressionat pel crono i de córrer mirant el track i les marques és més divertit i variat. Parlo més amb els companys i m’engresco amb el ritme a mesura que avanço. Demanar pas i apartar-me per cedir el pas, aturar-me a l’avituallament, baixar frenèticament pel sender, pujar deixant-me el cor, travessar el torrent de pedra en pedra, esgarrinxar-me pel corriol mal fresat.

El fet de competir per asfalt t’aporta altres sensacions. Personalment les trobo molt diferents i necessàries com a complement d’una persona tan competitiva com ho sóc jo. El crono es transforma en un rival més i ens motiva a expimir-nos al màxim. Els entrenaments són ben diferents, per a mi pesats,  però que alhora t’aporten una combinació interessant amb les sortides obligades per muntanya.

Les curses d’asfalt es concentren majoritàriament des de ben entrada la tardor fins a inicis de primavera, coincidint amb la menor presència d’hores de llum. Són mesos que em preocupen pel tema lessions; els corredors de muntanya castiguem els muscles i els tendons en excés donada la repetició del moviment i el terreny dur. Si els entrenaments ens donen bones sensacions llavors optem a la marca i ens hi obsessionem uns quants dies, abans i després de la cursa. Ens fem costat entre companys de club i amics d’afició, i només pel fet de comentar com t’ha anat o com en veure com et trobes respecte els demés, se’ns crea un alicient curiós que dóna peu a la motivació necessària per a fer-ho bé i millor. Això ho trobo a faltar més en preparar les curses de muntanya. Allà no hi ha marques, hi ha horaris previstos d’arribada que és ben diferent.

Personalment em quedo amb el moment de la sortida i l’arribada de les curses d’asfalt. Potser ho fa la major animació que s’hi acostuma a concentrar. I és cert que a nivell d’emocions, no hi ha res com acabar la teva primera marató d’asfalt. Es viuen força moments especials en aquesta vida de corredor.

Muntanya o asfalt ? Asfalt o muntanya ? Per a mi, una de muntanya per favor, i si pot ser amb una pinzellada d’asfalt, perfecte !

Una milla

dilluns, 10/10/2011

Autor: bego

[per llegir mentres escoltes la música ]

Avui tinc ganes de córrer, i m’atreveixo a fer-ho. Sóc una corredora dolenta, però molt dolenta. Amb cames que es mouen i cap que s’atura. Així que, sense deixar d’entrenar les cames, començo una preparació específica per a…… el cap!

Avui faré una milla, amb l’únic objectiu de suportar el patiment del kilòmetre i mig i una mica més. Avui patiré de valent, però és curt. I allà estic, al Congrés, i no estic sola. El carrer és ple de gent que ve a veure com corren els altres, que passegen, que disfruten del matí de diumenge. I els meus també estan allà, animant, donant suport, cuidant, corrent.

És una milla curiosa perquè a la sortida de veterans hi ha tanta gent que sembla una cursa popular, de les de deu kilòmetres. Menys de set minuts de cursa intensos, sisena posició, una volta i mitja, de pujada i de baixada. En algun moment em canvien l’aire fred per aire calent que se’m cola als pulmons. I tanco els ulls i apreto, pensant, ja s’acaba, ja s’acaba. I sí, s’acaba. Em sento com sortint de sota de l’aigua, de cop, sense aire, i s’acaba. Després m’estaré una bona estona tossint, però això ja no té importància.

Bona cursa. Bon esforç. Avui ha valgut la pena. Seguirem entrenant el cap perquè deixi córrer les cames al seu aire.

 

Cursa Ciutat de Cornellà

dijous, 6/10/2011

Autor: JoanDeGracia

2 d’Octubre. Data marcada en el meu calendari per participar en la meva 7a cursa del 2011.

Accions prèvies a la cursa: estudi detallat del circuit, de l’altimetria, visita a Google Maps o similars per veure els carrers per on passarem, quin clima farà (temperatura, humitat, velocitat i direcció del vent…), preparació el dia abans de la roba, visita al foro Correcat per llegir els darrers consells, ànims, etc, es a dir… tot alló que els corredors populars no fem mai, oi?

Agafo el transport per dirigir-me al punt de sortida. Comparteixo el metro amb gent mig adormida i amb cara de fets pols… potser tornen d’una cursa noctura? a veure? no porten roba d’esport… uy, em sembla que no venen precisament d’una cursa.

A una de les parades puja molta gent vestida com jo… segur que no m’he equivocat de línia, aquests sí que fan cara d’anar a còrrer. Al sortir al carrer no hi ha dubte, segueixo la riera de gent que van tots cap una mateixa direcció… no té pèrdua. Recullo el meu dorsal… al col.locar-lo no queda precisament centrat amb la samarreta… i qué? acàs algú ho aconsegueix?

Faig una mica d’estiraments/escalfaments i em col.loco a la línia de sortida esperant el tret d’inici. PAM!!! Apa! Tots a córrer! com es nota que a l’arribada hi ha avituallament… sembla mentida el que fa la gent per una beguda isotònica! Primers metres per agafar velocitat de creuer. Miro cap endavant i els que encapçalen la cursa de seguida ja em porten 1 kilómetre (o més) de distància… quan acabi la cursa els hi preguntaré qué han esmorzat.

Algun que altre corredor fa retallades (bé, millor que no parli de retallades, que als temps que estem, potser no està massa ben vist) Gent pel carrer animant, bon ambient per córrer i una mica de vent que en algunes zones dificulta avançar però en altres, ajuda. Circuit bastant pla fins quasi la meitat de la cursa, de cop i volta, gir cap l’esquerra per un carrer… estic convençut que aquest carrer sempre ha sigut pla, pero algún graciós l’ha inclinat de tal manera que… fa pujada!!! Pero mira, si s’ha de pujar, es puja. Per sort, algún altre més simpàtic que l’anterior, ha pensat en nosaltres i ha fet que poc després el carrer fes baixada… gràcies!

Mirem de no ensopegar a la baixada, no sigui que creuem la línia de meta rodant, que pot ser molt divertit per la resta, però no mola. Els darrers metres els fem entrant a la pista d’atletisme i corrent pel tartà. Algú que altre intenta emular Fermín Cacho entrant triomfant a la final olímpica del 92 als 1500m…. no m’estranya, ja que el bon ambient atlétic incita a aquestes gestes. A l’arribada, tots a parar el crono… ostres, no he fet la meva millor marca, pero no passa res, he gaudit d’una nova cursa, molt ben organitzada. A l’arribada m’han donat, entre d’altres coses, una barreta de xocolata, ara entenc perqué la gent corria tant a la sortida, haver-ho dit abans!!

Ara vaig a posar el meu temps a la fulla d’excel, una altra cosa que els populars no fem mai, a la casella  corresponent on posa “Cursa Ciutat de Cornellà 2011″ i preparo una nova casella, on posa “Cursa Ciutat de Cornellà 2012″ ja que… l’any que ve hi torno!!

 


				

150 anys de l’arribada de Derfoot a Europa

divendres, 17/06/2011

Autor: Daniel Justribó, ‘danili

Abans de l’establiment de la marató com a prova olímpica i generalitzant, abans del moviment olímpic en sí, les curses de llargues distàncies ja existien. De fet sobre la segona meitat del s.XIX milers d’espectadors assistien a les disputes dels corredors professionals que tenien lloc de vegades en recintes tancats en circuits de poca corda on es movien molts diners en apostes. La història de Deerfoot té lloc en aquest època i il·lustra l’apassionant aventura d’un indi americà de la tribu Sèneca que va fer el viatge invers i va creuar l’Atlàntic per enfrontar-se als millors corredors britànics.

Aquest estiu farà 150 anys d’aquesta travessa que no només va ser vista com exòtica pels britànics sinó que va permetre la possibilitat d’establir rècords sobre les distàncies llargues de l’època, les 10 milles i l’hora, que van romandre en el segon cas fins a 34 anys.

Deerfoot, que equivaldria a peu de cérvol no era el nom de Hut-goh-so-do-neh, el seu veritable nom, ni el de Louis Bennett, el nom amb que va ser batejat pels nouvinguts blancs europeus, però és el nom amb que se l’ha conegut sempre. En aquella època victoriana els corredors professionals tenien sobrenoms i era habitual veure als diaris i cartells anunciadors d’aquells temps noms com ‘The Norfolk Milkboy’, ‘The Crowcatcher’ o ‘The Speedy Welshman’. Era en definitiva, part del joc.

L’any de naixement de Deerfoot no es coneix amb precisió, probablement va ser el 1828 però hi ha fonts que fan oscil·lar aquesta data un parell d’anys amunt o avall. Es va criar a la reserva índia de Cattaraugus que es trobava a l’estat de Nova York tocant al llac Erie i que formava part de la confederació iroquesa de les sis nacions que comprenia les tribus dels sèneca, mohawk, caiuga, tuscarora, oneida i onondaga. D’aquesta darrera tribu tindríem com a exponent en Tom Longboat que va competir en l’època daurada de la marató de principis del segle XX: com a amateur als JJOO de Londres de 1908 i com a professional entre d’altres a la marató de Polo Grounds de 1909.

Poc es coneix de la primera joventut de Deerfoot excepte que no destacava com a corredor. Era certament un bon jugador d’un joc de pilota  iroquès i com molts individus de la tribu tenia una alçada considerable per l’època (gairebé sis peus, uns 180 cm) i una constitució atlètica. Amb el temps, sobre 1850 sembla ser que aprofitant les habilitats adquirides com a caçador va esdevenir el millor corredor de la tribu en les diverses curses que tenien lloc per esbarjo i per mantenir la forma en cas de guerra i actuar com a missatger. Era una activitat ancestral que segons els historiadors era comuna a moltes tribus. Tan comunes com les competicions entre tribus i les emergents competicions que proposaven els blancs amb apostes pel mig. L’escena prenia forma i Deerfoot semblava que acabaria entrant en aquesta dinàmica tard o d’hora.

Una foto de Deerfoot. Només se’n coneix una altra

Entre els anys 1856 i 1858, Deerfoot ja amb 30 anys d’edat havia mostrat la seva superioritat en diverses competicions locals contra indis i blancs de vegades sobre curses de fins a 10 milles (sobre 16.093 m) Malgrat el seu estat de forma emergent, el període 1858-1861 és fosc i coincideix amb l’esclat de la Guerra Civil. Deerfoot no va anar a files i va poder seguir competint en aquesta època de guerra on a Nova York els esdeveniments esportius no deixaven de tenir lloc. En un d’aquests que va tenir lloc el mes de juny de 1861, l’encontre era contra uns anglesos que feien una gira per la zona. Entre ells hi havia Jack White ‘The Gateshead Clipper’ el campió anglès de 4, 6 i 10 milles. Els dirigia un antic corredor, George Martin que alhora era promotor. La cursa de 10 milles va ser resolta a favor de White però Deerfoot va lluitar bé fins a la milla 8 i sobretot va captar l’atenció de Martin que va veure com la gent animava Deerfoot i probablement per la seva condició d’indi va pensar quin impacte podria tenir al seu país si hi anés amb ell. Malgrat Deerfoot estava casat i amb fills, feia tasques de granja i tenia ja més de 30 anys (que caldria relativitzar a l’època) no va dubtar a embarcar-se cap a Europa en un viatge de durada incerta per competir contra els millors corredors del món.

El 8 d’agost de 1861 Deerfoot arribava a Liverpool. Ningú no l’esperava ni el coneixia. El millor lloc per allotjar-se era la taverna ‘The Spotted Dog’ un local de l’època que freqüentaven bevedors i prostitutes però que alhora era apropiat perquè Martin establís els contactes adequats donat que en aquest local s’organitzaven enfrontaments amb apostes. La primera cursa no va trigar a anunciar-se, sis milles contra un dels millors corredors: Teddy ‘Young England’ Mills a Hackney Wick una pista que es trobava annexa d’un famós local, ‘The White Lion’.  L’expectació era alta i diaris com Bell’s Life o The Sporting Life se’n van fan ressò. Les pistes on es competia eren de cendra i no sempre simètriques, sovint eren a l’aire lliure, amb arbres als costats i adjacents al local on s’organitzava. En aquella època encara eren habituals els espais oberts i sense edificis a les grans ciutats. La pista de Hackney Wick era de les més conegudes i feia 260 iardes de corda (238 metres) i per realitzar les 6 milles (9.566 m) calia completar fins a 41 voltes.

Hackney Wick. Al fons ‘The White Lion’

Les diferències entre Teddy Mills i Deerfoot eren notables. Mills tenia tot just 20 anys i era com la majoria dels corredors anglesos de llarga distància, lleuger i petit. Deerfoot tenia més de 30 anys, mesurava 1.80 cm i pesava uns 72 Kg. Potser per comoditat o per desig del promotor Martin per donar una imatge mig exòtica i mig salvatge, Deerfoot va aparèixer en públic amb la seva capa de pell de llop i va córrer amb la seva roba indígena que consistia en una faldilleta amb sivelles que dringaven quan corria, mocassins, arracades, una cinta al cap on duïa una ploma d’àliga i el tors nu.

Les diferències també eren òbvies en els estils de córrer. Segons les cròniques de l’època Mills tenia una tècnica exquisida mentre que Deerfoot corria aparatosament balancejant el seu cos a cada costat segons avançava. La cursa molt disputada, la va guanyar Mills en 32’31” (3’22” / km per donar una idea del nivell de l’època) per unes escasses 10 iardes (9 metres) Gairebé tota la cursa van anar colze amb colze. Malgrat haver perdut, l’entès públic ovacionà Deerfoot que només feia 30 dies que havia arribat a Londres després d’un llarg viatge en el qual no havia pogut entrenar-se adequadament, per haver fet un paper lluït contra un especialista que alhora coneixia molt bé la pista. El projecte de Martin estava anant com una seda, el públic volia tornar a veure competir Deerfoot. Aviat es concerten nous enfrontaments. Tants com 15 en un període de dos mesos i mig fins a finals d’any.

Lang i Mills. Dos brillants atletes del s.XIX

El seguit de curses va permetre constatar el potencial de Deerfoot. Va guanyar-ne 13, va empatar-ne una i només va perdre una cursa d’1 milla en retirar-se, una distància on els anglesos tenien veritables especialistes i que li anava tan curta que mai més no repetiria.
La sèrie de curses, algunes en disputes d’u contra u i en d’altres contra dos o tres corredors  i amb un ventall, a excepció de la cursa de la milla, de distàncies des de les 4 a les 12 milles va mostrar dues coses: que era un corredor pràcticament invencible en curses de fons i que els canvis de ritme que efectuava de manera imprevista a qualsevol moment  no només sorprenien sinó que desgastaven terriblement els seus rivals. Unes tàctiques emprades un segle després per atletes com Emil ZátopekVolodymyr Kutz

Deerfoot era ja considerat el millor atleta havent guanyat la Copa i el Cinturó de Campions. Havia aplegat fins a 15.000 encuriosits a Leeds en una cursa de 10 milles i haver competit davant el príncep de Gal·les, el futur Eduard VII, a Cambridge, un fet insòlit donat que fins aleshores les curses pedestres professionals atreien un segment molt concret de la població. Amb Deerfoot, homes i dones benestants tenien interès a veure’l competir. En aquestes curses Deerfoot vestiria com ho feien habitualment els corredors amb samarreta, mitges llargs i uns pantalons curts per sobre i sabatilles amb claus.

Deerfoot sobre 1861-1862

A principis de 1862 després d’un inusual descans de dos mesos -Deerfoot en la seva estada a Europa va competir 130 cops en poc més d’un any i mig- va seguir guanyant curses, fet que va posar en alerta al promotor George Martin que temia que l’interès per Deerfoot baixés. Com a empresari amb intuïció i considerant el gran potencial que hi havia a totes les poblacions, va fer-se construir una pista de 220 iardes de corda que es podia muntar i desmuntar fàcilment i va anunciar que Deerfoot i altres corredors competirien cada dia a una població diferent sobre la distància de 4 milles. Aquest programa ja s’intueix com a molt exigent donat que comportaria desplaçar-se a diari -la gira va allargar-se cinc mesos fins a setembre i va arribar a Escòcia i Irlanda- amb els medis de l’època  com un circ sense possibilitat d’entrenar-se.

La gira va començar bé però va anar perdent interès amb els dies, la premsa ja no es feia ressò i van aparèixer acusacions que les competicions, guanyades dia rere dia per Deerfoot estaven pactades. Martin va sortir en defensa al·legant que es tractaven de demostracions i no pas de curses. La veritat és que va sortir a la llum que aquest circ estava dissenyat simplement per a guanyar diners malgrat que econòmicament va acabar essent un fracàs. Deerfoot estava cansat i sense beneficis, un fet associat habitualment a les llargues sessions de taverna quan no es competia i li comunica a Martin que a principis d’any (1863) tornaria als EUA. Martin va veure que el circ no el duria enlloc i va posar tos els esforços per rendibilitzar el seu atleta.

George Martin

Els primers intents van seguir l’estela de fracàs i el 12 d’octubre va perdre la seva segona cursa a Europa, a Norwich sobre 10 milles i davant John ‘The Norfolk Milkboy’ Brighton. Semblava que la llarga gira havia desgastat Deerfoot però en pocs dies i en els posteriors mesos establiria les marques per les quals seria recordat.

El 27 d’octubre a Brighton i amb força expectació va tenir lloc una cursa sobre 1 hora. A les poques milles ja es veia clar que els altres adversaris no hi tenien res a fer i que el contrincant real era el rellotge. S’estava lluitant contra els mítics rècords de William ‘American Deer’ Jackson i de John Levett per sobre de les 11 milles. Deerfoot va tancar l’hora havent corregut 11 milles i 720 iardes (18.361 metres) marca que tornaria a superar per 70 iardes per deixar-la en 18.425 metres el 12 de gener de 1864 davant Mills a la pista londinenca de Hackney Wick.

Paral·lelament al rellotge que restava els dies que Deerfoot romandria a Europa i aprofitant l’estat de forma que meravellava als anglesos s’organitza per a ell el 23 de febrer una competició feta a mida on correria sense adversaris contra el rellotge i amb 100 lliures en joc per mirar de superar les 11 milles i mitja en 1 hora, una gesta que gairebé aleshores es considerava impossible. Deerfoot gaudiria de l’ajuda de diferents llebres al llarg de les diverses voltes de la pista de Brompton que havia estat remesurada per confirmar les seves 440 iardes (quart de milla)

Ràpidament es veu que la primera llebre no ajudaria gaire a Deerfoot que passa la primera volta de les 46 programades en 60 segons. Malgrat era habitual en l’època fer els primers quilòmetres més ràpids i mirar d’aguantar el ritme tan com es pogués, aquell ritme era excessiu per algú que pretenia anar a tot drap durant una hora. La primera milla es va passar en 4:43, la segona en 9:52, la tercera en 15:03; fins que el ritme es va estabilitzar sobre 5:10 i 5:20 la milla fins a completar les 46 voltes en 59:44. Aleshores Deerfoot s’aturà: havia corregut 11 milles i mitja (18.507 m) en menys d’una hora i malgrat no haver corregut els 16 segons que faltaven es pot considerar que alhora s’havia batut el rècord de l’hora.

Després d’aquesta gesta i sabent tots que els dies de Deerfoot a Europa estaven comptats s’establiren dues competicions de 10 milles al mes de març en les que guanya una i perd l’altra. Martin es guardava les cartes i deixà reposar el seu atleta de cara al 3 d’abril on en una cursa amb handicaps sobre 12 milles, pràcticament la distància competitiva més llarga que es corria aleshores a Anglaterra, es busca el rècord del món. L’atleta amb menys handicap era William ‘Crowcatcher’ Lang amb 100 iardes amb qui havia competit i guanyat dies abans en una de les curses de 10 milles. Era una bona tàctica de cara a tenir a la vista un corredor de molt nivell com a llebre a caçar. Malgrat la llarga distància que l’esperava, Deerfoot va marcar unes primeres milles encara més ràpides que les del seu darrer atac d’11 milles i mitja en una hora: 4:41 a la primera, 9:46 al pas de la segona, 14:55 al pas de la tercera. El ritme va passar en les posteriors de 5:05-5:10 la milla a 5:15-5:20 en les setena -vuitena i novena. Tot i això es passava per rècord del món el parcial de la desena (51:26) i a l’onzena (56:52). Finalment atrapa Lang qui es negava a ser avançat i esperonava a Deerfoot per realitzar un esforç addicional. Al pas de l’hora s’establia un nou rècord de distància (11 milles i 970 iardes, equivalent a 18.589 m  i 3’13”/km de mitjana). Lang a la mateixa alçada que Deerfoot i restant les 100 iardes d’avantatge establia un nou rècord britànic de l’hora. A poques iardes de les 12 milles, Lang esprintava i guanyava per 40 cm la cursa amb handicap. El temps de Deerfoot (l’únic que realment havia completat la distància total) establia un nou rècord del món en 62:02.

La mítica cursa de Brompton. Quatre rècords en una sola cursa

Les marques de Deerfoot  ja estaven fetes. Quedaven cinc setmanes però el seu cap després de 20 mesos de dures competicions estava a Amèrica i Deerfoot arrossegava molèsties. Martin li va programar una sèrie de competicions però el resultat va ser nefast retirant-se en la majoria d’elles.

Deerfoot va salpar cap a Estats Units el 16 de maig de 1863 amb prou diners (1.000 lliures) com per comprar una granja a la reserva. Mai més no tornaria a Europa. Va seguir competint al seu país de vegades contra cavalls. George Martin, el promotor que va dur Deerfoot a Europa moria d’una malaltia poc després als 39 anys. Al Regne Unit l’interès per les competicions professionals baixava i no es reprendria amb un pes important del món amateur fins a l’establiment dels JJOO.

Deerfoot ja passada la seva etapa de corredor, va viure a la reserva fins a la seva mort el 1896 quan tenia entre 66 i 70 anys. Es com altres grans atletes de l’època una figura poc recordada i mal coneguda.

Fonts consultades:

Cumming, John.  Runners & walkers. A ninettenth century sports chronicle. Regnery Gateway, Inc. Chicago, 1981

Hadgraft, Rob. Deerfoot. Athletics’ noble savage. Essex: Desert Island Books, 2007

Lovesey, Peter. The kings of distance. London: Eyre & Spottiswoode, 1968

Sears. Edward S. Running through the ages. Jefferson, North Carolina :  Mc Farland & Company, Inc., Publishers, 2009