Arxiu de la categoria ‘Historia(es) de les curses’

ENGANXAT A CÓRRER

dimecres, 5/10/2011

Autor: Dani Renalías, “Tigerman7″

 

Mai he sigut un d’aquells nois que de ben petits destaquen fent esport. Recordo les classes d’educació física a l’escola com una barreja entre moments de passar-m’ho d’allò més bé –quan, per exemple, podíem jugar un partit de futbol o fèiem algunes sèries d’abdominals– i altres moments de suor freda i aquell patiment que t’aporta la sensació d’inseguretat –com per exemple quan tocava fer circuits amb plínton i potros combinats amb mil variants de tombarelles diverses–. Però també recordo perfectament com m’alegrava cada cop que ens “tocava” fer la prova de la course navette o fer unes quantes voltes als patis. En aquest cas, per a mi, no hi havia cap mena de risc afegit, només calia córrer, potser cada cop més i més ràpid, però bàsicament i principalment córrer. Sense ser-ne massa conscient, m’agradava, m’ho passava bé sempre que ho feia i a més m’adonava que no me’n sortia del tot malament. Estava descobrint un esport genial!

A mesura que m’anava fent gran, amb el batxillerat primer i amb el pas per la universitat després, l’esport que practicava era sobre tot els partidets « de costellada » que feia amb els amics, algunes caminades i marxes i anar al gimnàs algunes tardes que trobava temps. Com en aquell record del meu pas per l’escola, córrer amunt i avall pel terreny de joc o damunt de la cinta em seguia agradant d’allò més. Ara sí, de forma més conscient m’estava començant a enganxar a córrer.

Tinc molt present el dia que vaig fer la meva primera cursa. Va ser a la meva ciutat, Manresa, en motiu dels actes per la marató de TV3 l’any 2009. Era la cursa per la vida, amb un recorregut de 5 km que, d’entrada, em feia cert respecte. Vaig decidir córrer sense cap mena de pressió, amb l’única fita d’acabar i gaudir al màxim. El circuit tenia una primera part de pujada i un final completament en baixada i la sensació d’arribar esprintant a tope i el bon ambient que es respirava em van acabar de provocar la meva “adicció” al running.

A partir d’aquí els entrenaments van incrementar exponencialment i, conseqüentment també ho varen fer els objectius. Al cap i a la fi, si havia pogut córrer 5 Km, per què no provar si seria capaç de fer-ne 10? I sí, com és ben sabut per tots, la constància i l’esforç té el seu premi ; el 31 de desembre corria la Cursa dels Nassos a Barcelona i celebrava a la meva manera la meva consolidació com a corredor. Després varen venir altres curses i més entrenaments fins que aquell cuc que portem a l’estómac torna a rondinar i ens demana noves experiències. Era el moment de fer una mitja marató! La ciutat escollida va ser Sabadell, i el 5 de setembre de l’any passat, enfundat en unes malles de nervis i il·lusió, vaig córrer els meus primers 21,1 Km de forma oficial. Ho havia aconseguit!

Resulta curiós però a partir d’aquell moment vaig intensificar molt més les meves humils tècniques persuassives (o pesades com dirien alguns) cap als meus amics per iniciar-los en l’atletisme; alguns d’ells saben de què parlo i, el millor de tot, amb alguns d’ells ho vaig aconseguir. També va ser quan vaig decidir formar part de Corredors.cat, veient que seria un punt de trobada interessantíssim i que contribuiria al meu creixement com a persona i com a corredor. Quanta raó hi havia en el meu pensament!

Córrer i entrenar s’havia convertit en una rutina agradable, i sortir a rodar al vespre o fer vint voltes a un mateix circuit improvisat no era cap suplici, ans al contrari, una forma de diversió i evasió i de constant superació personal, però en aquest esport, com en tots, no tot són flors i violes. Hi ha moments més bons i més dolents i amb el temps, tot arriba. Arriba una lesió o planifiques malament l’estratègia en una cursa o en un entrenament, i et fa madurar i adonar-te que encara queda molt camí per recórrer i sobretot per millorar. De fet, per trobar un exemple d’això no cal que vagi gaire lluny: aquest diumenge passat, a la mitja marató de Sant Cugat i amb un circuit exigent, vaig cometre el típic error del refiament, començant fort i patint als darrers quilòmetres. Diuen que de tot se n’aprèn, però en qualsevol cas, novament el bon rotllo, l’esperit de companyia i el triomf personal de tots i cadascun dels corredors que vam participar-hi, va ser el millor record que em vaig endur cap a casa.

Mentre escric aquesta reflexió personal m’he inscrit a una nova cursa –a aquestes alçades suposo que fins i tot en dies de descans necessito la meva dosi– i he tornat a visualitzar mentalment el recorregut del que serà la meva primera marató a Saragossa juntament amb els entrenaments que em manquen per preparar-la. Ha començat un nou repte i sé que segueixo comptant amb el suport directe dels que em coneixen i m’aprecien però també sé que, de forma indirecta o menys visible, compto amb el suport de tots els que compartim aquest esport. Espero poder seguir corrent molts quilòmetres al seu costat!

 

½ de Sant Cugat, una visió molt particular

dilluns, 3/10/2011

Autor: Prudenci Gatell, “prudi”

Quan afrontes una cursa per un recorregut desconegut, la sensació d’intranquil·litat no t’abandona en cap moment. Moltes vegades, fins i tot els dies previs, ja sents aquell rau rau i estudies perfils, altimetries, recorreguts, fins i tot apropes i allunyes el zoom del Google maps per veure per on hauràs de passar i intentar retenir el màxim de referències.

Paral·lelament a tot això, vas llegint comentaris d’altres corredors que ja han participat a anteriors edicions per veure quins són els trams més durs, els més ràpids, aquells aspectes a tenir en compte… Avui a Sant Cugat, l’única previsió que havia anticipat era mirar amb el Tomtom quanta estona trigaria a arribar per saber a quina hora m’hauria de llevar. Res més.

Així doncs, al matí, a les 8, hem sortit de casa i cap a la Ronda de Dalt, per agafar els túnels de Vallvidrera. Que cruel és el destí!! Tot just passant pel costat del Velòdrom d’Horta, he pogut veure tots els corredors preparats per fer una altra mitja, la de Collserola (els de la marató ja havien sortit); semblava una burla, tres anys consecutius participant-hi i mira, dalt del cotxe, cap a l’altra banda de Collserola. No és que no m’agradi l’asfalt, però passen dues coses: quan has tastat la muntanya, és com una droga que no et deixa viure, sempre en vols més, i quan te n’han privat, ho has provat, i has comprovat que no hi ha res a fer… en fi… tornem a Sant Cugat.

La veritat, com ha canviat aquest poble (que ningú s’enfadi, però penso que és un honor, una cosa bona poder conservar-se poble); potser no hi anava des del 94, quan vaig deixar de pujar a la UAB. No sé ben bé on era, però el monestir, imponent, convidava a la reflexió. Però millor no reflexionar massa, no fos cas que ens hi repensséssim.

Recollida de dorsal, guardar la samarreta i el sabó, i passejada solitària per acabar de preparar-se. Quan les cames funcionen, i el cor també, què pot fallar? El cap, evidentment, i cal enredar-lo, però no és fàcil. Per això va bé distreure’s, admirar el paravent que donen al Pont de Vilomara a una cursa que saps segur que llegiràs estirat i… no, no seguim per aquí, no donen cap paper pel dia 16? Que s’acaba el temps!

 

 

 

 

 

 

Fotografia gentilesa de Francesc Alemany

Caòticament però disciplinada, quina contradicció, tothom es situa on creu que estarà millor, molts una mica més endavant, jo també, i es que som el que sentim, què hi farem, 3, 2, 1! Comença el match! Lentament cauen els quilòmetres, prou lentament com perquè hom es plantegi tocar el dos quan encara no hem cobert un terç de la distància, quin desastre. Cal trobar la clau, allò que m’animi a no parar, i arriba en forma de pujada, i noi, això és el teu terreny, cap problema, i de cop és com si sortís el sol, i ho veus tot clar, i t’ha canviat l’humor. Sense adonar-te’n, vas fent caure fites, però en veure un 16, l’ambivalència et torna a visitar: ja no pots massa més, potser t’has deixat portar per l’eufòria, però si no ho feies no hauries arribat fins aquí. Era un risc.

Amb la satisfacció, que no engany, de saber-te proper al final, treus forces d’on puguis –que bé aquell plàtan de les 9!- i vas veient sense angoixes com et van passant, però alhora tu també vas passant metres, i quan veus un 20 dius ja hi som! I treus l’últim bidó de benzina per arribar, sense excessos, sense esprints, però amb l’alegria d’haver aconseguit el teu objectiu. Després quedarà la sensació agredolça de tot el que has perdut pel camí, durant els mesos, però això ja és una altra història…

Corrent ajudaràs

divendres, 20/05/2011

Autor: prudi

Hi ha vegades en que ens fa mandra sortir a córrer. Hi ha vegades que pensem que aquesta o aquella distancia no són les més adequades al nostre estat o al nostre objectiu. Hi ha vegades que un no es troba en les millors condicions físiques o mentals per competir, encara que sigui amb un mateix. Hi ha vegades, sí, per tot això i més, però hi ha vegades que un no pot, no vol
dir que no. Hi ha vegades en que un es sent orgullós de córrer, es sent orgullós d’acompanyar als que corren, es sent orgullós de convidar als que corren.

Aquesta crònica ens porta a Poblenou, a Bac de Roda cantonada Pujades, on hi ha l’escola Arenal de Llevant. La comunitat educativa, amb l’AMPA, les famílies i els docents al capdavant, van decidir organitzar una cursa sol·lidària, i dit i fet, no s’ho van pensar dues vegades i a per feina. La recaptació de les inscripcions es va decidir que es donaria a l’Associació Amics del Moviment 4rt món de Catalunya. La seva tasca no és llunyana, ni es dilueix en burocràcies i logístiques. Treballen colze a colze amb famílies d’ètnia gitana afincades a solars del barri, que viuen a caravanes. El seu treball és concret: esplai els dissabtes, reforç escolar i futbol entre setmana, i acompanyament a les famílies en el dia a dia; actuacions palpables i que els nens de l’escola poden aprofitar per reflexionar sobre les contradiccions del món en que vivim.

El fruit de tot aquest treball s’ha recollit avui, 15 de maig: fins a 7 curses han tingut lloc, tres pels nens de parvulari, que feien 400 m, dues pels dos primers cicles de primària de 800 m, una pel cicle superior de 1.400 m, i finalment, una de 4,200 qm per la resta de participants. Un carrusel de competicions no competitives que han omplert el matí d’esport, esperit de
superació, festa i companyonia entre tots.

Ha començat la matinal a les 9:15, amb la llarga, i no hem enllestit fins les 11:00, amb la dels més petits. Això sí, tothom ha gaudit molt. Cadascú anava al seu ritme, era sol·lidària i popular, però no us penseu que per popular s’aniria xino-xano, hi ha qui ha tret tots els cavalls i ha anat per totes, però aquesta competitivitat sana també forma part de la festa, que caram!

El circuit, pel tram central del Passeig Pujades, ha agraït la participació modesta (era la primera edició, i s’havia centrat molt en l’àmbit escolar i els amics). Si a d’altres curses l’eslàlom és per avançar corredors que surten a un ritme equivocat, aquí calia esquivar els forats dels arbres, però no patiu, que no era complicat. Si l’any vinent ve més gent, caldrà baixar a la carretera. A cada travessa hi havia gent aturant el trànsit, tant rodat com pedestre, que a vegades és el més perillós, i així s’han completat tres voltes al circuit, que anava de Provençals a Bilbao. Molt ràpid, i molt bo, permetia regular, calcular, i anar per totes la darrera volta, cremant tot el que quedava.

La mainada s’ho ha passat pipa, transicions ràpides d’una cursa a la següent, com ha de ser, i instruccions clares sobre sortida, arribada i recorregut. El millor, però, veure la il·lusió dels nens i nens de l’escola, contents de la seva festa, conscients del rerefons de la cursa, i encantats d’acollir a la resta de nens que han vingut d’altres llocs a participar. Amb aquest caliu entre els peques, els grans han estat encantats. Quan l’altruisme és de cor, es transmet per ell mateix, i les coses surten rodades.

Enhorabona, i a tornar-hi l’any que ve!

Marató de Muntanya Isla del Meridiano’11-El Hierro

dimarts , 17/05/2011
Autor: lluispatins

Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febre



Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km.


Un luxe, el poder disfrutar d’unes vistes impressionants, d’un recorregut exquisit i d’un tracte meravellós per part de tota l’organització. Una prova que està cridada a ser, si ja no ho és, una clàssica dins el panorama nacional de maratons de muntanya. Com anécdotes curioses cal dir que l’illa ostenta un record Guiness amb l’hotel més petit del món amb només 4 habitacions, que només hi ha un semàfor útil que regula el trànsit en un tunel d’un carril i que no disposa de cap sala de cinema. És un petit paradís verge, lluny d’esser explotat.

Per què 5 euros?

diumenge, 8/05/2011

[La cursa de fons de Canovelles va decidir rebaixar el preu de la inscripció. Es tracta d’una cursa de 15 kilòmetres que fa 21 anys que es celebra. En la bossa que donen als corredors van voler explicar les raons de tan sorprenent decisió en un moment en què les curses són cada vegada més multitudinàries i més cares]

Autor: Alfonso Guillén Zurera (Director de la cursa)

És de calaix que el món de l’ atletisme popular està en un dels seus millors moments. Hi ha molta afició al córrer i gairebé totes les curses tenen un gran nombre d’ inscrits. En moltes ocasions, inclús, s’ arriba al límit d’ inscripcions i hi ha atletes que es queden sense poder córrer per culpa d’ altres que a vegades ni corren i que van només a recollir la bossa.

Crec que a ningú se li escapa que en moltes curses s’ estan cobrant preus d’ inscripció desorbitats justificats en moltes ocasions per la gran bossa d’ obsequis que és dona als corredors o a vegades ni això… simplement per pagar la samarreta.

Aquest any nosaltres volem dir prou!!! Nosaltres, i creiem que molts atletes, estem cansats d’ haver de pagar aquests preus per poder córrer. Sembla que el més important és anar a veure quin obsequi ens donen… i de pas corro. Senyors: AIXÒ NO ÉS L’ ATLETISME.

Ha de primar abans de tot el córrer. El voler fer una determinada cursa és el que veritablement ha d’ omplir al corredor i no que et donin tal o qual samarreta, motxilla o el que sigui. Per això aquest any no donarem obsequi a la cursa, una mica com a protesta contra el que està esdevenint “L’ ATLETISME POPULAR”.

Els atletes populars s’ estan convertint en un negoci. Per això la RFEA ha tret el famós Carnet del Corredor (per treure’n diners), per això alguns organitzadors pugen preus any rere any tot i la crisi… Però això seguirà passant mentre la gent segueixi pagant aquests preus. Hi ha curses en que realment fan molts i molts diners i que de vegades volen dissimular destinant una ínfima part a projectes solidaris. Però bé, molts corredors se’n van contents amb la bossa que els hi donen i ja està. Doncs no, no hi estem d’ acord i aquest és un tema que ens sembla vergonyós.

Nosaltres, torno a dir, volem primar abans de tot el córrer. No volem presumir de tenir rècord de participació quan sabem que uns 100 ó 200 inscrits han fet la nostra cursa caminant, a vegades ni l’ han fet i només venen a recollir la bossa d’ obsequis (i per culpa d’ aquests, potser s’ ha quedat gent sense córrer). Ens estimem més que tothom que vingui participi a la cursa, gaudeixi del recorregut que hem preparat amb molta cura, que els millors tinguin el seu premi (hi ha més de 60 trofeus), que tothom recuperi forces amb el seu entrepà de botifarra i la seva beguda. Que no falti aigua als avituallaments, que estiguin els quilòmetres marcats, etc. A més a més, també aquest any pensant en donar encara més detalls de qualitat hem volgut posar control de temps als km 5 i 10 per tal de tenir els temps parcials. Tot això pensant en vosaltres, els corredors.

La regularitat dels fideus

dijous, 5/05/2011

Autor: Prudi

Sembla que és una veritat universal allò de que com més allunyat de Barcelona, millor avituallament post cursa. És una opinió molt sui generis, però qui no recorda els entrepans de butifarra de Castellbisbal, o la brioxeria de Bràfim? Trenca aquesta llegenda urbana la Nocturna de l’Hospitalet, que a una parada de catalans de la gran urbs, ofereix una magnífica fideuà per recuperar-se de l’esforç fet. Però anem a pams.


És molt possible que els participants a l’edició del 2010, la primera, hagin vist evaporar-se, acausa de la forta participació, els al·licients de l’any passat: cursa ràpida, molt ràpida i per tant molt favorable per fer marca, però malgrat tot conserva molts punts per a ser un d’aquells deumil a tenir en compte. A mitja tarda, el centre comercial Granvia 2 es veia envaït d’una espècie invasora que provocava la sorpresa de la fauna autòctona habitual. Tot de gent amb xandall i samarretes tècniques de colors llampants, que anaven deambulant pels passadissos. Anaven passant els minuts, ens apropàvem a les 7, i els xandalls es mudaven per malles o pantalons curts, cosa que encara augmentava més l’estupor del visitant. A la Sony Gallery, on Digital Plus era emès per tots els monitors, es congregava una bona parròquia de corredors, que a les 8 van tocar el dos cap a la Pça. Europa, per ja concentrar-se en els preparatius de la cursa. Una impressionant marea groga envaïa l’entorn, i això era bonic: famílies amb nens, parelles, grups d’amics… és la cursa de la Festa Major i sembla que els vilatans s’hi han vinculat, afavorits perla confluència de dos circuits: 5 i 10 qm. Així, cadascú es prova on més li convé, i qui només vol participar, té a l’abast una distància més assequible. No hi havia cursa infantil, però molta mainada va poder atrevir-se amb els 5 quilòmetres. Escalfant mentre el sol s’amagava, ens va portar a l’hora prevista de sortida, les 9, i a ritme de batukada, es va començar la marxa.Home, aquí hi vam trobar de tot: molt esquiador obligat a fer slalom per trobar el lloc que li corresponia, i que la popularització de la cursa li havia pres, molta gent del gremi dels sastres que retallaven tot el que trobaven, però també conseqüència del caire popular, valgui laredundància. Però un cop situats, adrenalina, suor, i reducció del camp visual i mental cap a un únic objectiu: regular, marcar cada quilòmetre amb el temps previst, comprovar les sensacionsa la primera volta, i veure si concorden amb el cronòmetre, aprofitar l’aclariment a la segona volta, per començar a gaudir dels carrers, de la rambla de Santa Eulàlia, d’Amadeu Torner, i recordar quan hi havia la fàbrica del BacoVin, i així oblidar que ja estem cansats, per encarar  ja amb màxima concentració el darrer tram, un tira com puguis del qm 8 al 9, i un campi qui pugui del 9 al 10, que si hem guardat una mica de gas ens permetrà apretar a la recta de l’Ikea,i acabar satisfets. Una cursa diferent.
Llavors sí, altre cop a ritme de batukada prendrem aigua i aquarius, i un cop recuperats, podrem anar a recollir el nostre plat de fideua, que no és tapa, és un sopar, i que malgrat l’increment exponencial de participants, segueix sent de primera. I desprès què? La festa major continua, hi ha qui haurà anat a veure a Kiko Veneno, qui aprofitarà per entrar a la darrera sessió als cinemes del Centre Comercial, i qui s’enfilarà al cotxe fins la propera. I això és el que haurà donat de si una cursa popular, que el ciutadà s’ha fet seva, i que potser haurà perdut interès esportiu, però haurà guanyat en caliu i gastronomia!

Descobrint el Montgrí

dimecres, 27/04/2011

Autor: Prudi

Segur que tothom coneix l’Empordanet, paratge que s’estén des de Palafrugell fins a Torroella de Montgrí, si fa no fa. Pels voltants s’hi troben curses variades, algunes per les Gavarres, la famosa marató d’Empúries una mica més amunt, i d’altres, tant en ruta com de muntanya. Els camps d’arròs, els camins de ronda al costat del mar, els boscos de Begur… tots són indrets on de ben segur molts hem fet quilòmetres en alguna ocasió, aprofitant un cap de setmana o unes vacances. Ara bé, pujar pels corriols del parc natural del Montgrí, això ja és una altra cosa.

Aquest Sant Jordi, els companys de Torroella s’estrenaven en el món de l’organització de curses amb una triple proposta molt interessant: un duatló (en dos modalitats, la curta i lallarga), una marxa i una cursa (ambdues de 10 quilòmetres, compartint recorregut entre elles i amb la part a peu del duatló).


La tarda del divendres, ennuvolada, no presagiava res de bo, i la nit va ser per posar-se a plorar. Va caure una tromba que va obligar a redefinir el primer tram del circuit, un corriol on l’aigua arribava fins als genolls. Confiant en una millora, ens vam anar apropant a la sortida,i de mica en mica es va anar aclarint el cel.

Primer van sortir els ciclistes, a tota pastilla, i una mica més tard, els caminaires, molt delmats per les baixes de darrera hora per la incertesa climatològica. A les 10:00, amb l’amenaça de pluja descartada totalment, es donava el tretd’inici a la cursa, amb una participació d’un centenar de corredors.
El començament era molt exigent, pujada rigorosa per asfalt per arribar ja al corriol, que va seguir enfilant-se rodejant el temut castell, durant un bon tram, per arribar finalment a dalt la carena, i descobrir el que habitualment no veiem: tota l’extensió de boscos de pins i matolls que s’amaga darrera el típic relleu del Montgrí, amb l’Escala i tota la plana de Bellcaire al fons.

Carenejant es va arribar al descens, que la pluja caiguda va convertir en un infern. Les pedres empastifades de fang eren trampes lliscadores, i més d’un va patir un ensurt. Primer avituallament, breu repòs en pista per la pineda, i altre cop a resseguir la serra ara puja, ara baixa, torna a pujar, torna a baixar, amb altre cop perill de fotre’s de lloros, per arribar a l’ermita de Santa Catalina, segon avituallament, i prendre forces pel darrer tram. Pujada cap a la creu que marca el canvi de pendent de la carena, i descens per un corriol de rocalla que aviat, per sort, es va anar suavitzant per acabar entrant al poble, fer una ziga-zaga pels carrers del casc antic, i arribar a l’arc de meta cansats, però joiosos pel paisatge gaudit, i per l’esforç recompensat.
En fi, primera edició d’una cursa d’aquelles on més que a córrer, anem a disfrutar de l’entorn(això sí, estant atents a l’entorn més immediat, on posem el peu!!)

22a Cursa Popular de Caldetes

diumenge, 20/03/2011

Autor: Piri

La cursa de Caldetes (Caldes d’Estrac) del 13 de març del 2011 és un circuit urbà, anomenat de “Les quatre viles” en referència a Arenys de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres i Caldes d´Estrac. En un principi, resultava un traçat de 10 quilometres, amb sortida i arribada en la mateixa població.

Foto de Barceruel (Corredors.cat)

L’ajuntament local organitzà aquesta cursa amb una clar objectiu de foment de l’esport i la participació ciutadana  Cal esmentar que l’ajuntament va ser qui va recuperar la cursa popular fa ara tres anys, al 2008, després d’estar quatre anys sense. Un total de 800 participants varen córrer aquesta prova atlètica en un dia ben assolellat, malgrat el mal temps d’aquests últims dies. Els participants ens classificaren a l’hora de donar els guardons en cinc categories masculines i altres cinc femenines, totes elles amb els corresponents premis. També premiaren les millors marques locals, tant femenina com masculina. Els resultats de la prova: http://www.atletisme.cat/classificacions/caldetes/res2011g.htm

Abans d’iniciar l’esdeveniment, el trajecte es modificà per les pluges i retallaren uns 300 metres de cursa ja que estaven negats per l’aigua. Una vegada donat el tret d’inici, allà sobre les deu del matí, el que importava era que a l’arribar a la meta hi hagués botifarrada. I així va ser. Afegir que ens trobàrem amb una zona de recuperació i fisioteràpia per als corredors gentilesa dels Banys Termals de Caldetes i una part lúdica per a nens i nenes, amb inflables i diverses zones de joc de punteria, aventura i equilibri. Sobre el circuit, podem dir que és recomanable perquè transcorre al llarg del passeig marítim. Resulta gratificant estar a vora mar i per un perfil favorable, malgrat en els girs que ens portaven cap al nucli urbà hi havia mínimes pendents barrejades amb les conseqüències dels últims ruixats. I sobre l’organització crec que haurien de millorar en certs sentits: indicació de la cursa intra i extraurbana, sortida a les 10’00, guarda-roba funcionant des de primeres hores i el compromís amb la distància de 10k. Finalment l’aparcament amb vehicle propi era dificultós i amb zona blava (diumenges inclosos); en canvi hi havia accés als mitjans de transport.

La vila de Sant Boi

dijous, 3/03/2011

Autor: piri

Aquest diumenge 27 de febrer  es va disputar la 26ª edició de la cursa de Sant Boi. Cursa organitzada pel Club Atletisme Sant Boi, amb el runnersantboi de padrí de l’esdeveniment i la col·laboració del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i l’Ajuntament de la localitat. http://www.casboi.com.  Segons les inscripcions, un èxit, ja que sobrepassaren les previsions i s’apuntaren 1.400 i escaig atletes en la vila del Baix Llobregat.

Foto de Xavier (corredors.cat)

Encara que a primeres hores del matí el dia sortí nuvolat, s’aclarí i el sol lluí a llarg de tot el dia. Una bona matinal que començà amb nou curses: des de la categoria prebenjamí fins a la cursa open d’adults, passant per una cursa per a discapacitats físics, psíquics i sensorials, tot un detall que li donava més profunditat a l’esdeveniment. Esmentar que un euro de les inscripcions anava destinat a la realització d’investigacions de malalties mentals.

La setmana anterior una colla de correcats analitzà el nou recorregut amb la finalitat d’informar-nos al respecte. Segons els no residents a Sant Boi el veredicte era clar: dura. Segons els santboians: plana amb alguna costera. Així que l’estratègia havia de ser conservadora. També ens ajudava a coneixer la cursa la fisonomia del recorregut de l’estimat Miquel Pucurull http://www.casboi.com/pagina/Fisonomia_recorregut_Cursa_de_Sant_Boi.pdf

A les 10’15 s’iniciava la cursa popular de 10k des del poliesportiu Constantí Miranda i de seguida agafarem altes velocitats al passar per la ronda de Sant Ramon, deixant a la nostra dreta el Parc de la Muntanyeta. Però l’alegria durà poc temps ja que en l’equador de la cursa ens trobàrem les primeres costeres positives que carregaren les nostres cames, però amb un fet insòlit que estaven situades dintre del recinte de l’hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Una bona iniciativa de l’organització ja que va apropar el món del córrer en un entorn on pot ser no tinguin les possibilitats de conèixer-lo.

Al quilòmetre sis s’endurí la prova amb la pujada a l’església de Sant Baldiri i culminada al vuit, en l’avinguda del general Prim. Seguida de pendents positives i negatives i amanit amb una pujada final que deixà fora de joc als participants que, generalment, augmentaren les marques en uns quants minuts de més. Destacar el grup de batukada i la banda de música que animaren alguns trams del trajecte, fent-lo més amè.

Els guanyadors van ser Ignacio Avila Rodriguez i Raquel Parrado Romero amb uns temps de 32’47’’ i 38’08’’. Hi havia una gran colònia de correcats i els que tenien més pressa per arribar van ser Julio José Navaz Tejero (38’48’’) i l’Alèxia Patiño Diudé (43’10’’).

Els 10 de Vilafranca

divendres, 18/02/2011

Autor: Piri

Era la primera edició d’aquesta cursa de 10 kilòmetres disputada el diumenge 13 de febrer del 2011 i que organitzaren el Patronat Municipal d’Esports de Vilafranca i els Fondistes Penedès

La sortida estava habilitada a l’avinguda Barcelona, avinguda que creua la població facilitant els accessos als corredors que venien amb cotxe i sobretot amb transport públic. Tampoc hi havia gaire problemes a l’hora de recollir els dorsals i deixar la bossa en el local dels castellers de Vilafranca, tot un detall!

La cursa estava limitada a 700 corredors, però pogueren ser molts més ja que el període d’inscripció durà 13 dies. És un punt a favor i és d’agrair perquè varem ser ben atesos en tots els sentits.

Començà a les 10 del matí i Vilafranca es convertí en l’escenari ideal per rodar qualsevol pel·lícula de terror gràcies a la intensa boira i el lleu plugim que ens refredava minuts abans de la sortida. Res resultava apreciable a més de 50 metres, reconec que li va donar un toc especial al recorregut. A més, la humitat provocà terrenys sensiblement relliscosos, però els participants tensionaren les cames i amb pas ferm continuaren la cursa sense cap mena d’incident. El perfil resultà més ben planer el que provocà l’acceptació de la majoria d’atletes que quedaren contents amb la seva actuació a la capital del Penedès.

Els guanyadors foren en Sergi Rodríguez de Cervera i la terrassenca Carme Ballesteros amb uns temps de 32’02’’ i 40’38’’ respectivament.

Seguirem confiant amb la gent de Vilafranca que organitza unes curses tan maques, tot recordant la cursa solidària Paísdel Cava a l’octubre i la pujada a l’ermita de Sant Pau i la mitja marató de l’Espirall totes dues al desembre.