Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

Una milla

dilluns, 10/10/2011

Autor: bego

[per llegir mentres escoltes la música ]

Avui tinc ganes de córrer, i m’atreveixo a fer-ho. Sóc una corredora dolenta, però molt dolenta. Amb cames que es mouen i cap que s’atura. Així que, sense deixar d’entrenar les cames, començo una preparació específica per a…… el cap!

Avui faré una milla, amb l’únic objectiu de suportar el patiment del kilòmetre i mig i una mica més. Avui patiré de valent, però és curt. I allà estic, al Congrés, i no estic sola. El carrer és ple de gent que ve a veure com corren els altres, que passegen, que disfruten del matí de diumenge. I els meus també estan allà, animant, donant suport, cuidant, corrent.

És una milla curiosa perquè a la sortida de veterans hi ha tanta gent que sembla una cursa popular, de les de deu kilòmetres. Menys de set minuts de cursa intensos, sisena posició, una volta i mitja, de pujada i de baixada. En algun moment em canvien l’aire fred per aire calent que se’m cola als pulmons. I tanco els ulls i apreto, pensant, ja s’acaba, ja s’acaba. I sí, s’acaba. Em sento com sortint de sota de l’aigua, de cop, sense aire, i s’acaba. Després m’estaré una bona estona tossint, però això ja no té importància.

Bona cursa. Bon esforç. Avui ha valgut la pena. Seguirem entrenant el cap perquè deixi córrer les cames al seu aire.

 

Des del meu sofà [04]

dimarts , 28/12/2010

Autor: Enric H. March

Aquest és el darrer article de l’any 2010 des del meu sofà. Més desil·lusionat, menys motivat, més tip, us vindré a fer companyia a la darrera cursa de l’any. Serà a la Cursa dels Nassos de Barcelona perquè, com que no em puc multiplicar, he de triat entre una de les més de vint curses de Sant Silvestre que se celebren arreu de Catalunya, i aniré a la que tinc al costat de casa. Així no em cansaré tant. No en recomano cap perquè, en general, tothom farà el mateix que jo i correrà la que tingui més a mà, que després hi ha sopar i festa… o televisió.

Si hi ha un dia en què la gent es llança al carrer a córrer (marató del Corte Inglés a banda), i a passar fred, és el 31 de desembre: entre tots deuen sumar milers i milers! Però com em feia notar l’altre dia un expert en realitats, per molts milers de persones que realitzin una determinada activitat (que no sigui respirar!), sempre n’hi haurà més que no la realitzin.

En aquests moments (en aquest instant que estic escrivint), el nostre company Pirata Agus dibuixa la realitat en els vidres d’una finestra de casa seva mentre espera, algun dia, poder tornar a córrer. I penso jo que quant més bruts estiguin els vidres que ens separen de la realitat que hi ha fora, més fàcil serà dibuixar-hi amb el dit el mapa dels nostres desitjos. Li deia (també ara mateix) que amb els vidres nets, a vegades no es distingeix si hi ha vidre o no que separi una realitat de la de l’altre costat. T’acostes, incrèdul, i… patapam! Te la fots contra el vidre. O contra la realitat! En tot cas, és entre les ombres, entre les desgràcies, davant d’uns vidres bruts, contra tot allò que enterboleix el desig, que construïm la realitat; que ens construïm.

Com que encara que jo intenti cada setmana el contrari, aquest és un espai per parlar d’atletisme, dedicaré la meva darrera reflexió de l’any (i aquest cop sí que és una reflexió real i un desig íntim!) a tots els que hauran de mirar per la finestra la nit de Cap d’Any en lloc de sortir corrent perseguint pedres mil·liars, punts quilomètrics o fites de qualsevol tipus.

Sant Silvestre (mitjans s. III-335) va ser el primer papa que va morir sense ser martiritzat. Potser això ja és un bon auguri.

Bon Any a tots, i fins després de Reis!